Ens podem felicitar.
La consulta per la independència a Arenys de Munt ha estat tot un èxit en tots els sentits.
Primer de tot perquè va ser una jornada cívica i festiva en la que no hi va haver cap tipus d’incident. Ni tant sols dit d’aquella manera tan suavitzant: incidents remarcables. Res, ni no remarcables. Felicitar a totes i tots els arenyencs que es van decidir a anar a votar i deixar de banda el missatge de la por que es va vendre.
També va quedar palès el poder de convocatòria de la Falange, quasi que anava a apuntar que em feien pena. No, no seria aquest l’adjectiu més adient, però que feien pena sí que és cert.
Més apunts, ningú del govern s’atreveix a dir res, almenys de moment. Zapatero sap que deu molt a Catalunya i a la seva tribu de governants al principat i prefereix amagar el cap sota l’ala. Se li dóna bé això, tot s’ha de dir.
La ràbia amb la que s’ha atacat des de la caverna espanyola, en paraules del propi Montilla, pels que, segons ells, els hi donàvem armes (com es nota que encara no sap ni on s’ha ficat), més que ‘armes’ a ells, ens ha carregat de raons als demòcrates, a aquells qui volem passar per les urnes a decidir què volem i què no volem.
Seguint en el mateix context, la premsa internacional que s’ha deixar caure per Arenys s’ha exclamat, i no n’hi ha per menys, que un jutge posi traves a un plebiscit democràtic i al mateix temps doni raons als falangistes per manifestar-se. Ells mateixos s’ha retratat.
Per últim, perquè tot s’ha de dir, no m’agrada el doble joc al que juguen algun polítics que, teòricament, tenen molt clar que volen la independència pel seu país. No parlo de CiU, que han quedat més que retratats, ara ja de totes, totes, sabem què volen o com a mínim a què juguen. Ja no valen les mitges paraules. Parlava, tornant a l’inici del paràgraf, dels socis de govern del PSC i ICV, els ‘meus’ d’ERC. Només em ve un adjectiu al cap quan veig que defensen unes postures tan inverses en aquest tema, en teoria cavall de batalla bàsic i essencial del partit, a les que s’ha posicionat el PSC en bloc, començant per Montilla, passant per Iceta i acabant per Tura, entre d’altres. Aquest adjectiu és 'demagògia'. Senyors dirigents d’ERC, començant per Joan Puigcercós: facin-s’ho mirar. Jo, per la meva part he tingut una decepció màxima, perquè no pot ser anar a remolc, un partit com aquest ha de ser capdavanter en aquest sentit, no es pot permetre estar segon ni tan sols empatat amb el primer en aquests termes, i molt menys encara que necessitem el suport d'associacions no polítiques. En tot cas hauria de ser a l'inversa. Com va dir el propi Carod-Rovira: fets i no paraules. Si Macià o Companys alcessin el cap...
La consulta per la independència a Arenys de Munt ha estat tot un èxit en tots els sentits.
Primer de tot perquè va ser una jornada cívica i festiva en la que no hi va haver cap tipus d’incident. Ni tant sols dit d’aquella manera tan suavitzant: incidents remarcables. Res, ni no remarcables. Felicitar a totes i tots els arenyencs que es van decidir a anar a votar i deixar de banda el missatge de la por que es va vendre.
També va quedar palès el poder de convocatòria de la Falange, quasi que anava a apuntar que em feien pena. No, no seria aquest l’adjectiu més adient, però que feien pena sí que és cert.
Més apunts, ningú del govern s’atreveix a dir res, almenys de moment. Zapatero sap que deu molt a Catalunya i a la seva tribu de governants al principat i prefereix amagar el cap sota l’ala. Se li dóna bé això, tot s’ha de dir.
La ràbia amb la que s’ha atacat des de la caverna espanyola, en paraules del propi Montilla, pels que, segons ells, els hi donàvem armes (com es nota que encara no sap ni on s’ha ficat), més que ‘armes’ a ells, ens ha carregat de raons als demòcrates, a aquells qui volem passar per les urnes a decidir què volem i què no volem.
Seguint en el mateix context, la premsa internacional que s’ha deixar caure per Arenys s’ha exclamat, i no n’hi ha per menys, que un jutge posi traves a un plebiscit democràtic i al mateix temps doni raons als falangistes per manifestar-se. Ells mateixos s’ha retratat.
Per últim, perquè tot s’ha de dir, no m’agrada el doble joc al que juguen algun polítics que, teòricament, tenen molt clar que volen la independència pel seu país. No parlo de CiU, que han quedat més que retratats, ara ja de totes, totes, sabem què volen o com a mínim a què juguen. Ja no valen les mitges paraules. Parlava, tornant a l’inici del paràgraf, dels socis de govern del PSC i ICV, els ‘meus’ d’ERC. Només em ve un adjectiu al cap quan veig que defensen unes postures tan inverses en aquest tema, en teoria cavall de batalla bàsic i essencial del partit, a les que s’ha posicionat el PSC en bloc, començant per Montilla, passant per Iceta i acabant per Tura, entre d’altres. Aquest adjectiu és 'demagògia'. Senyors dirigents d’ERC, començant per Joan Puigcercós: facin-s’ho mirar. Jo, per la meva part he tingut una decepció màxima, perquè no pot ser anar a remolc, un partit com aquest ha de ser capdavanter en aquest sentit, no es pot permetre estar segon ni tan sols empatat amb el primer en aquests termes, i molt menys encara que necessitem el suport d'associacions no polítiques. En tot cas hauria de ser a l'inversa. Com va dir el propi Carod-Rovira: fets i no paraules. Si Macià o Companys alcessin el cap...
.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada