Els bancs i caixes: els grans estafadors

Ara es dediquen a fer d’agents d’assegurances, d’agents immobiliaris, d’assessors fiscals i laborals i qui sap de quantes coses més.

Estic parlant dels bancs i caixes d’aquest país. Com possiblement sabreu, ara fa un temps que l’estat els va donar una injecció econòmica als bancs i a les caixes amb la intenció que aquest concedissin crèdits a les empreses i hipoteques als particulars a fi d’activar l’economia global. Diners que, evidentment, van sortir dels impostos que totes i tots paguem.

Doncs no tant sols no han complert la seva part del tracte –que no és altre que obrir l’aixeta dels crèdits- sinó que ara, a més, es dediquen a fer la feina d’altres i evidentment a preus d’escàndol, ja que el seu marge és infinítament superior. No en va reben diners públics.

Les caixes en particular van rebre subvencions per fusionar-se, quan aquestes fusions serveixen quasi exclusivament per poder tancar oficines excedents i prejubilar als treballadors a partir dels 50 anys, mentre que les de la nostra generació haurem d’estar treballant fins els 67... o qui sap si més.

En resum, els bancs i les caixes ens han estafat a base dels impostos que paguem, ja que els hem donat diners perquè ells ens en puguin deixar (ja són nassos!) i tot i així, només han sanejat els seus comptes que han començat a minvar (que no desaparèixer) degut a les altíssimes nòmines dels seus alts càrrecs, ajudants, adjunts i endollats.

I els polítics, tant partits com personatges, com no pot ser d’una altra manera, en són còmplices actius d’aquest robatori, ja que necessiten valdre's d’ells per pagar les costoses campanyes electorals, algun que altre xalet i qui sap si rentar (digueu-ne ‘blanquejar’ si voleu) algun que altre milió.

Així va el país!

Ens empenyen cap a la independència

A hores d’ara tothom sap quina ha estat l’última del Tribunal Suprem espanyol.

Aquesta gent estan entestats en obrir problemes allà on no n’hi havia i segueixen amb la seva intenció d’obligar-nos a fer allò que no volem fer.

Els catalans i així està demostrat, ens movilitzem quan en toquen el crostó, tot i que val a dir que som molt de bordar i poc de mossegar. Només cal recordar la gran manifestació per la sentència sobre l’estatut retallat.

Mig Catalunya al carrer, però de què ha servit? Hi ha hagut alguna continuitat?

Des d’una visió romàntica, poètica i molt innocent per part meva, els emplaçaria a pensar que tot allò que és català, per nassos, també és espanyol. Per tant, si volen fer desaparèixer el català com a idioma, no fan més que fer desaparèixer una part del que són els espanyols. Perquè ens agradi o no, actualment l’idioma català forma part de la cultura espanyola... que no castellana. Aquí hi ha la diferència.

Des del centre de la península mai s’ha pensat en espanya com a una comunitat amb diferents cultures i matisos. Només s’ha pensat, es pensa i, malauradament, es pensarà com a castellà. Aquell castellà invasor i colonial que vol que tot sigui al seu gust perquè ha guanyat la guerra.

Tot el demés són excuses molt barates. Està demostrat que els estudiants catalans són perfectament capaços de parlar i escriure en l’idioma de Cervantes. Tant com ho és qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la resta de l’estat. En alguns casos, fins i tot millor. Això són les dades certes i el demés són tonteries.

Els agradi o no, són ells qui ens empenyen a voler la independència, perquè és l’única manera de deixar de ser espoliats econòmicament any rere any i és també l’única manera d’aconseguir que conservem la nostra identitat com a poble.

O és que a algú li molestaria ser espanyol, europeu o ciutadà del món si podéssim parlar el nostre idioma i mantenir els nostres costums sense imposicions externes i no ser permanentment espoliats?

Perquè li diuen solidaritat quan volen dir servilisme?

Com diria aquell: quins collons que te la burra!!!
Després del retall, o en podríem dir directament desmembrament, del TC cap a l’Estatut(et) ara va el rei de les espanyes, un Borbó, i fa el seu discurs de l’any Xacobeu parlant de la solidaritat entre les comunitats d’espanya (no s’atrevirà mai a parlar de nacions ni nacionalitats, evidentment), ens recorda que la constitució, la seva, l’espanyola, és quasi més sagrada que la bíblia i apel•la a redoblar esforços pel be comú.

Que maco, que apostòlic... però anem a aprofundir una mica més en el tema.

A ningú se li escapa que el missatge anava dirigit explícitament a Catalunya i als catalans. A tots aquells que el 10J es van manifestar pels carrers de Barcelona i als que no hi vam poder ser físicament, però hi érem per sentiment.

Es nota que ara ja tenen por a la independència de Catalunya i Euskadi, la via de Kosovo ja és oberta i imparable per les nacions sense estat. El dret internacional ens avala i l’aprovació per part del Parlament, amb un resultat a favor, ja és l’únic que fa falta per certificar-ho.
Així doncs, després de quasi 300 anys de voler-nos-hi a la seva espanya simplement per ser les seves minyones, per pagar-los les factures i no per ser qui som o com som; ara, quasi que ens demanen que ens quedem amb ells.

Ja no és curiós, ni tant sols és puntual, molt al contrari, el rei espanyol es dedica a demanar-nos, de nou, la nostra solidaritat.
Ho diu d’aquesta manera, tot i que la realitat és que ens exigeix obediència, perquè així ho mana la seva constitució... i si convé, els seus tancs.
I jo em pregunto: perquè sempre hem de ser nosaltres els solidaris? Perquè sempre som els catalans qui hem de posar l’altre galta? Perquè sempre nosaltres?
És més: què fan ells perquè nosaltres vulguem ser solidaris amb la seva espanya?
Quin benefici ens aporta estar dins espanya?
Alguna vegada han defensat els nostres interessos econòmics? Culturals? Polítics? Ben al contrari. Fan tot el possible per destruir-los.

Són ells qui dia rere dia ens empenyen cap a la independència. Són ells qui amb el seu odi mesquí cap tot allò que els sona diferent, a tot allò que els sona a polac, ens obliguen a no voler saber res d’ells i de la seva falsa pluralitat.

Amb aquestes expectatives i encara més veient que se’ns enriuen a la cara, jo els dic: Adéu Espanya!

.

Traïció!!!

El PSOE amb seu a Catalunya ha tornar a demostrar que és més important el seu sentit de partit que el de país. Cap novetat.

A la Càmbra Baixa van votar en contra del que ells mateixos havien proposat al Parlament català. Rocambolesc i molt lamentable... a més de ridícul.
Per tant, aquest fet ve a demostrar que el PSC és mort. Ja estava greument ferit (si és que alguna vegada va tenir una mica de salut), però va morir amb Pasqual Maragall. Els interessos personals dels seus dirigents el van matar.
Sigui com sigui, és definitiu que qui voti PSC no està votant altra cosa que PSOE i aquests, per més que diguin, quan va de debò voten el mateix que el PP.

Algú ho hauria de fer notar en les properes eleccions.

Ara ja toca, d’una vegada per totes, aprendre a separar el gra de la palla, no deixar-se influir per algú que diu ser catalanista i quan toca votar, vota espanyolista.

Ja han estat massa vegades i aquesta gota ha estat la que ha fet vessar el got. O millor dit: ha fet vessar el pantà... perquè no serà per paciència.

Aquest enèsim acte de covardia, ultratge, traïdoria, deslleialtat, engany, en resum, vendre’s per un plat de llenties, fa absolutament necessària la convocatòria d’eleccions. No ho faran perquè, afortunadament, ja toca fer-les a la tardor.

És absolutament inadmissible que presideixi la Generalitat de Catalunya un partit polític que és incapaç de defensar a les Corts Generals el que ell mateix ha proposat al Parlament.

.

10J

Aniré al gra: la manifestació de demà dissabte em crea molts dubtes.

Primer de tot no em crec a part dels qui l’han convocat. A la tropa socialista ja li està bé com ha quedat l’estatut i no ho dic jo, ho diu el seu propi cap de files. Segons ell (ell=ZP), l’anomenat estatut ha quedat pràcticament igual de com ja estava. No s’equivoca tant com molts pensen, simplement ha quedat retallat per totes bandes i ‘no ve d’una mica més’. I ja els està bé perquè, també segons ZP, s’ha arribat al màxim d’autogovern possible. Quins nassos que ho digui algú que va guanyar les eleccions gràcies, en part, a la suposada espanya federal! Però, com no, no és més que una pura i simple estratègia que tant a PSOE com a PP els va fantàstic per continuar bipolaritzant el conjunt del panorama polític.

Tampoc em convenç que s’hagi hagut de ‘consensuar’ el lema de la pancarta. Això significa simplement que s’ha hagut de rebaixar les pretensions d’alguns per acontentar a alguns altres... que, com sempre, tenen més interessos estatals que nacionals.

Tinc clar i dono tot el meu suport al que és i en el fons representa la manifestació a la que, per cert i malauradament, no puc assistir (vegeu article anterior), però no tinc tan clar a favor de què, de qui o en contra de què o de qui va. O potser millor dit i simplificant: què es pretén exactament? Ho dic en un sentit pràctic (no ideològic), diguem les coses pel seu nom: la manifestació servirà perquè els ‘jutges’ del Tribunal Constitucional es desdiguin en alguna cosa? La resposta la sap tothom. Servirà perquè algú es prengui de manera mínimament seriosa la modificació de la Constitució? La resposta és la mateixa que en la pregunta anterior. Servirà perquè el PP deixi de tocar allò que no sona als catalans? Resposta: Idem. Amb l’afegit que saben que el seu anticatalanista pesca vots, molts vots, a l’espanya profunda.

Hi ha una dita que diu que ‘no es pot ser a missa i repicant’, extrapolant al que ens ocupa diríem que si s’està dissabte a la manifestació, no es pot estar diumenge davant les pantalles gegants veient la final del mundial de futbol... i en veurem a alguns en els dos llocs. Que m’ho expliquin cantant si volen, que jo no li veig cap lògica.

Com no doncs (i com sempre) tenim ‘l’enemic’ a casa i hem de tenir clar que, si no ens alliberem de la crosta nacionalista espanyola, és a dir, que fins que no assolim la independència i siguem un estat, mai serem respectats ni com a poble, ni com a nació.
.

Embolica que fa fort

En ZP l’ha tornat a fet ben grossa. Primer ens va intentar ‘colar’ el tema de les jubilacions als 67, havent-se de fer enrere tot seguit, després va deixar anar que congelaria els sous al funcionariat i acte seguit, de nou, com els crancs, va tirar enrere.

Ara, com que ja no li surten els números ni del dret ni del revés, ja ho imposa, demostrant que molta imaginació no en gasten a les files socialistes.

De nou, també demostra que això de dretes i esquerres, pel que fa a política, cada vegada te menys importància. Com diria aquell: això no serveix per res!

No fa pas tant es va dedicar a donar diners a punta pala a la banca... és de lògica, són qui els financen les campanyes electorals (tenen ben après allò del no mossegaràs la mà de qui et dóna de menjar).
Tot i que també són qui ens han portat -a tots- a la crisi, signant crèdits sense cap garantia, tant a particular com a empreses i més concretament a les constructores que, mira per on, s’han ben enganxat els dits.
I no serà que no estàvem tots avisats que la bombolla immobiliària havia de petar algun dia.

Sigui com sigui, les prestacions es congelen i els sous del funcionariat fins i tot baixaran... el seu també, un 15% diuen, tot i que a mi personalment m’agrada més parlar de xifres totals i no de percentatges.

Posem un exemple: un metge que cobri uns 2.500 Euros, ara reduirà el seu salari, deixant-lo en uns 2.450, a partir de l’any 2011.
Ara bé, i si agafem el sou d’un ministre o d’un alt càrrec o del propi president del govern, que passa?
Els seus sous ronden una mica més de 7.000 Euros mensuals, pel que aquesta reducció els deixarà en uns 6.000 Euros. Pobrets, ja poden arribar a final de mes amb això? La Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid deia que no...
Cal recordar que, a part del salari, tota aquesta ‘colla pessigolla’ també rep retribucions per despeses, és a dir: dietes. És sabut i de domini públic que aquestes ‘dietes’ acostumen a sobrepassar el sou oficial. És a dir, que a més de cobrar aquestes barbaritats, a més, no tenen quasi despeses (elles i ells evidentment diran que sí).

Pel que ara i des d’aquí proposo reduir els sous i salaris de president, ministres, alts càrrecs i ‘xupopters’ en general, posem, un 75% i es limitin les dietes a un màxim de 600 Euros mensuals. Que no és poc! Hi ha pensionistes que cobren (de sou) força menys!!!

Potser seria la manera de que comencessin a tocar de peus a terra, sabessin la feina que hi ha a arribar a final de mes i de passada, estalviaríem una animalada d’Euros.


P.D.: Això mateix val per alcaldes, regidors i/o parlamentaris, que directament es podria entendre que van al sac dels ‘xupopters’, però no està de més puntualitzar-ho.

.

I ara què?? (II)

I després es preguntaran perquè hi ha desafecció política... com volen que no n’hi hagi si són una colla de lladres amb corbata???!!!

Sincerament estic indignadíssim, tota la trama Gürtel clama al cel: imputat el PP del País Valencià, Castella i Lleó, Galícia, Madrid i no oblidem a Jaume Matas a les Balears, que tot i no ser dins l’arxivador de Gürtel també és un desfalc ‘made in’ PP.

Reitero el que vaig apuntar fa una setmana justa: i aquests són els qui la gent votarà per treure’ns de la crisi?

Ara s’entén que en l’època d’Aznar i cia. haguessin de privatitzar pràcticament totes les empreses públiques que tenien beneficis per poder continuar sense números vermells (prèvia col•locació com a caps d’aquestes empreses als seus amiguets).

Amb tot el que està passant, Mariano Rajoy, el suposadament líder d’aquell partit, guarda silenci. La veritat és que cada vegada dóna més la sensació que aquest personatge no és més que una mediocre marioneta a mans dels nuclis durs, que no és capaç de posar seny, cordura o simplement bona fe entre els seus.

No trigarem a sentir de nou com ens els mitjans de comunicació afins als de la gavina ens parlem de la caça de bruixes, de persecucions infames i tot allò tan típic de morir matant.

Al costat de tots aquests, gent com el Dioni, Mario Conde o fins i tot Fèlix Millet (que ja és dir) no són més que simples passerells.

.

I ara què?

A tot Europa està passant un fet habitual quan es viu una crisi tan profunda: les eleccions democràtiques fan caure els governs i donen el poder als opositors de torn. Són faves comptades: ‘si aquests no treuen d’aquí, a veure si ho fan els altres’. L’últim exemple el trobem a Itàlia, on el partit de ‘Il Cavaliere’ ha caigut estrepitosament.

A les espanyes les enquestes diuen que també pot anar en aquest sentit (canvi de govern), així com també a Catalunya. Ara bé però, hi ha un fet incontestable que possiblement, més de mica en mica que corrent, pot fer variar aquesta inèrcia. Evidentment no és altra que les denúncies de corrupció del principal partit opositor a l’estat espanyol, el PP.
Si primer fora el president de la comunitat valenciana, Francisco Camps, qui passés pels jutjats per declarar com a imputat pel cas Gurtel (tot i sortir-ne prou ben parat), ara és Jaume Matas, expresident del govern balear qui passa pels jutjats i tot sembla indicar que no ho tindrà tan fàcil com Camps.
La caverna mediàtica ens recordarà, això sí, que tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i tornarà a treure tot el seu arsenal de morir matant, aquell de les conxorxes i conspiracions envers les seves santes persones.

És per això que jo em pregunto: i ara què? Si la població espanyola tenia pensat votar per un canvi al govern i l’únic canvi possible és que Rajoy succeeixi a ZP al càrrec de president espanyol, és viable que ho faci en aquestes condicions?
La gent serà prou estúpida com per deixar passar tots aquests escàndols econòmics? Perquè la idea és sortir d’una crisi econòmica i si qui l’ha de tractar és qui acumula un bon grapat de càrrecs i judicis precisament per robar diners, la veritat és que pinten bastos.

És ben cert també que a nivell municipal encara tenim molt recent el cas de Santa Coloma de Gramenet, en el que el batlle d’aquesta població (en aquest cas i per a més detalls: socialista) va ser detingut per faltes similars a les que se li imputen a Jaume Matas, pel que la dita popular de ‘no hi ha un pam de net’, agafa dia rere dia més vigència i passa a ser cada vegada més real.

La mal anomenada classe política s’ho ha de fer mirar, sobretot els dels grans partits, que són a fi de comptes qui fan i desfan.

La solució a tots els problemes, la panacea, no n’hi ha per aquests casos, però el més intel•ligent és aconseguir que ni uns ni altres tinguin poder suficient com per manipular el poder a la seva voluntat, perquè les majories simples i encara més les absolutes, com es demostra en el cas que hem abordat, no són de cap de les maneres els millors dels remeis.
.

Ara sí... ara no

Sembla que el govern de ZP s’està doctorant en tirar enrere les seves propostes que podríem catalogar d'antipopulistes.
Si el 29 de gener ens despertàvem amb la noticia als diaris que la jubilació passaria dels 65 als 67 anys i pocs dies després varen dir només era ‘una proposta més’ a valorar, però que en cap cas estaven estudiant aplicar-ho, ahir vam viure un fet similar, aquesta vegada amb la congelació dels salaris del funcionariat... i de nou s’han tirat enrere. Per no parlar de l'augment de l'I.V.A., que porta el mateix camí.

Cada dia és més evident que el govern de ZP te menys clar què fer i com per sortir d’una crisi que dia rere dia es cobra més parats. Tal i com diuen ells mateixos ‘tot i que menys’, però l’atur continua augmentant i no sembla que hi hagi ni tan sols idees per revertir la situació.

Fins fa escassament un parell de setmanes no volien sentir a parlar de grans pactes, ara són els primers en buscar-los. Tot i que amb intencions buides, tant dins com a fora de l’hemicicle. La reforma laboral que es vol pactar amb els agents socials està encallada precisament per la poca maniobra i nul joc que donen els polítics i, com és normal (entenent ‘normal’ per allò que passa habitualment), els partits polítics entre ells es tiren els plats pel cap. Com sempre volent quedar bé ells i volent fer quedar malament als demés, oblidant sempre que l’afectat amb totes aquestes batalles és sempre el poble, aquells qui els votem –cada vegada menys- perquè governin.
I els votem cada vegada menys perquè simplement no governen. Mirar les pàgines de política és cada vegada més similar a mirar qualsevol revista groga: que si aquell que és el responsable de circulació del PP ha estat aturat per la policia per conduir begut, que si l’altre –que es fa dir socialista- cobra 36.000 euros mensuals (sense comptar dietes), que si la corrupció... pena, fàstic i vergonya aliena és el que sent (sentim) la majoria de persones que cada dia anem a treballar pensat a veure si tindrem sort i podrem arribar a final de mes. I els polítics per la seva banda que es ‘barallin’ entre ells, que les garrofes ens les haurem de treure nosaltres del foc.

.

Si comencen a delirar...

Als socialistes els creixen els problemes. Com es diu vulgarment: si muntessin un circ, els creixerien els nans.
Ara ja no tant sols és des de dins mateix de l’estat espanyol que se’ls critica, sinó que els pals ara ja els arriben des de fora i des d’on fa més mal: l’Europa que presideixen.
S’escuden en que és una mena de ‘conspiració’ en contra d’ells, al•legant que al Parlament Europeu són majoria els de dretes. Tanmateix el que és inapel•lable és que espanya rep molt més del que ingressa a Europa i que és dels últims –per no dir l’últim- de la cua. Previsiblement és l’estat de la unió que més li costarà sortir de la crisi, fins i tot per darrera dels ‘clàssics’ Grècia i Portugal. Els estudis plantejats valoren que els diners destinats no s’han invertit correctament, alguns diuen directament que s’han gastat malament.
Sigui com sigui, l’estrella de ZP es va apagant per moments i, com malauradament ja és un costum de socialistes, sembla que el primer que els preocupa és ‘quedar bé’, per això han enviat una delegació del ‘gobierno’ a Londres per posar els punts sobre les is. O el que és el mateix: a suplicar clemència als menys europeus de tots els europeus.

S'han parat a pensar que potser si els plouen els cops de pal serà perquè estan fent alguna cosa malament?
Mentrestant, seguim tenint una colla d’alts càrrecs i funcionariat que cobren una barbaritat i només falta sentir la mofa, perquè no te altre paraula, que ens diguin que ‘només’ val 4 milions d’euros més que el fitxatge de CR9 pel R.Madrid. La diferència està en que el R.Madrid ha fet aquest fitxatge amb el seu capital, mentre que el gobierno ho fa amb els diners de tots nosaltres.
Al final resultarà que la tan famosa ‘xocolata del lloro’ ve embolcallada amb paper d’or i diamants incrustats.
.

El centralisme de Barcelona

Si hi ha d’alguna cosa que ens queixem els catalans, políticament parlant, acostuma a ser del centralisme de Madrid. Tot passa per allà, s’entén, evidentment, d’allò que te una mínima importància.
Sí be és cert, no ho és menys que a Catalunya patim un centralisme interior, el de Barcelona.
En aquest sentit som, per posar un símil, el germà petit, que es dedica a copiar el que fa el gran.
Com sinó s’entendria que Barcelona, o millor dit: el seu govern municipal (o directament el seu alcalde, Jordi Hereu), digui que vol organitzar uns jocs olímpics d’hivern, quan a dita ciutat rarament hi neva? La ‘solució’ l’han trobat als Pirineus. Però... els Pirineus no queden a uns dos-cents (200) quilòmetres de Barcelona?
No ho puc entendre de cap altra manera que un intent desesperat de l’alcalde Hereu per mantenir la seva cadira, ara que les enquestes envers les properes eleccions municipals, estan posant de manifest que difícilment podrà mantenir el seu càrrec.
Així doncs, busca solucions al seu problema amb un nou ‘brindis al Sol’, amb il•lusions, amb fum. Podem dir, i el marge d’error serà mínim, que és la manera socialista d’esmenar les situacions compromeses.

És necessari dos temes: primer, deixar clar que Barcelona és una ciutat; important: cert; capital: cert; però no passa d’aquí, darrera (o davant, o al costat...) hi ha tot un país, Catalunya, que és qui viuria aquests jocs. Barcelona vindria a ser el punt administratiu i poca cosa més.

Tanmateix he d’apuntar que no estic d’acord en la política dels jocs olímpics. La organització dels mateixos te, suposadament, valors com els de la ‘unió dels pobles’, tot i que no permet que hi participin països sense estat propi; la ‘participació’, però els últims jocs es varen celebrar a la Xina, un estat no democràtic.
En aquest sentit doncs, la hipocresia és el denominador comú del COI, tot i el pas dels anys, es mou per conveniència, sempre ho ha fet, fins al punt que fins i tot se’n van organitzar uns a l’alemanya nazi de Hitler i tothom tan content.
.

Comença l'any carregadet...

Sembla mentida com pot canviar una persona depenent de la finestra per la que miri el paisatge.
En José Montilla, quan era Ministre de l’estat espanyol, va deixar anar algunes barbaritats del que ell entenia que eren excessos del, en aquell moment, president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall.
Uns quants anys després i, segons diuen, degut a certs pactes entre ZP i Mas per aprovar l’Estatut(et), en Montilla el fan presentar-se al càrrec que ostentava en Maragall, perquè ja se sap que l’elecció de presidenciables a la Generalitat, i sobretot dels partits polítics espanyols (i espanyolistes) va a dit. El resultat és que, mira per on, ara ho és.
Al cap de tres anys d’haver-se (retallat i) aprovat l’anomenat Estatut a les Cortes Generales, encara estem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’actual president de la Generalitat, aquell que en el seu moment va titllar de poc menys d’extremista al seu antecessor i dit sigui del pas, del mateix partit polític, ara és ell qui dóna les gràcies per la suma dels esforços a la societat civil catalana.
Doncs mireu què us dic: no me’l crec.
Però mira per on, la història es repeteix, evidentment molt més baixada de to, tant per les paraules com pels seus protagonistes.
Ara és Alfonso Guerra (qui no recorda com es va mofar de la retallada de l’estatut), qui critica a tots els polítics catalans en general. Si ho veu tan global, no serà ell qui te el problema? Ja ho diuen que cap geperut es veu el seu gep.
Montilla pot ser (o no) un bon dirigent, però aquest no és el tema del que us parlo. Montilla, pel que sigui, no te un ferm sentiment catalanista. Si a ell li fessin la clàssica enquesta del ‘vostè se sent català, català i espanyol o espanyol?’, per quedar bé, segurament respondria que ell és espanyol... i català, però el seu conscient és un altre. Tot i així, com que comença a saber de què va això de ser a Catalunya i que hi hagi persones que pensen i actuen diferent i fins i tot alguns que parlen una llengua que no és la castellana i que no passa res perquè sigui així. Bé, passa perquè ha hagut de fer classes d’aquest idioma.
Perquè a les espanyes (el propi Alfonso Guerra en seria un bon exemple en particular) només els preocupa el binomi dreta-esquerra, aquí, a més, tenim el binomi Catalunya-Espanya. I cada vegada és més palès que un s’ha de decantar cap a una banda o l’altra, perquè els qui tenen la paella pel mànec obliguen a decidir de quina banda s’està. Per més que alguns es dediquin a enviar cartes d’agraïment i conciliadores.

.

L'equidistància de Mas

Segueixen creixent-nos els nans. Ara resulta que en Mas, amb la seva bola de cristall (en diu estudis sociològics) sap que la majoria dels catalans votaríem en contra de la independència.
Això sí, ho diu al diari El País, que molt nostrat no vindria a ser. Ho comenta en relació a les consultes que s’estan preparant pel proper dia 13 arreu del territori català.
Demostra, de nou, l’equidistància a la que ja ens tenen acostumats: dir una cosa ‘aquí’, però fer-ne una altra ‘allà’.

Si això és així, si la majoria dels catalans no volen la independència, com diu ell, serà perquè no se senten plenament catalans, dic jo. D’acord en allò de que un es pot sentir tant català com espanyol. No ho comparteixo ni ho entenc, però ho accepto com a bon demòcrata.

Ja se sap que les coses no són blanc o negre, hi ha molts matisos, sobretot en política, que són de mil colors... i depenent de com toqui el sol o de com ens ho mirem, encara poden variar els seus colors preestablerts.

El fons del tema però, recau en: què pensa o vol Artur Mas, CDC i CiU per a Catalunya? Hi estarien a favor, en contra o la seva resposta seria no sap/no contesta?

Hi ha moments en els que és imprescindible mullar-se, no val a fer constantment (i amb perdó) la puta i la Ramoneta.

No es pot obviar, perquè ells mateixos són els primers en recordar-nos-ho constantment, són la força política més votada del nostre país i per tant, crec que se’ls ha de demanar –o millor dit: exigir- tenir els idees clares quan es parla de quelcom tan important i seriós com és la independència de Catalunya. En aquest sentit, no valen mitges tintes.

Espero veure i poder llegir una entrevista similar a algun diari d’àmbit nacional, que no estatal, a veure si les reflexions serien iguals amb preguntes similars.

.

Era d'esperar...

Com ja era d’esperar des de l’espanya profunda ja han donat ‘la seva’ resposta a l’editorial ‘La dignitat de Catalunya’ que van publicar ahir 12 diaris del nostre país i del qual me’n vaig fer ressò aquí mateix.
En un resum molt bàsic, perquè tampoc val la paga aprofundir-hi més, se’ns ‘recorda’ que la constitució espanyola és d’obligació de tots els espanyols, inclosos els catalans, evidentment... o millor dit: sobretot pels catalans.
És a dir, s’enroquen en un text que te més de 30 anys per fer-nos memòria de les nostres obligacions com a espanyols.
Un text val a dir, que els més joves que el van votar compten actualment 50 anys... pel que aproximadament la meitat de la població no ha tingut dret a decidir si hi està d’acord o no.
És evident doncs i ja fora de qualsevol mena de dubtes, si és que algú en tenia cap, que espanya és impossible de mantenir unida, simplement perquè no tots som iguals. Hi ha qui vol imposar i hi ha qui s’ha de defensar. I això evidentment no és just ni és unitari. El que més se li assembla és esclavatge. Pot sonar molt fort però si obrim els ulls veurem com és així de simple. Portem 300 havent de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, en resum, la nostra manera de viure i per altra banda, dia rere dia, seguim sent espoliats sense cap mena de contemplació.
Aquests pals a les rodes ens han impedit dedicar-nos a tirar endavant com es mereix aquest petit país que és Catalunya. Pel que això s’ha d’acabar i només hi ha una sortida: la independència.
De fet i ben mirat, aquests rugits –més que respostes- que ens dediquen és la clara evidència d’aquesta necessitat. Quantes vegades ens han amenaçat amb portar els tancs? És així com som tots iguals? Això no és democràcia, és la seva manera de fer el que creuen que és política, que és molt diferent.
Perquè en realitat no volen una espanya unida, el que volen és tenir els seus esclaus per fer-los servir al seu antull.

.

Més llenya al foc de la crisi

En ZP es pensa que tots som tontos.
Sento ser tan taxatiu, però és que ja no puc més. Ara resulta que ens vol fer creure que ja estem sortint de la crisi. Sí, ja! a veure, que tardés el que no està escrit per acceptar que estàvem en crisi és una cosa que mira, més o menys podia ‘colar’. Com dirien en aquell anunci: acceptem vaixell com animal aquàtic.
Perquè val a dir que la majoria de la gent ni s’ho creia... fins que tots plegats ens hi vam enganxar els dits. Ara però, els termes són molt diferents i tothom és molt més susceptible en aquest tema.
Repassem: no es creen llocs de treball, més aviat al contrari i no se’n crearan fins arribat l’estiu, amb el clàssic augment de l’hostaleria; els bancs, tot i les concessions econòmiques que els va fer el propi estat perquè donessin crèdits, segueixen sense fer-los, i així fins a un llarg etcètera que no tinc ni ganes d’enumerar.
És a dir, ara ja no es pot enganyar a ningú amb el conte del ZP al país de les meravelles, ara tothom s’ho mira tot amb lupa, perquè ens toca de primeríssima mà.
Com deia un eslògan electoral: volem fets i no paraules.

Tot això, i per acabar-ho d’arrodonir, encara ens demana que no ens queixem per la més que probable desoladora sentència del Tribunal Constitucional en respecte a l’Estatut.
Tot i que Mas i Montilla ja han dit la seva, bàsicament per marcar paquet i quedar be davant el poble de Catalunya, perquè ja sabem què ve després: més crits, més soroll, deixar passar el temps i després tothom mut, baixada de pantalons i qui dia passa any empeny.
A en ZP, de fet, ja li va be la jugada, perquè no haurà de pagar el que toca i als del PP no fa falta ni dir-ho, tornaran a fer créixer els seus vots de l’espanya profunda. Més beneficiada, o això creu en Joan Ridao, en sortirà ERC, a aquesta sentència desfavorable al poble català, perquè podria fer créixer la desafecció catalana. Ja se sap, és allò de l’acció, reacció i repercussió.
Per la meva part, diria que aquesta sentència desfavorable, com a mínim al territori del principat farà augmentar la desafecció per la política i els polítics en general.
Temps al temps i veurem qui te raó.
.

Feia falta tant de temps?

Sembla que els símbols feixistes (o franquistes, si ho preferiu) van caient. Almenys això asseguren que faran.

.
Alguns parlen de que han calgut dos anys després del nomenament de Chacón com a ministre de defensa per a treure’ls, com si fins al moment no hi hagués hagut cap altre persona que se’n podés fer responsable i que tingués el valor de fer-los retirar.

.

Demà farà 34 anys que el dictador va morir i poc a poc va anar entrant la democràcia. 34 anys, que es diu de pressa. En tot aquest temps ningú ha estat capaç d’eliminar aquesta simbologia que va fer morir a molta gent, que va obligar a exiliar-se a milers de famílies senceres que mai tornaran als seus orígens.

.
Alguns donen per entès que en l’època d’Aznar això ja els hi estava bé, jo mateix m’hi compto entre aquests, perquè sempre han escombrat en aquella direcció, de fet només cal veure que el fundador del partit ja era ministre durant la dictadura, pel que no s’hi comptava que fessin passos per retirar els seus recordats ‘bons temps’.

.
Tanmateix alguns encara aprofiten l’excusa de la crisi per apuntar que ‘ara no és el moment, ja que hi ha altres prioritats més urgents’. Potser sí, tot i que no recordo haver-los vist fent cua quan això era xauxa i tanmateix encara es podria fer entrar les obres en el famós PlanE. Apa-li ZP, a reactivar l’economia a base de carregar-se els símbols (que en diuen) pre-constitucionals.
.
Retornant però al l’inici, abans de tot això, hi va haver un altre ministre de defensa socialista. Un que de fet era més conegut per tocar el piano que per altres temes. Efectivament, Narcís Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern i tot! Qui li havia de dir!
.
Els meus dubtes doncs, es centren en entendre perquè ha fet falta tant de temps per decidir-se a esborrar els records a totes hores del que va ser el franquisme. Perquè, si tots som tant demòcrates, ha fet falta 34 anys per aparcar aquests records de la guerra civil i la dictadura i deixar-los exclusivament als llibres d’història?
.

La caiguda del mur més famós del món

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat.
.
Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes.
.

Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.

.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques.

.
La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
.

Indignant!

Com diria un bon amic: estic indignat!

Diuen els polítics que volen que les persones, la gent, el poble, vagi a votar... a votar què o a qui??? si cada dia surten més i més casos de corrupció de polítics!!!

Malauradament ja no és un fet aïllat, no és una persona d’un partit o un partit en concret, sinó que la corrupció és en totes direccions i entre membres de partits suposadament rivals. Moltes vegades fins i tot són gent (que jo ni anomenaria persones) que cobren uns molt bons sous. Pels temps que corren poc ètics, però com a mínim, sous legalitzats.
A tot això a més, què acostumen a fer els líders dels partits polítics afectats? Lluny de desmarcar-se i aplicar algun tipus de congelació en la militància, es dediquen a tancar files i escombrar cap endins i en la majoria de casos, tot s’ha de dir, de manera molt barroera. Evidentment perquè tot aquest entramat de corrupció els arribaria a empastifar de tal manera, que la reputació que tenen davant els quatre innocents que encara els voten, quedaria ja per sempre anul·lada. Val a dir també, que la majoria dels polítics que tenim en aquest país i també en l’estat espanyol estan plenament institucionalitzats. Amb això vull dir que es dediquen en exclusiva a la política, que fins aquí ja estaria bé, si no fos perquè fora del món de la política no tenen on caure morts. No arribarien a la talla del ‘mindundi’ del Ferran Adrià de Polònia.

Amb tot aquest panorama, reitero la meva pregunta: què caram volen que anem a votar, si tots -o ho podem deixar en la immensa majoria, perquè no tothom és culpable- viuen d’això perquè no saben fer res (més) que no sigui moure’s (com serps) per les altes esferes per aconseguir, com faria qualsevol fill de veí, guanyar-se la vida com pugui?

Diu en Montilla que compren el desànim però demana confiança en les institucions.
Montilla, cregui’m si li dic que en les institucions hi crec, però en aquesta gentussa que s’ha apropiat de l’anomenada classe social, vostè inclòs, no s’hi pot creure.

Indignant i patètic.
.

A la memòria de Lluís Companys i Jové

Perquè serveixi com el meu humil homenatge, només volia fer un petit recordatori de que avui fa 69 anys de l’afusellament del qui era president de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys.

Tot aprofitant l’efemèride, el govern central va entregar ahir a la seva neta, a Mèxic, una declaració de reparació. Dita declaració obvia en tot moment que aquest era el president de la Generalitat de Catalunya, segons diuen, perquè la llei de la memòria històrica no permet anar més enllà.

Una llei pactada pels dos gran partits polítics de l’estat espanyol (PSOE i PP, per si algú s’ha perdut) que serveix únicament i exclusiva per tancar la porta i posar-hi una balda ben gran a tot allò que va passar durant la guerra civil i a la dictadura franquista.
Alguns diran que s’ha de mirar endavant i el passat, passat està, però arribar al punt d’obviar que Lluís Companys fou afusellat per la dictadura franquista i per tant assassinat, per ser president de la Generalitat de Catalunya i pel que això representava, des del meu punt de vista és massa greu i és voler passar pàgina massa de pressa per una figura com la que encarnava en Companys.

.

Un tercer Tripartit ja no és possible

Que algú em corregeixi si m’equivoco: la fi primordial d’ERC no és altra que la independència de Catalunya.
Si això és així i si el senyor José Montilla es torna a presentar per president de la Generalitat de Catalunya, ERC no te altra sortida que no pactar amb el PSOE (sí, ja ho sé, alguns encara estan obstinats en dir-ne PSC).
El pacte entre aquests dos partits és tan antinatura com ho seria entre ERC i el PP... tot i que també ho seria entre PSOE i PP i ja sabem com les gasten al País Basc.
Perquè afirmo tan categòricament aquest extrem? Ben senzill, les paraules de Montilla a la Festa de la Rosa, afirmant que no donaria suport a cap proposta ‘inviable’, en referència als referèndums d’autodeterminació, deixa clara aquesta reflexió.
Si en Puigcercós és coherent entre les paraules i els fets, simplement no pot fer president a Montilla.
.
Ara bé, el posicionament d’ERC continua sent el d’anar a remolc dels demés, del que en ciclisme en dirien ‘xumar roda’. Des d’Arenys de Munt es va fer una gran passada de pàgina, es va anar molt més enllà del que s’havia fet mai... de la mà de les CUP. ERC hi va donar suport, sí, però quan la feina ja era feta.
ERC, per voluntat i risc propi, no ha estat capaç de donar llum verda a més referèndums ni tant sols en els ajuntaments que hi tenen majoria fins que no ho ha fet un altre abans. Es segueixen centrant en els pressupostos generals de l’Estat, fent veure (o potser fent-ho i tot) que donen ‘guerra’ a ZP, però quina millor guerra –política, s’entén- se li podria donar que, simplement, no estar per la labor de pressupostos estatals, a fi de donar prioritat al referèndums d’autodeterminació? Sí, ja ho sé que més d’un dirà, allò de ‘estem on estem i hem fer el que sigui tangible...’, però quina millor bufetada seria que no voler-ne saber res perquè, clar i català, el que ens interessa és una cosa molt diferent?
Potser alguns pensareu que divago, que s’ha d’anar al que es tingui a la mà i procurar arreplegar el que es pugui, però és que això és el que va fer CiU durant 23 anys. Que tothom tregui les seves pròpies conclusions.
.