Revista digital EL SABALLUT

dimecres, 31 de març de 2010

I ara què?


A tot Europa està passant un fet habitual quan es viu una crisi tan profunda: les eleccions democràtiques fan caure els governs i donen el poder als opositors de torn. Són faves comptades: ‘si aquests no treuen d’aquí, a veure si ho fan els altres’. L’últim exemple el trobem a Itàlia, on el partit de ‘Il Cavaliere’ ha caigut estrepitosament.

A les espanyes les enquestes diuen que també pot anar en aquest sentit (canvi de govern), així com també a Catalunya. Ara bé però, hi ha un fet incontestable que possiblement, més de mica en mica que corrent, pot fer variar aquesta inèrcia. Evidentment no és altra que les denúncies de corrupció del principal partit opositor a l’estat espanyol, el PP.
Si primer fora el president de la comunitat valenciana, Francisco Camps, qui passés pels jutjats per declarar com a imputat pel cas Gurtel (tot i sortir-ne prou ben parat), ara és Jaume Matas, expresident del govern balear qui passa pels jutjats i tot sembla indicar que no ho tindrà tan fàcil com Camps.
La caverna mediàtica ens recordarà, això sí, que tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i tornarà a treure tot el seu arsenal de morir matant, aquell de les conxorxes i conspiracions envers les seves santes persones.

És per això que jo em pregunto: i ara què? Si la població espanyola tenia pensat votar per un canvi al govern i l’únic canvi possible és que Rajoy succeeixi a ZP al càrrec de president espanyol, és viable que ho faci en aquestes condicions?
La gent serà prou estúpida com per deixar passar tots aquests escàndols econòmics? Perquè la idea és sortir d’una crisi econòmica i si qui l’ha de tractar és qui acumula un bon grapat de càrrecs i judicis precisament per robar diners, la veritat és que pinten bastos.

És ben cert també que a nivell municipal encara tenim molt recent el cas de Santa Coloma de Gramenet, en el que el batlle d’aquesta població (en aquest cas i per a més detalls: socialista) va ser detingut per faltes similars a les que se li imputen a Jaume Matas, pel que la dita popular de ‘no hi ha un pam de net’, agafa dia rere dia més vigència i passa a ser cada vegada més real.

La mal anomenada classe política s’ho ha de fer mirar, sobretot els dels grans partits, que són a fi de comptes qui fan i desfan.

La solució a tots els problemes, la panacea, no n’hi ha per aquests casos, però el més intel•ligent és aconseguir que ni uns ni altres tinguin poder suficient com per manipular el poder a la seva voluntat, perquè les majories simples i encara més les absolutes, com es demostra en el cas que hem abordat, no són de cap de les maneres els millors dels remeis.
.

dijous, 25 de març de 2010

Dites populars catalanes


Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

dimecres, 24 de març de 2010

Falsa incredulitat


Segons les enquestes que van apareixent als mitjans de comunicació ens trobem uns resultats que entro a valorar, des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, ja que estaria bé fer un estudi sobre quin percentatge de fiabilitat tenen això de les enquestes.

Començo per CiU, que en totes aquestes enquestes que he pogut veure està ratllant la majoria absoluta sense, això sí, acabar-la d’assolir. Haurien de ser una mica més espavilats que en les últimes eleccions i deixar-se estimar una mica més pels altres enlloc de tirar patades a tort i a dret. Allò del “o tot o res” s’ha convertit, des de ja fa un temps, en un segur: “o res”.

Uns que es mantenen són el PP, que conserven la seva caverna al territori. Diuen que de tot hi ha d’haver en aquest món.

Ciutadans fa el que li toca: desaparèixer del mapa.

Pel que fa al tripartit, el PSOE amb seu Catalunya -alguns encara s’entesten en dir-li PSC-, baixa però no massa. Tot i la lentitud, demostrada durant l’entrevista amb la directora de TV3, Mònica Terribas, del seu secretari general i actualment també President de la Generalitat de Catalunya i tot i les fugides d’estudi (i mai millor dit) del conseller d’Educació, aquest últim només per posar un exemple o els lamentables insults propinats per alguns dirigents socialistes a la mateixa Mònica Terribas per l'entrevista a Montilla. Farien bé en repassar la manera de treballar de la periodista, visualitzar altres entrevistes a altres polítics, analitzar la seva manera de fer amb tots i cadascun d'aquests personatges... i recordar també qui li va donar el càrrec.

ICV també baixa, apuntaré que incomprensiblement poc, tenint en compte les pífies (adjectiu indulgent) de la conselleria d’Interior a les que ens tenen acostumats Saura i companyia, ja sigui a l’estiu, amb incendis o a l’hivern, amb nevades. Val a dir que els seus votants seran pocs, però fidels.

Per últim em deixo a ERC, perdó: Esquerra, a qui faig referència directe en el títol. Tot i que l’electorat acostuma a sorprendre pels repunts una mica a l’alça cap a última hora, aquesta vegada la patacada serà molt més important, tot i que val a dir que des del govern ha estat la força que menys l’ha espifiat i qui possiblement més ha exercit la intenció de tirar endavant aquesta fórmula de governabilitat en la que la cúpula del partit hi creu.
Sorprèn (o no) des de dins la seva catastròfica ensopegada i a mi em sorprèn la seva sorpresa. Tot i que més que sorprendre’m em molesta. Em molesta perquè no és certa aquesta sorpresa. És fàcil endevinar que dit electorat el que busca en aquesta opció és la més sobiranista possible en el panorama polític i sigui pel motiu que sigui, no s’ha deixat veure. El que més s’hi ha aproximat és la llei que permet fer consultes directes per motius concrets a la població, és a dir: referèndums. Tothom pensa directament i indefugible en referèndums sobre la independència, però tenint en compte que l’estat ha de donar el seu vist i plau a tots i cadascun dels referèndums que es vulguin fer, és evident que el que ens ocupa no en donaran mai la seva aprovació.
Si, a més, afegim l’escissió de Reagrupament i que aquest grup s’ha posicionat, sense cap mena de miraments, a favor de la independència del país i se l’ha marcat com al seu objectiu polític –gairebé únic- és fàcil entendre aquesta baixada en els enquestes. Així doncs, aquesta incredulitat és de cara a la galeria, no és veritable (tot evitant el terme “real”) i rarament algú se la creurà.

.

dimarts, 23 de març de 2010

Dita popular catalana


Primavera arribada, ovella esquilada.

dissabte, 20 de març de 2010

Frase cèlebre


Manar és fàcil, governar és difícil.

Johann Wolfgang Von Goethe.

divendres, 19 de març de 2010

Pilotes fora


Què passa quan algú procura desviar l’atenció? Doncs que en molts casos fem servir una frase feta: aquest tira pilotes fora.
En aquest cas podem dir que un terme futbolístic (o com a mínim eminentment esportiu) com és ‘tirar pilotes fora’ l’exportem a la ‘vida real’.
És el que s’ha fet amb el problema d’una nevada, que cal recordar que estava prevista, que va caure el passat 8 de març i va deixar a bona part del territori –província de Girona, per ser més concret- sense llum fins ahir mateix.
Mentre els polítics continuen en els seus tretze de barallar-se per tal d’aconseguir el poder: l’oposició criticant al govern i el govern tirant aquestes pilotes fora, dient que els únics i indefugibles culpables en són les companyies elèctriques.
En part, tots tenen raó... per tant, la veritat, cap la té.

Sé del cert que alguns pobles van quedar incomunicats perquè era impossible circular per les carreteres que els donen accés i fins i tot més d’un conegut del qui signa que viu a Sabadell i treballa a Barcelona es van haver de quedar a casa d’algun amic o conegut en aquella ciutat per la impossibilitat de tornar. Per qui vagi perdut, Sabadell i el seu barri marítim (Barcelona) estan separats per uns 20km..

Aquests només són dos apunts molt ràpids de les conseqüències de la nevada, de les que segur que no van tenir res a veure les companyies elèctriques.

En aquest punt hi vull incidir en l’extrem que ningú va tenir en compte l’avís que es va fer des dels serveis meteorològics. Entenent per ‘ningú’ a cap departament de la Generalitat.
No es va portar a terme cap mena de mesura de prevenció.

És ben cert que no estem preparats per una nevada com la que ens ocupa i seria absurd dilapidar el pressupost del país per aquest fi, ja que és un fenomen que es pot repetir un cop cada dotze o tretze anys (faig l’apunt ja que ho vaig llegir a algun diari en una entrevista a en Francesc Mauri).

Sigui com sigui, hem d’estar més preparats per les condicions meteorològiques caloroses que les fredes.

Fets els apunts pertinents, val a dir que uns mínims de prevenció a seguir sí que haurien d’existir. Uns d’aquest mínims podrien ser treure als carrers, carreteres i autopistes les màquines llevaneus a partir del mateix moment que cau la primera volva de neu, així com tirar sal.

Només són dues idees i segur que hi ha molta gent a la Generalitat que cobra per pensar en coses com aquestes mentre el cap del departament marxa cap a Mallorca.
.

dimecres, 3 de març de 2010

Dites populars catalanes.



Març, marçot, mata a la vella a la vora del foc, i a la jove si pot.
.
Fa referència al canvis de temps i temperatura.