Lectura: Aléxandros

Aquest mes no us recomano un llibre sinó una trilogia: Aléxandros de Valerio Massimo Manfredi.
Aquest escriptor italià, professor d’arqueologia, ha captivat el món sencer amb les seves novel•les històriques i precisament el seu primer gran èxit fou la trilogia que us recomano.
No és en va que es convertí en un Best Seller.

Per escriure-la va utilitzar com a base els escrits de Ptolomeu, col•laborador directe del conqueridor macedoni que, per cert, posteriorment a la mort del Gran, fou coronat faraó d’Egipte, per tant, els fets històrics de les rutes emprades i les conquestes obtingudes tenen un marge d’error molt petit per no dir nul.
Sempre tenint en compte que la història l’escriuen els vencedors, pel que l’èpica que comportaren les batalles, la superioritat dels exèrcits o la perícia dels grecs ja podria quedar més a la ‘bona fe’ de l’acceptació popular d’aquests fets.

Punt i apart doncs és la novel•la en sí mateixa, quan ens descriu la vida diària d’Alexandre i les relacions familiars, d’amistat i amoroses que va poder tenir, que deixa molt més a la interpretació del lector. Obre la porta a les possibles relacions homosexuals o ens acosta el seu cavall, Bucèfal, com poc menys que un pegàs.

Tot i que són uns llibres que vaig llegir farà més d’una dècada, val a dir que són dels més encertats i brillants, en quan a novel•la històrica, que han passat per les meves mans.

Si li he de posar algun ‘però’ i no és ni molt menys per qüestions literàries, serà el que em va costar trobar la tercera entrega en llengua catalana.

Tothom te un preu

Aquests dies estem vivint un fet si més no, sota el meu punt de vista, estrany.

El llegat del grandíssim fotògraf Agustí Centelles (l’anomenat Robert Capa català), que dit sigui de passada, era republicà, ha estat venut pels seus fills –i hereus- al Ministeri de Cultura espanyol per, segons diuen, 700.000 Euros.

Les xifres del material varien segons els mitjans de comunicació, però es podria dir que en total són entre uns 12 i 13 mil negatius i uns quants centenars plaques de vidre.

Sent generosos doncs, han venut cada negatiu per uns 55 Euros.

És lícit, perquè és el seu patrimoni personal i/o familiar i estan en el seu dret de vendre-ho a qui vulguin.

Els ‘peròs’ arriben després.

Els dos fills d’Agustí Centelles, l’Octavi i el Sergi, no deuen estar massa orgullosos d’aquest tracte, vist és que han volgut fer l’entrega gairebé d’amagat. Com aquell qui fa una estafa o un atracament.

I en certa manera sí que estafen, i ells són els primers en reconèixer que així és, per la manera d'actuar.

El primer estafat és el seu pare, com ja he comentat un republicà, que poc abans de morir, a l’u de setembre de 1985, va voler posar-se al corrent de les seves quotes al PSUC.

Ara les fotografies han tornat a ser traslladades a l’Arxiu Històric de Salamanca.
Atenció al temps verbal: ‘han tornat’. Que no ho sabíeu? Sí, l’any 1939 les tropes franquistes van entrar a casa seva i es van endur el material que els va semblar pertinent i el van traslladar a l’Arxiu Històric de Salamanca. Evidentment només el material que Agustí Centelles no va tenir temps a amagar a França i que va recuperar quan va morir el dictador.

Ara ja està tot el material al mateix forat... vull dir arxiu! Ja em perdonareu ara ha estat el subconscient qui m’ha traït a mi.

L’Octavi i el Sergi Centelles són molt conscients d’on es ficaven i per aquest motiu han volgut passar tan desapercebuts com els ha estat possible. Volen la mateixa publicitat que els escrúpols que gasten, és a dir: cap.

No sé quina és la situació econòmica per la que passen aquests dos individus ni les seves famílies, o millor dit, no sé quina era. És evident que ara amb 700.000 Euros més, 350.000 Euros (més de 58.235.100 de les antigues pessetes) cadascú, si passaven penúries, se’ls han acabat.

Per part del Ministeri de Cultura, què puc dir? que s’han quedat amb un material que perfectament es pot considerar patrimoni català, i ho ha fet pagat, en bona part, pels propis catalans. És allò de ‘cornuts i pagar el beure’.

Esperem que, com a mínim, tant l’Octavi com el Sergi i les seves respectives famílies es quedin a viure a Catalunya i es gastin aquí els diners que indirectament els hem pagat pel llegat del gran Agustí Centelles. Tot i que si tants remordiments tenen, si ni podran passejar pels carrers mirant a la cara, potser ni això voldran fer.

.

Lectura: L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià

El llibre que us recomano aquest mes, com no podria ser d’una altra manera, és ‘L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià’, tot coincidint amb el 76è. aniversari de la seva defunció.

Escrit per Alfred Bosch, va obtenir el Premi Néstor Lujan de novel•la històrica del 2000.

És un llibre narrat en primera persona, on en Francesc Macià, en el seu llit de mort recorda la seva vida i els fets més importants que en ella s’hi van donar. L’autor li dóna una humanitat que no estem acostumats a percebre quan veiem a personatges tan importants que han escrit pàgines en la història, com si per això deixessin de patir mals de panxa en moments inoportuns (per entendre’ns).

Una lectura amable i fàcil de seguir que, segons diuen, ha triomfat precisament entre el públic juvenil, cosa que m’alegra, ja que vol dir que s’han interessat per un personatge que els queda llunyà en el temps, sobretot perquè hi ha la guerra civil pel mig i aquest és un gran forat negre. Però que tants anys després de la seva mort encara sigui recordat, demostra que Francesc Macià fou una figura cabdal en la història moderna de Catalunya.

M'he esperat a publicar aquest article a aquest dia precisament perquè avui és el 76è. aniversari de la mort de l'avi (1933).

.

A la memòria de Lluís Companys i Jové

Perquè serveixi com el meu humil homenatge, només volia fer un petit recordatori de que avui fa 69 anys de l’afusellament del qui era president de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys.

Tot aprofitant l’efemèride, el govern central va entregar ahir a la seva neta, a Mèxic, una declaració de reparació. Dita declaració obvia en tot moment que aquest era el president de la Generalitat de Catalunya, segons diuen, perquè la llei de la memòria històrica no permet anar més enllà.

Una llei pactada pels dos gran partits polítics de l’estat espanyol (PSOE i PP, per si algú s’ha perdut) que serveix únicament i exclusiva per tancar la porta i posar-hi una balda ben gran a tot allò que va passar durant la guerra civil i a la dictadura franquista.
Alguns diran que s’ha de mirar endavant i el passat, passat està, però arribar al punt d’obviar que Lluís Companys fou afusellat per la dictadura franquista i per tant assassinat, per ser president de la Generalitat de Catalunya i pel que això representava, des del meu punt de vista és massa greu i és voler passar pàgina massa de pressa per una figura com la que encarnava en Companys.

.

295 anys després

Després de 295 anys no ens han vençut. Generació rere generació els catalans seguim entestats a perpetuar la nostra cultura, la nostra identitat, el nostre país.
Tot i el decret de nova planta, dictadures militars explícites com la de Primo de Rivera o Franco i democràcies de pa sucat amb oli, com que la que prohibeix la llibertat d’expressió i el dret a decidir al poble de Catalunya sobre si vol ser un estat sobirà o no, però que sí permet manifestacions falangistes, que potser cal recordar que no són demòcrates, alhora que en prohibeix de qualsevol altre tipus amb l’excusa d’evitar aldarulls, tot i això, seguim aquí.
.

Personalment crec que possiblement i degut a tots aquest últims punts, sumats a la vergonya de l’estatut i dels pressupostos, cada vegada hi ha més sentiment nacional i independentista. Són ells qui, cada vegada més, ens estan donant la raó. No podem seguir sent els seus esclaus, no podem continuar pagant peatges per ser qui més beneficis generem, per ser no tant sols el motor, sinó la maquinaria sencera que permet que espanya encara surti als mapes.
Tot això s’ha d’acabar, per la integritat d’aquest país, d’aquesta cultura i les seves arrels i només te un fi, se’n diu independència.
.
Visca Catalunya Lliure!

.

Lectura: El pont dels jueus

Voldria encetar una nova secció al bloc, que en diré simplement ‘lectura’.
Vagi per davant que no sóc ni em considero, ni de lluny, un crític literari. Res més lluny de la realitat. Però com tothom, quan em llegeixo un llibre, em pot agradar més o menys i des d’aquí en passaria a donar la meva opinió, que no voldria que es confongués amb crítica.

Començaré per una obra de Martí Gironell, editada per Columna: El pont dels jueus.

Es tracta d’una novel·la històrica, que pot anar per endavant que es tracta d’un dels gèneres literaris que més agraeixo.
L’he trobat una lectura certament entretinguda, amena i que possiblement m’ha captivat des d’un primer moment al trobar-se en un escenari molt proper i que es pot visitar com aquell qui diu, en una escapada d’un cap de setmana o fins i tot un dia (donant per entès que qui pot estar llegint aquest bloc està a Catalunya).

De fet, recomano visitar-lo, sobretot aquest cap de setmana (4, 5 i 6 de setembre), si en teniu oportunitat, ja que fan la 11a. edició de Besalú Medieval.

Tracta sobre la creació del pont fortificat sobre el riu Fluvià, a la vila de Besalú (població de l’autor), tot i que és ‘amanit’ amb una guerra entre el comtat de Besalú i el d’Empúries i les aventures que d’ella es desprenen.
Són molt encertades les rutes entre viles, pobles i rodalies en general de les comarques on desenvolupa la novel·la, bàsicament la Garrotxa, Gironès i Empordà, així com les explicacions sobre com es vivia en aquella època.

Tampoc vull entrar en més detalls, perquè en puguin gaudir aquells qui no l’han llegit.

Si hom està una mica posat en els fets reals de la història que ens proposen pot trobar-hi anacronismes sobre personatges o fets puntuals, pel que també he trobat encertat l’epíleg, on puntualitza quines són aquestes llicències que s’ha pres l’autor per fer-se ‘venir bé’ la història, que tot i que lògicament, en si no és certa, sí que està basada en un fet real: la creació del pont.

.

L'home de la lluna

És ben sabut que hi ha molta gent que viu a la Lluna, tot i que és en un sentit figurat, evidentment. De fet, només està registrada una visita -amb èxit- a aquest satèl·lit de la Terra. Ahir en va fer exactament 40 anys... o això ens fan creure.

.

Molta gent pensa que no va ser més que pantomima, una mica més de publicitat en la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica.

.

Val a dir que de qüestió pràctica en tenia ben poca, per no dir nul·la, al igual que en tindria avui dia. Bé, ara encara seria pitjor, perquè les despeses que generaria a la Terra, amb la crisi actual, seria massa per gastar-ho a la Lluna.

.

Possiblement doncs, la pregunta bàsica seria aquesta: quina necessitat hi havia a enviar a persones a passejar per la Lluna? Possiblement per aquell temps no es tenia massa en compte la paraula 'necessitat'.

.

Sigui com sigui, el 20 de juliol de 1969, Neil Armstrong i l'Apolo 11 quedaran en la memòria col·lectiva i a totes les enciclopèdies com el dia de l'arribada del primer home a la Lluna.

.

Una altra pregunta que molts es faran és: Per quan el viatge a Mart?

.

14 d'abril: avui fa 78 anys de la República Catalana

Aquest passat diumenge, 12 d'abril, hi va haver una onomàstica que va passar pràcticament desapercebuda: aquesta data, de l'any 1931, hi va haver eleccions municipals a l'estat espanyol. Dites eleccions foren guanyades de manera tan inesperada com aclaparadora pels partits d'esquerres.

Fins a tal punt ho van ser que van obligar al rei a abandonar el tron i, de fet, fins i tot l'estat.

A casa nostra, a Catalunya, dites eleccions les va guanyar un partit polític acabat de fundar: Esquerra Republicana de Catalunya, presidida en Francesc Macià, que conseqüentment fou proclamat President de la Generalitat de Catalunya. El primer des del Decret de Nova Planta.

.

Tal dia com avui, de fa 78 anys, des d'aquest càrrec, "l'avi" proclamà la República Catalana. Certament va durar ben poc, però val a dir que es va recuperar la Generalitat de Catalunya, el seu Parlament i obtenir un Estatut (evidentment retallat) foren uns primers passos. Es va passar del no res a ser reconeguts per un estat que feia més de 200 anys que ho imposava absolutament tot.

.

Després d'aquests últims 78 anys, el resum cronològic que podem fer és que encara han passat més anys sota un altre domini dictatorial que no pas democràtic, que moltes de les exigències (o necessitats) d'aquell Estatut de Núria, que com dic fou retallat, encara avui no estan contemplades i que gràcies a aquest anomenat dictador tenim, de nou, un monarca borbònic -el nét de l'abdicat per ser més concrets- al tron espanyol.

.

L'últim derbi?

Demà tenim el segon derbi en importància al nostre país. No és altre que el Terrassa - Sabadell (el Sabadell - Terrassa de la primera volta, jugat a la Nova Creu Alta, va acabar amb victòria arlequinada per 3-2).

És innegable que aquest derbi, després del barceloní entre culés i periquitos, és el que aixeca més passions al nostre país. El de demà però, serà diferent. No al terreny de joc, perquè mentre durin els 90 minuts (més l'afegit), de ben segur que serà un gran partit, però totes les circumstàncies que l'envolten el deixen en un ambient enrarit.

.

Primer de tot perquè serà un derbi televisat pel Canal 33, tema que indefugiblement farà restar afluència a l'Olímpic de Terrassa... i si, a més, hi sumem que la directiva egarenca l'ha decretat jornada econòmica (oficialment: jornada d'ajuda al club), que farà que els propis socis del club passis per guixeta i els no socis paguin 20 Euros per una entrada a general que, tenint en compte els temps que corren, farà que més d'un s'ho pensi: anar al camp de futbol o veure-ho des de casa, assegut al sofà i amb l'estufa endollada?
.

Pel que fa a la situació esportiva, s'esperava que aquest Sabadell donés molta guerra (esportivament parlant) i fins i tot entrava a les travesses dels entesos, tot i que la realitat ens ha deixat a un Centre d'Esports que arriba al derbi en una grisenca dotzena posició, degut sobretot als mals partits com a local, on porta pràcticament tota una volta sense guanyar com a tal. Com a visitant els números són lleugerament millors.

.

Creuant la Mancomunitat, els problemes són molt més greus. No per la vessant esportiva, d'això no es poden queixar, ja que l'únic objectiu que s'havien marcat els egarencs per aquesta temporada era la permanència, que tot sembla indicar que l'aconseguiran sense més inconvenients. Ara bé, el problema que porta de cap als vermells són els deutes econòmics que arrossega l'entitat i que els ha portat davant d'un jutge que ha decretat dissoldre la societat anònima esportiva. Això tot i no deure cap mensualitat als seus treballadors (futbolistes inclosos). Això ja és un fet i no te precedents a Catalunya, però ja s'ha donat amb anterioritat i no poques vegades precisament, a l'estat espanyol. El Màlaga que milita a la Primera Divisió n'és un exemple. Dita dissolució pressuposa la pèrdua de la plaça que ocupa l'equip en qüestió en la categoria que estigui militant.

Per aquest fet, podríem estar parlant de que aquest pot ser l'últim derbi entre el Terrassa, F.C. i el C.E. Sabadell, F.C., tal i com el coneixem amb ambdós conjunts des de fa més de cent anys.

Pel que fa a la Federació Catalana de Futbol, ja ha dit que deixarà continuar a la lliga i fins a final de temporada, al conjunt que entrena Sergi Lobera, després d'això, tot és una incògnita.

.

Primera victòria de la història al Narcís Sala

M'haureu de permetre que aquest article l'inclogui, entre d'altres, amb l'etiqueta de 'Història'.

Per primera vegada i van unes quantes, el Centre d'Esports Sabadell va derrotar a la U.E. Sant Andreu al Narcís Sala.

Un partit televisat pel Canal 33, en aquest horari tan poc habitual pel futbol estatal, que precisament també va inaugurar el Sabadell, jugant també com ha visitant, en aquell cas al Camp d'Esports de Lleida.

Si tenim en compte com hem anat en els partits televisats, la tònica (el míster, Ramon Moya, parlaria de dinàmica) és clarament a l'alça. Primer partit: derrota a Gavà 2-0, segon partit: empat sense gols a Lleida i tercer: victòria a domicili 1-2.

Sembla que aquest Sabadell es fa fort en les situacions més adverses, si precisament en el doble desplaçament a Oriola i Lleida, en dues setmanes consecutives, es van jugar dos dels millors partits de la temporada, pel que fa al seriós plantejament defensiu i sortint a les contres, en aquest cas es gairebé calcat. Un equip de circumstàncies, amb només tres jugadors a la banqueta, un d'ells el porter reserva, sense cap dels dos laterals, un centre del camp inèdit... i a sobre, davant d'un rival que es troba entre els quatre primer classificats. Sembla mentida que, havent perduts punts els punts que s'han perdut i només estem a 3 de les places de promoció d'ascens.

El resum del partit doncs és clar. Un Sabadell molt ben replegat sortint a les contres va saber aprofitar perfectament les poques ocasions que va tenir, llegint les jugades d'estratègia a pilota aturada i sense ensorrar-se en els moments claus del partit (empat del Sant Andreu i expulsió d'en Jaume). A veure si aquest diumenge pel matí, davant l'Atlètic Balears, continua la rauxa.

Centenari de l'estelada

Aquest 2008 es commemora el Centenari de l'estelada, la bandera insignia de l'independetisme català.

La primera estelada que es creà fou la que adjunto, amb un rombe blau al centre de la senyera i al bellmig d'aquest rombe, un estel blanc de cinc puntes.

L'autor fou en Vicenç Albert Ballester i Camps, de qui en podeu llegir la biografia a la Gran Enciclòpedia Catalana i també a la Viquipèdia.

La senyera estelada, o també anomenada simplement estelada, ha viscut multitud de canvis i versions, segons els gustos, però possiblement la més extesa és la que incorpora un triangle blau en el seu extrem superior, o marge esquerra, i l'estel blanc de cinc puntes al seu interior.

Si voleu saber més dades, no trobareu millor pàgina web que la de la Comissió 100 anys d'estelada: 1908-2008.

La segona batalla d'El Bruc (avui fa 200 anys)

14 de juny de 1808.

Després de la desfeta dels terços gavatxos dirigits pel brigadier Schwartz, a mans del sometents catalans a El Bruc vuit dies abans, els francesos van preparar una represàlia per la ciutat de Manresa, aixecada en armes contra ells. El factor sorpresa ja no existia i es preparava una batalla entre les millors tropes del món, les napoleòniques, davant la resistència catalana.

El general Chabran es disposava a portar a terme les ordres amb batallons arribats de Tarragona.

Sembla que la realitat difereix una mica del que diu la llegenda del timbaler del Bruc i els sometents.

Si bé és cert que la victòria dels resistents va ser clara davant un rival en superioritat, la veritat és que dita resistència fou portava a cap per tropes més preparades per un combat, els Terços de Lleida i soldats regulars, dirigits per en Joan Baget, dues companyies de Terços de Cervera així com dues companyies del regiment suís, que es trobaven a Lleida, mentre que els sometents, en bona part, s'havien retirat per l'inici de la sega.

Els francesos, amb les seves dues columnes d'exèrcit, una que pujava per Collbató i l'altra la seguia per la carretera, tampoc foren capaços de vèncer i de nou varem haver de recular, saquejant i cremant edificis al Bruc.

La figura del Timbaler del Bruc fou a partir de llavors símbol de la resistència davant l'invasor i va provocar un gran nombre d'obres literàries i pictòriques.

La Guerra del Francès continuà i la ciutat de Manresa, la primera en alçar-se, no es salvà de ser saquejada.

El 1809 el general Augereau, nomenat governador central de Catalunya, va acordar la segregació de la zona de l'esquerra de l'Ebre de la corona de Josep I, germà de Napoleó i, per tant, va declarar independent Catalunya, instaurà el català com a llengua oficial i repatrià els presoners, però aquests gestos només se'ls cregueren unes minories.

Aquests fets, sumats a les derrotes franceses davant Anglaterra i, sobretot, el desgast en la campanya de Rússia, portà a la desavinença amb el governador. Fruït d'aquesta desavinença, Napoleó annexà el Principat a França (1812) i el dividí en quatre departaments, establí l'administració comuna i el règim civil francès.

Tot i així, les derrotes de les tropes franceses eren cada cop més evidents fins que aquests van decidir retornar la corona espanyola a Ferran VII el març de 1814. Dos mesos més tard, al maig, els francesos abandonaven el país.

Sempre quedarà el dubte de què hagués pogut passar en el cas de que el poble català hagués cregut en la paraula de Napoleó de donar la independència a Catalunya i si aquesta, tot i les constants ocupacions de les tropes franceses i el rampell posterior que suposà l'annexió a França, era vertadera.

La primera batalla del Bruc (avui fa 200 anys)

6 de juny de 1808.

Amb l'excusa d'envair Portugal, aliat d'Anglaterra i per tant, enemic de França, les tropes de Napoleó Bonaparte s'han fet amb el control del principat, segons el Tractat de Fontainebleau (1807). Tot i així, el poble de Catalunya no vol el rei francès ni la república que representa, que consideren anticlerical.

Amb aquesta perspectiva, la ciutat de Manresa es revolta, s'ha cridat a sometent. Manresans conjuntament amb vilatans d'altres contrades dels rodals i desertors de la files gavatxes es disposen a resistir l'enemic. I ho fan entre a El Bruc i el Coll de Can Maçana, als peus de la muntanya de Montserrat, lloc de pas obligat per les tropes dirigides pel brigadier Schwartz: una columna sencera, formada per uns 3.800 soldats i un parell de peces d'artilleria. Provinents de Martorell i dirigits cap al Bages. El factor sorpresa, amb el que contaven les guerrilles catalanes, van aconseguir el seu objectiu, obligant als francesos a retirar-se de nou cap a Barcelona.

És en aquest episodi on entre en escena la llegenda del Timbaler del Bruc. Dita llegenda diu que quan aquest noi va fer ressonar el seu timbal, l'eco tornat per les muntanyes de Montserrat van fer creure als enemics que eren atacats per un contingent molt més nombrós del que era en realitat, provocant la confusió i por per part dels soldats i donant un avantatge important als guerrillers catalans, que en veritat comptava amb molts menys efectius i molt menys preparats que els francesos, tenint en compte que parlem dels sometents, és a dir, la majoria pagesos que amb prou feines sabien fer anar les armes de foc que se'ls havia facilitat.

Era la primera batalla d'El Bruc i la primera derrota important de les tropes napoleòniques a tot Europa (així mateix ho reconeixen tots els estudiosos del tema).

Evidentment els francesos van preparar una acció de represàlia. A més, l'efecte sorpresa ja s'havia esvaït... però això ho publicaré el dia 14.

Avui fa 200 anys...

Posem-nos en situació: 2 de juny de 1808.

Napoleó Bonaparte s'ha fet amb el control del principat. Després de l'abdicació del rei Carles IV i del seu fill, Ferran VII, la corona espanyola recau en mans de Napoleó Bonaparte. Amb l'excusa d'envair Portugal, aliada d'Anglaterra i per tant, enemiga de França, les tropes napoleòniques s'han assentat ja a Catalunya, però aquest s'ha d'imposar per la força, ja que el principat de Catalunya no en volia saber res d'un rei anticlerical com és el cas de l'emperador francès i tal com representava també la revolució francesa.

Tan és així que, quan arriba a Manresa la proclama que en Josep Bonaparte, germà de Napoleó, és l'amo i senyor de la ciutat, havent de ser presentats a l'ajuntament Tan bon punt aquests documents són arribats, els manresans, avisats d'aquesta vinguda, van agafar els papers i els van cremar. Poc després, les campanes de l'església tocaven a sometent.

És el que es coneix com la crema de paper segellat (dibuix). És també l'inici de la Guerra del Francès, el pas previ d'una de les poques victòries que ha viscut el nostre país i que creà un gran mite i referent, Isidre Lluçà i Casanoves més conegut com el timbaler del Bruc.