Revista digital EL SABALLUT

dijous, 31 de desembre del 2009

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2009

Com ja és costum, concedeixo quatre premis als millors esportistes de l’any. El millor conjunt, en categoria masculina i femenina i el millor esportista individual, també en categoria masculina i femenina. Aquí van els meus ‘guardonats’.
(Avanço que els premis són a títol honorífic, que ningú em vingui a demanar ni un cèntim d’Euro.)
.
Millor equip masculí: sense cap mena de dubtes el millor conjunt de la temporada ha estat el F.C. Barcelona. Guanyar totes les competicions en les que ha participat (excepte la Copa Catalunya) no ha estat a l’abast de cap equip amb anterioritat i no crec que m'equivoqui si apunto que costarà molt que això torni a passar.

Em permeto un accèssit pel meu C.E. Sabadell, que va aconseguir una meritòria quarta plaça que ens va donar dret a jugar les promocions d’ascens a Segona Divisió A, tot i que el somni va ser negat per un arbitratge horrorós, d’aquells que fan pudor a podrit.

Millor esportista masculí: Aquest any li donaré aquest ‘títol’ a en Pau Gasol, per ser el primer català en aconseguir un anell de campió de la N.B.A. (amb els Lakers de Los Angeles), la millor lliga de bàsquet del món. No tant sols va ser ‘un més’ de l’equip, sinó que juntament amb Kobe Bryant, han estat les grans estrelles de la franquícia californiana.

Un parell d’accèssit més: Lionel Messi, per aconseguir, crec que de manera merescuda, la Pilota d’Or i el FIFA World Player. Se’ns dubte el millor jugador de futbol del planeta.
L’altre accèssit pel campió de l’any passat: Usain Bolt, que continua destrossant cronòmetres i és un espectacle tant dins com fora de les pistes.
.
.
.
.
.
.
.
.

Millor equip femení: (possiblement agafaré a més d’un fora de joc) va al Futbol Sala Sabadell Femení. Després de dos ascensos de categoria consecutius, estan invictes en el que portem de temporada -8 victòries de 8 partits jugats-, són líders destacades de la Divisió d’Honor -6 punts més que el segon i amb un partit menys- i ja són unes fermes candidates a aconseguir un tercer ascens consecutiu que aquesta vegada les portaria a categoria nacional.
.
L’accèssit en aquest cas va per l’equip filial del propi F.S. Sabadell Femení, que porta una ratxa similar: invicte en el que va de lliga -8 victòries i 2 empats dels 10 partits disputats, a 2 punts del líder, però amb un partit pendent-. L’ascens també les espera a elles.

Millor esportista femenina: a risc de fer-me reiteratiu, li he de donar a Mireia Belmonte. Tot i haver-li donat ja l'any passat, aquesta noia segueix mereixent el meu reconeixament, destrossa cronos i rècords. És el millor fitxatge que hagi fet en molt de temps el Club Natació Sabadell.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Tothom te un preu


Aquests dies estem vivint un fet si més no, sota el meu punt de vista, estrany.
El llegat del grandíssim fotògraf Agustí Centelles (l’anomenat Robert Capa català), que dit sigui de passada, era republicà, ha estat venut pels seus fills –i hereus- al Ministeri de Cultura espanyol per, segons diuen, 700.000 Euros.
Les xifres del material varien segons els mitjans de comunicació, però es podria dir que en total són entre uns 12 i 13 mil negatius i uns quants centenars plaques de vidre.
Sent generosos doncs, han venut cada negatiu per uns 55 Euros.
És lícit, perquè és el seu patrimoni personal i/o familiar i estan en el seu dret de vendre-ho a qui vulguin.

Els ‘peròs’ arriben després.
Els dos fills d’Agustí Centelles, l’Octavi i el Sergi, no deuen estar massa orgullosos d’aquest tracte, vist és que han volgut fer l’entrega gairebé d’amagat. Com aquell qui fa una estafa o un atracament.
I en certa manera sí que estafen, i ells són els primers en reconèixer que així és, per la manera d'actuar.
El primer estafat és el seu pare, com ja he comentat un republicà, que poc abans de morir, a l’u de setembre de 1985, va voler posar-se al corrent de les seves quotes al PSUC.
Ara les fotografies han tornat a ser traslladades a l’Arxiu Històric de Salamanca.
Atenció al temps verbal: ‘han tornat’. Que no ho sabíeu? Sí, l’any 1939 les tropes franquistes van entrar a casa seva i es van endur el material que els va semblar pertinent i el van traslladar a l’Arxiu Històric de Salamanca. Evidentment només el material que Agustí Centelles no va tenir temps a amagar a França i que va recuperar quan va morir el dictador.
Ara ja està tot el material al mateix forat... vull dir arxiu! Ja em perdonareu ara ha estat el subconscient qui m’ha traït a mi.

L’Octavi i el Sergi Centelles són molt conscients d’on es ficaven i per aquest motiu han volgut passar tan desapercebuts com els ha estat possible. Volen la mateixa publicitat que els escrúpols que gasten, és a dir: cap.

No sé quina és la situació econòmica per la que passen aquests dos individus ni les seves famílies, o millor dit, no sé quina era. És evident que ara amb 700.000 Euros més, 350.000 Euros (més de 58.235.100 de les antigues pessetes) cadascú, si passaven penúries, se’ls han acabat.

Per part del Ministeri de Cultura, què puc dir? que s’han quedat amb un material que perfectament es pot considerar patrimoni català, i ho ha fet pagat, en bona part, pels propis catalans. És allò de ‘cornuts i pagar el beure’.

Esperem que, com a mínim, tant l’Octavi com el Sergi i les seves respectives famílies es quedin a viure a Catalunya i es gastin aquí els diners que indirectament els hem pagat pel llegat del gran Agustí Centelles. Tot i que si tants remordiments tenen, si ni podran passejar pels carrers mirant a la cara, potser ni això voldran fer.

.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Frase cèlebre


Els llibres són el millor viàtic que he trobat per aquest humà viatge.

divendres, 25 de desembre del 2009

Lectura: L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià


El llibre que us recomano aquest mes, com no podria ser d’una altra manera, és ‘L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià’, tot coincidint amb el 76è. aniversari de la seva defunció.

Escrit per Alfred Bosch, va obtenir el Premi Néstor Lujan de novel•la històrica del 2000.

És un llibre narrat en primera persona, on en Francesc Macià, en el seu llit de mort recorda la seva vida i els fets més importants que en ella s’hi van donar. L’autor li dóna una humanitat que no estem acostumats a percebre quan veiem a personatges tan importants que han escrit pàgines en la història, com si per això deixessin de patir mals de panxa en moments inoportuns (per entendre’ns).

Una lectura amable i fàcil de seguir que, segons diuen, ha triomfat precisament entre el públic juvenil, cosa que m’alegra, ja que vol dir que s’han interessat per un personatge que els queda llunyà en el temps, sobretot perquè hi ha la guerra civil pel mig i aquest és un gran forat negre. Però que tants anys després de la seva mort encara sigui recordat, demostra que Francesc Macià fou una figura cabdal en la història moderna de Catalunya.
M'he esperat a publicar aquest article a aquest dia precisament perquè avui és el 76è. aniversari de la mort de l'avi (1933).
.

dijous, 24 de desembre del 2009

La fi dels partits de costellada?

Foto: Pere Puntí per El Mundo Deportivo


Aquest passat dimarts, 22 de desembre, es va jugar el partit de futbol entre la Selecció Catalana i la d’Argentina. El resultat el sap tothom: 4-2 a favor nostre.
El partit el van seguir al mateix estadi unes 53.000 persones, lògicament molts més per televisió, inclòs a l’Argentina.
Aquest fet, que ‘només’ hi hagués 53.000 persones a l’estadi del FC Barcelona fa pensar que els catalans ens estem cansant d’aquest tipus de partits. Les costellades van a menys.
Ni l’estrena del nou seleccionador, el mític Johan Cruyff, ni la presència del 10 (o ‘Déu’) -Diego Armando Maradona-, a la graderia, això sí, varen aconseguir reunir a massa gent. Cert que per part argentina faltaven els seus màxims exponents: Messi i el ‘Kun’ Agüero, mentre que per part catalana l’absència més destacable fou la de Cesc Fàbregas, ja que no hi ha descans a la Premier League anglesa.

Tot i aquestes absències, és de calaix, no ens enganyem, el partit te unes clares connotacions polítiques, bàsicament reivindicatives de la nacionalitat catalana i de les pròpies seleccions esportives.

Així doncs, ens trobem que el resultat d’aquest enfrontament amistós ha deixat uns números vermells d’uns 400.000 Euros per a la Federació Catalana de Futbol.

A tot això, cal plantejar-se clarament: és necessari continuar fent cada any un partit de costellada? Si mirem els números és evident que la resposta és negativa.
Si el que volem és tenir repercussió mediàtica i política, serà necessari convidar a alguna selecció que, tot i que el seu potencial futbolístic sigui inferior (tot i que Argentina ja va demostrar que està fatal), serveixin per aconseguir amistats exteriors que donin un cop de mà en el moment necessari per aconseguir d’una vegada que les seleccions puguin participar de manera oficial a les competicions internacionals.
.

diumenge, 13 de desembre del 2009

El gran dia ja ha arribat


Avui s’escriurà una gran pàgina en la història de Catalunya.

Els referèndums per la independència arreu del país seran la noticia de l’any, però no dir de la dècada. I no tant sols a Catalunya, sinó a tot Europa.

Tot i que els mitjans de comunicació, cada vegada més manipulats pels partits polítics, no els tractin com mereixen.

Els habitants d’uns 170 municipis podran expressar el seu dret a vot, per decidir si volen, o no, continuar dins de l’estat espanyol.

No cal ni dir que, tot i que a Sabadell –la meva ciutat- no es podrà votar (almenys de moment) dono tot el meu suport a la consulta i el ‘sí’ a la resposta que s’hi formula.



MANIFEST DE SUPORT A LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Trenta anys després de la recuperació de les nostres institucions d'autogovern, que han suposat un avenç, tot i que limitat, en el benestar de la societat catalana i en l'aprofundiment de les demandes socials, econòmiques i culturals que se’ns han plantejat durant aquests temps, constatem que, en un món globalitzat com l’actual, Catalunya es troba en una cruïlla històrica difícil i, a la vegada, decisiva.

El manteniment i la contínua millora del nostre país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i requereixen nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol.

Aquestes polítiques ambicioses que requerim no són factibles sense un nou marc polític i jurídic. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal que no podrà resoldre el nou finançament, fa del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les inversions necessàries per fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de la globalització.

Per tot això cal que puguem exercir el dret de decidir sobre quin marc jurídic i polític convé a la Catalunya d’avui: Independència? Autonomia? Els catalans i les catalanes volem exercir un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions, sorgides de la voluntat popular, pregonin i defensin. Més encara quan sabem que exercir aquest dret és la manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris i íntimament lligats a una més gran llibertat i capacitat del país per decidir les polítiques pròpies.

Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment d'apostar amb decisió si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.

Els sotasignats, persones procedents de diversos àmbits i sectors de la societat catalana, del món professional, cultural, esportiu, agents socials i econòmics, manifestem el nostre compromís amb els valors cívics i democràtics. I voldríem que se'ns reconegués, als catalans i catalanes, com a integrants d'una nació compromesa amb aquests valors.

Per això donem suport a la Consulta sobre la Independència que se celebrarà el proper 13 de desembre en més de cent cinquanta localitats catalanes. Les quals, organitzades des de la societat civil, són una mostra de la vitalitat i empenta de la seva ciutadania.

Finalment, fem una crida a la ciutadania perquè participin i vetllin pel funcionament cívic i democràtic de la consulta.

.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Frase cèlebre


La igualtat tal vegada sigui un dret, però no hi ha poder humà que arribi mai a convertir-la en fet.

Honoré de Balzac. (1799 - 1850)

divendres, 11 de desembre del 2009

Seré dolent



En Prenafeta i Alavedra, els alts càrrecs que es trobaven en presó preventiva han estat deixats en llibertat amb una fiança d’un milió (1.000.000) d’euros. Un milió (1.000.000) d’euros. Es diu ràpid, oi?
Farem un càlcul estimatiu del que costa aconseguir un milió (1.000.000) d’euros. Sona bé, oi? Un milió (1.000.000) d’euros.

Al que anàva: suposem que som els reis del mambo i tenim un sou net de dos mil (2.000) euros mensuals. Quan dic net, lògicament em refereixo a després de descomptar la retenció a compte de renda i la seguretat social, no penseu malament.

Arrodonim aquest generós sou a catorze (14) pagues anyals -els dotze mesos més l’extra de juny i l’extra de Nadal-, tenim un resultat d’un sou net anyal de vint-i-vuit mil (28.000) euros.

Per arribar a ingressar un milió (1.000.000) d’euros, amb aquest esplèndid sou, trigaríem més de trenta-cinc (35) anys.

Evidentment no tenim despeses de cap tipus, les hipoteques no van amb nosaltres, no mengem ni bevem, som una mica marranots i no gastem aigua, gas no ens fa falta perquè a casa -una casa de la que mai hem pagat un crèdit- no hi fa fred, no ens fa falta comprar mai roba i així fins a un sense fi de despeses que malauradament totes i tots coneixem prou bé.

Malauradament no crec que masses dels qui podeu estar llegint aquest article podeu tenir aquest sou que he comentat, tot i que si és així: moltes felicitats!!! Del que n’estic convençut és que les despeses que comento -i les que no- sí que les teniu.

Seguint en aquesta tessitura ja veieu que no resulta gens fàcil aconseguir un milió (1.000.000) d’euros.

Aquesta quantitat de diners doncs, un milió (1.000.000) d’euros, és el que han pagat tant Prenafeta com Alavedra per sortir de la presó.

Diuen que els seus amics els han deixat els diners. Amics com aquests són els qui valen la pena, sí senyor! Tot i que és d’esperar que no tinguin els mateixos amics, perquè sinó aquests amics estaran també amb una mà al davant i l’altra al darrera. Però ja se sap que per un amic es fa el que sigui. O no?

Qui ni a als amics ha hagut de recórrer és el Millet. Com que no ha entrat, ni entrarà, a la presó, no li farà falta gratar-se la butxaca. Total, què són vint (20.000.000) milions d’euros?

Quantes vides necessitaríem per cobrar els diners que el Millet ha robat? Però en aquest país, senyores i senyors, no passa res. Passin i vegin!

Per cert, no havia apuntat abans que un milió (1.000.000) d’euros són cent seixanta sis milions, tres-centes vuitanta sis mil (166.386.000) pessetes. Potser així encara fa més federat, oi?
.

divendres, 4 de desembre del 2009

Frase cèlebre


La vertadera llibertat consisteix en el domini absolut d’un mateix.

dijous, 3 de desembre del 2009

Acte de la Plataforma per la llengua a Sabadell


Aquest vespre, a les 7 del vespre, la Plataforma per la Llengua i l'Ajuntament de Sabadell presenten dues exposicions per fomentar el català com a eina de cohesió social a l'auditori de la Biblioteca Vapor Badia.

La presentació anirà a càrrec de Ramón Burgués, regidor d'Educació i Convivència de l'Ajuntament de Sabadell i Carme Forcadell, portaveu de la Plataforma per la Llengua Vallès Occidental.

Les exposicions "Obre't en català!" i "El català? És chévere!" es poden visitar a la Biblioteca Vapor Badia des d'ahir, dimecres 2, fins el proper 19 de desembre i posteriorment en d'altres centres de Sabadell.
.

Divergència en qüestió


Em vull fer ressò d’un article publicat avui mateix a Directe!cat, on, segons una enquesta feta per la Universitat Oberta de Catalunya (U.O.C.), es desprèn que la majoria dels catalans votaríem ‘SÍ’ a la independència de Catalunya.
Contrasta frontalment amb les declaracions que va publicar el diari El País en una entrevista que li van fer a en Artur Mas i de les que me'n vaig fer ressò ahir en aquest humil bloc.

Tenint en compte que difícilment la U.O.C. tingui allò que se’n podria anomenar ‘interessos ocults’, em fa pensar que, o bé els càlculs als que feia referència Artur Mas eren incorrectes, o que per alguna raó no li interessava, com a mínim, reconèixer aquesta possibilitat.

Tot i que pugui tenir raó, perquè les enquestes no són 100% exactes ni fiables, és evident que el que podríem anomenar renaixement de l’independentisme català, amb actes com els 10.000 de Brussel•les i el proper dia 13, amb les consultes populars, es mereixen (mereixem) un tacte i també un tracte més acurat i m’atreviria a dir fins i tot més digne envers a aquests catalans que desitgem la llibertat del nostre país, per part d’algú que pretén ser l’abanderat de Catalunya amb la seva Casa Gran del Catalanisme.

A partir d’aquí queda clar que o bé uns, o bé els altres s’equivoquen. La solució al dubte sí que no te marge d’error: fer la consulta de manera oficial. S’apuntarà CiU?

.

dimecres, 2 de desembre del 2009

L'equidistància de Mas


Segueixen creixent-nos els nans. Ara resulta que en Mas, amb la seva bola de cristall (en diu estudis sociològics) sap que la majoria dels catalans votaríem en contra de la independència.
Això sí, ho diu al diari El País, que molt nostrat no vindria a ser. Ho comenta en relació a les consultes que s’estan preparant pel proper dia 13 arreu del territori català.
Demostra, de nou, l’equidistància a la que ja ens tenen acostumats: dir una cosa ‘aquí’, però fer-ne una altra ‘allà’.

Si això és així, si la majoria dels catalans no volen la independència, com diu ell, serà perquè no se senten plenament catalans, dic jo. D’acord en allò de que un es pot sentir tant català com espanyol. No ho comparteixo ni ho entenc, però ho accepto com a bon demòcrata.

Ja se sap que les coses no són blanc o negre, hi ha molts matisos, sobretot en política, que són de mil colors... i depenent de com toqui el sol o de com ens ho mirem, encara poden variar els seus colors preestablerts.

El fons del tema però, recau en: què pensa o vol Artur Mas, CDC i CiU per a Catalunya? Hi estarien a favor, en contra o la seva resposta seria no sap/no contesta?

Hi ha moments en els que és imprescindible mullar-se, no val a fer constantment (i amb perdó) la puta i la Ramoneta.

No es pot obviar, perquè ells mateixos són els primers en recordar-nos-ho constantment, són la força política més votada del nostre país i per tant, crec que se’ls ha de demanar –o millor dit: exigir- tenir els idees clares quan es parla de quelcom tan important i seriós com és la independència de Catalunya. En aquest sentit, no valen mitges tintes.

Espero veure i poder llegir una entrevista similar a algun diari d’àmbit nacional, que no estatal, a veure si les reflexions serien iguals amb preguntes similars.

.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Tensant la corda


La famosa editorial dels dotze diaris ja tenen detractors entre les pròpies files catalanistes. Hi ha veus que ho consideren una simple cortina de fum en busca d’apaivagar els ànims precisament dels sobiranistes, que el proper dia 13 de desembre votaran les consultes per si s’està a favor, o no, de la independència de Catalunya.

Un apunt: escric ‘votaran’ perquè a la meva ciutat, Sabadell, entre el catalanista partit del PSC i el PP han rebutjat fer la consulta.

Com anava dient doncs, sembla que hi pot haver proves que confirmin que l’editorial sigui consensuada entre PSC i CiU... i quan es parla de PSC, forçosament s’ha de parlar del PSOE.

Si això fora cert, la jugada promoguda per la pròpia sociovergència trobo que no els deixaria, a ells mateixos, en un bon lloc. I encara menys als diaris ‘sotmesos’ a publicar l’editorial, és clar.
Els primers perquè demostrarien la seva poca mà esquerra i que ni són capaços d’alçar la veu per si mateixos. Els segons, no caldria ni dir-ho, perdrien absolutament la seva credibilitat com a mitjans de comunicació suposadament independents.

A tot això, qui encara en resulta més mal parat, perquè no en saben més, és la rància espanya profunda, aquella que ens recorda que el Tribunal Constitucional és incorruptible i bla, bla, bla. En queden mal parats perquè dins els seus reticents i continus escopits de foc no van caure en que cada vegada que aquesta espanya amb fortor rància obre la boca, provoca instantàniament que el sobiranisme català desperti del seu ja massa habitual son.

Es confirmà o es desmentirà aquesta suposada manipulació, però que es faci ara precisament, quan les consultes per la independència són a tocar i tot indica que seran un èxit pel ‘sí’, dóna per pensar una estona.

.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Sort Pirri!


S’ha acabat el culebrot de qui ha d’ocupar la banqueta del C.E. Sabadell i ha estat de la manera més salomònica possible: deixant al tècnic provisional. Des de la destitució de Ramon Moya ara ja farà tres setmanes, molts noms són els que havien aparegut al damunt de la taula, segons la pròpia directiva del club, al voltant d’uns 25 tècnics van deixar els seus currículums a les oficines de la Nova Creu Alta. Sergio Lobera, Miguel Álvarez, Raül Agné, Toni Llebaria, Julià Garcia, Albert ‘Txapi’ Ferrer o Jordi Vinyals són només alguns dels noms que van sonar amb més força però cap d’ells ha quallat.
El més probable és que les mancances econòmiques hagin tornat a manar per davant de les intencions esportives i cap dels tècnics que més o menys podien agradar estiguin per la labor d’ocupar la banqueta arlequinada que, tot i aportar cert prestigi, també comporta un desgast considerable degut a les urgències històries de l’entitat per assolir un ascens a la Segona Divisió A que, a menys que canviïn molt les coses, haurà d’esperar una temporada més.
Així doncs, David Almazán, més conegut com a David ‘Pirri’, ex-jugador saballut, on va penjar les botes, havent arribat a jugar a la Primera Divisió estatal, te ara la oportunitat de dirigir l’equip de la ciutat fins al final de lliga.
Però com és prou sabut, en futbol només val l’avui, l’ara, no es pot viure del que hom ha fet, sinó del present més immediat, pel que només uns resultats positius li donaran la possibilitat d’arribar a 30 de juny havent estat el ‘director d’orquestra’ del primer equip.

Ànims míster!
.

Frase cèlebre


L'enemic només comença a ser temible quan comença a tenir raó.
.
Jacinto Benavente. 1866-1954.

divendres, 27 de novembre del 2009

Era d'esperar...


Com ja era d’esperar des de l’espanya profunda ja han donat ‘la seva’ resposta a l’editorial ‘La dignitat de Catalunya’ que van publicar ahir 12 diaris del nostre país i del qual me’n vaig fer ressò aquí mateix.
En un resum molt bàsic, perquè tampoc val la paga aprofundir-hi més, se’ns ‘recorda’ que la constitució espanyola és d’obligació de tots els espanyols, inclosos els catalans, evidentment... o millor dit: sobretot pels catalans.
És a dir, s’enroquen en un text que te més de 30 anys per fer-nos memòria de les nostres obligacions com a espanyols.
Un text val a dir, que els més joves que el van votar compten actualment 50 anys... pel que aproximadament la meitat de la població no ha tingut dret a decidir si hi està d’acord o no.
És evident doncs i ja fora de qualsevol mena de dubtes, si és que algú en tenia cap, que espanya és impossible de mantenir unida, simplement perquè no tots som iguals. Hi ha qui vol imposar i hi ha qui s’ha de defensar. I això evidentment no és just ni és unitari. El que més se li assembla és esclavatge. Pot sonar molt fort però si obrim els ulls veurem com és així de simple. Portem 300 havent de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, en resum, la nostra manera de viure i per altra banda, dia rere dia, seguim sent espoliats sense cap mena de contemplació.
Aquests pals a les rodes ens han impedit dedicar-nos a tirar endavant com es mereix aquest petit país que és Catalunya. Pel que això s’ha d’acabar i només hi ha una sortida: la independència.
De fet i ben mirat, aquests rugits –més que respostes- que ens dediquen és la clara evidència d’aquesta necessitat. Quantes vegades ens han amenaçat amb portar els tancs? És així com som tots iguals? Això no és democràcia, és la seva manera de fer el que creuen que és política, que és molt diferent.
Perquè en realitat no volen una espanya unida, el que volen és tenir els seus esclaus per fer-los servir al seu antull.

.

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignitat de Catalunya


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Més llenya al foc de la crisi


En ZP es pensa que tots som tontos.
Sento ser tan taxatiu, però és que ja no puc més. Ara resulta que ens vol fer creure que ja estem sortint de la crisi. Sí, ja! a veure, que tardés el que no està escrit per acceptar que estàvem en crisi és una cosa que mira, més o menys podia ‘colar’. Com dirien en aquell anunci: acceptem vaixell com animal aquàtic.
Perquè val a dir que la majoria de la gent ni s’ho creia... fins que tots plegats ens hi vam enganxar els dits. Ara però, els termes són molt diferents i tothom és molt més susceptible en aquest tema.
Repassem: no es creen llocs de treball, més aviat al contrari i no se’n crearan fins arribat l’estiu, amb el clàssic augment de l’hostaleria; els bancs, tot i les concessions econòmiques que els va fer el propi estat perquè donessin crèdits, segueixen sense fer-los, i així fins a un llarg etcètera que no tinc ni ganes d’enumerar.
És a dir, ara ja no es pot enganyar a ningú amb el conte del ZP al país de les meravelles, ara tothom s’ho mira tot amb lupa, perquè ens toca de primeríssima mà.
Com deia un eslògan electoral: volem fets i no paraules.

Tot això, i per acabar-ho d’arrodonir, encara ens demana que no ens queixem per la més que probable desoladora sentència del Tribunal Constitucional en respecte a l’Estatut.
Tot i que Mas i Montilla ja han dit la seva, bàsicament per marcar paquet i quedar be davant el poble de Catalunya, perquè ja sabem què ve després: més crits, més soroll, deixar passar el temps i després tothom mut, baixada de pantalons i qui dia passa any empeny.
A en ZP, de fet, ja li va be la jugada, perquè no haurà de pagar el que toca i als del PP no fa falta ni dir-ho, tornaran a fer créixer els seus vots de l’espanya profunda. Més beneficiada, o això creu en Joan Ridao, en sortirà ERC, a aquesta sentència desfavorable al poble català, perquè podria fer créixer la desafecció catalana. Ja se sap, és allò de l’acció, reacció i repercussió.
Per la meva part, diria que aquesta sentència desfavorable, com a mínim al territori del principat farà augmentar la desafecció per la política i els polítics en general.
Temps al temps i veurem qui te raó.
.

divendres, 20 de novembre del 2009

Frase cèlebre


Quan sento que un home te l’hàbit de la lectura, estic predisposat a pensar bé d’ell.

Nicolás Avellaneda. (1837-1885)

dijous, 19 de novembre del 2009

Lectura del mes: El preu de ser catalans


Aquest llibre escrit per la periodista Patricia Gabancho, nascuda a Buenos Aires (Argentina), però amb un fort sentiment catalanista, fins al punt de considerar-se sobiranista.
És tot un compendi de greuges que patim els catalans per ser qui som i, sobretot, ser com som.
Proposo llegir-lo amb temps i calma, ‘mastegant’ cada paraula, ja que és una lectura que necessariament s’ha de comprendre pam a pam per no perdre’s en un mar de raonaments del perquè de tot plegat.

No és casualitat que sigui aquest el primer llibre que recomano, sense ser una història novel•lada.
Precisament crec que és molt interessant veure com gent vinguda d’altres parts del planeta, que per no venir-los a compte, podrien passar de puntetes per un tema com és la independència de Catalunya, es mullin sense embuts. I més tenint en compte que qui ho fa és una persona altament instruïda i que sap transmetre les seves idees.
Aquesta és una mostra més de l’error en el que caiem els catalans ‘de naixement’, pensant que precisament que els que són immigrats s’oposaran sistemàticament a les pretensions d’independència del nostre país quan no te perquè ser així.
.

Feia falta tant de temps?


Sembla que els símbols feixistes (o franquistes, si ho preferiu) van caient. Almenys això asseguren que faran.
.
Alguns parlen de que han calgut dos anys després del nomenament de Chacón com a ministre de defensa per a treure’ls, com si fins al moment no hi hagués hagut cap altre persona que se’n podés fer responsable i que tingués el valor de fer-los retirar.
.
Demà farà 34 anys que el dictador va morir i poc a poc va anar entrant la democràcia. 34 anys, que es diu de pressa. En tot aquest temps ningú ha estat capaç d’eliminar aquesta simbologia que va fer morir a molta gent, que va obligar a exiliar-se a milers de famílies senceres que mai tornaran als seus orígens.
.
Alguns donen per entès que en l’època d’Aznar això ja els hi estava bé, jo mateix m’hi compto entre aquests, perquè sempre han escombrat en aquella direcció, de fet només cal veure que el fundador del partit ja era ministre durant la dictadura, pel que no s’hi comptava que fessin passos per retirar els seus recordats ‘bons temps’.
.
Tanmateix alguns encara aprofiten l’excusa de la crisi per apuntar que ‘ara no és el moment, ja que hi ha altres prioritats més urgents’. Potser sí, tot i que no recordo haver-los vist fent cua quan això era xauxa i tanmateix encara es podria fer entrar les obres en el famós PlanE. Apa-li ZP, a reactivar l’economia a base de carregar-se els símbols (que en diuen) pre-constitucionals.
.
Retornant però al l’inici, abans de tot això, hi va haver un altre ministre de defensa socialista. Un que de fet era més conegut per tocar el piano que per altres temes. Efectivament, Narcís Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern i tot! Qui li havia de dir!
.
Els meus dubtes doncs, es centren en entendre perquè ha fet falta tant de temps per decidir-se a esborrar els records a totes hores del que va ser el franquisme. Perquè, si tots som tant demòcrates, ha fet falta 34 anys per aparcar aquests records de la guerra civil i la dictadura i deixar-los exclusivament als llibres d’història?
.

dijous, 12 de novembre del 2009

El futbol és així.

En el món del futbol, quan van maldades el primer en rebre la patacada és l’entrenador. Te la seva lògica perquè és el ‘director de l’orquestra’ i si aquesta sona malament, tot i tenir bons músics, serà perquè no saps fer-los sonar com haurien.

Malauradament això és el que li ha passat a en Ramon Moya, entrenador de contrastada experiència i que, fins al moment, havia complert amb tots el que se li havia demanat... o exigit.

Fa tres temporades va arribar a Sabadell amb l’únic objectiu de pujar l’equip de categoria després de la pitjor temporada de la centenària història del club. I ho va aconseguir. La temporada següent va deixar clar des d’un principi, tot i les pressions, que seria un any de traspàs, de confirmar i assentar l’equip a la categoria de plata, de no patir per baixar però que ens oblidéssim dels play-off d’ascens. I així va ser. La temporada passada, la més gloriosa (si és que aquest adjectiu pot ser adequat tenint en compte la història de l’entitat) des del famós equip que van liderar els Almunia, Diego Torres i Molist; ens va portar a jugar les fases d’ascens a Segona Divisió A i va anar molt just que s’aconseguís la gesta. Tots els aficionats a l’equip de la ciutat sabem perquè no vam pujar i qui és “l’innombrable”.

Aquest camí ens porta a la quarta temporada consecutiva amb el mateix entrenador, quelcom insòlit al Centre d’Esports des de la primera etapa de Pere Valentí Mora (1999-2002). Casualitats o no, precisament amb l’exporter a la banqueta és quan vam jugar per penúltima vegada les promocions d’ascens.

L’objectiu per aquesta campanya no podia ser un altre que, com a mínim, repetir el que es va aconseguir en l’anterior, però onze punts en dotze jornades, a la setzena posició de la taula classificatòria i a un sol punt de les places de descens directe, han gairebé obligat a aquesta destitució. Per alguns adoptada tard i malament, per altres serà una decisió precipitada, però en el món del futbol i de l’esport en general, manen els resultats i no val per res el que s’ha fet fins al moment. Només compte l’”ara”. El futbol és així.
.

Aquest article ha estat publicat al diari digital ASabadell+. I el podreu veure en la versió de paper del proper dilluns, 16 de novembre.
.

Frase cèlebre


Tota llengua és un temple en el que està tancada l’ànima del qui parla.
.
Oliver Wendell Holmes. (1809-1894) Poeta i humorista nord americà.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Vèncer el complex d'inferioritat

Per respectar la nostra llengua, la catalana, hem de començar nosaltres per fer aquest exercici.

Si en l’anterior article em queixo de la despesa innecessària que suposa certs informes, no puc deixar de donar el meu suport en la despesa que va suposar els traductors de català-castellà per la visita d’una delegació de Nicaragua.

Difícilment els delegats d’aquest país entenien el català i no pel simple fet de saber parlar en castellà ens ha d’obligar a casa nostra a expressar-nos en una llengua que no és la del país. No és de rebut fer-ho. No és ni tant sols deixar-nos trepitjar, és fer-ho nosaltres mateixos!

L’excusa de dir que tothom sap el castellà és anular el català, oblidar-lo. Això ja ho va intentar un home baixet durant quasi quaranta anys i abans ho feren els avantpassats de l’actual rei de les espanyes i els seus consellers.

El pitjor de tot és que es van sumar a aquestes crítiques certes persones que són de suposada mentalitat catalanista. O com dirien al Polònia: presumptament. No val a desgastar políticament a costa del català.

Cal vèncer aquest complex d’inferioritat i entendre i fer entendre que mentre no siguem independents (i possiblement després de la independència el problema serà el mateix) el català no és una llengua imprescindible, pel que no podem permetre’ns el luxe de rebaixar-nos. Perquè si no el defensem nosaltres, està clar que no ho farà ningú.
.

Dèria documental


Sembla que els governs tenen actualment una dèria gairebé malaltissa pels informes. Tant la Generalitat de Catalunya com varis ajuntaments del país s’estan omplint de paperassa degut a la suposada necessitat de tenir-ho tot classificat i ordenat fins al punt de reconèixer que part d’aquests informes no serveixen per res, és a dir, són inútils. I no només faig referència als informes.

Últimament estem vivint casos veritablement esperpèntics, amb polítics corruptes, per una banda i altres que demanen auditories innecessàries que dóna la sensació que es fan, bàsicament, perquè no sigui dit que no es fa res.

Els nostres diners, els dels contribuents en general, de ben segur que podrien tenir una millor funció. Evidentment millor que anar a parar a mans dels corruptes, això és evident, però també segur que totes i tots els hi trobaríem millors finalitats que anar a parar a una empresa privada que cobri deu mil euros per dedicar-se a comptar la gent que passa per davant la plaça Sant Jaume un diumenge del mes passat. Cert, això m’ho he inventat, però possiblement tindria més utilitat un informe d’aquest tipus que molts dels que s’han demanat.

I és que moltes vegades em costa entendre la despesa pública en els temps que corren. I això tenint en compte només la despesa que es publica, perquè a saber què paguem per mantenir la família que viu al Palau de la Sarsuela. No deu ser tant com diuen, perquè últimament sembla que no en tinguin ni per escuma d’afaitar.
.

dilluns, 9 de novembre del 2009

La caiguda del mur més famós del món


Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat.
.
Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes.
.
Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.
.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques.
.
La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Frase cèlebre


La vostra fama és com la flor; que brolla i mor; i la marceix el mateix sol que la va fer néixer de l’acerba terra.
.

divendres, 6 de novembre del 2009

S'ha de saber donar pas


Aquests dies estem veient com en Josep Lluís Carod-Rovira, ex-president d’ERC i actualment encara vicepresident de la Generalitat de Catalunya es dedica a ‘avisar’ que no pensa deixar la política tot i que no estarà a les properes llistes electorals per formar part a l’hemicicle del Parlament de Catalunya.
.
És la seva decisió o la seva voluntat, encertada o no, però deixa clar el que ja vaig comentar anteriorment: hi ha qui està institucionalitzat. No saben què poden fer fora d’aquest món de la política.
.
No vull dir que a partir d’ara ha d’oblidar totes les seves idees i dedicar-se en exclusivitat a la filologia que, pel què tinc entès, és el seu àmbit professional. Em refereixo a que hi ha altres maneres de col·laborar si vol continuar en tasques que ajudin a un desenvolupament que conclogui en la independència del país.
.
Per sort o per desgràcia, no tots els qui desitgem aquesta independència ens dediquem a la política, ja que a part d’aquest àmbit estrictament polític n’hi ha altres on l’ajuda és molt necessària, precisament l’ensenyament n’és un d’ells.
.
Perquè no volem un país independent però sense identitat pròpia, fa falta que també es mantinguin i conservin, entre d’altres coses, els costums, les tradicions i la llengua.
.

Per fer-s'ho mirar

Varis diaris digitals, i premsa en general, del nostre país han preparat i publicat enquestes en les que es fa referència, d’una manera o altra, als casos de corrupció que s’estan investigant.
.
En totes aquestes enquestes deixa clar que la desafecció per la política va en augment de manera vertiginosa i que ningú s’ha sorprès.
.
Per mirar de pal·liar aquesta desafecció, el president del Parlament, Ernest Benach, ha fet un discurs mirant de calmar les aigües, mentre que el President de la Generalitat, José Montilla, es mira el melic i només és capaç d’enviar una carta als afiliats del seu partit a Catalunya, el PSOE.
.
Però per altra banda veiem com a Santa Coloma es fan manifestacions en contra de la corrupció, arribant a escenes en les que els manifestants volien entrar per la força a l’ajuntament de la ciutat. El desànim davant la crisi i a sobre aquests casos, ha estat una combinació que ha fet molt de mal a una població que veu com des de l'exterior ens comenten que trigarem més que la resta a sortir de l'anomenada crisi.
.
Els polítics, sobretot els d’alta bolada, han de saber tallar aquesta espiral d’una manera que a la població en general ens sembli més neta, més clara. Cristal·lina de fet. No volem discursets per tothom i cartetes per alguns. Volem que es desmarquin d’aquells qui són investigats, volem que es personin com a demandant particular enlloc de defensors, perquè a fi de comptes el que volem és que els nostres impostos, els que serveixen, entre d’altres coses, per pagar els seus sous, siguin utilitzats de la manera més objectiva i que s’utilitzin aquests diners per fer el que realment toca, no perquè quatre es facin rics a costa de la consciència de la majoria.
.
O m’equivoco?
.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Els sona de res la paraula ‘dignitat’?



És públic i sabut que Convergència Democràtica de Catalunya va cobrar diners de la Fundació Trias Fargas. En altres paraules i per deixar-ho clar i català: Fèlix Millet va subvencionar CDC amb diners de l’Orfeó Català.
Queda clar doncs i no queda lloc a segones o terceres interpretacions, que els diners cobrats per CDC són diners robats.
Mala sort per partit presidit per Artur Mas però per lògica, per amor propi i per la pròpia catalanitat que els ronda per les venes, haurien de tornar aquests diners.
Malauradament sembla que el tòpic del català garrepa l’estan deixant aflorar: en Felip Puig creu que no han de tornar aquest diners perquè ells han actuat correctament.
Cinisme en estat pur.
Que ells hagin fet el que havien de fer no significa que els diners que han cobrat siguin ‘legals’. Són molt conscient que són diners robats i se sap amb total seguretat a qui li han estat robats.
Si de debò volen quedar com a persones íntegres, com poden simplement pensar si han o no de tornar aquests diners?
És més, han deixat caure que si des de l’Orfeó se’ls reclama els diners ‘estan disposats a parlar-ne, sempre i quan no quedin ells com a culpables’.
No són culpables d’haver robat res, és evident, però sí que ho són de, primer, no tornar els diners sabent d'on provenien i segon, de preocupar-se més de la seva imatge que de l’estafat.
.

dimarts, 3 de novembre del 2009


Per als que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió.
.

Alguns tenen la pell massa fina



En català tenim aquesta bonica expressió de ‘tenir la pell massa fina’, quan parlem d’algú que es queixa en excés per alguna cosa.
En aquesta definició hi podríem fer entrar als amics dels arrestats per l’anomenat cas Pretòria. Diuen que se’ls ha dispensat un tracte vexatori al veure’ls com recullen les seves pertinences en bosses de plàstic i emmanillats.
Personalment però, em ve al cap una altra frase feta, aquesta no tan nostrada que vindria a ser ‘qui dorm amb nens es desperta mullat’. És a dir, que si haguessin fet el que havien de fer i sobretot no haguessin fet el que no havien de fer, no es trobarien en aquesta situació.
La corrupció política és un dels més grans mals que pot patir una societat democràtica i per tant, els qui en formen part no poden tenir cap consideració especial, més aviat al contrari. Tanmateix passa amb els seus amics, aquests que anomeno al principi, els de la pell fina. Penseu que això fa mal? I què passa amb aquell qui està a la presó per haver robat perquè no te que donar-li als seus fills per menjar? Perquè aquest cas existeix. Són menys ‘dignes’ per no haver format part dels alts cercles de la societat? Es mereixen menys? Més aviat diria que és al contrari. Aquell qui roba quan ja te un sou que triplica o quadruplica a la mitjana, ja és per fer-s’ho mirar. Amb aquesta gentussa no s’hi pot tenir miraments.
Apel·len a la presumpció d’innocència... però ells els fan fora dels seus partits. És a dir, diuen que creuen en ells, però per si de cas, són els primers en desmarcar-se. En què quedem? Què se suposa que hem de pensar doncs? No val a dir ‘és bona persona però a mi no te se m’acostis que em fas quedar malament’. Si entres al drap o estàs a favor o en contra, però a mig camí de tot plegat... ben mirat, és el millor que saben fer. Com a ‘bons’ polítics que són no deixen res clar.
.

Cruyff sí, Cruyff no

Després de la confirmació per part de la Federació Catalana de Futbol que el nou seleccionador nacional serà en Johan Cruyff, es marquen dues línies clarament diferenciades:

Una: No és català i públicament ha declarat que si no parla català és perquè no te cap necessitat de fer-ho, pel que deixa prou clar fins a quin punt s’ha integrat a la nostra societat després de viure aquí, quasi ininterrompudament, des de fa uns quaranta anys. De fet, tots recordarem que les úniques paraules que se li han sentit en català foren per un sport anti-tabac.

L’altra: És un personatge mediàtic, pel que la seva figura podria fer prendre un caire més notori a una selecció que només juga partits de costellada per Nadal. A més, segons sembla, no cobrarà i a més, aportarà alguns patrocinadors que farien entrar una bona quantitat de diners a la F.C.F..

Són dues maneres de veure (i jutjar) al nou seleccionador. És evident que les dues són certes, però hom es pot decantar cap a ‘una’ o ‘l’altra’ tendència segons el seu punt de vista personal.

Personalment penso que poca importància te a hores d’ara qui sigui aquest seleccionador perquè, com ja he apuntat, la selecció és, agradi o no, de costellada. És prou sabut que sóc independentista i nacionalista fins al moll de l’os, però això no vol dir que s’hagi d’amagar la realitat. Ara per ara, és indiferent qui ocupi aquest càrrec i si aporta beneficis econòmics, tal com va tot, és per tenir-ho present.
Si bé és cert, per l’altra banda, que algú que públicament expressa la seva desídia per parlar la llengua del país que l’acull és, personalment per ell, lamentable.

La feina de veritat està en el projecte de la Plataforma ProSeleccions Catalanes, on es persegueix aconseguir la oficialitat de les nostres seleccions. De mica en mica en van ‘caient’, tot i que de moment és cert que són les de menys importància en quant a notorietat o rellevància (sobretot) mediàtica... però tot arriba.
.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Frase cèlebre



Els homes no viurien molt de temps en societat si no s’enganyessin els uns als altres.
.
François de la Rochefoucauld. (París 15/09/1613 - 17/03/1680)
.
Dedicat a tots aquests polítics corruptes (als qui encara no s'han enxampat també) i als qui encara tenen la barra de defensar-los.
.

Tres mil visites


Mira per on, ahir aquest bloc va arribar a les 3.000 visites des de l’u de gener d’aquest mateix any.

No em sembla una mala xifra, sobretot tenint en compte que escric en català, la majoria de vegades ho vaig sobre política ‘a la meva manera’ i quan escric sobre futbol no tinc per costum fer-ho sobre el FC Barcelona.

Només vull aprofitar per donar-vos les gràcies a aquells qui l’aneu llegint i en especial a qui fins i tot us n’heu fet ‘seguidors’ i també als qui aneu deixant els vostres comentaris. Veig força interessant aquesta interacció.
.

Empat a res


Aquest passat diumenge el Centre d’Esports Sabadell va ser incapaç de superar a un C.D. Dènia que es troba molt més amunt del que es mereix a la taula classificatòria. Ja em perdonareu que faci el comentari tan tard, val a dir que m’ho he pres amb calma tenint en compte que era un partit que no val la pena ni comentar.

Els alacantins van arribar a la Nova Creu Alta amb la clara intenció de perdre tant de temps com fos possible, per esgarrapar algun punt, i ho van aconseguir.
Van adormir el partit en cada acció que els va ser possible, ja fóra sacant de banda, ‘desmais’, suposades rampes o sacant de porteria. Qualsevol excusa va ser bona per perdre el temps. És lícit, perquè el que preval en competició és el resultat, però aquestes actuacions maten l’esport i el seu esperit.

Així doncs, tot el partit es pot resumir amb un remat al pal d’Agustín i un parell de bones intervencions del porter arlequinat, David De Navas... i encara sort, només hauria faltat que amb el plantejament tàctic que van portar els nois entrenats per Nino Lema, a sobre haguessin sumat tres punts.

Ara toca visitar un dels camps més complicats de la categoria, el Narcís Sala de la U.E. Sant Andreu, club presidit per Joan Gaspar.
Els andreuencs són un ferm candidat a jugar les promocions d’ascens a Segona Divisió A, tot i que el Sabadell precisament és davant les situacions més compromeses quan acostuma a reaccionar. Val a dir, a més, que la temporada passada els arlequinats ja van sumar, contra tot pronòstic, els tres punts a Sant Andreu, amb un equip ple de baixes i on fins i tot el porter reserva va estar apunt de saltar al terreny de joc com a jugador de camp.
.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Indignant!



Com diria un bon amic: estic indignat!

Diuen els polítics que volen que les persones, la gent, el poble, vagi a votar... a votar què o a qui??? si cada dia surten més i més casos de corrupció de polítics!!!

Malauradament ja no és un fet aïllat, no és una persona d’un partit o un partit en concret, sinó que la corrupció és en totes direccions i entre membres de partits suposadament rivals. Moltes vegades fins i tot són gent (que jo ni anomenaria persones) que cobren uns molt bons sous. Pels temps que corren poc ètics, però com a mínim, sous legalitzats.
A tot això a més, què acostumen a fer els líders dels partits polítics afectats? Lluny de desmarcar-se i aplicar algun tipus de congelació en la militància, es dediquen a tancar files i escombrar cap endins i en la majoria de casos, tot s’ha de dir, de manera molt barroera. Evidentment perquè tot aquest entramat de corrupció els arribaria a empastifar de tal manera, que la reputació que tenen davant els quatre innocents que encara els voten, quedaria ja per sempre anul·lada. Val a dir també, que la majoria dels polítics que tenim en aquest país i també en l’estat espanyol estan plenament institucionalitzats. Amb això vull dir que es dediquen en exclusiva a la política, que fins aquí ja estaria bé, si no fos perquè fora del món de la política no tenen on caure morts. No arribarien a la talla del ‘mindundi’ del Ferran Adrià de Polònia.

Amb tot aquest panorama, reitero la meva pregunta: què caram volen que anem a votar, si tots -o ho podem deixar en la immensa majoria, perquè no tothom és culpable- viuen d’això perquè no saben fer res (més) que no sigui moure’s (com serps) per les altes esferes per aconseguir, com faria qualsevol fill de veí, guanyar-se la vida com pugui?

Diu en Montilla que compren el desànim però demana confiança en les institucions.
Montilla, cregui’m si li dic que en les institucions hi crec, però en aquesta gentussa que s’ha apropiat de l’anomenada classe social, vostè inclòs, no s’hi pot creure.

Indignant i patètic.
.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Frase cèlebre



L’home que s’aixeca és encara més gran que el que no ha caigut.
.
Concepción Arenal.
.
La vull dedicar a la Plataforma ProSeleccions Catalanes, a la Federació Catalana de Patins i en general a totes les que estan treballant per la oficialitat, perquè tot i les prohibicions i negacions que pesen sobre elles, de ben segur que aconseguiran tornar-se a aixecar i acabarem veient les Seleccions Catalanes competint a nivell internacional.

Estem d'aniversari


El 23 d’octubre de 2004 –avui fa cinc anys- Catalunya es va proclamar campiona del Mundial B de Macau (Xina) al derrotar a la final 6 a 0 a Anglaterra. Era el bitllet per a disputar el Mundial A a Fresno (EEUU) el 2005 amb Espanya com a una de les rivals. Ja el 24 de març –abans del torneig- érem reconeguts per la Federació Internacional i la victòria ens permetia ser entre els millors per mèrits propis.
.
Va ser aleshores quan la maquinària espanyola es va a posar a treballar com millor sap fins aconseguir boicotejar el nostre dret legal a ser-hi presents. Les pressions de l’estat espanyol van provocar que en l’assemblea celebrada a Fresno el 26 de novembre en sortíssim exclosos. La Federació Catalana de Patinatge interposà un recurs al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) que finalment va donar la raó a Catalunya, invalidant l’assemblea de Fresno. El 24 de novembre de 2005 es repeteix la votació a Roma i Catalunya perd: 125 vots en contra per 43 a favor de l’admissió. Els polítics espanyols havien fet bé la feina utilitzant mètodes foscos de tot tipus.
.
Avui, cinc anys després, nosaltres ens felicitem per l’èxit aconseguit en guanyar el Mundial B i reclamem de nou justícia. Cal recordar però que la Federació Catalana de Patinatge sí que competeix oficialment a Sud-Amèrica al ser membre de la Confederación Suramericana del Patín.
.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Ara va de debò!


Entre moltes altres poblacions que en breu faran consultes per a la independència de Catalunya, n’hi ha una que destaca. Es tracta de Girona, capital de província.

Va per davant que Girona històricament s’ha considerat la ‘més catalanista’ de les quatre capitals, ja sigui perquè és la que queda més allunyada de l’Ebre, perquè també ha estat la primera en rebre les ocupacions franceses o qui sap si el motiu és que va veure més directament que cap altra l’exili després de la guerra civil.

Sigui el motiu que sigui o fins i tot una barreja de tot plegat, el cert és que les consultes populars estan agafant cada vegada més força i més empenta. Val a dir, a més, que en el propi cas de Girona, s’ha aprovat la consulta amb els vots favorables d’ERC, CiU i ICV, quan aquestes dues últimes formacions havien dit que no les promourien... no van dir res de votar-hi a favor o no si qui les proposava era un altre.
De fet, val a dir que el primer pas tampoc el va donar ERC, com cabria esperar i ja no parlo en exclusiva de Girona, sinó que vaig més enrere, fins al tret de sortida, que no és altre que Arenys de Munt (a veure quan triguen a donar-li el títol de Capital de la Catalunya Independent). Allà foren les CUP qui van donar el cop d’efecte, qui van fer caure la primera fitxa del dòmino.
Per cert, el proper 13 de desembre hi ha el primer plenari a nivell nacional, on hi són convocats partits polítics, plataformes sobiranistes i entitats.

Reitero la meva indignació envers el meu propi partit, Esquerra Republicana de Catalunya (que no ‘Esquerra’ com alguns s’entesten a anomenar) o millor dit: cap a la cúpula del meu partit. Ja des de l’època en la que Àngel Colom presidia el partit s’hauria d’haver promocionat aquests actes, però no es va fer res. Simplement s’ha anat a remolc del que han acabat fent uns altres. Altres que possiblement en un moment determinat militaven a ERC però al veure com es descafeïnava el partit, van decidir canviar de sigles.

Alguns encara hi som, perquè ERC, el llegat de Francesc Macià i Lluís Companys no pot quedar en un no res, no pot quedar simplement en uns ideals utòpics. Perquè s’entén per utòpic allò que és idíl·lic i no es pot aconseguir.
No tant sol és necessari que ERC pugi al carro, cosa que ja està fent, sinó que l’ha de dirigir encara diria més, hauria d’aglutinar totes les forces independentistes i sobiranistes del país. Units és com arribarem a l’objectiu d’una Catalunya lliure, plena, independent i sobirana.
.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

El 'xou' Millet


Poca vergonya, falta de sensibilitat, banda de lladres i xoriços... és el més suau que em ve al cap quan llegeixo la noticia de portada d'avui del diari La Vanguardia: Millet seguirà el cas Palau des de casa seva.
.
I és que no hi ha com poder comprar-ho tot... en aquest cas amb diners robats, evidentment.
Ja em poden venir a dir el que vulguin, que si una persona ha robat més de 30 milions d’Euros no pot marxar a casa de cap de les maneres.
Si qualsevol persona ‘normal’ deixa de pagar una simple multa de trànsit, acabaran per retenir-li d’un compte bancari o de la devolució de la renda. No ho dic per experiència, però si per ‘deformació professional’. Per tant, a un lladre com aquest què menys que confiscar-li tots els comptes bancaris i possessions immobiliàries? Evidentment no ho faran, perquè hi ha molts interessos ocults i molta gent que està amagant les seves llibretes bancàries (les de Suïssa i les d'aquí). Les famoses aportacions a partits polítics de ben segur que és una simple propina del que aquest home, un mafiós en tota regla, ha fet en tot el seu entramat del que, per cert, ja ha fet caure també Agrupació Mútua. Què vindrà darrera?
.
Més temes, he llegit en alguns fòrums de debat i comentari a diaris digitals com més d’un (desinformat) deixava anar improperis al govern, puntualitzo: a l’actual govern, per la famosa Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat... quan manava CiU. Al Cèsar el que és del Cèsar.
.
El tripartit està desencallant el sistema per obligar a aquest personatge a tornar dita distinció. Que dit sigui de passada, és una bona tocada de clarinet haver de fer passos i més passos (diuen que ho podran tirar endavant d’aquí a tres o quatre setmanes), per simplement retirar-li la Creu.
.
Tot plegat esperpèntic, un espectacle (crec que aquest adjectiu és el més encertat) veritablement dantesc, sobretot pels temps que corren.
.