Revista digital EL SABALLUT

divendres, 31 de desembre del 2010

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2010

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Millor equip masculí: C.E. Sabadell B. Després de moltes temporades d’intentar l’ascens de categoria, de la Segona Territorial a Primera, per fi el passat estiu es va aconseguir la fita. Aquesta temporada, amb un equip molt similar al de la temporada anterior, està fent una campanya prou digne i de ben segur que quan li tinguin agafada la mesura, se’n sortiran perfectament.

Accèssit: Al C.E. Sabadell (primer equip). Després d’una renovació pràcticament total, començant per un tècnic novell com és en Lluís Carreras, ha fet una primera volta de campionat supèrbia, igualant el seu propi rècord de punts en la categoria i que es va donar ara fa just una dècada. En aquella ocasió es va fer el Play-Off d’ascens. Ara esperem que, a més de repetir classificació, aconseguim pujar a Segona Divisió A.

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). 8 lligues, 7 copes, 2 copes Catalunya i 2 SuperCopes. Un currículum únic pel que fa a equips femenins de waterpolo en aquest estat. Precisament l’última lliga la van perdre de manera sorprenent. Tot i així, aquesta temporada ja tenen la SuperCopa i estan demostrant que, de nou, són les úniques candidates al títol de lliga... i probablement a la resta de competicions domèstiques. La seva hegemonia és gairebé insultant.

Millor esportista masculí: Aschwin Wildeboer. Pluja de medalles pel sabadellenc amb nom holandès en els campionats mundials. Bronze en els 100 metres espatlla i plata en els 50 metres de la mateixa modalitat. Amb 24 anys, el petit dels germans Wildeboer encara pot donar més sorpreses.

Millor esportista femenina: Lindsey Vonn. Després de guanyar per tercera vegada consecutiva la Copa del Món, crec que no podia esperar més per incloure a aquesta extraordinària esquiadora en els meus guardons. Afegir, a més, que ha quedat classificada en primera posició tant en Descens, Super Gegant i Combinada.

Accèssit: Mireia Belmonte. Després de dos anys considerant-la la millor atleta de l’any, en aquesta ocasió la ‘relego’ a aquest accèssit gairebé per no fer-me pesat. Però és que la nedadora del Club Natació Sabadell s’ha fet amb tres medalles d’or i una de plata en els mundials i no podia deixar passar l’oportunitat de mencionar-la.

Dita catalana

Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra.

En les cases de pagès els masovers "llogaters" acabaven el contracte a final de l'any, per Sant Silvestre (31 de desembre), i si no estaven contents uns o altres acabaven el contracte radicalment.

dijous, 30 de desembre del 2010

Nadala dedicada a totes i tots els catalans

En aquests dies joiosos
D’amor i fraternitat
Un tribunal de facciosos
Sentència mos ha dictat.

El poble estava content
Per la rifa de Nadal
Fins que ha cridat el Suprem:
Català, llengua tribal!

Volen que només parlem
La culta llengua espanyola
I que el català oblidem
Que ni val per xerinola

Fa mil anys que la parlem
Aquesta, la llengua nostra
Els ben parits l’estimem,
Malparit qui la vol morta.

Qui són aquests de Madrid
Decidint les nostres coses?
Apa, gent, alcem un crit:
No ens toquin més les pilotes.

Supremament emprenyats
Ja tenim plens els caixons
De tantes calamitats
I tantes humiliacions.

Tres-cents anys hem aguantat
Amb patiments i paciència,
Però ara prou, s’ha acabat,
Bon Nadal, independència!

diumenge, 26 de desembre del 2010

Dita catalana

Per Sant Esteve cada ovella a casa seva.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Dita catalana

Per Nadal cada ovella al seu corral.

divendres, 24 de desembre del 2010

Ens empenyen cap a la independència

A hores d’ara tothom sap quina ha estat l’última del Tribunal Suprem espanyol.
Aquesta gent estan entestats en obrir problemes allà on no n’hi havia i segueixen amb la seva intenció d’obligar-nos a fer allò que no volem fer.

Els catalans i així està demostrat, ens movilitzem quan en toquen el crostó, tot i que val a dir que som molt de bordar i poc de mossegar. Només cal recordar la gran manifestació per la sentència sobre l’estatut retallat.
Mig Catalunya al carrer, però de què ha servit? Hi ha hagut alguna continuitat?

Des d’una visió romàntica, poètica i molt innocent per part meva, els emplaçaria a pensar que tot allò que és català, per nassos, també és espanyol. Per tant, si volen fer desaparèixer el català com a idioma, no fan més que fer desaparèixer una part del que són els espanyols. Perquè ens agradi o no, actualment l’idioma català forma part de la cultura espanyola... que no castellana. Aquí hi ha la diferència.

Des del centre de la península mai s’ha pensat en espanya com a una comunitat amb diferents cultures i matisos. Només s’ha pensat, es pensa i, malauradament, es pensarà com a castellà. Aquell castellà invasor i colonial que vol que tot sigui al seu gust perquè ha guanyat la guerra.

Tot el demés són excuses molt barates. Està demostrat que els estudiants catalans són perfectament capaços de parlar i escriure en l’idioma de Cervantes. Tant com ho és qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la resta de l’estat. En alguns casos, fins i tot millor. Això són les dades certes i el demés són tonteries.

Els agradi o no, són ells qui ens empenyen a voler la independència, perquè és l’única manera de deixar de ser espoliats econòmicament any rere any i és també l’única manera d’aconseguir que conservem la nostra identitat com a poble.

O és que a algú li molestaria ser espanyol, europeu o ciutadà del món si podéssim parlar el nostre idioma i mantenir els nostres costums sense imposicions externes i no ser permanentment espoliats?

dilluns, 13 de desembre del 2010

És l'hora dels valents a ERC

Tot i que sembla que ara tot tremoli a ERC, la veritat és que ja fa temps que hi ha moltes coses que no hi rutllen. Aproximadament des que algú va decidir canviar les sigles d'ERC per Esquerra.

Tant en Josep Lluís Carod-Rovira com Ernest Benach li demanen a l’actual president, en Joan Puigcercós, que dimiteixi. Pel que fa al primer és evident que encara sagna per la punyalada que va rebre a l’esquena del seu ‘número dos’. Mentre ell es dedicava en cos i ànima al Govern, el seu segon controlava allò que s’anomena l’aparell del partit... i se’l va fer ‘seu’. D’aquí a les eleccions a la presidència i la resta de la història està més que vista.

Ara bé, pel que fa al fins ara president del Parlament el tema sorprèn una mica més. Bàsicament perquè era el segon a les llistes. En això Puigcercós va estendre la mà o es va haver de donar per la pell (això ja només ho saben ells) per evitar un problema encara major amb el gruix pro-Carod.

Al que anava però, és que el segon a les llistes ha demanat aquesta dimissió quan ell també és part del problema. Al igual que en Carod, perquè en aquesta caiguda, tothom hi té la seva part de culpa. Perquè no cal ser gaire espavilat per saber que s’ha castigat ERC pel segon Tripartit i per no avançar de cap de les maneres cap a l’autodeterminació.

Ja he exposat moltes vegades que els votants d’ERC ho són perquè volen la independència o, quan CiU va pactar amb el PP, per mostrar-los quin era el camí a seguir. Però ni per aquestes ho van entendre ni Carod, ni Puigcercós, ni Benach. I ERC no va poder aprofitar aquesta inèrcia perquè els qui manaven no en van saber.

Tots ells van avant posar el poder del Govern a la resistència de l’oposició i ho han acabat pagant. El pitjor de tot però, és que qui més ho paga i pagarà serà tant ERC com l’independentisme.

Fins ara, qui era independentista sabia quina era l’opció. L’única. Ara ja no és així. Ara tenim l’independentisme dividit i per estrany que soni, fa falta unió. La baralla de cartes ja s’ha trencat i probablement per molt de temps, si no és per sempre. I val a dir que qui la va trencar va ser l’actual president, que en cap cas va voler establir ponts de diàleg amb els grups de Carretero ni Bertran. Puigcercós no va saber veure que no dominava el partit, perquè ni la meitat dels militants d’ERC el van votar i no va saber acostar-se a ells. Mai va voler-ne saber res, tot i que era també el seu president. Perquè com a tal ho era i és encara de tots els militants d’ERC. Només que ara ja no en queden gaires d’aquests.

Carod i Puigcercós, a parts iguales, són els responsables d’aquest fet i per això estic d’acord en que Puigcercós, que durant la campanya es va omplir la boca de l’eslògan ‘gent valenta’, demostri que veritablement ho és, dimiteixi i, si ho vol, es presenti a unes eleccions per ser escollit, o no, president d’ERC.

El partit amb més ex-votants i més ex-militants necessita un canvi de rumb. És l’hora dels valents.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Dita catalana

Per Sant Andreu pluja, neu o fred molt greu.

dijous, 25 de novembre del 2010

Dita catalana

De Santa Caterina a Nadal, un mes no hi val.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya (VII)

Anem a pels 'outsiders', aquells qui es presenten i actualment no tenen representació.

Reagrupament.Cat i Solidaritat Catalana

Si alguna cosa m’ha sabut greu (per no dir emprenyat) és l’escissió de Reagrupament d’ERC.

Tant en un sentit com en l’altre s’ha tensat una corda que evidentment va acabar per trencar-se. Ni Joan Puigcercós, president d’Esquerra, ni Joan Carretero, president del ‘moviment crític’, van ser capaços de posar ponts de diàleg i en conseqüència el gran damnificat és l’independentisme. Clar i català.

Només va faltar que després Uriel Bertran acabés per escindir el seu grup i formés, junt amb López Tena i Laporta, la Solidaritat Catalana. Perquè no es van unir, d’una manera o altra, a Reagrupament? És més, que m’expliqui algú què diferencia entre R.Cat i SI.
I consti que ho dic des de la més absoluta ignorància, però personalment només hi veig una sola resposta: personalismes.

Haurien fet bé tots plegats si s’haguessin deixat d’egocentrisme, perquè a fi de comptes tots volen –volem- el mateix: la independència del nostre país. O m’equivoco?

Ara el vot sobiranista està dividit, fragmentat, esquarterat i així no anem enlloc. Si volem ser forts, hem d’estar units, perquè el contrincant és un altre.

Les enquestes auguren que Esquerra caurà en picat, lògicament perquè es perdran molts vots en favor de Reagrupament i Solidaritat, però... aquests seran prous com per treure un sol representant? Les pròpies enquestes parlen d’entre 0 a 4 escons, sumant R.Cat i SI. Un balanç molt pobre tenint en compte qui és el gran esguerrat: l’independentisme.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Frase cèlebre

Vivim sota el mateix sostre, però cap de nosaltres té el mateix horitzó.

Konrad. Adenauer. Estadista alemany.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya (VI)

Els he deixat els últims, perquè és el que toca... i encara sort que els afegeixo.

Ciutadans

Vergonya els hauria d’inscriure el nom del partit en català quan defensen tot el contrari. Tot i que és ben cert que l’adjectiu ‘vergonya’ no va massa (per no dir gens) associat a la política.

He d’apuntar no em crec al seu cap de llista, Albert Rivera. No el veig que estigui convençut del seu discurs. Tot i que com diu la dita: ‘qui va amb un boig, al cap de l’any en són dos’, em dóna la sensació de que està allà perquè aquesta gent són qui li van donar la possibilitat d’accedir a un escó del Parlament. Com aquell qui va trucant a totes les portes demanant d’entrar, li tanquen totes als morros i acaba entrant allà on sigui i a més, emprenyat de mala manera.

Sincerament espero que aquesta vegada no aconsegueixin representació, tot i que he de reconèixer que gairebé em vaig alegrar quan vaig saber que es presentaven. Directament suposava un descens en el nombre de vots en favor del PP i, com és sabut, en la divisió està la victòria.
.

divendres, 5 de novembre del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya (V)




Avui li toca el torn a Iniciativa. Em recorden una mica als gals d’Astèrix i Obèlix, que són pocs però van aguantant.

ICV

Iniciativa han passat en pocs anys de ser els ex-comunistes que fan com por, a ser aquella mena de hippies que, si més no, fan gràcia.
Són, o han estat, el tercer en discòrdia del Tripartit i m’ha donat la sensació que mai s’han sentit ubicats allà on ells voldrien haver estat. Diuen que per formar part d’aquest segon Tripartit van exigir portar el comandament d’Interior i la veritat és que en les poques ocasions que han hagut d’intervenir no se n’han sortit massa bé. L’última en el dia de la vaga general. Segons sembla, en Joan Saura va estar desaparegut durant aquella jornada. Possiblement no s’esperaven haver de manegar quelcom d’aquest estil, i de fet, no era una vaga que anés obertament contra el govern de la Generalitat, que no hi te ni veu ni vot en els mesures que va prendre ZP i molt probablement –per no dir que segur- hi estaven a favor.
És el problema de les aliances: t’has de ‘menjar’ allò que no t’agrada si has signat un acord per poder incloure en el pla de Govern allò que t’interessa.
Com passa a Esquerra, encara tenen al capdavant a un fòssil (amb perdó de l’expressió). Algú que ja no hi pinta res. Joan Saura ja no mana a ICV, tot i que mantingui el seu escó al Parlament.
El seu programa es segueix basant en les polítiques d’esquerres i ecologistes, lògicament, però m’hi inclouen un punt que m’agrada i s’escapa d’aquests paràmetres: defensen el federalisme i fins i tot el dret a decidir del poble català. Només falta que no facin com els seus ‘parents’ més propers, els socialistes, que a l’hora de la veritat, res de res.
De moment tenen el benefici del dubte, sobretot tenint en compte que els diputats a les Corts de Madrid han tingut el coratge de votar diferent que els seus companys espanyols, fet impensable entre els socialistes. En aquest sentit, no confondre socialistes amb eco-socialistes.
En aquest sentit, la seva forquilla d’intenció de vot s’hi pot incloure votants socialistes, republicans i fins i tot independentistes, per tant, a això també hi ‘juguen’.
Tot i així, crec que seran dels més marginats en la propera legislatura.
Si tenim en compte que mai de la vida poden aliar-se amb CiU i els socialistes del PSOE, amb Montilla al capdavant, diuen que no volen més tripartit, ho tenen força magre. Tot i que tenint en compte que aquests últims estarien obligats a pactar amb ells per intentar arribar a sumar el mínim necessari per poder governar (perquè ni en broma tindran majoria), no fa falta remenar-ho massa perquè, a dia d’avui, qui es creu el que pugui arribar a dir el PSOE?
.

dijous, 4 de novembre del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya (IV)


Li toca el torn als del PP... quina mandra.

PP

Parlar del PP és parlar d’aquell qui sistemàticament va en contra d’allò que no és espanyol i espanyolista.
Arriben a fer diferències entre patriotisme (espanyol) i nacionalisme (basc, català...). Evidentment, per ells, el primer és bo mentre que el segon és nefast. El que us dic: pel simple fet perquè no és espanyol i espanyolista.
El perquè d’aquest sistema és evident: dóna vots a la caverna, a l’espanya profunda, a aquella que es pensen que són millors perquè parlen castellà i que tot el demés són dialectes de encara no se sap quina llengua.
Parlen de llibertat quan volen imposar, en territori català, la llengua castellana i avolir la pròpia del país. Parlen de que a Catalunya un nen/a no sap desenvolupar-se en la seva llengua i ho fan perquè la majoria de gent de l’estat espanyol no sap la realitat del nostre país, amb això juguen i és d’aquí d’on treuen els vots.
És així de trist, però així de cert.
No sé el seu programa electoral i, sincerament, ni el vull saber, perquè amb tot el que ja he exposat, no fa falta llegir res més d'ells i tampoc els donaré el gust de fer una sola entrada al seu web.
Només em sap greu que altres catalans, botiflers, siguin capaços d’apuntar-se a aquest partit, sabent que només busca fer mal a les minories (ètniques, si voleu), en aquest cas als catalans, per obtenir-ne un benefici de cara als majoritaris.
Sabeu com en diuen d’això, oi?
.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (III)


Li toca al tercer en discòrdia. Esquerra, abans coneguda com E.R.C., és la tercera força política actualment. La pregunta és: ho seguirà sent?

Esquerra

Totes les enquestes donen com a grans perdedors als independentistes de Joan Puigcercós. Ja sigui perquè s’ha dividit el vot independentista, ja sigui per l’erosió del poder i/o una mica per tot plegat.

Sigui com sigui i començant pel meu primer apunt, és indubtable que la cúpula d’Esquerra, i ja des que va adoptar aquesta nova terminologia, ha retallat i molt la veu de la seves bases, fins arribar al punt de l’escissió. Dues escissions de fet. Primer la de Joan Carretero i companyia, que acabà fundant Reagrupament i la segona, molt més recent, d’Uriel Bertran, un dels pares de Solidaritat Catalana (SI).
En cap moment va semblar que la cúpula del partit ja presidit per Puigcercós estigués interessat en apaivagar els ànims dels anomenats crítics, ben aviat al contrari, donant en tot moment una imatge rocosa i intransigent en vers als que no estaven d’acord en les formes, però entenent que sí en el fons. Si és que en el fons hi entenem l’objectiu, única fita innegociable dins del partit i sentit de la seva existència: la independència de Catalunya.
I aquí és on trobem el gran mal. Ara l’independentisme està dividit i l’únic que hi guanya amb això són les unionistes i l’estat espanyol. Ple que jo em pregunto: no hauria valgut més procurar algun tipus d’entesa? Sota el meu punt de vista, la direcció del partit és qui ha de procurar escoltar i obrir ponts els de diàleg, perquè no deixen de ser la direcció de tot el partit, de tot el conjunt, no només dels qui els van votar en les primàries.
Actualment Esquerra és el partit amb més ex-votants del país i no serà d’estranyar que aquests siguin encara més en les eleccions que ens ocupen.
Alguns, sobretot la pròpia cúpula, veu o vol fer veure a Reagrupament i Solidaritat –els escindits- tal com van ser en el seu moment el P.I. d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Dubto molt que sigui aquest el cas.

El partit també es veurà afectat per l’acció de govern. Ens van ‘vendre’ que volien estar al govern per ser-ne la ‘branca catalanista’ d’un govern d’esquerres. Doncs bé, el pes específic d’Esquerra s’ha pogut veure en comptagotes, quasi en exclusivitat en la llei del cinema. Llei, per cert sigui dit de passada, que no sé pas on es deu complir. Pel demés poc a destacar, tot i que be és cert, que les batalles amb l’intervencionisme de Madrid és ferotge... però quan estàs aliat precisament amb ell, o un d’ells dos si ho preferiu, i els dónes la presidència de la Generalitat t’has de fer la paga de que aquest serà el teu paper. No serà Montilla i companyia qui li ensenyarà les ungles al seu ‘amo’. Com a mostra només cal veure com va acabar Maragall.

Esquerra, vista des de fora, està perdent la seva única batalla, la de l’independentisme. Els seus votants els voten per independentistes i no pas per ser d’esquerres, crec que amb això hi estarem tothom d’acord, però sembla que ells, des del seu escó, volen fer coses que no són d’exclusivitat independentista i ni tant sols nacionalista, perquè el país no es mourà exclusivament amb aquest sentiment . Però en certa manera aquests afers fan que perdin de vista l’objectiu principal i es doni una imatge de seguidisme envers a l’aliat més poderós del govern.
Aquestes eleccions seran veritablement una prova de foc per un partit històric, que des de va tornar la democràcia ja ha passat el seu millor moment i dóna la sensació que no han sabut aprofitar el tren que els passava per davant. Segurament la famosa clau de la governabilitat que exhibia Carod-Rovira l’han perdut i difícilment tindran algun poder de decisió en el nou govern de la Generalitat. Tot i així, ells apunten els seus els compromisos innegociables per entrar a aquest nou govern, i no cal ser gaire llest per veure que s’acosten al sol que més escalfa.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010 (II)

Continuant amb el tema de les eleccions al Parlament de Catalunya seguiré amb la segona força política del país, el PSOE... aquella a la que alguns encara s’entesten en anomenar, no sé ben bé el perquè, PSC.

PSOE (PSC)

‘La Catalunya que sap on va’ és la seva ‘frase insígnia’ des de ja fa un temps, però sincerament crec que no en tenen ni idea d’on ha d’anar, perquè és molt diferent ‘saber on es va’ que ‘saber on s’ha d’anar’, o per explicar-me millor: quin és el camí a seguir.

El president Montilla diu que la seva és una llista plenament catalanista. Si algú se’l creu, o si ell mateix ho fa, te o tenim entre un greu i un molt greu problema.
Com a mostra un botó: el ja famós recordatori de Celestino Corbacho de que a espanya tenen tancs... aquells del ministeri de Carmen Chacón.

La seva hipocresia comença quan dóna suport (ejem!) una llei en defensa de la llengua catalana, però demana de fer un ‘cara a cara’ amb el líder del CiU en castellà... perquè així el puguin entendre tots els catalans. Precidant amb l'exemple, sí senyor!

La seva campanya i ja en porten algunes en aquest sentit, es basa en la por i la reticència a tot allò que no siguin ells. També segueixen utilitzant noms i cares alienes al seu partit.
Ho van començar a fer, si no recordo malament, amb una fotografia del president màrtir de la Generalitat, Lluís Companys, intentant així apropiar-se de la seva figura, quan aquesta és patrimoni de tots els catalans, en general i d’un altre partit polític en particular. A més, sabent una mica d’història i en concret història del personatge que ens ocupa, em sorprendria que hagués estat d’acord en la majoria de punts que ells defensen, si més no, des del punt de vista nacionalista.
Ara han apostat per un ridícul: Artus Mas de lo mismo. Podem veure com segueixen en la línia de defensa de la llengua. El que no sé és quina.
En aquest sentit també els agrada aplicar bipartidisme a les campanyes, i CiU sembla que ja li està bé, amb la sol•licitud dels ‘cara a cara’. Apliquen a Catalunya allò que tants resultats els va donar a les espanyes.
Afortunadament pel país, aquest bipartidisme es va trencar i crec (i espero) que encara és lluny el dia que un partit mani amb majoria absoluta.

Pel que fa a la feina feta en aquests últims set anys, els que portem de presidència socialista a la Generalitat, bàsicament es venten de tenir més funcionaris, entre ells mestres i mossos d’esquadra, que no tot ha de ser negatiu, tot i que em deixa un dubte, ja que fan esment explícit d’aquests dos col•lectius, que en cap moment parlin de places mèdiques, ja siguin metges, infermers o auxiliars i més quan diuen que es redueix el temps d’espera per les intervencions quirúrgiques. Si no és que les ciutadans estem més ‘forts’ i tenim més problemes de salut, en aquest sentit alguna cosa falla.
També diuen que tenim més quilòmetres de metro, que afavoreix l’àrea metropolitana (la que més els vota), però no diuen res de trens, que afecta més a comarques (la que menys els vota).
Parlen de reducció d’autovies de peatge, tot i que no diuen res d’autopistes.
En diuen ‘el canvi real’, en contrapartida al simplement ‘Canvi’ de CiU, de nou atacant i mirant de reüll el que fan els que els poden fer ombra, per bipolaritzar la campanya, i tanmateix anant a remolc d’ells, i per altra, ignorant per complet els demés, per anul•lar-los el màxim possible.

En el programa electoral hi podem veure que creuen que el problema de l’atur es troba a la manca de formació i hi podem estar d’acord en part, perquè és evident que vivim en un país on la taxa de fracàs escolar és extremadament elevada (i aquest és el punt de vista particular), tot i així, no parlen de buscar el problema de base (escoles, instituts i universitats) sinó simplement de fer cursos alternatius, dels de l’OTG, per entendre’ns. Ens ho volen vendre com si aquests fossin de nivell universitari i ja em perdonaran, però no és el mateix.
El nucli del problema del treball no és la formació en sí (insisteixo en que només és una part), sinó la manca de feina. Així de simple. Si no hi ha possibilitats d’augmentar els llocs de treball, per més ben formats que estiguem, no tindrem feina. És de calaix. Per fer-me entendre, si el que faltessin fossin gent preparada i ben formada, vindrien de fora per cobrir aquests llocs de treball i no és el cas. Perquè recordo que la crisi, tot i ser molt accentuada aquí, és a nivell mundial, a tot arreu hi ha aturats i manca de feina.

Caldrà esperar el moment de veure l’arribada dels peixos grossos del partit, els que remenen les cireres, és a dir, els que vindran de Madrid, a fer campanya per ells. Curiosament però, han tallat les ales als socialistes catalans a Madrid, on ara només compten amb un únic ministeri, el de Defensa de Carmen Chacón, després de perdre el de Treball de Celestino Corbacho. Evidentment fidels sempre als seus ‘colors’, callen, obeeixen i consenteixen.

Per últim i segurament poca gent s’adonarà del detall, a la seva web és curiós veure les opcions idiomàtiques: castellà i català... per aquest ordre.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (I)

Per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya m’agradaria apuntar allò que NO ens diuen els partits polítics o recordar allò que procuren evitar uns i altres.
De ben segur que em deixaré de comentar moltes coses perquè, crec que per sort, ni molt menys ho sé tot.

Començo per la força amb més representació al Parlament, tot i que no per això és la que governa. Llegit així de pla podríem dir que és estrany però agradi o no, és així.


CiU

La primera moto que ens ‘venen’ ja no te rodes (malament comencem): Ens diuen que impulsaran un concert econòmic. Fins aquí fantàstic... si no fos perquè simplement és inviable. Aquest concert econòmic necessita l’aprovació del govern espanyol i si algú creu que PSOE o PP estan o estaran algun dia per la labor, que vagi baixant dels núvols, si us plau.

Però comencem per allà on, en principi hem d’iniciar el camí. Els de la federació comencen parlant-nos de ‘canvi’, bé, d’acord, però en què? La seva llista electoral és gairebé calcada als que escalfen actualment els mateixos seients, per tant, canvi el que és canvi, tampoc n’hi haurà tant. Les cares de CiU seran les mateixes que ara. Quants d’ells van arribar a estar en el Govern de la Generalitat amb Jordi Pujol? No he arribat tant lluny en les meves indagacions. Digueu-li ‘mandra’ si voleu.

El programa electoral (com tots, val a dir) és ple de projecte, il•lusions i ànims per a tothom –només falta poder penjar-hi els aplaudiments i el confeti-, però en cap moment he vist que s’expliqui com es farà tot plegat: com es crearan llocs de treball, com tindrem un millor nivell de vida, etc..
Ja em perdonareu per ser així de tocat i posat però m’agrada que, a part del que un vol fer, em diguin com i quan ho farà.

Per últim i possiblement perquè molta gent pensi que és només una bajanada apuntaré que el terme ‘Artur’, com a nom de pila en català és incorrecte. Correctament és ‘Artus’. Segurament Artus Mas no tingui tanta força com Artur Mas i soni estrany, però les coses són com són i si tan catalanistes són, que siguin exemple.
No puc dir que sigui un lingüista ni un purista de la llengua, però ja que a això hi arribo, ho volia fer notar.

PD: Que no pateixin els convergents, que tinc les tecles preparades per donar ‘records’ a tots els grups polítics amb representació parlamentària... i si tinc temps i ganes, fins i tot a alguns que no en tenen.
.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Torna el FUTBOL a la Nova Creu Alta


Sí, ja sé que la temporada 2010/11 ja fa unes jornades que va començar, però no em refereixo merament a fer rodar la pilota, a jugar onze contra onze. Em refereixo al FUTBOL, així en majúscules.
Aquesta temporada hem fitxat a un entrenador novell, en Lluís Carreras, que en la seva època de jugador va militar, entre d’altres, al FC Barcelona o al RCD Mallorca.
Val a dir que l’arribava de Carreras va generar certa controvèrsia, ja que estem parlant d’un debutant a les banquetes, fet que va suscitar molts dubtes sobre les seves possibilitats. Era el que ja més d’un ha anomenat una ‘aposta Guardiola’. Tècnic jove i sense experiència, tot i que falta la tercera premissa: ser ‘de la casa’... cosa que subsana el seu segon: Roger García que, tot i no haver jugat mai al CE Sabadell, és de la ciutat i germà del, aquest sí, és ex-arlekinat, Genís.
En Lluís arriba de la mà de Xavi Roca, flamant secretari tècnic del club i ex-jugador també del FC Barcelona (d’on es coneixen) i del propi CE Sabadell.
L'aposta del tècnic ràpidament ha dissipat els dubtes generats. La seva aposta pel futbol és engrescadora i atractiva per qualsevol aficionat a aquest esport. Sortida controlada amb pilota, jugant-la al peu, fent diagonals, mobilitat, toc... rares vegades es rifa la bimba i molt menys es juga al ‘patada a seguir’.

Aquest tipus de joc no és massa habitual en una categoria com és la Segona Divisió B i certament, a part de ser agraït per l’espectador, és un sistema molt perillós pels equips rivals, sobretot a partir del moment en el que els jugadors tinguin apresos els automatismes.
Tot i així, si no es disposés de jugadors hàbils, no serviria de res tot això i crec que a hores d’ara puc dir que tenim uns jugadors sobradament capacitats per desenvolupar aquest sistema.

Esperem que avui a l’estadi Guillermo Amor (antic Foietes) de Benidorm –a partir de les 19 hores-, continuem amb les mateixes sensacions.
.

dijous, 16 de setembre del 2010

Promeses electorals = vendre fum


El qui segons totes les enquestes (excepte les que fan els diaris socialistes) serà el proper President de la Generalitat de Catalunya ha encetat la seva pre-campanya electoral amb un parell de paraules màgiques: concert econòmic.
Malauradament a aquest concert li falten tots els primers músics.

Ens volen vendre que si ells governen tindrem l’anomenat concert econòmic (en endavant C.E.) gairebé ‘de facto’, perquè l’impulsaran i l’executaran. Que maco i que fàcil, oi? Doncs res més lluny de la realitat.

Un C.E. per una comunitat autònoma, a l’estat espanyol, ha de ser aprovat pel propi estat, pel que simplement el que proposen és impossible. O és que hi ha algú prou imbècil (amb perdó de l’expressió) que creu que PSOE o PP en donaran el vist i plau?

Des d’aquest prisma és més factible la independència que no pas el C.E.. Perquè? Doncs simplement perquè hi ha un dret internacional que ens avalaria (com va ser el cas de Kosovo).

Per aconseguir la independència fa falta: una declaració del Parlament de Catalunya, amb un referèndum de la població, l’avalaria. No hi ha més, és unilateral, no s’ha de demanar permís a ningú. Adéu Espanya.

Ara bé, (i sé que entro en reiteració) per aconseguir el C.E. fa falta que l’estat espanyol ho aprovi. Algú es pot creure que de les Corts espanyoles en sortirà l’aprovació?

Per tant, senyors de CiU, sabent com saben que això ho tenen a tocar, perquè no fan com sempre i es dediquen a especular, a les mitges paraules i no menteixen descaradament?
.

dimarts, 14 de setembre del 2010


No ha fet falta passar massa dies des que es va saber la data de les properes eleccions per adonar-nos que ja estem de campanya electoral. Bé, alguns en diuen pre-campanya. Tan se val, el fons és el mateix.
Però una cosa és fer campanya (o pre-campanya) i l’altra, molt diferent, aprofitar-se de certs poders fàctics.
És el que va fer el president de la Generalitat de Catalunya en el discurs institucional de la Diada Nacional.
Amb un discurs clarament partidista va menysprear el nacionalisme català i encara més l’independentisme, tot i reconèixer, en una vesant clarament partidària, el rebuig a la sentència del TC.
Com acostumen a fer els socialistes, en culpa al PP i només al PP, aprofitant per presentar-nos (per enèsima vegada) a ZP com al salvador del tots els mals i amén.
De nou, per tant, ja veiem que continuaran en la mateixa línia que tan bons resultats els van donar en l’última campanya electoral: si tu no hi vas ells tornen. Només que aquesta vegada canviaran les siluetes de Rajoy i companyia per les de Mas i companyia.
Segurament serà un error més de campanya, però aquesta vegada passant-se de la ratlla.
El discurs institucional de la Diada del president de la Generalitat ha d’anar dirigit a tots els catalans sense distinció, per això és institucional, perquè és el discurs de la institució, de la Generalitat. Per lògica, en els temps difícils que corren, ha de ser un discurs a favor de la cohesió, sigui quin sigui el seu color polític, perquè és, agradi o no, el votin o no, el president de totes i tots els catalans.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Dita catalana



El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.

dijous, 9 de setembre del 2010

Tocant ferro


Comencem el curs polític d’una manera ben distreta, ja sabem quan són les eleccions a la Generalitat de Catalunya: 28 de novembre.
La data podia ser una mica més amunt o una mica més avall, però no podia marxar massa, simplement s’acaba la legislatura.
El que fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, és precisament la data escollida, aquest 28 de novembre.
Podríem dir que tan hi fa fer aquestes eleccions el 28-N com, per posar un exemple el 21-N. No diré el cap de setmana següent perquè hi ha un aqüeducte (‘pont’ queda petit): des del dissabte 4 fins al dimecres 8 de desembre.
I perquè fa gràcia que sigui precisament el dia 28?
A aquestes alçades ja ho sap tothom, coincideix amb el clàssic futbolístic per excel•lència d’aquest estat: F.C. Barcelona - R. Madrid.
Amb aquesta expectativa, el cos de seguretat del Principat, els Mossos d’Esquadra, ja han avisat que no hi haurà prou policia com per controlar i coordinar les dues cites.
Podríem dir doncs, que la ficada de pota del President Montilla, perquè és aquell qui decideix la data, peti qui peti, la podria arreglar el F.C. Barcelona, la federació espanyola de futbol o la televisió, en cas de canviar de dia l’anomenat partit.

Ara bé, la pregunta del milió és: perquè va escollir precisament aquella data?
Simplement no li interessa el futbol i no va ni mirar el calendari?
Tanmateix, si és així, ningú el va avisar?
O és que potser ja li interessa, ja li va bé, passar desapercebut?
Personalment i posats a divagar, m'hi jugaria un pèsol per aquesta última.
Els socialistes saben molt bé el que els espera: la presidència de la Generalitat deixarà de ser seva i què millor que passar tant de puntetes com sigui possible?
L’últim ‘as’ que es guardaran serà portar a en ZP al Camp Nou, perquè diu que és culé i així donar una mica més de ‘talante’ a la seva imatge, però de poc els servirà. Per no dir que no els servirà de res.

Es saben vençuts, el Tripartit toca campanes de dol, per la seva pròpia mort. Ni tant sols amb la trabucada del Rajoy, dient que no li estaria malament un pacte a Catalunya com el d’Euskadi els salvarà, perquè, afortunadament, tampoc seria matemàticament possible.

Sincerament espero, això també, que no hi hagi cap majoria absoluta. Mai m’han agradat. I menys encara sabent el que diuen totes les enquestes, que guanyarà CiU amb ampli avantatge, tot i que potser no per majoria absoluta. La gent que no diu el que pensa no m’agrada i aquells que amaguen el cap sota l’ala quan se’ls fa un pregunta directa (aquelles que es poden respondre amb ‘sí’ o ‘no’), encara menys.
Exemple de pregunta directe: Senyor Mas, vostè vol la independència de Catalunya?
Porta no sé quantes entrevistes als mitjans i aquesta pregunta li han fet ja unes quantes vegades. Encara no l’ha contestat.
.

dijous, 26 d’agost del 2010

Dita catalana.



No és pot dir oliva, si a l'agost no és eixida.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Dita catalana.


Per la mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc.

dissabte, 7 d’agost del 2010

Dita catalana.



Per l'agost és madura; pel setembre, sepultura.

Hi ha fruita que s'ha de collir a l'agost. Per setembre ja és massa tard.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Dita catalana.



Migdiada d’agost emborratxa més que el most.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Perquè li diuen solidaritat quan volen dir servilisme?


Com diria aquell: quins collons que te la burra!!!
Després del retall, o en podríem dir directament desmembrament, del TC cap a l’Estatut(et) ara va el rei de les espanyes, un Borbó, i fa el seu discurs de l’any Xacobeu parlant de la solidaritat entre les comunitats d’espanya (no s’atrevirà mai a parlar de nacions ni nacionalitats, evidentment), ens recorda que la constitució, la seva, l’espanyola, és quasi més sagrada que la bíblia i apel•la a redoblar esforços pel be comú.

Que maco, que apostòlic... però anem a aprofundir una mica més en el tema.

A ningú se li escapa que el missatge anava dirigit explícitament a Catalunya i als catalans. A tots aquells que el 10J es van manifestar pels carrers de Barcelona i als que no hi vam poder ser físicament, però hi érem per sentiment.

Es nota que ara ja tenen por a la independència de Catalunya i Euskadi, la via de Kosovo ja és oberta i imparable per les nacions sense estat. El dret internacional ens avala i l’aprovació per part del Parlament, amb un resultat a favor, ja és l’únic que fa falta per certificar-ho.
Així doncs, després de quasi 300 anys de voler-nos-hi a la seva espanya simplement per ser les seves minyones, per pagar-los les factures i no per ser qui som o com som; ara, quasi que ens demanen que ens quedem amb ells.

Ja no és curiós, ni tant sols és puntual, molt al contrari, el rei espanyol es dedica a demanar-nos, de nou, la nostra solidaritat.
Ho diu d’aquesta manera, tot i que la realitat és que ens exigeix obediència, perquè així ho mana la seva constitució... i si convé, els seus tancs.
I jo em pregunto: perquè sempre hem de ser nosaltres els solidaris? Perquè sempre som els catalans qui hem de posar l’altre galta? Perquè sempre nosaltres?
És més: què fan ells perquè nosaltres vulguem ser solidaris amb la seva espanya?
Quin benefici ens aporta estar dins espanya?
Alguna vegada han defensat els nostres interessos econòmics? Culturals? Polítics? Ben al contrari. Fan tot el possible per destruir-los.

Són ells qui dia rere dia ens empenyen cap a la independència. Són ells qui amb el seu odi mesquí cap tot allò que els sona diferent, a tot allò que els sona a polac, ens obliguen a no voler saber res d’ells i de la seva falsa pluralitat.

Amb aquestes expectatives i encara més veient que se’ns enriuen a la cara, jo els dic: Adéu Espanya!
.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Dites populars catalanes



Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre, te'n llepes els dits.
.
Sembla ser que són més bons els raïms que maduren per setembre que els prematurs de juliol.

divendres, 23 de juliol del 2010

Ja tenim calendari



Ja tenim publicat el calendari de lliga de la Segona Divisió B.
El grup III, el que ens interessa als arlequinats i, en general, a tots els catalans, perquè els nostres equips que militen en aquesta categoria són dins d'aquest grup, el va publicar ahir la Federació espanyola de futbol i ens dóna una primera jornada de lliga que sembla que hagin fet emparellaments gairebé per proximitat.
Pel que fa al C.E. Sabadell, en aquest primer duel rebem a la U.E. Lleida, entitat que finalment ha 'solucionat' els seus deutes... mitjançant una llei concursal que els jutjats de Lleida han acceptat. Ara doncs, només queda pendent de tancar aquest lleig capítol la U.E.A. Gramenet, que és l'únic equip català de la categoria que es troba en una situació crítica, econòmicament parlant. Per cert, la Gramenet va fitxar com a entrenador a l'ex-arlequinat Ramon Moya, que s'ha emboltat d'una bona colla de jugadors també ex-saballuts.
Adjunto el calendari del C.E. Sabadell de tota la temporada, per si us voleu anar guardant alguna data:
(i si voleu veure el calendari sencer, podeu clicar a aquest enllaç).

Jornada: 1 - Data: 29/08/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.E. LLEIDA

Jornada: 2 - Data: 05/09/2010
C.F. BADALONA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 3 - Data: 12/09/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.F.SP. MAHONÈS

Jornada: 4 - Data: 19/09/2010
BENIDORM C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 5 - Data: 22/09/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. TEROL

Jornada: 6 - Data: 26/09/2010
ALACANT C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 7 - Data: 03/10/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.D. ALZIRA

Jornada: 8 - Data: 10/10/2010
C.F. GANDIA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 9 - Data: 17/10/2010
C.E. SABADELL F.C. - R.C.D. MALLORCA B

Jornada: 10 - Data: 24/10/2010
C.E. L´HOSPITALET - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 11 - Data: 31/10/2010
ORIOLA C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 12 - Data: 07/11/2010
C.E. SABADELL F.C. - UD. AT. GRAMENET MILAN

Jornada: 13 - Data: 14/11/2010
C.D. ATC. BALEARS - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 14 - Data: 21/11/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.E. SANT ANDREU

Jornada: 15 - Data: 28/11/2010
ONTINYENT C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 16 - Data: 05/12/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. CASTELLÓ

Jornada: 17 - Data: 12/12/2010
C.D. ALCOIÀ - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 18 - Data: 19/12/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. DENIA

Jornada: 19 - Data: 02/01/2011
SANTBOIÀ, F.C. - C.E. SABADELL F.C.

Segona Volta
Jornada: 20 - Data: 09/01/2011
U.E. LLEIDA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 21 - Data: 16/01/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.F. BADALONA

Jornada: 22 - Data: 23/01/2011
C.F.SP. MAHONÈS - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 23 - Data: 30/01/2011
C.E. SABADELL F.C. - BENIDORM C.F.

Jornada: 24 - Data: 06/02/2011
C.D. TEROL - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 25 - Data: 13/02/2011
C.E. SABADELL F.C. - ALACANT C.F.

Jornada: 26 - Data: 20/02/2011
U.D. ALZIRA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 27 - Data: 27/02/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.F. GANDIA

Jornada: 28 - Data: 06/03/2011
R.C.D. MALLORCA B - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 29 - Data: 13/03/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.E. L´HOSPITALET

Jornada: 30 - Data: 20/03/2011
C.E. SABADELL F.C., SAD. - ORIOLA C.F.

Jornada: 31 - Data: 27/03/2011
UD. AT. GRAMENET MILAN - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 32 - Data: 03/04/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.D. ATC. BALEARS

Jornada: 33 - Data: 10/04/2011
U.E. SANT ANDREU - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 34 - Data: 17/04/2011
C.E. SABADELL F.C. - ONTINYENT C.F.

Jornada: 35 - Data: 24/04/2011
C.D. CASTELLÓ - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 36 - Data: 01/05/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.D. ALCOIÀ

Jornada: 37 - Data: 08/05/2011
C.D. DENIA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 38 - Data: 15/05/2011
C.E. SABADELL F.C. - SANTBOIÀ, F.C.
.

dijous, 22 de juliol del 2010

ERC s'esborra de Solidaritat Catalana


El projecte polític de l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, inicia el seu periple sense massa suport per part dels partits polítics majoritaris. Parlo evidentment de Solidaritat Catalana.
ERC ja ha deixat clar que va a la seva, carregant les ‘culpes’ a CiU. Concretaré:

Davant la roda de premsa celebrada avui per Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, el portaveu nacional d’Esquerra, Ignasi Llorente, ha manifestat:

1. Esquerra és l’únic partit parlamentari que aposta per la construcció d’un Estat propi com així va quedar palès divendres passat en el Parlament, on només els 21 diputats d’Esquerra van votar favorablement la resolució que apostava per la independència. De fet, Esquerra és l’única garantia que en la propera legislatura hi haurà independentistes a la cambra catalana.

2. Esquerra entén que ara mateix el problema no són les persones i organitzacions que veiem la necessitat de celebrar un referèndum per la independència, sinó aquelles que no aposten per aquesta via negant la maduresa d’aquest poble per decidir lliurement el seu futur, com és el cas de CiU. Fins que CiU no mogui fitxa qualsevol proposta com la presentada avui és paper mullat.

3. Esquerra anima a tota la seva militància i persones simpatitzants a treballar per tal que el partit que porta 79 anys defensant la justícia social i la llibertat nacional continuï sent la força decisiva i sòlida de l’esquerra independentista.

Per cert que CiU encara no ha comentat absolutament res. Molt en la línia d'Artur Mas i companyia: si no m'interesa, callo.
Amb aquestes vistes és evident que ni Bertran, ni López Tena han parlat amb els seus respectius partits abans de presentar la proposta. Em queda el dubte de si Laporta ho ha fet amb Reagrupament, que és on tothom sembla col•locar-lo.

Òbviament és una proposta que arriba tard, tot s’ha de dir; d’ara i fins a la tardor, que és per quan hi ha eleccions, difícilment algú es posarà d’acord. I més tenint en compte que no hi ha voluntat per fer-ho per part de ningú, parlem clar... i ja ni comento que algú pensi en perdre's les vacances pensant en el futur del país, això seria poc menys que sacrilegi.

Amb tot això no vull dir que sigui una mala idea, ni molt menys. Estic dient que no hi ha aquesta voluntat per part dels polítics (i concreto: dels polítics que viuen de les butaques que ocupen actualment), per arribar a aquest possible pacte.
Si ho preferiu, i en una versió una mica més poètica, podríem dir que tots els partits que estan ‘convocats’ a Solidaritat Catalana creuen tenir la senyera en propietat, tot pensen que els demés s’equivoquen i ells són els únics que tenen la raó, pel que se’ls ha de seguir a ells i no són ells qui han de seguir ningú.
Aquesta versió més poètica ens porta al mateix punt: tothom vol portar la veu cantant, pel que la divisió encara és més palesa.

Tan de bo algun dia tots plegats s’adonin que degut al seu egocentrisme el que acaben per destruir és la voluntat que, presumiblement, tots ells defensen: la llibertat del poble català.
.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Traïció!!!


El PSOE amb seu a Catalunya ha tornar a demostrar que és més important el seu sentit de partit que el de país. Cap novetat.

A la Càmbra Baixa van votar en contra del que ells mateixos havien proposat al Parlament català. Rocambolesc i molt lamentable... a més de ridícul.
Per tant, aquest fet ve a demostrar que el PSC és mort. Ja estava greument ferit (si és que alguna vegada va tenir una mica de salut), però va morir amb Pasqual Maragall. Els interessos personals dels seus dirigents el van matar.
Sigui com sigui, és definitiu que qui voti PSC no està votant altra cosa que PSOE i aquests, per més que diguin, quan va de debò voten el mateix que el PP.
Algú ho hauria de fer notar en les properes eleccions.

Ara ja toca, d’una vegada per totes, aprendre a separar el gra de la palla, no deixar-se influir per algú que diu ser catalanista i quan toca votar, vota espanyolista.
Ja han estat massa vegades i aquesta gota ha estat la que ha fet vessar el got. O millor dit: ha fet vessar el pantà... perquè no serà per paciència.

Aquest enèsim acte de covardia, ultratge, traïdoria, deslleialtat, engany, en resum, vendre’s per un plat de llenties, fa absolutament necessària la convocatòria d’eleccions. No ho faran perquè, afortunadament, ja toca fer-les a la tardor.

És absolutament inadmissible que presideixi la Generalitat de Catalunya un partit polític que és incapaç de defensar a les Corts Generals el que ell mateix ha proposat al Parlament.
.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Frase cèlebre



Res que s’aconsegueixi sense pena i sense treball és vertaderament valuós.
.
Joseph Addison. Escriptor 1672-1719.

dimarts, 13 de juliol del 2010

10J (II)


Vull pensar que la manifestació d’aquest passat dissabte va servir per alguna cosa: fer sentir als ‘nostres’ polítics quin és el clam del poble de Catalunya.

Si d’alguna cosa pot haver servit, és per fer adonar a aquella colla que estem farts de falses promeses, de preses de pèl i en definitiva, de les seves mentides. Les mentides de tots els polítics.

Segur que a la Caverna no els importa el més mínim, només estaven pendents del partit de la seva selecció. Una selecció per cert, que va començar jugant amb 5 catalans i va acabar amb 6. Puyol, Piqué, Capdevila, Xavi, Busquets i finalment també Fàbregas. Què seria d’espanya sense Catalunya??? També s’ho poden preguntar en termes futbolístics. Més de la meitat del l’equip espanyol era català (!!!) Però no per això volia que guanyessin. No estaven representant la meva selecció. Perquè ho tenim prohibit. Perquè ells ens ho prohibeixen.

I que no ens surtin amb que no s’ha de barrejar política i futbol, perquè no hi ha res més polititzat que una competició a nivell d’estats. Perquè els primers en dir que no s’ha de barrejar són els primers que veten les nacionalitats, sempre que no sigui la seva, i els primers en celebrar com a qualsevol hooligan la victòria de la seva selecció.

Però com anava dient i reprenent el fil inicial, aproximadament un milió i mig de persones es van donar cita als carrers de Barcelona i alguns encara creuen que és poc, que una quarta part de la població de Catalunya es manifesti, tenint en compte que molts altres, malauradament, no hi vam poder assistir, els sembla poc. Com diu la dita que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Tot i així i havent seguit el programa Àgora de TV3, amb certa desídia perquè ja em veia a venir el to dels convidats, vaig confirmar les meves suposicions. En el terreny polític tot continua igual que el dia 9 de juliol... del 2010 o de l’any que vulgueu.

Malauradament, el terme polític necessita (de fa temps) una nova entrada al diccionari. Podria ser quelcom similar a: personatge que pel be propi procura no mullar-se per res ni ningú.
.

divendres, 9 de juliol del 2010

10J


Aniré al gra: la manifestació de demà dissabte em crea molts dubtes.

Primer de tot no em crec a part dels qui l’han convocat. A la tropa socialista ja li està bé com ha quedat l’estatut i no ho dic jo, ho diu el seu propi cap de files. Segons ell (ell=ZP), l’anomenat estatut ha quedat pràcticament igual de com ja estava. No s’equivoca tant com molts pensen, simplement ha quedat retallat per totes bandes i ‘no ve d’una mica més’. I ja els està bé perquè, també segons ZP, s’ha arribat al màxim d’autogovern possible. Quins nassos que ho digui algú que va guanyar les eleccions gràcies, en part, a la suposada espanya federal! Però, com no, no és més que una pura i simple estratègia que tant a PSOE com a PP els va fantàstic per continuar bipolaritzant el conjunt del panorama polític.

Tampoc em convenç que s’hagi hagut de ‘consensuar’ el lema de la pancarta. Això significa simplement que s’ha hagut de rebaixar les pretensions d’alguns per acontentar a alguns altres... que, com sempre, tenen més interessos estatals que nacionals.

Tinc clar i dono tot el meu suport al que és i en el fons representa la manifestació a la que, per cert i malauradament, no puc assistir (vegeu article anterior), però no tinc tan clar a favor de què, de qui o en contra de què o de qui va. O potser millor dit i simplificant: què es pretén exactament? Ho dic en un sentit pràctic (no ideològic), diguem les coses pel seu nom: la manifestació servirà perquè els ‘jutges’ del Tribunal Constitucional es desdiguin en alguna cosa? La resposta la sap tothom. Servirà perquè algú es prengui de manera mínimament seriosa la modificació de la Constitució? La resposta és la mateixa que en la pregunta anterior. Servirà perquè el PP deixi de tocar allò que no sona als catalans? Resposta: Idem. Amb l’afegit que saben que el seu anticatalanista pesca vots, molts vots, a l’espanya profunda.

Hi ha una dita que diu que ‘no es pot ser a missa i repicant’, extrapolant al que ens ocupa diríem que si s’està dissabte a la manifestació, no es pot estar diumenge davant les pantalles gegants veient la final del mundial de futbol... i en veurem a alguns en els dos llocs. Que m’ho expliquin cantant si volen, que jo no li veig cap lògica.

Com no doncs (i com sempre) tenim ‘l’enemic’ a casa i hem de tenir clar que, si no ens alliberem de la crosta nacionalista espanyola, és a dir, que fins que no assolim la independència i siguem un estat, mai serem respectats ni com a poble, ni com a nació.
.

dijous, 8 de juliol del 2010

VI Torneig InterPenyes C.E. Sabadell


Aquest proper dissabte (10 de juliol), entre les 9 del matí i les 9 del vespre es disputarà al pavelló de Can Balsach, al barri de la Creu Alta de Sabadell, el VI Torneig InterPenyes C.E. Sabadell que, com cada any des del seu inici organitza la penya @rlekinats.com.

El Torneig s’emmarca dins una jornada lúdico-festiva de germanor per a totes i tots els socis i aficionats al Centre d’Esports Sabadell, una manera de tancar (o obrir, com ho preferiu) com a mínim ‘oficiosament’ la temporada.

En aquesta edició hi haurà 7 equips participants: Resistència Forerus, La Força Arlequinada, Equip de Socis, Jogar Sabadell, Entrenadors FutFem, Equip de Periodistes, i els propis amfitrions de l’acte, @rlekinats.com.

Hi haurà el sorteig de tres samarretes del C.E. Sabadell, una de la primera equipació (arlequinada blava i blanca), una de la segona (arlequinada vermella i blanca) i una de la tercera (ratllada negre i groga).

Des de l’organització us conviden a totes i a tots a participar d’aquest dia tan arlequinat!
.

Dites populars catalanes



Qui no bat per juliol, no bat quan vol.
.
El batre o batuda era una feina pagesa que s'havia de fer forçosament el juliol.

dilluns, 5 de juliol del 2010

A la tercera va la vençuda

Per fi Catalunya s'ha proclamat campiona de la Copa Amèrica d'hoquei!

Després de les dues primeres edicions en les que participava com a membre de ple dret i en les que va caure en les dues finals, les dues davant Argentina, aquesta vegada, la tercera, ha estat la vençuda. El rival a la final, com no, Argentina.

Es va aconseguir a casa, a Vic, i la final s'ha guanyat per un inapel·lable 3-0.

Malauradament les noies no van tenir la mateixa sort i en la final van caure davant (com no) Argentina, això sí, amb un marcador molt més ajustat: 1-2.

Aquests resultats demostren que Catalunya te un dels nivell més importants del món en aquest esport, tant en el conjunt masculí com en el femení.
De fet, com és sabut, en aquest esport l'estat espanyol es nutreix quasi exclusivament de jugadors catalans per a la seva selecció i això, evidentment, és un punt més dels que ens frena per aconseguir l'absolut reconeixement internacional.
.

dijous, 24 de juny del 2010

Dites populars catalanes





Per Sant Joan, el blat al camp; per Sant Pere, el blat a l'era.

dilluns, 21 de juny del 2010

Cara i creu


Ahir el Barcelona Atlètic va aconseguir l’ascens a la Segona Divisió A, a costa d’una U.E. Sant Andreu que ha viscut la cara amarga del futbol, tot i quedar campió del grup III.
Els quatre campions dels quatre grups juguen una primera eliminatòria entre ells. Els que guanyen, ja estan a Segona A. Els vençuts entren a una repesca en la que paral•lelament els segons, tercers i quarts classificats ja han jugat també una eliminatòria que, en aquest cas, els guanyadors només els dóna dret a jugar una segona eliminatòria. És en aquesta on s’uneixen els dos campions de grup que no han perdut les eliminatòries amb els altres dos campions. Qui sobreviu a aquesta segona, entre encara a una tercera, d’on ara ja sí, qui la guanya, aconsegueix l’ascens de categoria.
Els que han estat els campions del seu grup i no han superat la primera eliminatòria amb un altre campió, sempre tenen preferència, tant a l’hora d’emparellar-se amb un contrari, que sempre ho fan contra el pitjor classificat, ja sigui un quart o com a molt un tercer en la primera repesca i també sempre jugant el partit de tornada al seu estadi.
Amb totes aquests condicions, és evident que els campions de grup tenen moltes possibilitats d’ascens. De fet, tres dels quatre ho han assolit. El Sant Andreu és l’única excepció. I no ho fa a costa del segon classificat del seu propi grup, el Barcelona Atlètic.
L’eliminatòria la va decidir un penal més que dubtós (segons les cròniques dels diaris esportius) en el minut 88 del partit jugat al MiniEstadi. Un 1-0 que acabaria sent definitiu ja que el partit jugat ahir al Narcís Sala es va saldar amb un empat a zero, incloent també un possible penal, aquesta vegada no xiulat... a l’àrea culé.
Sigui com sigui, el club presidit per Joan Gaspar (ex-president del FC Barcelona) seguirà una temporada més a la Segona Divisió B. Dependrà, en bona mesura, l’ell mateix si l’any vinent tornen a intentar la gesta.
La cara, evidentment, la va veure el Barcelona Atlètic, que personalment he d’apuntar que és l’equip de la categoria que més i millor futbol ha fet aquesta temporada. Un equip que si no hagués estat per certes lesions i per un inoportú mundial de categories inferiors, possiblement hagués donat encara més ‘guerra’ per la primera plaça a la taula. Finalment però, no els ha fet falta perquè el resultat final, que és el que compta, els ha sortit rodó.
.

dimecres, 16 de juny del 2010

Toca Mundial


Com a ‘futbolero’ reconegut que sóc, estic procurant seguir el Mundial de futbol que s’està disputant a Sud-àfrica, des d’un punt de vista més neutral que la majoria de persones que el segueixen perquè, simplement a la meva selecció no la hi deixen participar.

Avançada la qüestió política (un Mundial, al igual que una Eurocopa de ‘Nacions’ no és més que una qüestió política), passo a parlar-vos una mica d’esport.

No em considero un gran entès en futbol, però sí que, fora de qualsevol ombra de dubtes, sóc un gran interessat, ‘amant’ si ho preferiu, d’aquest esport.

Entenent que el primer partit de la competició sempre és de presa de contacte, que el que preval és simplement no perdre, sabrem entendre el que ha passat fins al moment. Perdre el primer partit significa no tenir marge d’error, si un pretén classificar-se, mentre que no fer-ho sempre dóna una certa confiança en un mateix, encara que el rival no fos d’una certa entitat. Si, a més, l’anomenat rival sí que tenia aquest pes específic en el panorama, molt millor. Per últim, guanyar a un rival que teòricament és superior o fins i tot aspirant al títol ha de motivar fins a cotes certament altes. Tot i això, aquest fet podria arribar a ser contraproduent, perquè ja se sap que si després es cau, la patacada és de més amunt... i evidentment fa més mal.

Moltes veus enteses i ben considerades han comentat que aquest està sent un Mundial que no passarà a la història, que és avorrit i fins a cert punt hi estic d’acord. No en el sentit d’esperar veure grans golejades o als aspirants amb 10 punts, havent jugat 2 partits. I menys encara perquè com que el futbol cada vegada és més global és de lògica entendre que cada vegada hi haurà més països amb possibilitats d’aspirar a arribar més lluny, perquè no deixa de ser una qüestió cíclica. M’explicaré: si en un Estat (o un país), en un mateix moment, surt una ‘fornada’ de 15 persones que sàpiguen jugar a futbol, ja l’hauríem d’incloure entre les favorites. No fa falta res més. Tanmateix però, fins al moment, perquè encara no està prou arrelat arreu del món, els aspirants a campió segueixen sent els mateixos de sempre.

Aquest Mundial serà com acostumen a ser els Mundials. Hi haurà equips decebedors i d’altres revelació, gairebé ningú tindrà la classificació per les eliminatòries assegurada abans de l’última jornada i de ben segur que veurem més d’una pròrroga i penals.

Els candidats a guanyar? Com ja he dit, els de sempre, no cal ni donar noms, però si hagués d’apostar per algú en concret ho faria per l’única selecció que ha estat capaç de guanyat fora del seu continent. Ni que sigui precisament per un fet tan poc objectiu, parteix amb cert avantatge, ni que sigui simplement moral... i per tant psicològic.
.