Els meus motius per no haver votat ni votaré mai a CiU

Sé que els motius per votar a algú han de ser per estar en sintonia amb el pensament i raonament de les idees que uns promouen, fins aquí d’acord. El problema és que per votar a CiU has de creure el que et diuen que són, però no mirar els seus actes.

Ja se sap que en un moment donat hom pot haver de d’actuar de manera antinatural, de manera que no es pugui entendre massa, però si la situació et deixa entre l’espasa i la paret, un ha d’escollir per la menys dolenta.

Tanmateix, aquest no és el cas de CiU. CiU, com en la majoria d’eleccions, no va guanyar-les per les seves genials idees, sinó perquè els seus antecessors van ficar la pota fins la cintura i fins al moment han demostrat que de fer servir les tisores en saben una estona. És molt fàcil i agraïda aquesta feina, tot s’ha de dir, només has de donar les culpes als altres, tu et limites a procurar que el forat no sigui cada vegada més gran.

Ara bé, què hem de fer amb el concert econòmic? En principi era el punt fort del seu programa electoral, però tot i la molta xerrameca, la veritat és que s’ha quedat a mig camí.

Ja sabem que a les espanyes els costa no poc, sinó poquíssim, desviar-nos l’atenció només cal que ens toquin la llengua i hem d’imposar tots els nostres esforços en salvar-la. Tema concert econòmic no aparcat sinó oblidat.

Sóc dels que no està per mitges tintes, no m’agrada aquesta manera de fer que han tingut sempre del sí però no, no però sí.

Us en faré un exemple, gairebé una metàfora: algú s'imagina anar a un bar, demanar un entrepà de formatge, que li serveixin un cafè amb llet i el cambrer ens el faci prendre dient-nos que a fi de comptes el formatge i la llet són làctics i  ambdós provenen de les vaques. Oi que no cola? Doncs això bé a ser el mateix. 

Sé que aquesta vacil•lació sempre els ha servit per guanyar vots, per fer creure que es guanyava terreny, encara que fos a passos de formigueta. La veritat és que en l’actualitat a aquesta gent si munten un circ els creixerien els nans: tenen com a soci preferencial al PP –ells sabran perquè- però precisament varen ser els primers en atacar la nació amb el tema de la llengua, destrossar l’estatut i fins al punt d’anul•lar la commemoració de la Diada Nacional en una ciutat que governen (gràcies al mateix suport de CiU).

Fa molt de temps que s’ha d’actuar amb valentia i dient les coses clares, com fa el PP amb les seves idees (mal que em pesi posar-los com a exemple), que estan contraposades a les nostres, però almenys sabem a què ens enfrontem, sense cartes marcades. Aquest sistema del ‘crec que sí, però penso que no’, a l’espanyola, ja el fa servir el PSOE, aquells que ens volen fer creure que són defensors dels nostres drets però que a la més mínima han demostrat, demostren i demostraran que no és aquesta cap prioritat ni voluntat del seu partit.

A l’atenció del President de la Generalitat de Catalunya

Benvolgut senyor Mas, president de Catalunya i de tots els catalans, em vull dirigir a vostè com a cap de l’executiu d’aquest petit país.

Passat ja els 100 dies de ‘pau i treva’ (per cert, que vostè no va donar a l’anterior govern) no trobo cap moviment tàctic d’aquell suposat govern dels millors. Més aviat trobo que ha tirat pel dret i en el sentit més fàcil: retallar dels pressupostos on segurament, com a mínim així ho entenc, s’hi aboca més el sac. Greu error, ja que si hi ha dues partides pressupostàries que són intocables, en el sentit negatiu, són precisament sanitat i educació.
Crec que en aquest extrem hi estarem d’acord el 99% dels votants... vull dir de les persones.

Tanmateix s’ha pogut constatar que a l’hora de la veritat s’ha cagat una mica al damunt (amb perdó de l’expressió).

Primer en les retallades a sanitat, que han acabat sent reubicacions del personal i més del mateix en educació, amb la sisena hora amunt i avall.

Resumint els comptes, ha acabat marejant la perdiu i no ha aconseguit retallar per on inicialment ho ha intentat. Això sí, les llistes d’espera seran més llargues.

D'altra banda deixant apart que els seus eurodiputats deixaran d’anar en ‘Busines Class’ fins a Brussel•les, no he sentit a dir res sobre reduccions en aquestes partides pressupostàries, tot i les seves pròpies i encertades acusacions, en el seu moment (a l’oposició), que van fer sobre l’anterior govern i els seus càrrecs directes i de confiança. Vostès no n’han suprimit, és més, directament han adjudicat a un bon grapat de cònjuges, que en cap cas dic que no siguin persones prou aptes, però sí que em pregunto si són absolutament necessaris/necessàries, sobretot tenint en compte que quan vostès eren a l’oposició s’hi van acarnissar. Curiós, si més no.

No voldria oblidar la seva xulesca actuació de cara a les properes eleccions espanyoles, aquelles a les que alguns anomenen ‘generals’, dient que farà passar pel sedàs a qui vulgui pactar alguna cosa amb CiU i, per tant, el govern català.

En altres paraules, que si la bossa no sona, vostè no signarà acords.

Malauradament li he de recordar que aquesta tàctica ja va ser emprada amb anterioritat per vostès mateixos i els va portar a un simple pacte de no agressió entre el govern català i el de Madrid. És més, si no signa vostè ho faran els bascos, com han fet en els darrers anys i tot arreglat... per ells, bascos i espanyols.

Capítol apart mereix el simulacre d’aferrissat catalanisme extrem amb la seva votació favorable en la consulta per l’autodeterminació del poble català. Per contra, en el Parlament, que és on s’ha de fer, que és on ‘val’, s’hi va abstenir, sabent que això feia guanyar al no. Aclareixi els termes si us plau, o és que sí o és que no, però si a hom li pregunten si vol ser independent no hi ha escala de grisos per matisar.

Bé farien en aclarir també en quin punt es troba aquest afer entre Convergència i Unió. Com a mínim amb el tripartit sabíem qui defensava cada cosa. Sabíem on tenien les convergències i les unions i on les divergències i desunions.

(Demano perdó al lector pel facilíssim joc de paraules, no s’ho mereixia, però tenia la necessitat de deixar-ho anar).

Així doncs, passats més de 100 dies de gràcia, em farà el favor d’explicar-me (explicar-nos a tots els catalans, ja s’entén) si te alguna idea, ni per remota que sigui, de com sortirem –o com fer-nos sortir- de la crisi?

Molt honorable, moltes gràcies per endavant per la seva resposta.

Ja la tenim aquí

Ja hi som. Ja tenim muntada la setmana blanca de l’ex-conseller Ernest Maragall. Sincerament encara no entenc a Sant de què hi va haver una ment pensant que pensés en posar en pràctica aquestes vacances que, això sí, són molt comunes a la resta d’Europa. Una ment que hi pensés i un conjunt prou important que li donés suport, evidentment.

Però aquí és diferent que a Europa. No l’hem tingut mai aquesta Setmana Blanca i per contra, les vacances a l’estiu són més llargues. És simplement una qüestió sociològica. Aquest, per regla general, no és un país d’esquiadors (n’hi ha, evidentment, però ni de conya que en la mesura de la resta d’Europa), en canvi sí som molt més d’anar a la piscina. Perquè aquí a l’estiu fa (massa) calor. Així de simple i fàcil d’explicar del perquè més vacances a l’estiu són més llargues.

No es tracta de reduir, retallar o per contra eixamplar, ja siguin els dies lectius o be les vacances, simplement es tracta de reubicació. I quan es parla de reubicació val a dir que ja es toca quelcom més perillós. Perillós perquè la vida familiar va íntimament lligada a l’escolar. Agradi o no. Perquè aquells qui diuen que es tracta el col•legi com si fos un ‘pàrking’ dels fills ho diu des de la més absoluta desconeixença –en el millor dels casos- o des de la més absoluta hipocresia –que seria molt pitjor-.

La pregunta clau en tot aquest procés de l’anomenada setmana blanca és: no hi ha (o ‘havia’, perquè ara ja no manen els mateixos) prou problemes i fets a solucionar com per pensar un sol segon en horaris establerts, coneguts, consensuats...? en fi, que ja estava bé com estava, ningú havia demanat res en aquest sentit ni ningú s’havia queixat.

Sigui com sigui, doncs, igualment passo a donar-li les gràcies a l’ex-conseller Maragall per donar-me l’oportunitat de gastar-me uns diners en el Casal de la Setmana Blanca. Diners que de ben segur que serviran per reduir l’atur del país i, de passada, engreixar les pobres arques públiques pels impostos que es recapten sobre els mateixos.

Potser alguns pensaran que són diners que igualment m’hauria de gastar a l’estiu, en el ‘Casal d’estiu’ de torn, però segur que penseu que aquell Casal reduirà el seu preu?

Cap problema: pagarem de nou i així podrem ser feliços sabent que altra vegada hem pogut aportat a l’estabilitat econòmica, reduir l’atur i, de nou, pagar més impostos per les arques públiques que, pobretes elles, estan molt buides.

El Govern dels millors... endollats.

No ha trigat pas gaire el nou govern en caure en la facilitat de donar càrrecs de confiança a la família. Allò que CiU va criticar tant al Tripartit ara ho fan ells.

Una prova més que els polítics, siguin del color que siguin, tots són iguals.

Artur Mas es va omplir la boca amb allò del ‘govern dels millors’ i fins i tot va semblar que així podia ser quan va fitxar al socialista Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura.

Tot i així, com dic, no han trigat pas gaire a endollar a la família. Si Ernest Maragall és el ‘tete’ del president Pasqual Maragall i Apel•les Carod ho és de Josep Lluís Carod, entre d’altres, i van ser durament criticats, ara tenim a la Generalitat a Oriol Puig, el ‘tete’ de Felip Puig. Però no queda en aquesta anècdota, també les respectives senyores dels diputats Pere Macias i Josep Rull i la del president dels Ferrocarrils de la Generalitat, Enric Ticó, formen part del Govern presidit per Artur Mas.

Val a dir que no ha complert amb aquesta premisa ni dins del seu propi Bipartit, Federació o digueu-li com volgueu.

És evident que s’han donat pressa a assegurar que la seva trajectòria i professionalitat les avalen i jo no ho nego pas. Però no m’agrada veure com alguns, després de criticar d’una manera duríssima als ‘endollats’, ara es dediquin també a fer de lampista.

Curiós, si més no, aquest Govern dels millors. Dels millors... endollats.

Els bancs i caixes: els grans estafadors

Ara es dediquen a fer d’agents d’assegurances, d’agents immobiliaris, d’assessors fiscals i laborals i qui sap de quantes coses més.

Estic parlant dels bancs i caixes d’aquest país. Com possiblement sabreu, ara fa un temps que l’estat els va donar una injecció econòmica als bancs i a les caixes amb la intenció que aquest concedissin crèdits a les empreses i hipoteques als particulars a fi d’activar l’economia global. Diners que, evidentment, van sortir dels impostos que totes i tots paguem.

Doncs no tant sols no han complert la seva part del tracte –que no és altre que obrir l’aixeta dels crèdits- sinó que ara, a més, es dediquen a fer la feina d’altres i evidentment a preus d’escàndol, ja que el seu marge és infinítament superior. No en va reben diners públics.

Les caixes en particular van rebre subvencions per fusionar-se, quan aquestes fusions serveixen quasi exclusivament per poder tancar oficines excedents i prejubilar als treballadors a partir dels 50 anys, mentre que les de la nostra generació haurem d’estar treballant fins els 67... o qui sap si més.

En resum, els bancs i les caixes ens han estafat a base dels impostos que paguem, ja que els hem donat diners perquè ells ens en puguin deixar (ja són nassos!) i tot i així, només han sanejat els seus comptes que han començat a minvar (que no desaparèixer) degut a les altíssimes nòmines dels seus alts càrrecs, ajudants, adjunts i endollats.

I els polítics, tant partits com personatges, com no pot ser d’una altra manera, en són còmplices actius d’aquest robatori, ja que necessiten valdre's d’ells per pagar les costoses campanyes electorals, algun que altre xalet i qui sap si rentar (digueu-ne ‘blanquejar’ si voleu) algun que altre milió.

Així va el país!

Ens empenyen cap a la independència

A hores d’ara tothom sap quina ha estat l’última del Tribunal Suprem espanyol.

Aquesta gent estan entestats en obrir problemes allà on no n’hi havia i segueixen amb la seva intenció d’obligar-nos a fer allò que no volem fer.

Els catalans i així està demostrat, ens movilitzem quan en toquen el crostó, tot i que val a dir que som molt de bordar i poc de mossegar. Només cal recordar la gran manifestació per la sentència sobre l’estatut retallat.

Mig Catalunya al carrer, però de què ha servit? Hi ha hagut alguna continuitat?

Des d’una visió romàntica, poètica i molt innocent per part meva, els emplaçaria a pensar que tot allò que és català, per nassos, també és espanyol. Per tant, si volen fer desaparèixer el català com a idioma, no fan més que fer desaparèixer una part del que són els espanyols. Perquè ens agradi o no, actualment l’idioma català forma part de la cultura espanyola... que no castellana. Aquí hi ha la diferència.

Des del centre de la península mai s’ha pensat en espanya com a una comunitat amb diferents cultures i matisos. Només s’ha pensat, es pensa i, malauradament, es pensarà com a castellà. Aquell castellà invasor i colonial que vol que tot sigui al seu gust perquè ha guanyat la guerra.

Tot el demés són excuses molt barates. Està demostrat que els estudiants catalans són perfectament capaços de parlar i escriure en l’idioma de Cervantes. Tant com ho és qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la resta de l’estat. En alguns casos, fins i tot millor. Això són les dades certes i el demés són tonteries.

Els agradi o no, són ells qui ens empenyen a voler la independència, perquè és l’única manera de deixar de ser espoliats econòmicament any rere any i és també l’única manera d’aconseguir que conservem la nostra identitat com a poble.

O és que a algú li molestaria ser espanyol, europeu o ciutadà del món si podéssim parlar el nostre idioma i mantenir els nostres costums sense imposicions externes i no ser permanentment espoliats?

És l'hora dels valents a ERC

Tot i que sembla que ara tot tremoli a ERC, la veritat és que ja fa temps que hi ha moltes coses que no hi rutllen. Aproximadament des que algú va decidir canviar les sigles d'ERC per Esquerra.

Tant en Josep Lluís Carod-Rovira com Ernest Benach li demanen a l’actual president, en Joan Puigcercós, que dimiteixi. Pel que fa al primer és evident que encara sagna per la punyalada que va rebre a l’esquena del seu ‘número dos’. Mentre ell es dedicava en cos i ànima al Govern, el seu segon controlava allò que s’anomena l’aparell del partit... i se’l va fer ‘seu’. D’aquí a les eleccions a la presidència i la resta de la història està més que vista.

Ara bé, pel que fa al fins ara president del Parlament el tema sorprèn una mica més. Bàsicament perquè era el segon a les llistes. En això Puigcercós va estendre la mà o es va haver de donar per la pell (això ja només ho saben ells) per evitar un problema encara major amb el gruix pro-Carod.

Al que anava però, és que el segon a les llistes ha demanat aquesta dimissió quan ell també és part del problema. Al igual que en Carod, perquè en aquesta caiguda, tothom hi té la seva part de culpa. Perquè no cal ser gaire espavilat per saber que s’ha castigat ERC pel segon Tripartit i per no avançar de cap de les maneres cap a l’autodeterminació.

Ja he exposat moltes vegades que els votants d’ERC ho són perquè volen la independència o, quan CiU va pactar amb el PP, per mostrar-los quin era el camí a seguir. Però ni per aquestes ho van entendre ni Carod, ni Puigcercós, ni Benach. I ERC no va poder aprofitar aquesta inèrcia perquè els qui manaven no en van saber.

Tots ells van avant posar el poder del Govern a la resistència de l’oposició i ho han acabat pagant. El pitjor de tot però, és que qui més ho paga i pagarà serà tant ERC com l’independentisme.

Fins ara, qui era independentista sabia quina era l’opció. L’única. Ara ja no és així. Ara tenim l’independentisme dividit i per estrany que soni, fa falta unió. La baralla de cartes ja s’ha trencat i probablement per molt de temps, si no és per sempre. I val a dir que qui la va trencar va ser l’actual president, que en cap cas va voler establir ponts de diàleg amb els grups de Carretero ni Bertran. Puigcercós no va saber veure que no dominava el partit, perquè ni la meitat dels militants d’ERC el van votar i no va saber acostar-se a ells. Mai va voler-ne saber res, tot i que era també el seu president. Perquè com a tal ho era i és encara de tots els militants d’ERC. Només que ara ja no en queden gaires d’aquests.

Carod i Puigcercós, a parts iguales, són els responsables d’aquest fet i per això estic d’acord en que Puigcercós, que durant la campanya es va omplir la boca de l’eslògan ‘gent valenta’, demostri que veritablement ho és, dimiteixi i, si ho vol, es presenti a unes eleccions per ser escollit, o no, president d’ERC.

El partit amb més ex-votants i més ex-militants necessita un canvi de rumb. És l’hora dels valents.

Eleccions al Parlament de Catalunya (VII)

Anem a pels 'outsiders', aquells qui es presenten i actualment no tenen representació.

Reagrupament.Cat i Solidaritat Catalana

Si alguna cosa m’ha sabut greu (per no dir emprenyat) és l’escissió de Reagrupament d’ERC.

Tant en un sentit com en l’altre s’ha tensat una corda que evidentment va acabar per trencar-se. Ni Joan Puigcercós, president d’Esquerra, ni Joan Carretero, president del ‘moviment crític’, van ser capaços de posar ponts de diàleg i en conseqüència el gran damnificat és l’independentisme. Clar i català.

Només va faltar que després Uriel Bertran acabés per escindir el seu grup i formés, junt amb López Tena i Laporta, la Solidaritat Catalana. Perquè no es van unir, d’una manera o altra, a Reagrupament? És més, que m’expliqui algú què diferencia entre R.Cat i SI.

I consti que ho dic des de la més absoluta ignorància, però personalment només hi veig una sola resposta: personalismes.

Haurien fet bé tots plegats si s’haguessin deixat d’egocentrisme, perquè a fi de comptes tots volen –volem- el mateix: la independència del nostre país. O m’equivoco?

Ara el vot sobiranista està dividit, fragmentat, esquarterat i així no anem enlloc. Si volem ser forts, hem d’estar units, perquè el contrincant és un altre.

Les enquestes auguren que Esquerra caurà en picat, lògicament perquè es perdran molts vots en favor de Reagrupament i Solidaritat, però... aquests seran prous com per treure un sol representant? Les pròpies enquestes parlen d’entre 0 a 4 escons, sumant R.Cat i SI. Un balanç molt pobre tenint en compte qui és el gran esguerrat: l’independentisme.

Eleccions al Parlament de Catalunya (VI)

Els he deixat els últims, perquè és el que toca... i encara sort que els afegeixo.

Ciutadans

Vergonya els hauria d’inscriure el nom del partit en català quan defensen tot el contrari. Tot i que és ben cert que l’adjectiu ‘vergonya’ no va massa (per no dir gens) associat a la política.

He d’apuntar no em crec al seu cap de llista, Albert Rivera. No el veig que estigui convençut del seu discurs. Tot i que com diu la dita: ‘qui va amb un boig, al cap de l’any en són dos’, em dóna la sensació de que està allà perquè aquesta gent són qui li van donar la possibilitat d’accedir a un escó del Parlament. Com aquell qui va trucant a totes les portes demanant d’entrar, li tanquen totes als morros i acaba entrant allà on sigui i a més, emprenyat de mala manera.

Sincerament espero que aquesta vegada no aconsegueixin representació, tot i que he de reconèixer que gairebé em vaig alegrar quan vaig saber que es presentaven. Directament suposava un descens en el nombre de vots en favor del PP i, com és sabut, en la divisió està la victòria.
.

Eleccions al Parlament de Catalunya (V)

Avui li toca el torn a Iniciativa. Em recorden una mica als gals d’Astèrix i Obèlix, que són pocs però van aguantant.

ICV

Iniciativa han passat en pocs anys de ser els ex-comunistes que fan com por, a ser aquella mena de hippies que, si més no, fan gràcia.
Són, o han estat, el tercer en discòrdia del Tripartit i m’ha donat la sensació que mai s’han sentit ubicats allà on ells voldrien haver estat. Diuen que per formar part d’aquest segon Tripartit van exigir portar el comandament d’Interior i la veritat és que en les poques ocasions que han hagut d’intervenir no se n’han sortit massa bé. L’última en el dia de la vaga general. Segons sembla, en Joan Saura va estar desaparegut durant aquella jornada. Possiblement no s’esperaven haver de manegar quelcom d’aquest estil, i de fet, no era una vaga que anés obertament contra el govern de la Generalitat, que no hi te ni veu ni vot en els mesures que va prendre ZP i molt probablement –per no dir que segur- hi estaven a favor.
És el problema de les aliances: t’has de ‘menjar’ allò que no t’agrada si has signat un acord per poder incloure en el pla de Govern allò que t’interessa.
Com passa a Esquerra, encara tenen al capdavant a un fòssil (amb perdó de l’expressió). Algú que ja no hi pinta res. Joan Saura ja no mana a ICV, tot i que mantingui el seu escó al Parlament.
El seu programa es segueix basant en les polítiques d’esquerres i ecologistes, lògicament, però m’hi inclouen un punt que m’agrada i s’escapa d’aquests paràmetres: defensen el federalisme i fins i tot el dret a decidir del poble català. Només falta que no facin com els seus ‘parents’ més propers, els socialistes, que a l’hora de la veritat, res de res.
De moment tenen el benefici del dubte, sobretot tenint en compte que els diputats a les Corts de Madrid han tingut el coratge de votar diferent que els seus companys espanyols, fet impensable entre els socialistes. En aquest sentit, no confondre socialistes amb eco-socialistes.
En aquest sentit, la seva forquilla d’intenció de vot s’hi pot incloure votants socialistes, republicans i fins i tot independentistes, per tant, a això també hi ‘juguen’.
Tot i així, crec que seran dels més marginats en la propera legislatura.
Si tenim en compte que mai de la vida poden aliar-se amb CiU i els socialistes del PSOE, amb Montilla al capdavant, diuen que no volen més tripartit, ho tenen força magre. Tot i que tenint en compte que aquests últims estarien obligats a pactar amb ells per intentar arribar a sumar el mínim necessari per poder governar (perquè ni en broma tindran majoria), no fa falta remenar-ho massa perquè, a dia d’avui, qui es creu el que pugui arribar a dir el PSOE?
.

Eleccions al Parlament de Catalunya (IV)

Li toca el torn als del PP... quina mandra.

PP

Parlar del PP és parlar d’aquell qui sistemàticament va en contra d’allò que no és espanyol i espanyolista.
Arriben a fer diferències entre patriotisme (espanyol) i nacionalisme (basc, català...). Evidentment, per ells, el primer és bo mentre que el segon és nefast. El que us dic: pel simple fet perquè no és espanyol i espanyolista.
El perquè d’aquest sistema és evident: dóna vots a la caverna, a l’espanya profunda, a aquella que es pensen que són millors perquè parlen castellà i que tot el demés són dialectes de encara no se sap quina llengua.
Parlen de llibertat quan volen imposar, en territori català, la llengua castellana i avolir la pròpia del país. Parlen de que a Catalunya un nen/a no sap desenvolupar-se en la seva llengua i ho fan perquè la majoria de gent de l’estat espanyol no sap la realitat del nostre país, amb això juguen i és d’aquí d’on treuen els vots.
És així de trist, però així de cert.
No sé el seu programa electoral i, sincerament, ni el vull saber, perquè amb tot el que ja he exposat, no fa falta llegir res més d'ells i tampoc els donaré el gust de fer una sola entrada al seu web.
Només em sap greu que altres catalans, botiflers, siguin capaços d’apuntar-se a aquest partit, sabent que només busca fer mal a les minories (ètniques, si voleu), en aquest cas als catalans, per obtenir-ne un benefici de cara als majoritaris.
Sabeu com en diuen d’això, oi?

.

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (III)

Li toca al tercer en discòrdia. Esquerra, abans coneguda com E.R.C., és la tercera força política actualment. La pregunta és: ho seguirà sent?

Esquerra

Totes les enquestes donen com a grans perdedors als independentistes de Joan Puigcercós. Ja sigui perquè s’ha dividit el vot independentista, ja sigui per l’erosió del poder i/o una mica per tot plegat.

Sigui com sigui i començant pel meu primer apunt, és indubtable que la cúpula d’Esquerra, i ja des que va adoptar aquesta nova terminologia, ha retallat i molt la veu de la seves bases, fins arribar al punt de l’escissió. Dues escissions de fet. Primer la de Joan Carretero i companyia, que acabà fundant Reagrupament i la segona, molt més recent, d’Uriel Bertran, un dels pares de Solidaritat Catalana (SI).
En cap moment va semblar que la cúpula del partit ja presidit per Puigcercós estigués interessat en apaivagar els ànims dels anomenats crítics, ben aviat al contrari, donant en tot moment una imatge rocosa i intransigent en vers als que no estaven d’acord en les formes, però entenent que sí en el fons. Si és que en el fons hi entenem l’objectiu, única fita innegociable dins del partit i sentit de la seva existència: la independència de Catalunya.
I aquí és on trobem el gran mal. Ara l’independentisme està dividit i l’únic que hi guanya amb això són les unionistes i l’estat espanyol. Ple que jo em pregunto: no hauria valgut més procurar algun tipus d’entesa? Sota el meu punt de vista, la direcció del partit és qui ha de procurar escoltar i obrir ponts els de diàleg, perquè no deixen de ser la direcció de tot el partit, de tot el conjunt, no només dels qui els van votar en les primàries.
Actualment Esquerra és el partit amb més ex-votants del país i no serà d’estranyar que aquests siguin encara més en les eleccions que ens ocupen.
Alguns, sobretot la pròpia cúpula, veu o vol fer veure a Reagrupament i Solidaritat –els escindits- tal com van ser en el seu moment el P.I. d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Dubto molt que sigui aquest el cas.

El partit també es veurà afectat per l’acció de govern. Ens van ‘vendre’ que volien estar al govern per ser-ne la ‘branca catalanista’ d’un govern d’esquerres. Doncs bé, el pes específic d’Esquerra s’ha pogut veure en comptagotes, quasi en exclusivitat en la llei del cinema. Llei, per cert sigui dit de passada, que no sé pas on es deu complir. Pel demés poc a destacar, tot i que be és cert, que les batalles amb l’intervencionisme de Madrid és ferotge... però quan estàs aliat precisament amb ell, o un d’ells dos si ho preferiu, i els dónes la presidència de la Generalitat t’has de fer la paga de que aquest serà el teu paper. No serà Montilla i companyia qui li ensenyarà les ungles al seu ‘amo’. Com a mostra només cal veure com va acabar Maragall.

Esquerra, vista des de fora, està perdent la seva única batalla, la de l’independentisme. Els seus votants els voten per independentistes i no pas per ser d’esquerres, crec que amb això hi estarem tothom d’acord, però sembla que ells, des del seu escó, volen fer coses que no són d’exclusivitat independentista i ni tant sols nacionalista, perquè el país no es mourà exclusivament amb aquest sentiment . Però en certa manera aquests afers fan que perdin de vista l’objectiu principal i es doni una imatge de seguidisme envers a l’aliat més poderós del govern.
Aquestes eleccions seran veritablement una prova de foc per un partit històric, que des de va tornar la democràcia ja ha passat el seu millor moment i dóna la sensació que no han sabut aprofitar el tren que els passava per davant. Segurament la famosa clau de la governabilitat que exhibia Carod-Rovira l’han perdut i difícilment tindran algun poder de decisió en el nou govern de la Generalitat. Tot i així, ells apunten els seus els compromisos innegociables per entrar a aquest nou govern, i no cal ser gaire llest per veure que s’acosten al sol que més escalfa.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010 (II)

Continuant amb el tema de les eleccions al Parlament de Catalunya seguiré amb la segona força política del país, el PSOE... aquella a la que alguns encara s’entesten en anomenar, no sé ben bé el perquè, PSC.

PSOE (PSC)

‘La Catalunya que sap on va’ és la seva ‘frase insígnia’ des de ja fa un temps, però sincerament crec que no en tenen ni idea d’on ha d’anar, perquè és molt diferent ‘saber on es va’ que ‘saber on s’ha d’anar’, o per explicar-me millor: quin és el camí a seguir.

El president Montilla diu que la seva és una llista plenament catalanista. Si algú se’l creu, o si ell mateix ho fa, te o tenim entre un greu i un molt greu problema.
Com a mostra un botó: el ja famós recordatori de Celestino Corbacho de que a espanya tenen tancs... aquells del ministeri de Carmen Chacón.

La seva hipocresia comença quan dóna suport (ejem!) una llei en defensa de la llengua catalana, però demana de fer un ‘cara a cara’ amb el líder del CiU en castellà... perquè així el puguin entendre tots els catalans. Precidant amb l'exemple, sí senyor!

La seva campanya i ja en porten algunes en aquest sentit, es basa en la por i la reticència a tot allò que no siguin ells. També segueixen utilitzant noms i cares alienes al seu partit.
Ho van començar a fer, si no recordo malament, amb una fotografia del president màrtir de la Generalitat, Lluís Companys, intentant així apropiar-se de la seva figura, quan aquesta és patrimoni de tots els catalans, en general i d’un altre partit polític en particular. A més, sabent una mica d’història i en concret història del personatge que ens ocupa, em sorprendria que hagués estat d’acord en la majoria de punts que ells defensen, si més no, des del punt de vista nacionalista.
Ara han apostat per un ridícul: Artus Mas de lo mismo. Podem veure com segueixen en la línia de defensa de la llengua. El que no sé és quina.
En aquest sentit també els agrada aplicar bipartidisme a les campanyes, i CiU sembla que ja li està bé, amb la sol•licitud dels ‘cara a cara’. Apliquen a Catalunya allò que tants resultats els va donar a les espanyes.
Afortunadament pel país, aquest bipartidisme es va trencar i crec (i espero) que encara és lluny el dia que un partit mani amb majoria absoluta.

Pel que fa a la feina feta en aquests últims set anys, els que portem de presidència socialista a la Generalitat, bàsicament es venten de tenir més funcionaris, entre ells mestres i mossos d’esquadra, que no tot ha de ser negatiu, tot i que em deixa un dubte, ja que fan esment explícit d’aquests dos col•lectius, que en cap moment parlin de places mèdiques, ja siguin metges, infermers o auxiliars i més quan diuen que es redueix el temps d’espera per les intervencions quirúrgiques. Si no és que les ciutadans estem més ‘forts’ i tenim més problemes de salut, en aquest sentit alguna cosa falla.
També diuen que tenim més quilòmetres de metro, que afavoreix l’àrea metropolitana (la que més els vota), però no diuen res de trens, que afecta més a comarques (la que menys els vota).
Parlen de reducció d’autovies de peatge, tot i que no diuen res d’autopistes.
En diuen ‘el canvi real’, en contrapartida al simplement ‘Canvi’ de CiU, de nou atacant i mirant de reüll el que fan els que els poden fer ombra, per bipolaritzar la campanya, i tanmateix anant a remolc d’ells, i per altra, ignorant per complet els demés, per anul•lar-los el màxim possible.

En el programa electoral hi podem veure que creuen que el problema de l’atur es troba a la manca de formació i hi podem estar d’acord en part, perquè és evident que vivim en un país on la taxa de fracàs escolar és extremadament elevada (i aquest és el punt de vista particular), tot i així, no parlen de buscar el problema de base (escoles, instituts i universitats) sinó simplement de fer cursos alternatius, dels de l’OTG, per entendre’ns. Ens ho volen vendre com si aquests fossin de nivell universitari i ja em perdonaran, però no és el mateix.
El nucli del problema del treball no és la formació en sí (insisteixo en que només és una part), sinó la manca de feina. Així de simple. Si no hi ha possibilitats d’augmentar els llocs de treball, per més ben formats que estiguem, no tindrem feina. És de calaix. Per fer-me entendre, si el que faltessin fossin gent preparada i ben formada, vindrien de fora per cobrir aquests llocs de treball i no és el cas. Perquè recordo que la crisi, tot i ser molt accentuada aquí, és a nivell mundial, a tot arreu hi ha aturats i manca de feina.

Caldrà esperar el moment de veure l’arribada dels peixos grossos del partit, els que remenen les cireres, és a dir, els que vindran de Madrid, a fer campanya per ells. Curiosament però, han tallat les ales als socialistes catalans a Madrid, on ara només compten amb un únic ministeri, el de Defensa de Carmen Chacón, després de perdre el de Treball de Celestino Corbacho. Evidentment fidels sempre als seus ‘colors’, callen, obeeixen i consenteixen.

Per últim i segurament poca gent s’adonarà del detall, a la seva web és curiós veure les opcions idiomàtiques: castellà i català... per aquest ordre.

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (I)

Per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya m’agradaria apuntar allò que NO ens diuen els partits polítics o recordar allò que procuren evitar uns i altres.
De ben segur que em deixaré de comentar moltes coses perquè, crec que per sort, ni molt menys ho sé tot.

Començo per la força amb més representació al Parlament, tot i que no per això és la que governa. Llegit així de pla podríem dir que és estrany però agradi o no, és així.


CiU

La primera moto que ens ‘venen’ ja no te rodes (malament comencem): Ens diuen que impulsaran un concert econòmic. Fins aquí fantàstic... si no fos perquè simplement és inviable. Aquest concert econòmic necessita l’aprovació del govern espanyol i si algú creu que PSOE o PP estan o estaran algun dia per la labor, que vagi baixant dels núvols, si us plau.

Però comencem per allà on, en principi hem d’iniciar el camí. Els de la federació comencen parlant-nos de ‘canvi’, bé, d’acord, però en què? La seva llista electoral és gairebé calcada als que escalfen actualment els mateixos seients, per tant, canvi el que és canvi, tampoc n’hi haurà tant. Les cares de CiU seran les mateixes que ara. Quants d’ells van arribar a estar en el Govern de la Generalitat amb Jordi Pujol? No he arribat tant lluny en les meves indagacions. Digueu-li ‘mandra’ si voleu.

El programa electoral (com tots, val a dir) és ple de projecte, il•lusions i ànims per a tothom –només falta poder penjar-hi els aplaudiments i el confeti-, però en cap moment he vist que s’expliqui com es farà tot plegat: com es crearan llocs de treball, com tindrem un millor nivell de vida, etc..
Ja em perdonareu per ser així de tocat i posat però m’agrada que, a part del que un vol fer, em diguin com i quan ho farà.

Per últim i possiblement perquè molta gent pensi que és només una bajanada apuntaré que el terme ‘Artur’, com a nom de pila en català és incorrecte. Correctament és ‘Artus’. Segurament Artus Mas no tingui tanta força com Artur Mas i soni estrany, però les coses són com són i si tan catalanistes són, que siguin exemple.
No puc dir que sigui un lingüista ni un purista de la llengua, però ja que a això hi arribo, ho volia fer notar.

PD: Que no pateixin els convergents, que tinc les tecles preparades per donar ‘records’ a tots els grups polítics amb representació parlamentària... i si tinc temps i ganes, fins i tot a alguns que no en tenen.
.

Promeses electorals = vendre fum

El qui segons totes les enquestes (excepte les que fan els diaris socialistes) serà el proper President de la Generalitat de Catalunya ha encetat la seva pre-campanya electoral amb un parell de paraules màgiques: concert econòmic.
Malauradament a aquest concert li falten tots els primers músics.

Ens volen vendre que si ells governen tindrem l’anomenat concert econòmic (en endavant C.E.) gairebé ‘de facto’, perquè l’impulsaran i l’executaran. Que maco i que fàcil, oi? Doncs res més lluny de la realitat.

Un C.E. per una comunitat autònoma, a l’estat espanyol, ha de ser aprovat pel propi estat, pel que simplement el que proposen és impossible. O és que hi ha algú prou imbècil (amb perdó de l’expressió) que creu que PSOE o PP en donaran el vist i plau?

Des d’aquest prisma és més factible la independència que no pas el C.E.. Perquè? Doncs simplement perquè hi ha un dret internacional que ens avalaria (com va ser el cas de Kosovo).

Per aconseguir la independència fa falta: una declaració del Parlament de Catalunya, amb un referèndum de la població, l’avalaria. No hi ha més, és unilateral, no s’ha de demanar permís a ningú. Adéu Espanya.

Ara bé, (i sé que entro en reiteració) per aconseguir el C.E. fa falta que l’estat espanyol ho aprovi. Algú es pot creure que de les Corts espanyoles en sortirà l’aprovació?

Per tant, senyors de CiU, sabent com saben que això ho tenen a tocar, perquè no fan com sempre i es dediquen a especular, a les mitges paraules i no menteixen descaradament?
.

No ha fet falta passar massa dies des que es va saber la data de les properes eleccions per adonar-nos que ja estem de campanya electoral. Bé, alguns en diuen pre-campanya. Tan se val, el fons és el mateix.
Però una cosa és fer campanya (o pre-campanya) i l’altra, molt diferent, aprofitar-se de certs poders fàctics.
És el que va fer el president de la Generalitat de Catalunya en el discurs institucional de la Diada Nacional.
Amb un discurs clarament partidista va menysprear el nacionalisme català i encara més l’independentisme, tot i reconèixer, en una vesant clarament partidària, el rebuig a la sentència del TC.
Com acostumen a fer els socialistes, en culpa al PP i només al PP, aprofitant per presentar-nos (per enèsima vegada) a ZP com al salvador del tots els mals i amén.
De nou, per tant, ja veiem que continuaran en la mateixa línia que tan bons resultats els van donar en l’última campanya electoral: si tu no hi vas ells tornen. Només que aquesta vegada canviaran les siluetes de Rajoy i companyia per les de Mas i companyia.
Segurament serà un error més de campanya, però aquesta vegada passant-se de la ratlla.
El discurs institucional de la Diada del president de la Generalitat ha d’anar dirigit a tots els catalans sense distinció, per això és institucional, perquè és el discurs de la institució, de la Generalitat. Per lògica, en els temps difícils que corren, ha de ser un discurs a favor de la cohesió, sigui quin sigui el seu color polític, perquè és, agradi o no, el votin o no, el president de totes i tots els catalans.

Tocant ferro

Comencem el curs polític d’una manera ben distreta, ja sabem quan són les eleccions a la Generalitat de Catalunya: 28 de novembre.
La data podia ser una mica més amunt o una mica més avall, però no podia marxar massa, simplement s’acaba la legislatura.
El que fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, és precisament la data escollida, aquest 28 de novembre.
Podríem dir que tan hi fa fer aquestes eleccions el 28-N com, per posar un exemple el 21-N. No diré el cap de setmana següent perquè hi ha un aqüeducte (‘pont’ queda petit): des del dissabte 4 fins al dimecres 8 de desembre.
I perquè fa gràcia que sigui precisament el dia 28?

A aquestes alçades ja ho sap tothom, coincideix amb el clàssic futbolístic per excel•lència d’aquest estat: F.C. Barcelona - R. Madrid.
Amb aquesta expectativa, el cos de seguretat del Principat, els Mossos d’Esquadra, ja han avisat que no hi haurà prou policia com per controlar i coordinar les dues cites.
Podríem dir doncs, que la ficada de pota del President Montilla, perquè és aquell qui decideix la data, peti qui peti, la podria arreglar el F.C. Barcelona, la federació espanyola de futbol o la televisió, en cas de canviar de dia l’anomenat partit.

Ara bé, la pregunta del milió és: perquè va escollir precisament aquella data?
Simplement no li interessa el futbol i no va ni mirar el calendari?

Tanmateix, si és així, ningú el va avisar?

O és que potser ja li interessa, ja li va bé, passar desapercebut?

Personalment i posats a divagar, m'hi jugaria un pèsol per aquesta última.
Els socialistes saben molt bé el que els espera: la presidència de la Generalitat deixarà de ser seva i què millor que passar tant de puntetes com sigui possible?
L’últim ‘as’ que es guardaran serà portar a en ZP al Camp Nou, perquè diu que és culé i així donar una mica més de ‘talante’ a la seva imatge, però de poc els servirà. Per no dir que no els servirà de res.

Es saben vençuts, el Tripartit toca campanes de dol, per la seva pròpia mort. Ni tant sols amb la trabucada del Rajoy, dient que no li estaria malament un pacte a Catalunya com el d’Euskadi els salvarà, perquè, afortunadament, tampoc seria matemàticament possible.

Sincerament espero, això també, que no hi hagi cap majoria absoluta. Mai m’han agradat. I menys encara sabent el que diuen totes les enquestes, que guanyarà CiU amb ampli avantatge, tot i que potser no per majoria absoluta. La gent que no diu el que pensa no m’agrada i aquells que amaguen el cap sota l’ala quan se’ls fa un pregunta directa (aquelles que es poden respondre amb ‘sí’ o ‘no’), encara menys.
Exemple de pregunta directe: Senyor Mas, vostè vol la independència de Catalunya?
Porta no sé quantes entrevistes als mitjans i aquesta pregunta li han fet ja unes quantes vegades. Encara no l’ha contestat.

.

Perquè li diuen solidaritat quan volen dir servilisme?

Com diria aquell: quins collons que te la burra!!!
Després del retall, o en podríem dir directament desmembrament, del TC cap a l’Estatut(et) ara va el rei de les espanyes, un Borbó, i fa el seu discurs de l’any Xacobeu parlant de la solidaritat entre les comunitats d’espanya (no s’atrevirà mai a parlar de nacions ni nacionalitats, evidentment), ens recorda que la constitució, la seva, l’espanyola, és quasi més sagrada que la bíblia i apel•la a redoblar esforços pel be comú.

Que maco, que apostòlic... però anem a aprofundir una mica més en el tema.

A ningú se li escapa que el missatge anava dirigit explícitament a Catalunya i als catalans. A tots aquells que el 10J es van manifestar pels carrers de Barcelona i als que no hi vam poder ser físicament, però hi érem per sentiment.

Es nota que ara ja tenen por a la independència de Catalunya i Euskadi, la via de Kosovo ja és oberta i imparable per les nacions sense estat. El dret internacional ens avala i l’aprovació per part del Parlament, amb un resultat a favor, ja és l’únic que fa falta per certificar-ho.
Així doncs, després de quasi 300 anys de voler-nos-hi a la seva espanya simplement per ser les seves minyones, per pagar-los les factures i no per ser qui som o com som; ara, quasi que ens demanen que ens quedem amb ells.

Ja no és curiós, ni tant sols és puntual, molt al contrari, el rei espanyol es dedica a demanar-nos, de nou, la nostra solidaritat.
Ho diu d’aquesta manera, tot i que la realitat és que ens exigeix obediència, perquè així ho mana la seva constitució... i si convé, els seus tancs.
I jo em pregunto: perquè sempre hem de ser nosaltres els solidaris? Perquè sempre som els catalans qui hem de posar l’altre galta? Perquè sempre nosaltres?
És més: què fan ells perquè nosaltres vulguem ser solidaris amb la seva espanya?
Quin benefici ens aporta estar dins espanya?
Alguna vegada han defensat els nostres interessos econòmics? Culturals? Polítics? Ben al contrari. Fan tot el possible per destruir-los.

Són ells qui dia rere dia ens empenyen cap a la independència. Són ells qui amb el seu odi mesquí cap tot allò que els sona diferent, a tot allò que els sona a polac, ens obliguen a no voler saber res d’ells i de la seva falsa pluralitat.

Amb aquestes expectatives i encara més veient que se’ns enriuen a la cara, jo els dic: Adéu Espanya!

.

ERC s'esborra de Solidaritat Catalana

El projecte polític de l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, inicia el seu periple sense massa suport per part dels partits polítics majoritaris. Parlo evidentment de Solidaritat Catalana.
ERC ja ha deixat clar que va a la seva, carregant les ‘culpes’ a CiU. Concretaré:

Davant la roda de premsa celebrada avui per Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, el portaveu nacional d’Esquerra, Ignasi Llorente, ha manifestat:

1. Esquerra és l’únic partit parlamentari que aposta per la construcció d’un Estat propi com així va quedar palès divendres passat en el Parlament, on només els 21 diputats d’Esquerra van votar favorablement la resolució que apostava per la independència. De fet, Esquerra és l’única garantia que en la propera legislatura hi haurà independentistes a la cambra catalana.

2. Esquerra entén que ara mateix el problema no són les persones i organitzacions que veiem la necessitat de celebrar un referèndum per la independència, sinó aquelles que no aposten per aquesta via negant la maduresa d’aquest poble per decidir lliurement el seu futur, com és el cas de CiU. Fins que CiU no mogui fitxa qualsevol proposta com la presentada avui és paper mullat.

3. Esquerra anima a tota la seva militància i persones simpatitzants a treballar per tal que el partit que porta 79 anys defensant la justícia social i la llibertat nacional continuï sent la força decisiva i sòlida de l’esquerra independentista.

Per cert que CiU encara no ha comentat absolutament res. Molt en la línia d'Artur Mas i companyia: si no m'interesa, callo.

Amb aquestes vistes és evident que ni Bertran, ni López Tena han parlat amb els seus respectius partits abans de presentar la proposta. Em queda el dubte de si Laporta ho ha fet amb Reagrupament, que és on tothom sembla col•locar-lo.

Òbviament és una proposta que arriba tard, tot s’ha de dir; d’ara i fins a la tardor, que és per quan hi ha eleccions, difícilment algú es posarà d’acord. I més tenint en compte que no hi ha voluntat per fer-ho per part de ningú, parlem clar... i ja ni comento que algú pensi en perdre's les vacances pensant en el futur del país, això seria poc menys que sacrilegi.

Amb tot això no vull dir que sigui una mala idea, ni molt menys. Estic dient que no hi ha aquesta voluntat per part dels polítics (i concreto: dels polítics que viuen de les butaques que ocupen actualment), per arribar a aquest possible pacte.
Si ho preferiu, i en una versió una mica més poètica, podríem dir que tots els partits que estan ‘convocats’ a Solidaritat Catalana creuen tenir la senyera en propietat, tot pensen que els demés s’equivoquen i ells són els únics que tenen la raó, pel que se’ls ha de seguir a ells i no són ells qui han de seguir ningú.
Aquesta versió més poètica ens porta al mateix punt: tothom vol portar la veu cantant, pel que la divisió encara és més palesa.

Tan de bo algun dia tots plegats s’adonin que degut al seu egocentrisme el que acaben per destruir és la voluntat que, presumiblement, tots ells defensen: la llibertat del poble català.
.

Traïció!!!

El PSOE amb seu a Catalunya ha tornar a demostrar que és més important el seu sentit de partit que el de país. Cap novetat.

A la Càmbra Baixa van votar en contra del que ells mateixos havien proposat al Parlament català. Rocambolesc i molt lamentable... a més de ridícul.
Per tant, aquest fet ve a demostrar que el PSC és mort. Ja estava greument ferit (si és que alguna vegada va tenir una mica de salut), però va morir amb Pasqual Maragall. Els interessos personals dels seus dirigents el van matar.
Sigui com sigui, és definitiu que qui voti PSC no està votant altra cosa que PSOE i aquests, per més que diguin, quan va de debò voten el mateix que el PP.

Algú ho hauria de fer notar en les properes eleccions.

Ara ja toca, d’una vegada per totes, aprendre a separar el gra de la palla, no deixar-se influir per algú que diu ser catalanista i quan toca votar, vota espanyolista.

Ja han estat massa vegades i aquesta gota ha estat la que ha fet vessar el got. O millor dit: ha fet vessar el pantà... perquè no serà per paciència.

Aquest enèsim acte de covardia, ultratge, traïdoria, deslleialtat, engany, en resum, vendre’s per un plat de llenties, fa absolutament necessària la convocatòria d’eleccions. No ho faran perquè, afortunadament, ja toca fer-les a la tardor.

És absolutament inadmissible que presideixi la Generalitat de Catalunya un partit polític que és incapaç de defensar a les Corts Generals el que ell mateix ha proposat al Parlament.

.