Revista digital EL SABALLUT

dijous, 30 d’abril del 2009

No hi ha marxa enrere


El divorci entre Esquerra i Reagrupament.cat ja és un fet. Si primer va ser en Jaume Renyer, que tot i ser un dels líders d'Esquerra Independentista, es va donar de baixa tot donant suport al líder de l'altre corrent crític intern d'Esquerra, R.Cat, poc després seria el propi líder de R.Cat, en Joan Carretero qui, en paraules seves, no estava disposat a sotmetre's a un judici sumaríssim. Ara ha estat n'Albert Pereira qui ha dimitit de president d'Esquerra del Camp de Tarragona. Es veu a venir quin serà el seu proper pas.
Em consta, a més, que no només han estat tres persones les que s'han donat de baixa.
.
Possiblement Joan Carretero va pensar quin era el moment precís per tensar la corda i des de la cúpula no s'han tingut miraments a l'hora de tallar-la.
.
Sota el meu punt de vista, ara mateix Esquerra (fixeu-vos que en tot moment parlo d'Esquerra i no d'ERC) ja ha perdut completament de vista la seva fi i només es dedica al present, sense pensar en el futur. Potser ningú s'adona que Esquerra és el partit que te més ex-votants que no pas votants? Encara ningú s'ha adonat del perquè?
.
La cúpula, tal i com ja va avançar en Xavier Vendrell, pensa que els crítics han de marxar d'Esquerra. Que vagin en compte, corren el perill de ser, definitivament, un satèl·lit més del PSOE i ser quedar-se sols. Perquè les declaracions de Carod, VicePresident del Govern de la Generalitat, dient que no es pot marxar del govern per un mal acord en el finançament, són d'allò més esperpèntiques i no ajuden a pensar altra cosa que no sigui que aquí cadascú defensa la seva cadira i punt. Perquè quin motiu més important pot haver que aquest? Senyor Carod, per sort, vostè ja no mana a Esquerra.
.
Hi ha una frase que encara es repeteix bastant, va ser lema de campanya electoral: fets, no paraules. Últimament sembla evident qui s'ha quedat en paraules i qui ha passat als fets en tot aquest procés. O dit d'una altra manera, qui es mou i qui s'ha quedat assegut a la seva poltrona.
.

dimarts, 28 d’abril del 2009

Ens compliquem la vida de la manera més tonta...


Doncs ens hem complicat la vida. Si la visita de l'Osasuna Promesas, filial del club de Pamplona, semblava que havia de ser el millor rival per certificar la classificació matemàtica i així, poder-li dedicar al desaparegut Miguel Quereda, res més lluny de la realitat.
.
El Sabadell va sortir decidit a matar el partit per la via ràpida, fins que al minut 13 Raúl Pradas va engaltar un xut amb tota l'ànima que va anar a parar dins la xarxa osasunista. El més difícil ja s'havia aconseguit. Amb una defensa de 5 homes els visitants no deixaven espais però aquest cacao els va arribar d'imprevist.
A partir d'aquí els arlequinats es van anar diluint, deixant el pes del partit i també la pilota als visitants, que de mica en mica es van anar fent els amos i senyors del terreny de joc.
.
La segona meitat va continuar amb aquesta tònica, amb algunes minses mostres de supervivència dels arlequinats, tot i que val a dir que l'Osasuna tampoc era capaç d'arribar amb perill a la porteria de De Navas. Això fins al minut 84 on una contra molt ben trenada, en l'única ocasió clara dels visitants va arribat l'empat a 1. Tota una gerra d'aigua freda per la parròquia de la Nova Creu Alta.
Els últims minuts, com ja va passar a Palma, contra l'Atlètic Balears, el Sabadell es va bolcar a l'atac, buscant el segon gol que donés els tres punts i la classificació matemàtica. Un gol que no va arribar.
.
Ara queden dues finals que no seran precisament fàcils. Primer visitem el Mini Estadi on el Barcelona Atlètic ha de sumar sí o sí els sis punts en joc (i esperar un parell d'ensopegades) per classificar-se, mentre que l'últim partit serà davant l'Alcoià a la Nova Creu Alta, que podria molt ben ser que vingués a jugar-se el campionat aquí i ja se sap que amb l'actual sistema d'ascens, ser campió és molt important.
.

divendres, 24 d’abril del 2009

Aquests del Polònia són genials...


Reconec que si hi ha un programa de televisió que procuro no perdre'm, aquest és Polònia.
No vindré a descobrir ara la sàtira política ni les seves paròdies, però he de reconèixer que ahir dijous, diada de Sant Jordi, van fer un gag d'una senzillesa i tanmateix amb tal raó i gràcia que em ve de gust compartir-ho.
.
Durant les noticies, Polo-News, van dir quins havien estat els més venuts per Sant Jordi. Encapçalava la llista Ignasi Guardans, que s'havia venut al govern socialista.
.
Un gag simplement genial.
.

dijous, 23 d’abril del 2009

En Puigcercós poc encertat a l'Avui+


Tal com el passat dissabte, 18 d'abril, el diari Avui+ publicava una entrevista amb Joan Carretero, avui és el torn de'n Joan Puigcercós.
Sincerament, el president no m'ha convençut i vull desglossar quatre punts (de fet són cinc), els que crec claus:
.
1. Parla de desafiar l'estat espanyol, quan hauria de dir plantar a dit estat, en les preguntes sobre el finançament. És així de fàcil.
.
2. Es pregunta què hi fa el PSC al govern de la Generalitat si no són capaços de desafiar el govern espanyol amb els seus 25 diputats... benvolgut president, ja li ho dic jo: Josep-Lluís Carod-Rovira i vostè mateix van pactar aquest govern amb un socialista de president. Si vostès es van creure que els socialistes catalans, aquests 25 diputats, serien capaços de desafiar als espanyols, el problema el tenim a ERC, no el tenen al PSC que saben prou bé qui és qui els mana.
.
3. Li pregunten sobre els cants de sirena de CiU i no en vol sentir a parlar per no tenir clara la causa i els objectius i els demana (la causa i els objectius). Molt senzill president, això li ho diria qualsevol militant d'ERC. Causa: Catalunya. Objectiu: Independència.
.
4. Segons diu el president, el pacte de govern amb el PSC ha estat per arrossegar els socialistes cap a posicions catalanistes. Sincerament crec que no s'ha aconseguit, és més, recordo certa conselleria que va hissar una bandera espanyola poques hores després de treure-la. Hi afegiria que fent un ridícul espantós. Qui arrossega a qui?
.
5. Diu estar disposat a aglutinar totes les sensibilitats del partit -només faltaria, és el president d'ERC, no només dels qui el van votar!-, però, ai l'as! a la pregunta següent, sobre Carretero i el seu tsunami, respon que si aquest no accepta el que mana la cúpula del partit te les portes obertes per marxar i de passada es renta les mans sobre la possible expulsió, passant-li la patata calenta al secretari general, en Joan Ridao. S'escuda, a més, en que Carretero no vol parlar amb Ridao, però no ho diu tot: el que vol Carretero una reunió dels representants de R.Cat amb la direcció d'ERC. A veure si s'adonen d'una vegada que Carretero no és més que el cap visible d'una de les sensibilitats del partit. Per tant, en què quedem: Integrem totes les sensibilitats del partit, que és el s'ha de fer sempre i quan obeeixin els estatuts d'ERC, o hem de fer exclusivament el que vol la direcció?
Per últim i en el mateix punt incideix en el que jo entenc com una falta de respecte envers el líder R.Cat dient que ha saber què vol ser quan sigui gran. Carretero te clar que quan sigui gran vol ser català i només català, de fet és una evidència. Precisament aquest moviment intern és qui te i diu les coses més clares.
.
Sincerament president, crec que el dia de l'entrevista, fora ahir o un altre dia, no va estar d'allò més encertat. No tot és culpa dels altres, s'ha de saber ser autocrític o simplement és només que es va llevar amb el peu Esquerra?
.

Diada de Sant Jordi



Avui 23 d'abril, és la diada de Sant Jordi (sí, ja sé que no he descobert la sopa d'alls precisament), és una d'aquelles diades diferents, ja sigui pel fet de ser un dia laborables però, en certa manera, també és mig festiu. No en el sentit estricte, evidentment, perquè -els que tenim la sort de mantenir el nostre lloc de treball- ens tocarà fer la jornada corresponent, però sí en el sentit de que ja comença a fer bon temps i el dia es fa més llarg i això convida a sortir a passejar. Si hi sumem les parades amb les roses i els llibres que acoloreixen els carrers de tota població catalana i les senyeres o estelades als balcons, ja tenim una diada.
Si a més ens agrada llegir, punt extra.
Només tinc un 'però' (és evident que l'havia de tenir), i es tracta de tots aquests escriptors mediàtics que proliferen un dia de cada 365.
Bé, potser faria falta subdividir l'espècie (amb perdó del terme). Entenguis per 'mediàtic' algú que és famós, ja sigui per sortir assíduament per televisió, cinema, teatre, ràdio... i no per això són millor o pitjors els uns dels altres, que quedi clar. La diferència radica en el tipus de televisió, cinema, teatre, ràdio (etc.) a la que es dediquen. És a dir, no és el mateix que un periodista que presenta un programa de qualsevol mitjà escrigui un llibre, a que ho faci un 'col·laborador' d'un programa dels anomenats rosa (quan volen dir groc en molts casos) que te el 'títol' de famós pel simple fet d'haver tingut algun tipus d'afer amb alguna persona del ram de la faràndula en general.
Si bé és cert que tothom te dret a viure i a guanyar-se el pa com bonament pugui, també crec que aquest segon subgrup mediàtic, en certa manera, empobreix i embruta el sentit de la diada, a més de monopolitzar els anomenats mitjans. Tot i així, també és un secret a veus que la majoria d'aquesta gent té el que s'anomena un negre (serà perquè es queda a l'ombra?) que els hi escriu el llibre i ells, simplement, donen la cara. És la manera que tenen aquests escriptors, els anomenats negres, de guanyar-se la vida i de veure publicada alguna obra seva, tot i que mai podran demostrar la seva autoria. En resum, que aquí qualsevol és capaç d'escriure un llibre... en aquesta tessitura, qui sap si l'han vinent m'hi apunto.
.
Punt i a part és el tema de les roses. De ben segur que el gremi de les floristeries de Catalunya estaran una mica (diguem-ne) molestos amb la competència deslleial de les múltiples paradetes que floreixen (disculpeu, no ho he pogut evitar) en aquest dia. Vindria a ser un símil amb els escriptors mediàtics: sense saber-ne, s'emporten bona part del pastís.
.
Amb tot, queda demostrat que aquest és un país de contrastos i que tots plegats vivim en una (a vegades tensa) harmonia.
.
Bon Sant Jordi a tothom!

dimecres, 22 d’abril del 2009

Fins després Miguel...



Tenim una nova mostra de com n'és d'injusta l'existència humana. El dilluns ens va deixar en Miguel Quereda, amb només 45 anys.
Potser molts no el coneixereu, però de ben segur que alguna vegada haureu vist alguna retransmissió esportiva que ha anat a càrrec seu. Productor i càmera de televisió, sempre ha estat molt vinculat a la ciutat de Sabadell, i més en concret amb el Centre d'Esports Sabadell, del qual -o pel qual- en va crear el programa L'Arlequinat que s'emet a Canal Català.
.
Segurament tots els qui hem tingut la sort de coneixe'l el descriurem de diferents maneres, però tothom podrà dir sobre ell que era una persona amable i senzilla, que no tenia un 'no' per a ningú i també que portava molt endins els colors arlequinats.
.
Descansa en Pau, Miguel.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Què és la calma?



Ni dos dies ha durat la calma a ERC.
Els qui seguiu aquest bloc sabreu de sobres de l'article publicat aquest passat dissabte al diari Avui+ i de la polseguera que ha aixecat. La bandera de rendició d'en Carod-Rovira (o acostament al Sol que més escalfa) no ha servit per calmar els ànims.
Els titulars parlaven d'una escissió de Reagrupament.cat i en aquests mateixos termes replicava el president d'ERC, Joan Puigcercós a en Joan Carretero. Tot i que, havent llegit l'article, en cap moment he trobat que es parlés de crear un nou partit. Certament que hi ha coses que s'han de saber llegir entre línies, però jo sóc dels que els agraden que els diguin les coses clares quan es parlen temes d'aquesta transcendència.
De totes totes espero que la sang no arribi al riu o el que seria el mateix: que no hi hagi tal divisió. Aquesta paraula l'he escoltat massa vegades entre els independentistes.
Precisament el que necessita d'independentisme és la màxima cohesió possible, mai la divisió. Massa vegades i amb massa facilitat oblidem contra qui es juga.
Sembla que el més fàcil sigui marxar, però això no farà més que donar la raó a algú que no la te. Ja hi ha hagut massa dissidència cap a partits o plataformes molt minoritaris sense veritables possibilitats d'èxit, mentre que també hem vist com els va anar a alguns que es van dedicar a plantar PIns.
Tot i així, no estan massa tranquils al carrer Calàbria, que ja han fet públic que cridaran a en Carretero perquè doni explicacions i, qui sap, si avancen la seva suposada marxa amb una expulsió.
També s'equivoquen i molt.
Fa quatre dies el propi president demanava que els militants 'caminessin al seu costat'... però jo em pregunto: i ells, la cúpula del partit, ja caminen cap el projecte per als Països Catalans? Perquè la Declaració Ideològica d'ERC, en el seu punt 12, parla clarament del dret a l'autodeterminació, que és l'únic que reclama Reagrupament.Cat.
Em sembla perfecte caminar tots junts, per un mateix fi, al costat els uns dels altres, però no es pot pretendre que uns ho facin davant i els altres al darrere.
.
Amb tot, ens hem de prendre aquests moviments amb molta calma, sobretot els implicats en primer terme, cal recordar que no han (o haurien) de defensar postures personals, sinó les del país.
.
A vegades em pregunto què hagués passat si Ernest Benach no hagués presentat una candidatura que sabia perfectament que no tenia possibilitats de vèncer i si Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista haguessin sumat esforços per les eleccions internes a la presidència d'ERC. Segurament el panorama polític català actualment seria molt diferent.
.
A tots plegats: molta calma. Sumem i multipliquem, que per dividir ja vindran de fora a intentar-ho.
.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Frase feta (dita)


Les sobres d'ahir fan falta avui.
.
Dita catalana.
.
Tenint en compte la crisi, és d'allò més encertada.

divendres, 17 d’abril del 2009

Units serem més forts



El recanvi a la cúpula d'ERC ja està tancat.
És un canvi natural, que no hauria d'haver estat mai tan traumàtic com ha estat, a fi de comptes, era evident que el relleu d'en Josep-Lluís Carod-Rovira és, com sempre s'havia suposat, en Joan Puigcercós.
M'alegro que finalment s'hagi tancat el cercle. L'ha hagut de tancar en Carod amb les seves declaracions de suport a en Puigcercós per les eleccions a President de la Generalitat de Catalunya.
Feia molts anys que en Puigcercós era el número dos, fins que en les darreres eleccions dins el partit va decidir presentar-se a número u.
Possiblement les formes d'en Puigcercós, deixant de banda a en Carod, és el que més va irritar a l'anterior president que de ben segur hagués mantengut de bon grat la seva hegemonia dins ERC i possiblement aquesta intenció de mantenir-se intocable a la presidència d'en Carod fou el que va moure a en Puigcercós a fabricar la 'opa hostil'.
Sigui com sigui, en Puigcercós és l'actual president d'ERC i per lògica ha de liderar el partit en els comicis a la Generalitat. Ara, amb el suport d'en Carod, comença a obrir-se de nou el cel per aquest partit que ha viscut últimament massa convulsions internes.
.
Permeteu-me fer un petit apunt, crec que molt necessari, en referència a un article que vaig publicar el passat 2 d'abril.
Comentava que en Xavier Vendrell convidava a marxar als crítics d'ERC, doncs bé, en el mateix acte on Carod feia públic el seu suport a en Puigcercós com a cap de llista, el president va demana als homes i dones d’esquerra ‘que caminin al nostre costat’.
Evidentment els dos comentaris xoquen frontalment.
Senyor Vendrell, apunti-s'ho.
.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Pas a pas



Segon empat consecutiu (2-2), tot i que res a veure amb el de la setmana anterior. Si a Palma ens vam lamentar d'un gol 'in-extremis' dels mallorquins (Atlètic Balears), l'últim classificat, en aquest cas parlarem d'un empat amb regust de victòria. Sumar un punt davant el líder (Vilareal 'B') en el temps de descompte, amb un home menys damunt el terreny de joc va ser un premi amb el que ja no s'hi comptava.
.
Més enllà del resultat, cal destacar que el Sabadell va saber jugar davant un ferm candidat, ja no a la promoció d'ascens, que ja te assegurada, sinó que si no canvien les coses, serà el campió i opta descaradament a l'ascens de categoria.
.
Amb aquest resultat, combinat amb els (també) empats de Barcelona Atlètic i Sant Andreu, continuen deixant als arlequinats amb el mateix coixí de sis punts respecte al quart classificat, ara el Badalona, que va guanyar a Terrassa en el descompte gràcies a un penal molt discutit pels locals, i a set (sis més golaverage) del cinquè, Sant Andreu.
A falta de dotze punts per disputar, amb sumar sis d'aquest dotze punts, el Sabadell s'assegura matemàticament la participació a la promoció d'ascens. Un cop confirmat que es jugarà, la intenció és quedar tan amunt com sigui possible. Personalment crec que seria una patinada important no quedar, com a mínim, en la tercera posició actual, tot i que això és futbol i en aquest esport ja se sap que dos i dos mai són quatre.

dimarts, 14 d’abril del 2009

14 d'abril: avui fa 78 anys de la República Catalana



Aquest passat diumenge, 12 d'abril, hi va haver una onomàstica que va passar pràcticament desapercebuda: aquesta data, de l'any 1931, hi va haver eleccions municipals a l'estat espanyol. Dites eleccions foren guanyades de manera tan inesperada com aclaparadora pels partits d'esquerres.
Fins a tal punt ho van ser que van obligar al rei a abandonar el tron i, de fet, fins i tot l'estat.
A casa nostra, a Catalunya, dites eleccions les va guanyar un partit polític acabat de fundar: Esquerra Republicana de Catalunya, presidida en Francesc Macià, que conseqüentment fou proclamat President de la Generalitat de Catalunya. El primer des del Decret de Nova Planta.
.
Tal dia com avui, de fa 78 anys, des d'aquest càrrec, "l'avi" proclamà la República Catalana. Certament va durar ben poc, però val a dir que es va recuperar la Generalitat de Catalunya, el seu Parlament i obtenir un Estatut (evidentment retallat) foren uns primers passos. Es va passar del no res a ser reconeguts per un estat que feia més de 200 anys que ho imposava absolutament tot.
.
Després d'aquests últims 78 anys, el resum cronològic que podem fer és que encara han passat més anys sota un altre domini dictatorial que no pas democràtic, que moltes de les exigències (o necessitats) d'aquell Estatut de Núria, que com dic fou retallat, encara avui no estan contemplades i que gràcies a aquest anomenat dictador tenim, de nou, un monarca borbònic -el nét de l'abdicat per ser més concrets- al tron espanyol.
.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Mil visites... qui m'ho anava a dir!



Avui mateix aquest humil bloc ha arribat a les mil visites des de l'inici d'aquest any 2009.
.
Val a dir que no m'esperava tantes entrades, tenint en compte que escric només en català i sobretot pels temes que acostumo a tocar: política (a qualsevol cosa en dir parlar de política, ja ho veieu), esport (99% de les vegades futbol i dins del futbol el 99% de les vegades, del Centre d'Esports Sabadell) i les frase fetes o cèlebres.
.
Sigui com sigui i com dic, he arribat a aquest registre molt abans del que m'esperava, cosa que m'anima (sí, sí: m'anima) a seguir escrivint amb aquest estil entre una mica inconformista, una mica satíric i una mica irònic -cosa que de ben segur que no agradarà a tothom-. Però ja se sap, sóc de Sabadell, la mateixa ciutat on va néixer el gran Joan Oliver, potser més conegut per Pere Quart.

Set ja hagués estat massa


No va poder ser. El camp de l'Atlètic Balears continua essent maleït i aquesta vegada, tot s'ha de dir, ho teníem tot de cara. Ens vam haver de conformar amb un empat a 1 gol quan el més lògic era, no tant sols una victòria, sinó un golejada. Empat a regust a derrota.
.
El marcador a la mitja part marcava un 0-1 mercè al golàs de Juvenal. Una altra canonada del sabadellenc en la que el porter local no va poder fer-hi res. Tot i així, els balears ja havien avisat abans que, tot i estar últims, amb el descens coll avall, no es deixarien vèncer així com així, la prova fou un xut al pal.
.
La segona meitat no podia començar millor pels interessos arlequinats: doble expulsió per part dels mallorquins, una per doble targeta groga i la segona de la manera més absurda: reiteració i més reiteració de protesta per aquesta expulsió. En resum, nou jugadors per jugar contra onze durant uns quaranta minuts i amb el marcador 0-1. Vist el panorama, el més lògic era tancar l'Atlètic a la seva àrea i aconseguir un segon gol que donaria tranquil·litat, però lluny d'això, els saballuts es van dedicar a tocar, tocar i retocar la bimba, amb la desesperació del tècnic, Ramon Moya... perquè tot s'ha de dir.
Conseqüència d'això fou que a falta de dos minuts pel final, els locals varen aconseguir esgarrapar un córner (que ni hauria d'haver estat) i d'aquest córner, un gol. 1-1 i gerra d'aigua freda.
.
Una victòria hagués suposat un cop moral molt important, tant pel Sabadell com pels seus perseguidors, però ara amb un calendari que fa feredat de mirar, les coses no es veuen tan maques com fa una setmana, tot i que el coixí de punts és clarament avantatjós.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Més del mateix... i ja cansa



En ZP aprofita que es troba a Turquia perquè aquí ens fotem els plats pel cap sense que ell s'esquitxi massa.
El canvi en l'executiu espanyol es deu a...? aquesta és la pregunta del milió.
Sigui com sigui, tot i no haver confirmació oficial, Elena Salgado substituirà a Pedro Solbes com a Ministre d'Economia. Gairebé és un canvi de cromos sense més ni més. En Solbes ja deu estar fins els nassos d'intentar pensar una mica per trobar solucions a la crisi. Sobretot si aquestes no passen per negar la financiació a Catalunya, per cert, Llei des del mes d'agost de l'any passat.
Segur que la futura ministra, Elena Salgado, te la solució a tots els mals. Com que des de sempre ha posat pals a les rodes als interessos catalans, de l'estatut i evidentment del finançament, com a mínim no serà d'estranyar que 'passi' de nosaltres.
És el sistema socialista: fer bona cara, un somriure, bones paraules i als deu minuts ho hauré oblidat tot. Qui a hores d'ara ho negui, que s'ho faci mirar, perquè ja van uns quants anys.
.
Per això m'indigna, no em deixa indiferent, la postura de la cúpula del meu partit. Els critiquem, fet que comparteixo, però es queda en paraules. A l'hora de la veritat, a l'hora dels fets i no de les paraules, els seguim donant suport, ni que sigui a la Generalitat de Catalunya.
Critiquem obertament a Elena Salgado perquè encara ens posarà més difícil el finançament, si és que això és possible, que amb el propi Pedro Solbes, però tal fet no ens impedeix recolzar al PSC en tot moment. Cada dia que passa és més clar que PSC és el mateix que el PSOE, així mateix ho va dir el propi ZP i ningú del PSC fou capaç de retreure-li ni mitja paraula.
Per mi això no és sentit de país ni res que se li assembli, se m'acudeixen una pila d'adjectius que no escriuré, no sigui que algú s'ofengui, perquè ja se sap: formo part del sector crític d'ERC.
.

divendres, 3 d’abril del 2009

'Nova' frase cèlebre



Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment, guanyes.
.
Mahatma Gandhi (Porbandar, Índia, 2 d'octubre de 1869 - Nova Delhi, Índia, 30 de gener de 1948).

dijous, 2 d’abril del 2009

En política s'ha de saber mesurar el que es diu


L'última, o malauradament hauria de dir enèsima, que ens ha deixat el món polític pel qual, o amb el qual, me'n sento identificat (sí, sí, com sona) i de fet, en formo part, ens ha deixat un nou diamant en brut per a polir.
.
No conec personalment a en Xavier Vendrell, pel que no puc entrar a valorar-lo ni donar la meva opinió, sempre personal, sobre la seva persona. Ara bé, el que sí crec que tinc el dret a entrar a valorar és aquest diamant en brut que ja he dit que ens ha deixat.
.
El titular, no me l'invento precisament, resa el següent: Vendrell encoratja els crítics a marxar d'ERC.
.
Amb tots els respectes, jo sempre he estat crític. En tot. A vegades en més mesura que altra, però sempre crític. Perquè considero que és necessari que ningú s'adormi. Amb això vol dir que en Xavier Vendrell m'està dient que marxi d'ERC? Recapacitem, si us plau.
Altres, suposo o vull entendre, que és el punt de vista d'en Xavier Vendrell, és que hom ha de fer crítica constructiva i no crítica destructiva. En això estaria d'acord i molt.
Malauradament però, per l'experiència que volta per la secció local de Sabadell, he de témer que no van precisament per aquí els trets. Ell va signar l'expulsió de 13 militants de dita secció local... que havent apel·lat, van haver de ser readmesos perquè les acusacions no s'aguantaven per enlloc. No tots van voler tornar. Ja tenia uns quants crítics fora, tot i que uns crítics que estaven amb ell, no ho oblidem. Ara, crec, podem parlar directament d'enemics. Trist, molt trist, perquè ERC és un partit polític i precisament el que hauria de prevaldre per davant de tot, és el diàleg.
.
Tornem al principi: en Xavier Vendrell vol que, qui no estigui d'acord amb ell, marxi d'ERC. No, no m'he expressat bé. Ho tornaré a intentar: en Xavier Vendrell vol que, qui no estigui d'acord amb l'actual direcció, marxi d'ERC. Ara sí que ho he expressat correctament.
Anem a pams, perquè el tema és gros. Per començar, ell fou l'única persona per la qui la majoria de la militància d'ERC va votat en contra d'entrar a la Permanent. Fot-li que ve de Reus! Això, benvolgut Vendrell, voldrà dir alguna cosa.
Més, no tinc els números al davant i per tant m'equivocaré, tot i que no gaire, al dir que la candidatura guanyadora, que encapçalava en Joan Pugicercós, va obtenir (aprox.) un 37% de vots.
Ens està dient en Xavier Vendrell que el 63% restant ha de marxar d'ERC? Sincerament: això és per fer-s'ho mirar.
Més temes. El cap de campanya de les últimes eleccions fou precisament en Xavier Vendrell. Resultats: pèrdua de més de la meitat dels vots a tot el Principat... i aquí deixo que cadascú faci la seva pròpia lectura.
.
Sempre he estat del parer que tots els independentistes hauríem d'estar units sota una sola bandera i quan tinguem la independència, ja parlarem d'altres temes.
És evident doncs, per les paraules de Xavier Vendrell, que ell prefereix tenir una minoria de vots amb els que poder negociar... possiblement amb els qui eren de la seva corda. Perquè és evident que si un marxa d'un partit, o millor dit 'es convidat a marxar', no esperaràs que voti ni faci campanya per aquell partit, ja que més aviat serà al contrari. Crec que això són faves comptades.
Anem a posar un cas pràctic: a Sabadell en les últimes eleccions municipals ERC va perdre un regidor. Ens va faltar, aproximadament, uns 200 vots. Doncs bé, aquests 200 vots varen anar a parar al Partit Republicà Català, on van anar a parar també varis dels qui van ser expulsats d'ERC que ja he comentat abans. És legítim per la seva banda també, si són expulsats, perquè tenen inquietuds polítiques, que entrin a formar part d'un altre grup de característiques, si més no, similars. És això el que volem? Volem dividir l'independentisme, directament? Si la idea és aquesta, anem pel bon camí. Si el que volem és mirar d'entendre'ns entre tots, per fer un camí conjunt, un ha de saber aguantar les crítiques, sobretot si són dels teus propis companys i moltes vegades fins i tot amics.
.
Sempre he dit una frase que pot sonar una mica estrafolària: no ha d'haver ningú imprescindible, però tothom ha de ser necessari.
.
Xavier Vendrell, vostè és part d'ERC com igualment ho és la direcció. Ara bé, ni vostè ni la direcció en són propietaris i si vostè creu que te el dret a convidar a algú a marxar d'ERC, que el te perquè per això existeix la llibertat d'expressió (que és el que fan els crítics), jo crec que tinc el dret a dir-li que mesuri el que vostè diu. I jo parlo exclusivament pel bé d'ERC.
.

dimecres, 1 d’abril del 2009

BATBLOCS en fa més de 50, els combatents per la llibertat


Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!
.