Alguns recordareu com fa uns anys un diari del nostre país s’anunciava dient: ‘les vaques volen. Si ho diu La Vanguardia, és veritat’. Era una exageració i evidentment es mirava de donar aquest sentit a la ‘noticia’. Tanmateix, últimament (insisteixo), hi ha qui vulgui fer-nos creure el que no és cert.
En aquest sentit, la professió de periodista està perdent el seu estatut d’això mateix: professió, per passar a ser mers pamflets publicitaris amb interessos propagandístics de tercers. A vegades barroerament ocults de tant que se’ls veu el llautó.
Tots sabem que en diaris, ràdios, televisions... mitjans de comunicació en general, hi pot haver la clàssica ‘columna d’opinió’, on un destacat, o simplement mediàtic, personatge fa pública la seva valoració, ens mostra el seu punt de vista, sobre un fet. Com estic fent jo ara i aquí.
Tanmateix però, sembla que la necessitat de fer creure el que no és s’està fent un forat més que important en mitjans de comunicació que, tot i tenir els seus interessos (els que siguin), haurien de mantenir un mínim de rigor.
El cas que probablement ens haurà impactat més seran les falses fotografies de Bin Laden mort. En menys de 24 hores s’ha demostrat la falsedat de les instantànies.
Altres fan compostos de diferents fotografies per augmentar el nombre de persones en un acte o fer veure que algú ocupa un lloc més destacat del que veritablement li ha correspost.
Casos encara més banals són en els diaris esportius, en concret n’hi ha un que s’està cobrint de glòria, eliminant jugadors a fi de fer creure que un jugador contrari queda en descarat fora de joc o movent la cama d’un altre perquè sembli que una falta no és tal.
A més, ho disfressen dient que ha estat un error involuntari. En ple segle XXI, qui més qui menys ja sap com funciona un ordinador i anomenar a segons què ‘error’, és riure’s d’aquell qui ha comprat, ha pagat, s’ha gastat els seus diners, per estar informat i no pas enganyat.
Això pel que fa a fotografies, però no oblidem les ‘denuncies’ radiofòniques de dopatge, tot i no comptar amb cap mena de prova.
I ja no parlem de la poca o nul•la imparcialitat en partits que, en teoria, haurien de tenir.
No són tan importants, com dic són més banals, però no cal oblidar aquella famosa frase lapidària: ‘el futbol és l’opi del poble’ i segons quines males informacions poden portar a mals entesos i a alguna cosa més que rivalitat esportiva a aquells qui es creguin les mentides que alguns publiquen.
Sota el meu punt de vista tot això va en contra d’una professió que tenia (alerta que ja ho dic en passat) aquell estatus que anomenaven el quart poder, o quart braç, rere els ‘oficials’ polític, policial i judicial.
Tanmateix em sorprèn que fins al moment cap col•legi de periodistes hagi fet res per mirar de reconduir la situació. Perquè els propis periodistes són (haurien de ser) els màxims interessats en mantenir el rigor, que per això la gent els compra –comprem- les noticies.
El resum de tot plegat és: no et creguis ni tan sols allò que els teus ulls vegin.
Entrades
