Revista digital EL SABALLUT

dilluns, 30 de novembre de 2009

Tensant la corda


La famosa editorial dels dotze diaris ja tenen detractors entre les pròpies files catalanistes. Hi ha veus que ho consideren una simple cortina de fum en busca d’apaivagar els ànims precisament dels sobiranistes, que el proper dia 13 de desembre votaran les consultes per si s’està a favor, o no, de la independència de Catalunya.

Un apunt: escric ‘votaran’ perquè a la meva ciutat, Sabadell, entre el catalanista partit del PSC i el PP han rebutjat fer la consulta.

Com anava dient doncs, sembla que hi pot haver proves que confirmin que l’editorial sigui consensuada entre PSC i CiU... i quan es parla de PSC, forçosament s’ha de parlar del PSOE.

Si això fora cert, la jugada promoguda per la pròpia sociovergència trobo que no els deixaria, a ells mateixos, en un bon lloc. I encara menys als diaris ‘sotmesos’ a publicar l’editorial, és clar.
Els primers perquè demostrarien la seva poca mà esquerra i que ni són capaços d’alçar la veu per si mateixos. Els segons, no caldria ni dir-ho, perdrien absolutament la seva credibilitat com a mitjans de comunicació suposadament independents.

A tot això, qui encara en resulta més mal parat, perquè no en saben més, és la rància espanya profunda, aquella que ens recorda que el Tribunal Constitucional és incorruptible i bla, bla, bla. En queden mal parats perquè dins els seus reticents i continus escopits de foc no van caure en que cada vegada que aquesta espanya amb fortor rància obre la boca, provoca instantàniament que el sobiranisme català desperti del seu ja massa habitual son.

Es confirmà o es desmentirà aquesta suposada manipulació, però que es faci ara precisament, quan les consultes per la independència són a tocar i tot indica que seran un èxit pel ‘sí’, dóna per pensar una estona.

.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Sort Pirri!


S’ha acabat el culebrot de qui ha d’ocupar la banqueta del C.E. Sabadell i ha estat de la manera més salomònica possible: deixant al tècnic provisional. Des de la destitució de Ramon Moya ara ja farà tres setmanes, molts noms són els que havien aparegut al damunt de la taula, segons la pròpia directiva del club, al voltant d’uns 25 tècnics van deixar els seus currículums a les oficines de la Nova Creu Alta. Sergio Lobera, Miguel Álvarez, Raül Agné, Toni Llebaria, Julià Garcia, Albert ‘Txapi’ Ferrer o Jordi Vinyals són només alguns dels noms que van sonar amb més força però cap d’ells ha quallat.
El més probable és que les mancances econòmiques hagin tornat a manar per davant de les intencions esportives i cap dels tècnics que més o menys podien agradar estiguin per la labor d’ocupar la banqueta arlequinada que, tot i aportar cert prestigi, també comporta un desgast considerable degut a les urgències històries de l’entitat per assolir un ascens a la Segona Divisió A que, a menys que canviïn molt les coses, haurà d’esperar una temporada més.
Així doncs, David Almazán, més conegut com a David ‘Pirri’, ex-jugador saballut, on va penjar les botes, havent arribat a jugar a la Primera Divisió estatal, te ara la oportunitat de dirigir l’equip de la ciutat fins al final de lliga.
Però com és prou sabut, en futbol només val l’avui, l’ara, no es pot viure del que hom ha fet, sinó del present més immediat, pel que només uns resultats positius li donaran la possibilitat d’arribar a 30 de juny havent estat el ‘director d’orquestra’ del primer equip.

Ànims míster!
.

Frase cèlebre


L'enemic només comença a ser temible quan comença a tenir raó.
.
Jacinto Benavente. 1866-1954.

divendres, 27 de novembre de 2009

Era d'esperar...


Com ja era d’esperar des de l’espanya profunda ja han donat ‘la seva’ resposta a l’editorial ‘La dignitat de Catalunya’ que van publicar ahir 12 diaris del nostre país i del qual me’n vaig fer ressò aquí mateix.
En un resum molt bàsic, perquè tampoc val la paga aprofundir-hi més, se’ns ‘recorda’ que la constitució espanyola és d’obligació de tots els espanyols, inclosos els catalans, evidentment... o millor dit: sobretot pels catalans.
És a dir, s’enroquen en un text que te més de 30 anys per fer-nos memòria de les nostres obligacions com a espanyols.
Un text val a dir, que els més joves que el van votar compten actualment 50 anys... pel que aproximadament la meitat de la població no ha tingut dret a decidir si hi està d’acord o no.
És evident doncs i ja fora de qualsevol mena de dubtes, si és que algú en tenia cap, que espanya és impossible de mantenir unida, simplement perquè no tots som iguals. Hi ha qui vol imposar i hi ha qui s’ha de defensar. I això evidentment no és just ni és unitari. El que més se li assembla és esclavatge. Pot sonar molt fort però si obrim els ulls veurem com és així de simple. Portem 300 havent de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, en resum, la nostra manera de viure i per altra banda, dia rere dia, seguim sent espoliats sense cap mena de contemplació.
Aquests pals a les rodes ens han impedit dedicar-nos a tirar endavant com es mereix aquest petit país que és Catalunya. Pel que això s’ha d’acabar i només hi ha una sortida: la independència.
De fet i ben mirat, aquests rugits –més que respostes- que ens dediquen és la clara evidència d’aquesta necessitat. Quantes vegades ens han amenaçat amb portar els tancs? És així com som tots iguals? Això no és democràcia, és la seva manera de fer el que creuen que és política, que és molt diferent.
Perquè en realitat no volen una espanya unida, el que volen és tenir els seus esclaus per fer-los servir al seu antull.

.

dijous, 26 de novembre de 2009

La dignitat de Catalunya


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Més llenya al foc de la crisi


En ZP es pensa que tots som tontos.
Sento ser tan taxatiu, però és que ja no puc més. Ara resulta que ens vol fer creure que ja estem sortint de la crisi. Sí, ja! a veure, que tardés el que no està escrit per acceptar que estàvem en crisi és una cosa que mira, més o menys podia ‘colar’. Com dirien en aquell anunci: acceptem vaixell com animal aquàtic.
Perquè val a dir que la majoria de la gent ni s’ho creia... fins que tots plegats ens hi vam enganxar els dits. Ara però, els termes són molt diferents i tothom és molt més susceptible en aquest tema.
Repassem: no es creen llocs de treball, més aviat al contrari i no se’n crearan fins arribat l’estiu, amb el clàssic augment de l’hostaleria; els bancs, tot i les concessions econòmiques que els va fer el propi estat perquè donessin crèdits, segueixen sense fer-los, i així fins a un llarg etcètera que no tinc ni ganes d’enumerar.
És a dir, ara ja no es pot enganyar a ningú amb el conte del ZP al país de les meravelles, ara tothom s’ho mira tot amb lupa, perquè ens toca de primeríssima mà.
Com deia un eslògan electoral: volem fets i no paraules.

Tot això, i per acabar-ho d’arrodonir, encara ens demana que no ens queixem per la més que probable desoladora sentència del Tribunal Constitucional en respecte a l’Estatut.
Tot i que Mas i Montilla ja han dit la seva, bàsicament per marcar paquet i quedar be davant el poble de Catalunya, perquè ja sabem què ve després: més crits, més soroll, deixar passar el temps i després tothom mut, baixada de pantalons i qui dia passa any empeny.
A en ZP, de fet, ja li va be la jugada, perquè no haurà de pagar el que toca i als del PP no fa falta ni dir-ho, tornaran a fer créixer els seus vots de l’espanya profunda. Més beneficiada, o això creu en Joan Ridao, en sortirà ERC, a aquesta sentència desfavorable al poble català, perquè podria fer créixer la desafecció catalana. Ja se sap, és allò de l’acció, reacció i repercussió.
Per la meva part, diria que aquesta sentència desfavorable, com a mínim al territori del principat farà augmentar la desafecció per la política i els polítics en general.
Temps al temps i veurem qui te raó.
.

divendres, 20 de novembre de 2009

Frase cèlebre


Quan sento que un home te l’hàbit de la lectura, estic predisposat a pensar bé d’ell.

Nicolás Avellaneda. (1837-1885)

dijous, 19 de novembre de 2009

Lectura del mes: El preu de ser catalans


Aquest llibre escrit per la periodista Patricia Gabancho, nascuda a Buenos Aires (Argentina), però amb un fort sentiment catalanista, fins al punt de considerar-se sobiranista.
És tot un compendi de greuges que patim els catalans per ser qui som i, sobretot, ser com som.
Proposo llegir-lo amb temps i calma, ‘mastegant’ cada paraula, ja que és una lectura que necessariament s’ha de comprendre pam a pam per no perdre’s en un mar de raonaments del perquè de tot plegat.

No és casualitat que sigui aquest el primer llibre que recomano, sense ser una història novel•lada.
Precisament crec que és molt interessant veure com gent vinguda d’altres parts del planeta, que per no venir-los a compte, podrien passar de puntetes per un tema com és la independència de Catalunya, es mullin sense embuts. I més tenint en compte que qui ho fa és una persona altament instruïda i que sap transmetre les seves idees.
Aquesta és una mostra més de l’error en el que caiem els catalans ‘de naixement’, pensant que precisament que els que són immigrats s’oposaran sistemàticament a les pretensions d’independència del nostre país quan no te perquè ser així.
.

Feia falta tant de temps?


Sembla que els símbols feixistes (o franquistes, si ho preferiu) van caient. Almenys això asseguren que faran.
.
Alguns parlen de que han calgut dos anys després del nomenament de Chacón com a ministre de defensa per a treure’ls, com si fins al moment no hi hagués hagut cap altre persona que se’n podés fer responsable i que tingués el valor de fer-los retirar.
.
Demà farà 34 anys que el dictador va morir i poc a poc va anar entrant la democràcia. 34 anys, que es diu de pressa. En tot aquest temps ningú ha estat capaç d’eliminar aquesta simbologia que va fer morir a molta gent, que va obligar a exiliar-se a milers de famílies senceres que mai tornaran als seus orígens.
.
Alguns donen per entès que en l’època d’Aznar això ja els hi estava bé, jo mateix m’hi compto entre aquests, perquè sempre han escombrat en aquella direcció, de fet només cal veure que el fundador del partit ja era ministre durant la dictadura, pel que no s’hi comptava que fessin passos per retirar els seus recordats ‘bons temps’.
.
Tanmateix alguns encara aprofiten l’excusa de la crisi per apuntar que ‘ara no és el moment, ja que hi ha altres prioritats més urgents’. Potser sí, tot i que no recordo haver-los vist fent cua quan això era xauxa i tanmateix encara es podria fer entrar les obres en el famós PlanE. Apa-li ZP, a reactivar l’economia a base de carregar-se els símbols (que en diuen) pre-constitucionals.
.
Retornant però al l’inici, abans de tot això, hi va haver un altre ministre de defensa socialista. Un que de fet era més conegut per tocar el piano que per altres temes. Efectivament, Narcís Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern i tot! Qui li havia de dir!
.
Els meus dubtes doncs, es centren en entendre perquè ha fet falta tant de temps per decidir-se a esborrar els records a totes hores del que va ser el franquisme. Perquè, si tots som tant demòcrates, ha fet falta 34 anys per aparcar aquests records de la guerra civil i la dictadura i deixar-los exclusivament als llibres d’història?
.

dijous, 12 de novembre de 2009

El futbol és així.

En el món del futbol, quan van maldades el primer en rebre la patacada és l’entrenador. Te la seva lògica perquè és el ‘director de l’orquestra’ i si aquesta sona malament, tot i tenir bons músics, serà perquè no saps fer-los sonar com haurien.

Malauradament això és el que li ha passat a en Ramon Moya, entrenador de contrastada experiència i que, fins al moment, havia complert amb tots el que se li havia demanat... o exigit.

Fa tres temporades va arribar a Sabadell amb l’únic objectiu de pujar l’equip de categoria després de la pitjor temporada de la centenària història del club. I ho va aconseguir. La temporada següent va deixar clar des d’un principi, tot i les pressions, que seria un any de traspàs, de confirmar i assentar l’equip a la categoria de plata, de no patir per baixar però que ens oblidéssim dels play-off d’ascens. I així va ser. La temporada passada, la més gloriosa (si és que aquest adjectiu pot ser adequat tenint en compte la història de l’entitat) des del famós equip que van liderar els Almunia, Diego Torres i Molist; ens va portar a jugar les fases d’ascens a Segona Divisió A i va anar molt just que s’aconseguís la gesta. Tots els aficionats a l’equip de la ciutat sabem perquè no vam pujar i qui és “l’innombrable”.

Aquest camí ens porta a la quarta temporada consecutiva amb el mateix entrenador, quelcom insòlit al Centre d’Esports des de la primera etapa de Pere Valentí Mora (1999-2002). Casualitats o no, precisament amb l’exporter a la banqueta és quan vam jugar per penúltima vegada les promocions d’ascens.

L’objectiu per aquesta campanya no podia ser un altre que, com a mínim, repetir el que es va aconseguir en l’anterior, però onze punts en dotze jornades, a la setzena posició de la taula classificatòria i a un sol punt de les places de descens directe, han gairebé obligat a aquesta destitució. Per alguns adoptada tard i malament, per altres serà una decisió precipitada, però en el món del futbol i de l’esport en general, manen els resultats i no val per res el que s’ha fet fins al moment. Només compte l’”ara”. El futbol és així.
.

Aquest article ha estat publicat al diari digital ASabadell+. I el podreu veure en la versió de paper del proper dilluns, 16 de novembre.
.

Frase cèlebre


Tota llengua és un temple en el que està tancada l’ànima del qui parla.
.
Oliver Wendell Holmes. (1809-1894) Poeta i humorista nord americà.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Vèncer el complex d'inferioritat

Per respectar la nostra llengua, la catalana, hem de començar nosaltres per fer aquest exercici.

Si en l’anterior article em queixo de la despesa innecessària que suposa certs informes, no puc deixar de donar el meu suport en la despesa que va suposar els traductors de català-castellà per la visita d’una delegació de Nicaragua.

Difícilment els delegats d’aquest país entenien el català i no pel simple fet de saber parlar en castellà ens ha d’obligar a casa nostra a expressar-nos en una llengua que no és la del país. No és de rebut fer-ho. No és ni tant sols deixar-nos trepitjar, és fer-ho nosaltres mateixos!

L’excusa de dir que tothom sap el castellà és anular el català, oblidar-lo. Això ja ho va intentar un home baixet durant quasi quaranta anys i abans ho feren els avantpassats de l’actual rei de les espanyes i els seus consellers.

El pitjor de tot és que es van sumar a aquestes crítiques certes persones que són de suposada mentalitat catalanista. O com dirien al Polònia: presumptament. No val a desgastar políticament a costa del català.

Cal vèncer aquest complex d’inferioritat i entendre i fer entendre que mentre no siguem independents (i possiblement després de la independència el problema serà el mateix) el català no és una llengua imprescindible, pel que no podem permetre’ns el luxe de rebaixar-nos. Perquè si no el defensem nosaltres, està clar que no ho farà ningú.
.

Dèria documental


Sembla que els governs tenen actualment una dèria gairebé malaltissa pels informes. Tant la Generalitat de Catalunya com varis ajuntaments del país s’estan omplint de paperassa degut a la suposada necessitat de tenir-ho tot classificat i ordenat fins al punt de reconèixer que part d’aquests informes no serveixen per res, és a dir, són inútils. I no només faig referència als informes.

Últimament estem vivint casos veritablement esperpèntics, amb polítics corruptes, per una banda i altres que demanen auditories innecessàries que dóna la sensació que es fan, bàsicament, perquè no sigui dit que no es fa res.

Els nostres diners, els dels contribuents en general, de ben segur que podrien tenir una millor funció. Evidentment millor que anar a parar a mans dels corruptes, això és evident, però també segur que totes i tots els hi trobaríem millors finalitats que anar a parar a una empresa privada que cobri deu mil euros per dedicar-se a comptar la gent que passa per davant la plaça Sant Jaume un diumenge del mes passat. Cert, això m’ho he inventat, però possiblement tindria més utilitat un informe d’aquest tipus que molts dels que s’han demanat.

I és que moltes vegades em costa entendre la despesa pública en els temps que corren. I això tenint en compte només la despesa que es publica, perquè a saber què paguem per mantenir la família que viu al Palau de la Sarsuela. No deu ser tant com diuen, perquè últimament sembla que no en tinguin ni per escuma d’afaitar.
.

dilluns, 9 de novembre de 2009

La caiguda del mur més famós del món


Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat.
.
Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes.
.
Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.
.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques.
.
La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Frase cèlebre


La vostra fama és com la flor; que brolla i mor; i la marceix el mateix sol que la va fer néixer de l’acerba terra.
.

divendres, 6 de novembre de 2009

S'ha de saber donar pas


Aquests dies estem veient com en Josep Lluís Carod-Rovira, ex-president d’ERC i actualment encara vicepresident de la Generalitat de Catalunya es dedica a ‘avisar’ que no pensa deixar la política tot i que no estarà a les properes llistes electorals per formar part a l’hemicicle del Parlament de Catalunya.
.
És la seva decisió o la seva voluntat, encertada o no, però deixa clar el que ja vaig comentar anteriorment: hi ha qui està institucionalitzat. No saben què poden fer fora d’aquest món de la política.
.
No vull dir que a partir d’ara ha d’oblidar totes les seves idees i dedicar-se en exclusivitat a la filologia que, pel què tinc entès, és el seu àmbit professional. Em refereixo a que hi ha altres maneres de col·laborar si vol continuar en tasques que ajudin a un desenvolupament que conclogui en la independència del país.
.
Per sort o per desgràcia, no tots els qui desitgem aquesta independència ens dediquem a la política, ja que a part d’aquest àmbit estrictament polític n’hi ha altres on l’ajuda és molt necessària, precisament l’ensenyament n’és un d’ells.
.
Perquè no volem un país independent però sense identitat pròpia, fa falta que també es mantinguin i conservin, entre d’altres coses, els costums, les tradicions i la llengua.
.

Per fer-s'ho mirar

Varis diaris digitals, i premsa en general, del nostre país han preparat i publicat enquestes en les que es fa referència, d’una manera o altra, als casos de corrupció que s’estan investigant.
.
En totes aquestes enquestes deixa clar que la desafecció per la política va en augment de manera vertiginosa i que ningú s’ha sorprès.
.
Per mirar de pal·liar aquesta desafecció, el president del Parlament, Ernest Benach, ha fet un discurs mirant de calmar les aigües, mentre que el President de la Generalitat, José Montilla, es mira el melic i només és capaç d’enviar una carta als afiliats del seu partit a Catalunya, el PSOE.
.
Però per altra banda veiem com a Santa Coloma es fan manifestacions en contra de la corrupció, arribant a escenes en les que els manifestants volien entrar per la força a l’ajuntament de la ciutat. El desànim davant la crisi i a sobre aquests casos, ha estat una combinació que ha fet molt de mal a una població que veu com des de l'exterior ens comenten que trigarem més que la resta a sortir de l'anomenada crisi.
.
Els polítics, sobretot els d’alta bolada, han de saber tallar aquesta espiral d’una manera que a la població en general ens sembli més neta, més clara. Cristal·lina de fet. No volem discursets per tothom i cartetes per alguns. Volem que es desmarquin d’aquells qui són investigats, volem que es personin com a demandant particular enlloc de defensors, perquè a fi de comptes el que volem és que els nostres impostos, els que serveixen, entre d’altres coses, per pagar els seus sous, siguin utilitzats de la manera més objectiva i que s’utilitzin aquests diners per fer el que realment toca, no perquè quatre es facin rics a costa de la consciència de la majoria.
.
O m’equivoco?
.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Els sona de res la paraula ‘dignitat’?



És públic i sabut que Convergència Democràtica de Catalunya va cobrar diners de la Fundació Trias Fargas. En altres paraules i per deixar-ho clar i català: Fèlix Millet va subvencionar CDC amb diners de l’Orfeó Català.
Queda clar doncs i no queda lloc a segones o terceres interpretacions, que els diners cobrats per CDC són diners robats.
Mala sort per partit presidit per Artur Mas però per lògica, per amor propi i per la pròpia catalanitat que els ronda per les venes, haurien de tornar aquests diners.
Malauradament sembla que el tòpic del català garrepa l’estan deixant aflorar: en Felip Puig creu que no han de tornar aquest diners perquè ells han actuat correctament.
Cinisme en estat pur.
Que ells hagin fet el que havien de fer no significa que els diners que han cobrat siguin ‘legals’. Són molt conscient que són diners robats i se sap amb total seguretat a qui li han estat robats.
Si de debò volen quedar com a persones íntegres, com poden simplement pensar si han o no de tornar aquests diners?
És més, han deixat caure que si des de l’Orfeó se’ls reclama els diners ‘estan disposats a parlar-ne, sempre i quan no quedin ells com a culpables’.
No són culpables d’haver robat res, és evident, però sí que ho són de, primer, no tornar els diners sabent d'on provenien i segon, de preocupar-se més de la seva imatge que de l’estafat.
.

dimarts, 3 de novembre de 2009


Per als que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió.
.

Alguns tenen la pell massa fina



En català tenim aquesta bonica expressió de ‘tenir la pell massa fina’, quan parlem d’algú que es queixa en excés per alguna cosa.
En aquesta definició hi podríem fer entrar als amics dels arrestats per l’anomenat cas Pretòria. Diuen que se’ls ha dispensat un tracte vexatori al veure’ls com recullen les seves pertinences en bosses de plàstic i emmanillats.
Personalment però, em ve al cap una altra frase feta, aquesta no tan nostrada que vindria a ser ‘qui dorm amb nens es desperta mullat’. És a dir, que si haguessin fet el que havien de fer i sobretot no haguessin fet el que no havien de fer, no es trobarien en aquesta situació.
La corrupció política és un dels més grans mals que pot patir una societat democràtica i per tant, els qui en formen part no poden tenir cap consideració especial, més aviat al contrari. Tanmateix passa amb els seus amics, aquests que anomeno al principi, els de la pell fina. Penseu que això fa mal? I què passa amb aquell qui està a la presó per haver robat perquè no te que donar-li als seus fills per menjar? Perquè aquest cas existeix. Són menys ‘dignes’ per no haver format part dels alts cercles de la societat? Es mereixen menys? Més aviat diria que és al contrari. Aquell qui roba quan ja te un sou que triplica o quadruplica a la mitjana, ja és per fer-s’ho mirar. Amb aquesta gentussa no s’hi pot tenir miraments.
Apel·len a la presumpció d’innocència... però ells els fan fora dels seus partits. És a dir, diuen que creuen en ells, però per si de cas, són els primers en desmarcar-se. En què quedem? Què se suposa que hem de pensar doncs? No val a dir ‘és bona persona però a mi no te se m’acostis que em fas quedar malament’. Si entres al drap o estàs a favor o en contra, però a mig camí de tot plegat... ben mirat, és el millor que saben fer. Com a ‘bons’ polítics que són no deixen res clar.
.

Cruyff sí, Cruyff no

Després de la confirmació per part de la Federació Catalana de Futbol que el nou seleccionador nacional serà en Johan Cruyff, es marquen dues línies clarament diferenciades:

Una: No és català i públicament ha declarat que si no parla català és perquè no te cap necessitat de fer-ho, pel que deixa prou clar fins a quin punt s’ha integrat a la nostra societat després de viure aquí, quasi ininterrompudament, des de fa uns quaranta anys. De fet, tots recordarem que les úniques paraules que se li han sentit en català foren per un sport anti-tabac.

L’altra: És un personatge mediàtic, pel que la seva figura podria fer prendre un caire més notori a una selecció que només juga partits de costellada per Nadal. A més, segons sembla, no cobrarà i a més, aportarà alguns patrocinadors que farien entrar una bona quantitat de diners a la F.C.F..

Són dues maneres de veure (i jutjar) al nou seleccionador. És evident que les dues són certes, però hom es pot decantar cap a ‘una’ o ‘l’altra’ tendència segons el seu punt de vista personal.

Personalment penso que poca importància te a hores d’ara qui sigui aquest seleccionador perquè, com ja he apuntat, la selecció és, agradi o no, de costellada. És prou sabut que sóc independentista i nacionalista fins al moll de l’os, però això no vol dir que s’hagi d’amagar la realitat. Ara per ara, és indiferent qui ocupi aquest càrrec i si aporta beneficis econòmics, tal com va tot, és per tenir-ho present.
Si bé és cert, per l’altra banda, que algú que públicament expressa la seva desídia per parlar la llengua del país que l’acull és, personalment per ell, lamentable.

La feina de veritat està en el projecte de la Plataforma ProSeleccions Catalanes, on es persegueix aconseguir la oficialitat de les nostres seleccions. De mica en mica en van ‘caient’, tot i que de moment és cert que són les de menys importància en quant a notorietat o rellevància (sobretot) mediàtica... però tot arriba.
.