Dita catalana

Després del gener, poda l'arbre fruiter.

Dita catalana

Per Sant Vicenç, el sol entre pels torrents.

Dita catalana

Per Sant Sebastià, una hora hi ha.

El sol comença a ressorgir.

Dita catalana

Per Sant Antoni de gener camina una hora més el traginer.

Dita catalana

Fins a Nadal, capa no en cal; i de Nadal enllà, falta no en fa.

Dita catalana

En hivern, bona sopa i vi calent.

Avui, 22 de desembre, inicia l'hivern.

Dita catalana

Per Sant Simó mor la mosca i el moscó.

Dita molt antiga de la ciutat de Mataró que celebra la festa de Sant Simó el 28 d'octubre a la seva ermita. Aquest dia es mengen els "sabres" de Sant Simó.

Dita catalana

A Sant Francesc, agarra l'escopeta i ves.

Dita catalana

Pel setembre, cull les pomes, abans no vinguin les bromes.

Els meus motius per no haver votat ni votaré mai a CiU

Sé que els motius per votar a algú han de ser per estar en sintonia amb el pensament i raonament de les idees que uns promouen, fins aquí d’acord. El problema és que per votar a CiU has de creure el que et diuen que són, però no mirar els seus actes.

Ja se sap que en un moment donat hom pot haver de d’actuar de manera antinatural, de manera que no es pugui entendre massa, però si la situació et deixa entre l’espasa i la paret, un ha d’escollir per la menys dolenta.

Tanmateix, aquest no és el cas de CiU. CiU, com en la majoria d’eleccions, no va guanyar-les per les seves genials idees, sinó perquè els seus antecessors van ficar la pota fins la cintura i fins al moment han demostrat que de fer servir les tisores en saben una estona. És molt fàcil i agraïda aquesta feina, tot s’ha de dir, només has de donar les culpes als altres, tu et limites a procurar que el forat no sigui cada vegada més gran.

Ara bé, què hem de fer amb el concert econòmic? En principi era el punt fort del seu programa electoral, però tot i la molta xerrameca, la veritat és que s’ha quedat a mig camí.

Ja sabem que a les espanyes els costa no poc, sinó poquíssim, desviar-nos l’atenció només cal que ens toquin la llengua i hem d’imposar tots els nostres esforços en salvar-la. Tema concert econòmic no aparcat sinó oblidat.

Sóc dels que no està per mitges tintes, no m’agrada aquesta manera de fer que han tingut sempre del sí però no, no però sí.

Us en faré un exemple, gairebé una metàfora: algú s'imagina anar a un bar, demanar un entrepà de formatge, que li serveixin un cafè amb llet i el cambrer ens el faci prendre dient-nos que a fi de comptes el formatge i la llet són làctics i  ambdós provenen de les vaques. Oi que no cola? Doncs això bé a ser el mateix. 

Sé que aquesta vacil•lació sempre els ha servit per guanyar vots, per fer creure que es guanyava terreny, encara que fos a passos de formigueta. La veritat és que en l’actualitat a aquesta gent si munten un circ els creixerien els nans: tenen com a soci preferencial al PP –ells sabran perquè- però precisament varen ser els primers en atacar la nació amb el tema de la llengua, destrossar l’estatut i fins al punt d’anul•lar la commemoració de la Diada Nacional en una ciutat que governen (gràcies al mateix suport de CiU).

Fa molt de temps que s’ha d’actuar amb valentia i dient les coses clares, com fa el PP amb les seves idees (mal que em pesi posar-los com a exemple), que estan contraposades a les nostres, però almenys sabem a què ens enfrontem, sense cartes marcades. Aquest sistema del ‘crec que sí, però penso que no’, a l’espanyola, ja el fa servir el PSOE, aquells que ens volen fer creure que són defensors dels nostres drets però que a la més mínima han demostrat, demostren i demostraran que no és aquesta cap prioritat ni voluntat del seu partit.

Dita catalana

Pluja de tardor, fa bona saó.

Avui mateix entrem a la nova estació: la tardor.

Dita catalana

El setembre és veremador, i es fa vi del bo i millor.

Ja la tenim aquí

Ja hi som. Ja tenim muntada la setmana blanca de l’ex-conseller Ernest Maragall. Sincerament encara no entenc a Sant de què hi va haver una ment pensant que pensés en posar en pràctica aquestes vacances que, això sí, són molt comunes a la resta d’Europa. Una ment que hi pensés i un conjunt prou important que li donés suport, evidentment.

Però aquí és diferent que a Europa. No l’hem tingut mai aquesta Setmana Blanca i per contra, les vacances a l’estiu són més llargues. És simplement una qüestió sociològica. Aquest, per regla general, no és un país d’esquiadors (n’hi ha, evidentment, però ni de conya que en la mesura de la resta d’Europa), en canvi sí som molt més d’anar a la piscina. Perquè aquí a l’estiu fa (massa) calor. Així de simple i fàcil d’explicar del perquè més vacances a l’estiu són més llargues.

No es tracta de reduir, retallar o per contra eixamplar, ja siguin els dies lectius o be les vacances, simplement es tracta de reubicació. I quan es parla de reubicació val a dir que ja es toca quelcom més perillós. Perillós perquè la vida familiar va íntimament lligada a l’escolar. Agradi o no. Perquè aquells qui diuen que es tracta el col•legi com si fos un ‘pàrking’ dels fills ho diu des de la més absoluta desconeixença –en el millor dels casos- o des de la més absoluta hipocresia –que seria molt pitjor-.

La pregunta clau en tot aquest procés de l’anomenada setmana blanca és: no hi ha (o ‘havia’, perquè ara ja no manen els mateixos) prou problemes i fets a solucionar com per pensar un sol segon en horaris establerts, coneguts, consensuats...? en fi, que ja estava bé com estava, ningú havia demanat res en aquest sentit ni ningú s’havia queixat.

Sigui com sigui, doncs, igualment passo a donar-li les gràcies a l’ex-conseller Maragall per donar-me l’oportunitat de gastar-me uns diners en el Casal de la Setmana Blanca. Diners que de ben segur que serviran per reduir l’atur del país i, de passada, engreixar les pobres arques públiques pels impostos que es recapten sobre els mateixos.

Potser alguns pensaran que són diners que igualment m’hauria de gastar a l’estiu, en el ‘Casal d’estiu’ de torn, però segur que penseu que aquell Casal reduirà el seu preu?

Cap problema: pagarem de nou i així podrem ser feliços sabent que altra vegada hem pogut aportat a l’estabilitat econòmica, reduir l’atur i, de nou, pagar més impostos per les arques públiques que, pobretes elles, estan molt buides.

El Govern dels millors... endollats.

No ha trigat pas gaire el nou govern en caure en la facilitat de donar càrrecs de confiança a la família. Allò que CiU va criticar tant al Tripartit ara ho fan ells.

Una prova més que els polítics, siguin del color que siguin, tots són iguals.

Artur Mas es va omplir la boca amb allò del ‘govern dels millors’ i fins i tot va semblar que així podia ser quan va fitxar al socialista Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura.

Tot i així, com dic, no han trigat pas gaire a endollar a la família. Si Ernest Maragall és el ‘tete’ del president Pasqual Maragall i Apel•les Carod ho és de Josep Lluís Carod, entre d’altres, i van ser durament criticats, ara tenim a la Generalitat a Oriol Puig, el ‘tete’ de Felip Puig. Però no queda en aquesta anècdota, també les respectives senyores dels diputats Pere Macias i Josep Rull i la del president dels Ferrocarrils de la Generalitat, Enric Ticó, formen part del Govern presidit per Artur Mas.

Val a dir que no ha complert amb aquesta premisa ni dins del seu propi Bipartit, Federació o digueu-li com volgueu.

És evident que s’han donat pressa a assegurar que la seva trajectòria i professionalitat les avalen i jo no ho nego pas. Però no m’agrada veure com alguns, després de criticar d’una manera duríssima als ‘endollats’, ara es dediquin també a fer de lampista.

Curiós, si més no, aquest Govern dels millors. Dels millors... endollats.

Sóc molt de Raül Agné

Sense buscar-lo o sense esperar trobar-lo, els defensors de la 'causa catalana' ens hem trobat amb un nou heroi. No és altre que Raül Agné, l’entrenador del Girona F.C..

La història, qui més qui menys, ja la sap tothom: va voler respondre en català a una pregunta formulada en català en la roda de premsa posterior al partit entre l’Osca i el Girona, al rebre una esbroncada per part dels presents que no eren capaços d’entendre la nostra llengua, simplement va donar per acabada la roda de premsa.

No li falta raó quan comenta que si hagués de respondre en anglès, francès o alguna altra llengua, diguem-ne forastera, no hi hagués hagut reacció per part dels anomenats presents. Però el tema és que la pregunta era en català i la resposta també.

Segurament Raül Agné, sense voler-ho, s’ha convertit en un defensor de la causa catalana, tot i que ell, matisant ha volgut deixar clar que hagués fet el mateix si el cas hagués estat invers, és a dir, que uns catalans vetessin el castellà. Perquè es tracta d’un tema de respecte, simplement.

Tot i així, per més que a les espanyes vulguin fer creure el contrari, això aquí no passa. És a dir: aquí respectem, són altres els qui no respecten.

Des d’ara doncs, em considero molt de Raül Agné i, com ho he estat sempre, del respecte que s’ha de tenir a qualsevol cultura que no sigui la pròpia.

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2010

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Millor equip masculí: C.E. Sabadell B. Després de moltes temporades d’intentar l’ascens de categoria, de la Segona Territorial a Primera, per fi el passat estiu es va aconseguir la fita. Aquesta temporada, amb un equip molt similar al de la temporada anterior, està fent una campanya prou digne i de ben segur que quan li tinguin agafada la mesura, se’n sortiran perfectament.

Accèssit: Al C.E. Sabadell (primer equip). Després d’una renovació pràcticament total, començant per un tècnic novell com és en Lluís Carreras, ha fet una primera volta de campionat supèrbia, igualant el seu propi rècord de punts en la categoria i que es va donar ara fa just una dècada. En aquella ocasió es va fer el Play-Off d’ascens. Ara esperem que, a més de repetir classificació, aconseguim pujar a Segona Divisió A.

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). 8 lligues, 7 copes, 2 copes Catalunya i 2 SuperCopes. Un currículum únic pel que fa a equips femenins de waterpolo en aquest estat. Precisament l’última lliga la van perdre de manera sorprenent. Tot i així, aquesta temporada ja tenen la SuperCopa i estan demostrant que, de nou, són les úniques candidates al títol de lliga... i probablement a la resta de competicions domèstiques. La seva hegemonia és gairebé insultant.

Millor esportista masculí: Aschwin Wildeboer. Pluja de medalles pel sabadellenc amb nom holandès en els campionats mundials. Bronze en els 100 metres espatlla i plata en els 50 metres de la mateixa modalitat. Amb 24 anys, el petit dels germans Wildeboer encara pot donar més sorpreses.

Millor esportista femenina: Lindsey Vonn. Després de guanyar per tercera vegada consecutiva la Copa del Món, crec que no podia esperar més per incloure a aquesta extraordinària esquiadora en els meus guardons. Afegir, a més, que ha quedat classificada en primera posició tant en Descens, Super Gegant i Combinada.

Accèssit: Mireia Belmonte. Després de dos anys considerant-la la millor atleta de l’any, en aquesta ocasió la ‘relego’ a aquest accèssit gairebé per no fer-me pesat. Però és que la nedadora del Club Natació Sabadell s’ha fet amb tres medalles d’or i una de plata en els mundials i no podia deixar passar l’oportunitat de mencionar-la.

Nadala dedicada a totes i tots els catalans

En aquests dies joiosos
D’amor i fraternitat
Un tribunal de facciosos
Sentència mos ha dictat.

El poble estava content
Per la rifa de Nadal
Fins que ha cridat el Suprem:
Català, llengua tribal!

Volen que només parlem
La culta llengua espanyola
I que el català oblidem
Que ni val per xerinola

Fa mil anys que la parlem
Aquesta, la llengua nostra
Els ben parits l’estimem,
Malparit qui la vol morta.

Qui són aquests de Madrid
Decidint les nostres coses?
Apa, gent, alcem un crit:
No ens toquin més les pilotes.

Supremament emprenyats
Ja tenim plens els caixons
De tantes calamitats
I tantes humiliacions.

Tres-cents anys hem aguantat
Amb patiments i paciència,
Però ara prou, s’ha acabat,
Bon Nadal, independència!

Ens empenyen cap a la independència

A hores d’ara tothom sap quina ha estat l’última del Tribunal Suprem espanyol.

Aquesta gent estan entestats en obrir problemes allà on no n’hi havia i segueixen amb la seva intenció d’obligar-nos a fer allò que no volem fer.

Els catalans i així està demostrat, ens movilitzem quan en toquen el crostó, tot i que val a dir que som molt de bordar i poc de mossegar. Només cal recordar la gran manifestació per la sentència sobre l’estatut retallat.

Mig Catalunya al carrer, però de què ha servit? Hi ha hagut alguna continuitat?

Des d’una visió romàntica, poètica i molt innocent per part meva, els emplaçaria a pensar que tot allò que és català, per nassos, també és espanyol. Per tant, si volen fer desaparèixer el català com a idioma, no fan més que fer desaparèixer una part del que són els espanyols. Perquè ens agradi o no, actualment l’idioma català forma part de la cultura espanyola... que no castellana. Aquí hi ha la diferència.

Des del centre de la península mai s’ha pensat en espanya com a una comunitat amb diferents cultures i matisos. Només s’ha pensat, es pensa i, malauradament, es pensarà com a castellà. Aquell castellà invasor i colonial que vol que tot sigui al seu gust perquè ha guanyat la guerra.

Tot el demés són excuses molt barates. Està demostrat que els estudiants catalans són perfectament capaços de parlar i escriure en l’idioma de Cervantes. Tant com ho és qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la resta de l’estat. En alguns casos, fins i tot millor. Això són les dades certes i el demés són tonteries.

Els agradi o no, són ells qui ens empenyen a voler la independència, perquè és l’única manera de deixar de ser espoliats econòmicament any rere any i és també l’única manera d’aconseguir que conservem la nostra identitat com a poble.

O és que a algú li molestaria ser espanyol, europeu o ciutadà del món si podéssim parlar el nostre idioma i mantenir els nostres costums sense imposicions externes i no ser permanentment espoliats?

És l'hora dels valents a ERC

Tot i que sembla que ara tot tremoli a ERC, la veritat és que ja fa temps que hi ha moltes coses que no hi rutllen. Aproximadament des que algú va decidir canviar les sigles d'ERC per Esquerra.

Tant en Josep Lluís Carod-Rovira com Ernest Benach li demanen a l’actual president, en Joan Puigcercós, que dimiteixi. Pel que fa al primer és evident que encara sagna per la punyalada que va rebre a l’esquena del seu ‘número dos’. Mentre ell es dedicava en cos i ànima al Govern, el seu segon controlava allò que s’anomena l’aparell del partit... i se’l va fer ‘seu’. D’aquí a les eleccions a la presidència i la resta de la història està més que vista.

Ara bé, pel que fa al fins ara president del Parlament el tema sorprèn una mica més. Bàsicament perquè era el segon a les llistes. En això Puigcercós va estendre la mà o es va haver de donar per la pell (això ja només ho saben ells) per evitar un problema encara major amb el gruix pro-Carod.

Al que anava però, és que el segon a les llistes ha demanat aquesta dimissió quan ell també és part del problema. Al igual que en Carod, perquè en aquesta caiguda, tothom hi té la seva part de culpa. Perquè no cal ser gaire espavilat per saber que s’ha castigat ERC pel segon Tripartit i per no avançar de cap de les maneres cap a l’autodeterminació.

Ja he exposat moltes vegades que els votants d’ERC ho són perquè volen la independència o, quan CiU va pactar amb el PP, per mostrar-los quin era el camí a seguir. Però ni per aquestes ho van entendre ni Carod, ni Puigcercós, ni Benach. I ERC no va poder aprofitar aquesta inèrcia perquè els qui manaven no en van saber.

Tots ells van avant posar el poder del Govern a la resistència de l’oposició i ho han acabat pagant. El pitjor de tot però, és que qui més ho paga i pagarà serà tant ERC com l’independentisme.

Fins ara, qui era independentista sabia quina era l’opció. L’única. Ara ja no és així. Ara tenim l’independentisme dividit i per estrany que soni, fa falta unió. La baralla de cartes ja s’ha trencat i probablement per molt de temps, si no és per sempre. I val a dir que qui la va trencar va ser l’actual president, que en cap cas va voler establir ponts de diàleg amb els grups de Carretero ni Bertran. Puigcercós no va saber veure que no dominava el partit, perquè ni la meitat dels militants d’ERC el van votar i no va saber acostar-se a ells. Mai va voler-ne saber res, tot i que era també el seu president. Perquè com a tal ho era i és encara de tots els militants d’ERC. Només que ara ja no en queden gaires d’aquests.

Carod i Puigcercós, a parts iguales, són els responsables d’aquest fet i per això estic d’acord en que Puigcercós, que durant la campanya es va omplir la boca de l’eslògan ‘gent valenta’, demostri que veritablement ho és, dimiteixi i, si ho vol, es presenti a unes eleccions per ser escollit, o no, president d’ERC.

El partit amb més ex-votants i més ex-militants necessita un canvi de rumb. És l’hora dels valents.

Eleccions al Parlament de Catalunya (VII)

Anem a pels 'outsiders', aquells qui es presenten i actualment no tenen representació.

Reagrupament.Cat i Solidaritat Catalana

Si alguna cosa m’ha sabut greu (per no dir emprenyat) és l’escissió de Reagrupament d’ERC.

Tant en un sentit com en l’altre s’ha tensat una corda que evidentment va acabar per trencar-se. Ni Joan Puigcercós, president d’Esquerra, ni Joan Carretero, president del ‘moviment crític’, van ser capaços de posar ponts de diàleg i en conseqüència el gran damnificat és l’independentisme. Clar i català.

Només va faltar que després Uriel Bertran acabés per escindir el seu grup i formés, junt amb López Tena i Laporta, la Solidaritat Catalana. Perquè no es van unir, d’una manera o altra, a Reagrupament? És més, que m’expliqui algú què diferencia entre R.Cat i SI.

I consti que ho dic des de la més absoluta ignorància, però personalment només hi veig una sola resposta: personalismes.

Haurien fet bé tots plegats si s’haguessin deixat d’egocentrisme, perquè a fi de comptes tots volen –volem- el mateix: la independència del nostre país. O m’equivoco?

Ara el vot sobiranista està dividit, fragmentat, esquarterat i així no anem enlloc. Si volem ser forts, hem d’estar units, perquè el contrincant és un altre.

Les enquestes auguren que Esquerra caurà en picat, lògicament perquè es perdran molts vots en favor de Reagrupament i Solidaritat, però... aquests seran prous com per treure un sol representant? Les pròpies enquestes parlen d’entre 0 a 4 escons, sumant R.Cat i SI. Un balanç molt pobre tenint en compte qui és el gran esguerrat: l’independentisme.