Premis (B.M.E.) als millor esportistes del 2011

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Onze inicial a Eibar, on es va assolir l'ascens a Segona A.

Millor equip masculí: CE Sabadell (futbol). I és que no podia ser d’una altra manera. Per fi, després de divuit anys deambulant entre la Segona Divisió i fins i tot la Tercera, l’any 2011 serà recordat com el de l’ascens a Segona Divisió A. Amb Lluís Carreras com a director d’orquestra, homes com De Navas, Toni Lao, Agustín, Isaac Cuenca, Puigdollers, Hiroshi, entre d’altres, van apuntar els seus noms a la història arlequinada amb lletres d’or.

Les noies del Natació Sabadell amb la Copa d'Europa

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). M'ho han posat molt fàcil aquest any sent les Campiones de la Copa d’Europa Femenina. En una lliga en la que el nivell és baix, aconseguir una fita com la de guanyar una Copa d’Europa es fa, si més no, complicat. Precisament el baix nivell competitiu en la lliga domèstica no permet foguejar-se amb rivals d’entitat amb les que es pugui calibrar el potencial necessari per triomfar a Europa.

Isaac Cuenca, molt estimat pels arlequinats.

Millor esportista masculí: Isaac Cuenca. El reusenc de naixement i sabadellenc d’adopció va passar de jugar la lliga juvenil a destacar de manera descarada a la Segona Divisió B, una categoria complicada pels qui pugen, precisament perquè hi ha molts jugadors que ja hi van de tornada. L’ascens a Segona Divisió A amb el CE Sabadell, sent una peça clau (amb només 19 anys!), parla per si mateix.

A més, cal destacar que en sis mesos ha passat de jugar en camps com el Camp Nou de Dènia o Los Arcos d’Oriola a proclamar-se campió del món amb el FC Barcelona.

Laia Sanz amb la moto del Ral·li Dakar.

Millor esportista femenina: Laia Sanz. Primer any que competeix en el Ral·li Dakar i assoleix la victòria. Reconec que no sóc gaire donat al món del motor, però quan al currículum hi ha, a més, onze campionats del món i deu d’Europa de Trial, no és per casualitat.

El passat dissabte el Centre d’Esports Sabadell es va proclamar campió del Grup III de la Segona Divisió B. Ho feia gràcies a la derrota ‘in-extremis’ del Badalona, que va caure al camp de l’Alzira per 2-1. Amb aquest resultat i a falta de només dues jornades (sis punts) en disputa, el líder Sabadell avantatjava al segon classificat (Badalona) en set, fet que donava el campionat al conjunt entrenat per Lluís Carreras abans de disputar el seu partit de la mateixa jornada davant l’Alcoià.

L’endemà diumenge la Nova Creu Alta va presentar la millor entrada de la temporada: 6.105 espectadors, segons xifres oficials del club, van veure en viu i en directe el partit.

En el pròleg l’equip alacantí va fer el passadís d’honor als campions de grup (foto) i aquests el van fer a les jugadores del Club Natació Sabadell, que el passat cap de setmana van guanyar la Copa d’Europa de Waterpolo. Moltes felicitats a elles també!

El partit en sí, indubtablement es va veure afectat per la consecució del campionat. Els jugadors del Sabadell no varen sortir amb l’energia habitual i d’aquí que s’arribés a la mitja part amb 0-1 al marcador. En la segona tot va canviar, els arlequinats es van treure la son de les orelles i van posar setge a la porteria visitant que, tot i les múltiples ocasions, no van poder perforar.

Com també era d’esperar, el públic assistent no va deixar d’animar durant tot l’encontre i es va viure una festa que ni la derrota va poder deslluir. Lògic si tenim en compte que es vivia un moment històric, ja que és la vuitena vegada en la més que centenària existència del club que s’aconsegueix un campionat, sempre entre Segona A, Segona B i Tercera Divisió.

Ara però i en paraules del propi Lluís Carreras, queda pendent el premi gros: l’ascens de categoria. Aquest sí que és el CAMPIONAT, en majúscules.

En aquesta jornada a més del Sabadell també es va classificar com a campió el Reial Múrcia, que ho feu al grup IV.

En el grup I el líder és el Lugo, que avantatge en cinc als seus immediats perseguidors, el Guadalajara i el Reial Madrid-Castilla. En la propera jornada visita l’Extremadura, equip ja descendit a Tercera, pel que sembla que ho te tot de cara per certificar el campionat abans de l’últim partit. Si no fora així, en la 38a. i darrera jornada rep a casa al Pontevedra equip que, molt probablement per aquelles dates ja sigui també equip de Tercera. Un calendari més que assequible.

El grup II és el que tindrà més emoció fins la darrera jornada per assolir el campionat. El líder Mirandés està només 3 punts per davant de l’Eibar i, a tenir molt en compte: el gol-average particular és a favor dels guipuscoans. El Mirandés visitarà Logronyo, en la propera jornada, equip que també es troba a només 3 punts de la places de Play-Off, pel que res fa pensar que tinguin una tarda plàcida. Per contra, l’Eibar visita al fanalet vermell i ja descendit Barakaldo, pel que res fa pensar que pugui punxar. Sembla ser doncs, que es dictarà sentència en la darrera jornada.

Posteriorment a tot això, el dilluns 16 de maig, a la seu de la Federació espanyola de futbol, es farà el sorteig d’aparellament. A primera vista sembla que els rivals més complicats han de ser Múrcia i Sabadell, els ja campions, per allò d’arribar frescos, amb un temps prudencial per preparar les eliminatòries i, previsiblement, nets de targetes. Caldrà esperar per veure-ho.

Deu, molt més que un número.

El Centre d'Esports Sabadell s’ha situat líder del grup III de la Segona Divisió B a deu jornades per la conclusió del campionat.

Portàvem vàries setmanes segons, acostant-nos cada vegada més, però incapaços d’assolir aquest liderat, tot i les ensopegades constants del Badalona, que era qui l’encapçalava fins al moment. Quan ells empataven, nosaltres també ho fèiem i quan nosaltres guanyàvem, ells no eren menys.

Això fins aquest passat diumenge que, contra pronòstic, el Badalona va deixar escapar un parell de punts al camp del Centenari (el seu estadi, a Badalona) contra el Dènia (van empatar 0-0), un equip de la part baixa de la taula. I per trencar més pronòstics, el Sabadell visitava Ses Illes... Ses Illes maleïdes gairebé m’atreviria a dir. Feia deu anys (deu!!!) que no guanyàvem cap partit allà. Ni Mallorca, ni Sporting Maonès, ni Atlètic Balears. Res de res.

Doncs diumenge passat, mira per on, vam trencar dues ratxes de cop: victòria i liderat. Ambdues feia deu anys que no es donaven.

I a partir d’aquí, el que més importa: procurar mantenir aquest avantatge respecte a la resta dels rivals deu jornades més.

Sembla que el número ens acompanya perquè, casualitats de la vida: qui va marcar el gol de la victòria a Mallorca fou el sabadellenc Juvenal Edjogo. Dorsal 10.

Ara ens queda fer un final de lliga deu. Només queden deu partits.

Sóc molt de Raül Agné

Sense buscar-lo o sense esperar trobar-lo, els defensors de la 'causa catalana' ens hem trobat amb un nou heroi. No és altre que Raül Agné, l’entrenador del Girona F.C..

La història, qui més qui menys, ja la sap tothom: va voler respondre en català a una pregunta formulada en català en la roda de premsa posterior al partit entre l’Osca i el Girona, al rebre una esbroncada per part dels presents que no eren capaços d’entendre la nostra llengua, simplement va donar per acabada la roda de premsa.

No li falta raó quan comenta que si hagués de respondre en anglès, francès o alguna altra llengua, diguem-ne forastera, no hi hagués hagut reacció per part dels anomenats presents. Però el tema és que la pregunta era en català i la resposta també.

Segurament Raül Agné, sense voler-ho, s’ha convertit en un defensor de la causa catalana, tot i que ell, matisant ha volgut deixar clar que hagués fet el mateix si el cas hagués estat invers, és a dir, que uns catalans vetessin el castellà. Perquè es tracta d’un tema de respecte, simplement.

Tot i així, per més que a les espanyes vulguin fer creure el contrari, això aquí no passa. És a dir: aquí respectem, són altres els qui no respecten.

Des d’ara doncs, em considero molt de Raül Agné i, com ho he estat sempre, del respecte que s’ha de tenir a qualsevol cultura que no sigui la pròpia.

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2010

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Millor equip masculí: C.E. Sabadell B. Després de moltes temporades d’intentar l’ascens de categoria, de la Segona Territorial a Primera, per fi el passat estiu es va aconseguir la fita. Aquesta temporada, amb un equip molt similar al de la temporada anterior, està fent una campanya prou digne i de ben segur que quan li tinguin agafada la mesura, se’n sortiran perfectament.

Accèssit: Al C.E. Sabadell (primer equip). Després d’una renovació pràcticament total, començant per un tècnic novell com és en Lluís Carreras, ha fet una primera volta de campionat supèrbia, igualant el seu propi rècord de punts en la categoria i que es va donar ara fa just una dècada. En aquella ocasió es va fer el Play-Off d’ascens. Ara esperem que, a més de repetir classificació, aconseguim pujar a Segona Divisió A.

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). 8 lligues, 7 copes, 2 copes Catalunya i 2 SuperCopes. Un currículum únic pel que fa a equips femenins de waterpolo en aquest estat. Precisament l’última lliga la van perdre de manera sorprenent. Tot i així, aquesta temporada ja tenen la SuperCopa i estan demostrant que, de nou, són les úniques candidates al títol de lliga... i probablement a la resta de competicions domèstiques. La seva hegemonia és gairebé insultant.

Millor esportista masculí: Aschwin Wildeboer. Pluja de medalles pel sabadellenc amb nom holandès en els campionats mundials. Bronze en els 100 metres espatlla i plata en els 50 metres de la mateixa modalitat. Amb 24 anys, el petit dels germans Wildeboer encara pot donar més sorpreses.

Millor esportista femenina: Lindsey Vonn. Després de guanyar per tercera vegada consecutiva la Copa del Món, crec que no podia esperar més per incloure a aquesta extraordinària esquiadora en els meus guardons. Afegir, a més, que ha quedat classificada en primera posició tant en Descens, Super Gegant i Combinada.

Accèssit: Mireia Belmonte. Després de dos anys considerant-la la millor atleta de l’any, en aquesta ocasió la ‘relego’ a aquest accèssit gairebé per no fer-me pesat. Però és que la nedadora del Club Natació Sabadell s’ha fet amb tres medalles d’or i una de plata en els mundials i no podia deixar passar l’oportunitat de mencionar-la.

Torna el FUTBOL a la Nova Creu Alta

Sí, ja sé que la temporada 2010/11 ja fa unes jornades que va començar, però no em refereixo merament a fer rodar la pilota, a jugar onze contra onze. Em refereixo al FUTBOL, així en majúscules.
Aquesta temporada hem fitxat a un entrenador novell, en Lluís Carreras, que en la seva època de jugador va militar, entre d’altres, al FC Barcelona o al RCD Mallorca.
Val a dir que l’arribava de Carreras va generar certa controvèrsia, ja que estem parlant d’un debutant a les banquetes, fet que va suscitar molts dubtes sobre les seves possibilitats. Era el que ja més d’un ha anomenat una ‘aposta Guardiola’. Tècnic jove i sense experiència, tot i que falta la tercera premissa: ser ‘de la casa’... cosa que subsana el seu segon: Roger García que, tot i no haver jugat mai al CE Sabadell, és de la ciutat i germà del, aquest sí, és ex-arlekinat, Genís.
En Lluís arriba de la mà de Xavi Roca, flamant secretari tècnic del club i ex-jugador també del FC Barcelona (d’on es coneixen) i del propi CE Sabadell.
L'aposta del tècnic ràpidament ha dissipat els dubtes generats. La seva aposta pel futbol és engrescadora i atractiva per qualsevol aficionat a aquest esport. Sortida controlada amb pilota, jugant-la al peu, fent diagonals, mobilitat, toc... rares vegades es rifa la bimba i molt menys es juga al ‘patada a seguir’.

Aquest tipus de joc no és massa habitual en una categoria com és la Segona Divisió B i certament, a part de ser agraït per l’espectador, és un sistema molt perillós pels equips rivals, sobretot a partir del moment en el que els jugadors tinguin apresos els automatismes.
Tot i així, si no es disposés de jugadors hàbils, no serviria de res tot això i crec que a hores d’ara puc dir que tenim uns jugadors sobradament capacitats per desenvolupar aquest sistema.

Esperem que avui a l’estadi Guillermo Amor (antic Foietes) de Benidorm –a partir de les 19 hores-, continuem amb les mateixes sensacions.
.

Ja tenim calendari

Ja tenim publicat el calendari de lliga de la Segona Divisió B.

El grup III, el que ens interessa als arlequinats i, en general, a tots els catalans, perquè els nostres equips que militen en aquesta categoria són dins d'aquest grup, el va publicar ahir la Federació espanyola de futbol i ens dóna una primera jornada de lliga que sembla que hagin fet emparellaments gairebé per proximitat.

Pel que fa al C.E. Sabadell, en aquest primer duel rebem a la U.E. Lleida, entitat que finalment ha 'solucionat' els seus deutes... mitjançant una llei concursal que els jutjats de Lleida han acceptat. Ara doncs, només queda pendent de tancar aquest lleig capítol la U.E.A. Gramenet, que és l'únic equip català de la categoria que es troba en una situació crítica, econòmicament parlant. Per cert, la Gramenet va fitxar com a entrenador a l'ex-arlequinat Ramon Moya, que s'ha emboltat d'una bona colla de jugadors també ex-saballuts.

Adjunto el calendari del C.E. Sabadell de tota la temporada, per si us voleu anar guardant alguna data:

(i si voleu veure el calendari sencer, podeu clicar a aquest enllaç).

Jornada: 1 - Data: 29/08/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.E. LLEIDA

Jornada: 2 - Data: 05/09/2010
C.F. BADALONA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 3 - Data: 12/09/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.F.SP. MAHONÈS

Jornada: 4 - Data: 19/09/2010
BENIDORM C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 5 - Data: 22/09/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. TEROL

Jornada: 6 - Data: 26/09/2010
ALACANT C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 7 - Data: 03/10/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.D. ALZIRA

Jornada: 8 - Data: 10/10/2010
C.F. GANDIA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 9 - Data: 17/10/2010
C.E. SABADELL F.C. - R.C.D. MALLORCA B

Jornada: 10 - Data: 24/10/2010
C.E. L´HOSPITALET - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 11 - Data: 31/10/2010
ORIOLA C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 12 - Data: 07/11/2010
C.E. SABADELL F.C. - UD. AT. GRAMENET MILAN

Jornada: 13 - Data: 14/11/2010
C.D. ATC. BALEARS - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 14 - Data: 21/11/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.E. SANT ANDREU

Jornada: 15 - Data: 28/11/2010
ONTINYENT C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 16 - Data: 05/12/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. CASTELLÓ

Jornada: 17 - Data: 12/12/2010
C.D. ALCOIÀ - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 18 - Data: 19/12/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. DENIA

Jornada: 19 - Data: 02/01/2011
SANTBOIÀ, F.C. - C.E. SABADELL F.C.

Segona Volta
Jornada: 20 - Data: 09/01/2011
U.E. LLEIDA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 21 - Data: 16/01/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.F. BADALONA

Jornada: 22 - Data: 23/01/2011
C.F.SP. MAHONÈS - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 23 - Data: 30/01/2011
C.E. SABADELL F.C. - BENIDORM C.F.

Jornada: 24 - Data: 06/02/2011
C.D. TEROL - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 25 - Data: 13/02/2011
C.E. SABADELL F.C. - ALACANT C.F.

Jornada: 26 - Data: 20/02/2011
U.D. ALZIRA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 27 - Data: 27/02/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.F. GANDIA

Jornada: 28 - Data: 06/03/2011
R.C.D. MALLORCA B - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 29 - Data: 13/03/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.E. L´HOSPITALET

Jornada: 30 - Data: 20/03/2011
C.E. SABADELL F.C., SAD. - ORIOLA C.F.

Jornada: 31 - Data: 27/03/2011
UD. AT. GRAMENET MILAN - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 32 - Data: 03/04/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.D. ATC. BALEARS

Jornada: 33 - Data: 10/04/2011
U.E. SANT ANDREU - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 34 - Data: 17/04/2011
C.E. SABADELL F.C. - ONTINYENT C.F.

Jornada: 35 - Data: 24/04/2011
C.D. CASTELLÓ - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 36 - Data: 01/05/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.D. ALCOIÀ

Jornada: 37 - Data: 08/05/2011
C.D. DENIA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 38 - Data: 15/05/2011
C.E. SABADELL F.C. - SANTBOIÀ, F.C.
.

10J (II)

Vull pensar que la manifestació d’aquest passat dissabte va servir per alguna cosa: fer sentir als ‘nostres’ polítics quin és el clam del poble de Catalunya.

Si d’alguna cosa pot haver servit, és per fer adonar a aquella colla que estem farts de falses promeses, de preses de pèl i en definitiva, de les seves mentides. Les mentides de tots els polítics.

Segur que a la Caverna no els importa el més mínim, només estaven pendents del partit de la seva selecció. Una selecció per cert, que va començar jugant amb 5 catalans i va acabar amb 6. Puyol, Piqué, Capdevila, Xavi, Busquets i finalment també Fàbregas. Què seria d’espanya sense Catalunya??? També s’ho poden preguntar en termes futbolístics. Més de la meitat del l’equip espanyol era català (!!!) Però no per això volia que guanyessin. No estaven representant la meva selecció. Perquè ho tenim prohibit. Perquè ells ens ho prohibeixen.

I que no ens surtin amb que no s’ha de barrejar política i futbol, perquè no hi ha res més polititzat que una competició a nivell d’estats. Perquè els primers en dir que no s’ha de barrejar són els primers que veten les nacionalitats, sempre que no sigui la seva, i els primers en celebrar com a qualsevol hooligan la victòria de la seva selecció.

Però com anava dient i reprenent el fil inicial, aproximadament un milió i mig de persones es van donar cita als carrers de Barcelona i alguns encara creuen que és poc, que una quarta part de la població de Catalunya es manifesti, tenint en compte que molts altres, malauradament, no hi vam poder assistir, els sembla poc. Com diu la dita que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Tot i així i havent seguit el programa Àgora de TV3, amb certa desídia perquè ja em veia a venir el to dels convidats, vaig confirmar les meves suposicions. En el terreny polític tot continua igual que el dia 9 de juliol... del 2010 o de l’any que vulgueu.

Malauradament, el terme polític necessita (de fa temps) una nova entrada al diccionari. Podria ser quelcom similar a: personatge que pel be propi procura no mullar-se per res ni ningú.
.

VI Torneig InterPenyes C.E. Sabadell

Aquest proper dissabte (10 de juliol), entre les 9 del matí i les 9 del vespre es disputarà al pavelló de Can Balsach, al barri de la Creu Alta de Sabadell, el VI Torneig InterPenyes C.E. Sabadell que, com cada any des del seu inici organitza la penya @rlekinats.com.

El Torneig s’emmarca dins una jornada lúdico-festiva de germanor per a totes i tots els socis i aficionats al Centre d’Esports Sabadell, una manera de tancar (o obrir, com ho preferiu) com a mínim ‘oficiosament’ la temporada.

En aquesta edició hi haurà 7 equips participants: Resistència Forerus, La Força Arlequinada, Equip de Socis, Jogar Sabadell, Entrenadors FutFem, Equip de Periodistes, i els propis amfitrions de l’acte, @rlekinats.com.

Hi haurà el sorteig de tres samarretes del C.E. Sabadell, una de la primera equipació (arlequinada blava i blanca), una de la segona (arlequinada vermella i blanca) i una de la tercera (ratllada negre i groga).

Des de l’organització us conviden a totes i a tots a participar d’aquest dia tan arlequinat!

.

A la tercera va la vençuda

Per fi Catalunya s'ha proclamat campiona de la Copa Amèrica d'hoquei!

Després de les dues primeres edicions en les que participava com a membre de ple dret i en les que va caure en les dues finals, les dues davant Argentina, aquesta vegada, la tercera, ha estat la vençuda. El rival a la final, com no, Argentina.

Es va aconseguir a casa, a Vic, i la final s'ha guanyat per un inapel·lable 3-0.

Malauradament les noies no van tenir la mateixa sort i en la final van caure davant (com no) Argentina, això sí, amb un marcador molt més ajustat: 1-2.

Aquests resultats demostren que Catalunya te un dels nivell més importants del món en aquest esport, tant en el conjunt masculí com en el femení.

De fet, com és sabut, en aquest esport l'estat espanyol es nutreix quasi exclusivament de jugadors catalans per a la seva selecció i això, evidentment, és un punt més dels que ens frena per aconseguir l'absolut reconeixement internacional.

.

Cara i creu

Ahir el Barcelona Atlètic va aconseguir l’ascens a la Segona Divisió A, a costa d’una U.E. Sant Andreu que ha viscut la cara amarga del futbol, tot i quedar campió del grup III.
Els quatre campions dels quatre grups juguen una primera eliminatòria entre ells. Els que guanyen, ja estan a Segona A. Els vençuts entren a una repesca en la que paral•lelament els segons, tercers i quarts classificats ja han jugat també una eliminatòria que, en aquest cas, els guanyadors només els dóna dret a jugar una segona eliminatòria. És en aquesta on s’uneixen els dos campions de grup que no han perdut les eliminatòries amb els altres dos campions. Qui sobreviu a aquesta segona, entre encara a una tercera, d’on ara ja sí, qui la guanya, aconsegueix l’ascens de categoria.
Els que han estat els campions del seu grup i no han superat la primera eliminatòria amb un altre campió, sempre tenen preferència, tant a l’hora d’emparellar-se amb un contrari, que sempre ho fan contra el pitjor classificat, ja sigui un quart o com a molt un tercer en la primera repesca i també sempre jugant el partit de tornada al seu estadi.
Amb totes aquests condicions, és evident que els campions de grup tenen moltes possibilitats d’ascens. De fet, tres dels quatre ho han assolit. El Sant Andreu és l’única excepció. I no ho fa a costa del segon classificat del seu propi grup, el Barcelona Atlètic.
L’eliminatòria la va decidir un penal més que dubtós (segons les cròniques dels diaris esportius) en el minut 88 del partit jugat al MiniEstadi. Un 1-0 que acabaria sent definitiu ja que el partit jugat ahir al Narcís Sala es va saldar amb un empat a zero, incloent també un possible penal, aquesta vegada no xiulat... a l’àrea culé.
Sigui com sigui, el club presidit per Joan Gaspar (ex-president del FC Barcelona) seguirà una temporada més a la Segona Divisió B. Dependrà, en bona mesura, l’ell mateix si l’any vinent tornen a intentar la gesta.
La cara, evidentment, la va veure el Barcelona Atlètic, que personalment he d’apuntar que és l’equip de la categoria que més i millor futbol ha fet aquesta temporada. Un equip que si no hagués estat per certes lesions i per un inoportú mundial de categories inferiors, possiblement hagués donat encara més ‘guerra’ per la primera plaça a la taula. Finalment però, no els ha fet falta perquè el resultat final, que és el que compta, els ha sortit rodó.
.

Toca Mundial

Com a ‘futbolero’ reconegut que sóc, estic procurant seguir el Mundial de futbol que s’està disputant a Sud-àfrica, des d’un punt de vista més neutral que la majoria de persones que el segueixen perquè, simplement a la meva selecció no la hi deixen participar.

Avançada la qüestió política (un Mundial, al igual que una Eurocopa de ‘Nacions’ no és més que una qüestió política), passo a parlar-vos una mica d’esport.

No em considero un gran entès en futbol, però sí que, fora de qualsevol ombra de dubtes, sóc un gran interessat, ‘amant’ si ho preferiu, d’aquest esport.

Entenent que el primer partit de la competició sempre és de presa de contacte, que el que preval és simplement no perdre, sabrem entendre el que ha passat fins al moment. Perdre el primer partit significa no tenir marge d’error, si un pretén classificar-se, mentre que no fer-ho sempre dóna una certa confiança en un mateix, encara que el rival no fos d’una certa entitat. Si, a més, l’anomenat rival sí que tenia aquest pes específic en el panorama, molt millor. Per últim, guanyar a un rival que teòricament és superior o fins i tot aspirant al títol ha de motivar fins a cotes certament altes. Tot i això, aquest fet podria arribar a ser contraproduent, perquè ja se sap que si després es cau, la patacada és de més amunt... i evidentment fa més mal.

Moltes veus enteses i ben considerades han comentat que aquest està sent un Mundial que no passarà a la història, que és avorrit i fins a cert punt hi estic d’acord. No en el sentit d’esperar veure grans golejades o als aspirants amb 10 punts, havent jugat 2 partits. I menys encara perquè com que el futbol cada vegada és més global és de lògica entendre que cada vegada hi haurà més països amb possibilitats d’aspirar a arribar més lluny, perquè no deixa de ser una qüestió cíclica. M’explicaré: si en un Estat (o un país), en un mateix moment, surt una ‘fornada’ de 15 persones que sàpiguen jugar a futbol, ja l’hauríem d’incloure entre les favorites. No fa falta res més. Tanmateix però, fins al moment, perquè encara no està prou arrelat arreu del món, els aspirants a campió segueixen sent els mateixos de sempre.

Aquest Mundial serà com acostumen a ser els Mundials. Hi haurà equips decebedors i d’altres revelació, gairebé ningú tindrà la classificació per les eliminatòries assegurada abans de l’última jornada i de ben segur que veurem més d’una pròrroga i penals.

Els candidats a guanyar? Com ja he dit, els de sempre, no cal ni donar noms, però si hagués d’apostar per algú en concret ho faria per l’única selecció que ha estat capaç de guanyat fora del seu continent. Ni que sigui precisament per un fet tan poc objectiu, parteix amb cert avantatge, ni que sigui simplement moral... i per tant psicològic.

.

El desastrós futbol català

Més d’un i de dos no entendran, o no entendrien, el títol d’aquest article.
Es diran: com que el futbol català està malament? Si el FC Barcelona ha guanyat la lliga!
Cert, però fora d’aquest club, què hi trobem?

Per la majoria ni tant sols s’han arribat a plantejar que hi pugui haver vida després del Barça, però creieu-me: n’hi ha. Si més no, de moment.

A part dels dos grans equips catalans, de l’area metropolitana, trobem dos equips catalans més a Segona Divisió A, el Nàstic de Tarragona i el Girona.

Aquest últim tindrà molts problemes per mantenir la categoria a final de temporada. No pels punts en joc, sinó als despatxos. Els deutes dels gironins els estan deixant a la corda fluixa.

Si baixem una categoria més, a Segona Divisió B, malauradament trobarem a un Sant Andreu en fases d’ascens... malauradament perquè no ha estat capaç de superar la Ponferradina (de Ponferrada – Lleó) i ha anat a parar a una repesca a la que hi arriben amb el cap cot.
El FC Barcelona Atlètic, per la seva part, passa la primera eliminatòria i possiblement es creixerà per la segona. Cal recordar que, en cas de superar-la, n’hi haurà una tercera.
Per tant, ara mateix tant Barcelona Atlètic con Sant Andreu estan a la mateixa situació, només que els andreuencs hi arriben després de perdre l’eliminatòria, mentre els culés hi arriben després d’haver guanyat la seva.
Deixem a Sant Andreu i Barcelona Atlètic entre la Segona A i la B i anem als qui segur que estaran a Segona B la temporada vinent... sempre i quan no hi hagi descensos inesperats de despatxos.
Per darrera dels dos anomenats, el tercer millor equip català de la categoria ha estat el meu Sabadell... tot i ser desens. Per darrera hi trobem el Lleida, Badalona i Gramenet. El filial perico, després d’una eliminatòria de permanència no ha assolit aquest objectiu i la temporada 2010/11 la militarà a Tercera, tot acompanyant als qui ja van descendir directament: Gavà i Terrassa.

Amb aquest resum doncs trobem que en les tres primeres categories estatals hi ha un total de set clubs, amb vuit equips. Vuit equips de les seixanta-dues places possibles. Percentualment no arriba ni al 13%, molt per sota del que hauria de ser.

Qui cregui que al futbol català només compta el FC Barcelona, no va del tot mal encaminat. Qui cregui que actualment el futbol català és un desert i que alguna cosa s’ha de fet, te tota la raó del món.
.

Nou Bloc

Ja fa unes setmanes un bon amic del qui us escriu va encetar una nova web dedicada al Centre d’Esports Sabadell: http://www.cesabadell.com/.
.

Per la mateixa hi ha invertit un temps que ningú li pagarà, però crec que puc dir, sense massa risc a equivocar-me, que ell se sent sobradament pagat, simplement per la implicació que te amb l’entitat. Una web que pretén ser un complement a la web ex-oficial: www.cesabadell.org.

Dins d’aquesta nova web hi ha inclòs un apartat anomenat ‘Els Blogs’ (jo l’hagués anomenat ‘Blocs’, amb ‘C’ de Catalunya, però això és una altra història), d’entre els quals ja es pot llegir a periodistes local, que toquen diàriament, per qüestions professionals, el dia a dia del club, pel que us podeu imaginar que són blocs en els que s’hi escriu amb una total i absoluta coherència. Per cert i aprofitant l’avinentesa, ja avanço que en breu n’hi haurà més d’aquests blocs.

Com us comentava en l’inici, aquest bon amic em va oferir un bloc per a mi, ja sigui perquè dirigeixo El Saballut o perquè, segons diuen, sóc un entès pel que fa a la història del club (tot i que jo no diria tant). El fet és que jo també hi tinc el meu bloc allà, a part del que esteu llegint ara, i on hi dono cabuda precisament a la història de l’entitat, tot i que des d’un punt de vista lleugerament diferent al que cabria esperar.

Com que reconec ser un ‘futbolero’ de cap a peus a ningú li estranyarà si dic que també sóc col•leccionista de cromos i àlbums de futbol, pel que he fusionat aquests dos passatemps (alguns en direu ‘hobbys’) per explicar una mica d’història del Sabadell a través dels cromos i, de fet, així he volgut anomenat el bloc: La història a través de cromos.

Potser tot plegat és una mica rebuscat, però crec que és una fusió que, com a mínim de bones a primeres, m’ha agradat i considero que pot ser interessant. Tot esperant no ser l’únic que ho veu així, us convido a visitar-la.
.

Anem tancant la paradeta

Fa dies que no us comento res del C.E. Sabadell i és que la veritat, aquesta temporada ha estat (bé, de fet hauria de dir ‘està sent’, perquè oficialment encara no ha finalitzat), d’un ensopiment dels que fan federat.

Estem desens i possiblement aquí ens quedarem. Com a molt podem pujar un lloc a la classificació i quedar novens o en el pitjor dels casos baix un graó i quedar onzens. Sigui com sigui, res a pelar ni per la part alta ni per la baixa.

Val a dir que per nosaltres, ja de manera matemàtica, les tres últimes jornades ens han sobrat. Amb l’agreujant que les dues últimes també són insulses pel club contrari. L’Alacant, a qui ahir vam guanyar 1-0 no es jugava res més que nosaltres: l’honra, mentre que diumenge vinent visitem al ja descendit Vilajoiosa.

Amb aquest planning un es pregunta perquè no es permet simplement deixar de jugar aquests partits inútils que només serveixen per generar despeses als dos implicats. L’Alacant ha hagut de deixar-se els quartos en despeses del viatge i allotjament, talment com farem nosaltres aquest proper cap de setmana, mentre que el club local –nosaltres aquesta setmana i el Vilajoiosa la propera- tindrà unes despeses per obrir el camp de torn (només obrir un camp de futbol –ja ni parlo d’un estadi- es taxa en uns 3000 euros), pel que la venda de localitats de ben segur que ni de bon tros arriba per cobrir aquesta despesa.

Tenint en compte els sous i salaris que s’estan deixant de pagar i els deutes que es comencen a fer més i més grans, un es pregunta perquè no ‘alliberar’ d’aquesta sobrecàrrega absurda a aquells que no s’hi juguen res. Parlo exclusivament de quan ambdós conjunts no s’hi juguen res, evidentment.

En resum, una temporada que alguns clubs ja voldrien però que nosaltres, amb les expectatives creades, no hauríem signat mai de la vida.

Ara ja només toca esperar, veure les baixes i les altes, il•lusionar-nos amb els fitxatges i acomiadar de la millor manera possible als que, com en Jaume (a la foto), deixaran la disciplina arlequinada.

Ups! Ja quasi m’oblidava que diumenge hi ha partit de lliga!
.

El màrqueting que ens arriba de can fanga

Tot i que ja fa temps que vivim aquesta situació, ara arriba a un punt insostenible.
S’ha de reconèixer que la feina del departament de publicitat i màrqueting del FC Barcelona és simplement esplèndida i compten, a més, amb el suport de la premsa privada... i també pública.
Mundo Deportivo i Sport viuen d’ells i ja se sap, que no s’ha de fer res en contra de qui els dóna de menjar, però el mateix passa amb TV3, la cadena de televisió pública –i per tant, que paguem tots- que ara ja fa informació esportiva pràcticament monotemàtica d’aquell club.

S’entesten en ficar en el mateix sac, al seu sac, al FC Barcelona (un club esportiu privat, cal recordar-ho) i a Catalunya, a tot el país, sense demanar-ne consentiment.

Ens recorden allò de que ‘el Barça és més que un club’, perquè representa, segons ells, a Catalunya i perquè ho feia durant la dictadura. 35 anys després i encara amb aquestes històries que fan pudor de socarrim. Perquè ni ells l’han demanat, ni ningú els ha donat autorització per apropiar-se de la Senyera, però se l’han quedat. D’això en podríem dir poc menys que un segrest.
Per contrapartida no els he vist fer cap gest perquè les seleccions catalanes puguin ser reconegudes internacionalment... si tan grans són, perquè no hi fan res al respecte? Volen el nom del país, però en defugen de la problemàtica. Barra, molta barra.

Volen que tots els catalans ens alegrem dels seus èxits i plorem els seus fracassos?
Ho faré... el dia que els culés celebrin que el Joventut de Badalona (ciutat que es troba al Barcelonès i per tant, a Catalunya), ha guanyat una lliga o una copa de bàsquet; el dia que celebrin que el Reus (comarca del Baix Camp, també a Catalunya) guanyi una lliga o una copa d’Europa d’hoquei patins o el dia en el que el Granollers (Vallès Oriental –Catalunya-) pugui guanyar una copa del rei... i deixo de posar exemples, que la llista seria llarga.
Per cert: també celebraré el dia en el que el Sabadell visiti el Mini Estadi i no ens insultin amb el seu ja típic i funest: ‘no sou catalans, sou fills de p***’.
I no m’ho invento, perquè ho he sentit i patit en primera persona.

El dia que els culés celebrin aquests èxits, també catalans, i deixin de tractar-nos als demés, als qui no som culés, com a catalans de segona, potser tindrem un motiu per celebrar quelcom.

Amb actitud es pot anar allà on sigui

Al C.E. Sabadell hem tingut unes setmanes més aviat mogudes. L’equip no donava la talla, des de la segona meitat del partit davant el Terrassa, ‘l’etern rival’, semblava que tota la feina de la temporada ja estava feta. Comportà la derrota per un escandalós 3-0 davant el València Mestalla i cal tenir en compte que el filial ché te clares opcions de descens.
Aquesta derrota es va encadenar a una altra, aquesta vegada a casa contra l’Oriola, un equip que ha rebaixar dràsticament el seu pressupost a mitja temporada, traspassant als seus millors (més ben pagats) jugadors per deixar pas a d’altres que no comportessin tanta despesa a l’entitat. 1-2 va ser el resultat i l’equip continuava sense ‘despertar’, fet que va provocar més d’una i més de dues xiulades des de la graderia.
Semblava que el ‘divorci’ entre plantilla i aficionats era complicat de defugir... sempre tenint en compte que l’equip, per noms, era un dels aspirants a quedar entre els quatre primers classificats.
La victòria –amb gol en pròpia porta- al camp del Centenari, a Badalona, després de 45 anys, semblava que donava treva a la situació, tot i que s’acostava tota una tempesta.
La visita del Barcelona Atlètic era tota una revàlida pels arlequinats, l’equip més en forma del campionat podia acabar de decidir per on aniria aquest procés. I ho va fer, però de la manera menys esperada: derrota per 2-3, però lluny de treure (de nou) les destrals, la soferta parròquia saballuda es va reconciliar amb els jugadors. Aquest fet es deu a que ho van intentar. Davant d’un rival que per joc fou superior, s’hi va posar tota la carn a la graella. Intenció, entrega, compromís, sacrifici... això és el que una afició, qualsevol del món, exigirà sempre als seus representants dins el terreny de joc i ahir n’hi ha haver.
No es va aconseguir puntuar, però es va sortir amb el cap alt, tenint clar que a Foietes es pot anar a guanyar al Benidorm.
.

Ens quedem sense derbi

Ja fa un parell de setmanes (ho sento, no he tingut temps abans), a l’estadi de la Nova Creu Alta, de Sabadell, es va jugar un partit de futbol entre el Centre d’Esports Sabadell i el Terrassa F.C.. Per tradició, aquest és el segon derbi de màxima rivalitat a Catalunya, després d’un F.C. Barcelona – R.C.D. Espanyol.
Tanmateix la situació esportiva d’ambdós conjunts, però sobretot per la delicadíssima situació institucional del club egarenc, ha portat a que aquest partit des d’una màxima rivalitat a un punt mort.
El partit en sí va anar de la manera esperada, com a mínim fins a la mitja part. Era qüestió de temps que el Sabadell s’imposés igual que sobre el terreny de joc també al marcador. El més complicat pel Sabadell havia de ser obrir la llauna, a partir d’aquí, el partit només podia tenir un amo. I efectivament així va ser: als cinc minuts Àxel inaugurava el marcador amb l’1-0 i les escomeses locals van propiciar el 2-0, en pròpia porta del juvenil Quim, aquest al minut 40.
El derbi havia acabat.
La segona meitat va sobrar a tothom. El Sabadell es va dedicar a mantenir la renda, sense sobreesforços, tocant la bimba i fent córrer al rival. Els egarencs només podien anar a remolc i evitar una sangria de gols que no arribaria mai degut al conformisme local.
Va donar la sensació que imperava el resultat, un 2-0 que en altres circumstàncies podria ser molt bo, davant l’etern rival mal ferit, es podria haver furgat molt més en la ferida, però no es va fer. Llàstima? Conformisme? Desídia?
Fora el que fora, aquest partit en cap moment va tenir aires de derbi, no es va ‘respirar’ ni ‘palpar’ en la prèvia ni durant el partit. Ni dins ni fora del rectangle de joc.
Semblava doncs que a Sabadell i a Terrassa ens hem quedat sense derbi molt abans del que marcava el calendari.

El centralisme de Barcelona

Si hi ha d’alguna cosa que ens queixem els catalans, políticament parlant, acostuma a ser del centralisme de Madrid. Tot passa per allà, s’entén, evidentment, d’allò que te una mínima importància.
Sí be és cert, no ho és menys que a Catalunya patim un centralisme interior, el de Barcelona.
En aquest sentit som, per posar un símil, el germà petit, que es dedica a copiar el que fa el gran.
Com sinó s’entendria que Barcelona, o millor dit: el seu govern municipal (o directament el seu alcalde, Jordi Hereu), digui que vol organitzar uns jocs olímpics d’hivern, quan a dita ciutat rarament hi neva? La ‘solució’ l’han trobat als Pirineus. Però... els Pirineus no queden a uns dos-cents (200) quilòmetres de Barcelona?
No ho puc entendre de cap altra manera que un intent desesperat de l’alcalde Hereu per mantenir la seva cadira, ara que les enquestes envers les properes eleccions municipals, estan posant de manifest que difícilment podrà mantenir el seu càrrec.
Així doncs, busca solucions al seu problema amb un nou ‘brindis al Sol’, amb il•lusions, amb fum. Podem dir, i el marge d’error serà mínim, que és la manera socialista d’esmenar les situacions compromeses.

És necessari dos temes: primer, deixar clar que Barcelona és una ciutat; important: cert; capital: cert; però no passa d’aquí, darrera (o davant, o al costat...) hi ha tot un país, Catalunya, que és qui viuria aquests jocs. Barcelona vindria a ser el punt administratiu i poca cosa més.

Tanmateix he d’apuntar que no estic d’acord en la política dels jocs olímpics. La organització dels mateixos te, suposadament, valors com els de la ‘unió dels pobles’, tot i que no permet que hi participin països sense estat propi; la ‘participació’, però els últims jocs es varen celebrar a la Xina, un estat no democràtic.
En aquest sentit doncs, la hipocresia és el denominador comú del COI, tot i el pas dels anys, es mou per conveniència, sempre ho ha fet, fins al punt que fins i tot se’n van organitzar uns a l’alemanya nazi de Hitler i tothom tan content.
.

Actualitat futbolística

Ara feia molts dies que no feia cap comentari futbolístic, però l’actualitat s’imposa.

Començaré per la cara amable, la que estem vivint actualment al CE Sabadell. L’equip porta guanyats els últims tres partits de lliga i amb el nou entrenador, David Almazán ‘Pirri’, s’ha vist una millora substancial en el joc dels arlequinats. Les raons, com els colors, n’hi ha per tots els gustos, però sigui com sigui, s’ha aixecat el vol i si les 19 jornades que resten ho permeten, encara es pot donar alguna sorpresa, en forma d’alegria per la parròquia saballuda, d’ara i fins a final de temporada.

La cara ‘B’ la trobem en els veïns i eterns rivals... tot i que això ‘d’etern’ potser passarà a ser un simple eufemisme d’aquí a poc. La plantilla del Terrassa no cobra des de fa tres mesos i ara s’han tancat als vestuaris, on hi estan dormint des de la nit de reis, per donar ressò a les seves protestes. Aquest cap de setmana s’enfronten al Dènia i ho faran amb només vuit jugadors del primer equip. Els jugadors estan marxant i hauran de disputar el partit amb uns quants juvenils. Ara per ara, no es veu clar ni que puguin acabar la lliga.
Potser algú es pot pensar que me’n alegro de la situació, però res més lluny de la realitat. En qualsevol esport, la rivalitat, sana i ben entesa, és el millor que hi pot haver, com se sol dir: ‘si no existís l’etern rival, ens l’hauríem d’inventar’.
Molt menys però m’agrada veure als jugadors dormint als vestuaris. Val a dir que en conec a més d’un, sobretot Miguel Ángel i Òscar Sierra, per la seva etapa com a jugadors del Sabadell i saber pel que estan passant, s’ha de fer veritablement dur. Ànims!
El tema, a més, no acaba aquí. S’ha sumat una altra plantilla a aquest tipus de protesta. La UE Lleida tampoc paga als seus empleats des de, fa no fa, els mateixos mesos que el Terrassa als seus. De moment s’han limitat a fer-ho públic, veurem com acaba tot plegat.
Per últim detall i possiblement més com a casualitat més que una altra cosa, la setmana vinent el Sabadell visita el Camp d’Esports de Lleida i després rebrem al Terrassa a la Nova Creu Alta. Veurem de primera mà els ànims que respiren uns i altres.

.