Quan informar passa a un segon pla

Sembla que últimament ens estem ‘acostumant’ a veure com diferents mitjans de comunicació de tots els àmbits, estils i colors miren d’anar un pas més enllà del que és el periodisme i la informació.

Alguns recordareu com fa uns anys un diari del nostre país s’anunciava dient: ‘les vaques volen. Si ho diu La Vanguardia, és veritat’. Era una exageració i evidentment es mirava de donar aquest sentit a la ‘noticia’. Tanmateix, últimament (insisteixo), hi ha qui vulgui fer-nos creure el que no és cert.

En aquest sentit, la professió de periodista està perdent el seu estatut d’això mateix: professió, per passar a ser mers pamflets publicitaris amb interessos propagandístics de tercers. A vegades barroerament ocults de tant que se’ls veu el llautó.

Tots sabem que en diaris, ràdios, televisions... mitjans de comunicació en general, hi pot haver la clàssica ‘columna d’opinió’, on un destacat, o simplement mediàtic, personatge fa pública la seva valoració, ens mostra el seu punt de vista, sobre un fet. Com estic fent jo ara i aquí.

Tanmateix però, sembla que la necessitat de fer creure el que no és s’està fent un forat més que important en mitjans de comunicació que, tot i tenir els seus interessos (els que siguin), haurien de mantenir un mínim de rigor.

El cas que probablement ens haurà impactat més seran les falses fotografies de Bin Laden mort. En menys de 24 hores s’ha demostrat la falsedat de les instantànies.

Altres fan compostos de diferents fotografies per augmentar el nombre de persones en un acte o fer veure que algú ocupa un lloc més destacat del que veritablement li ha correspost.

Casos encara més banals són en els diaris esportius, en concret n’hi ha un que s’està cobrint de glòria, eliminant jugadors a fi de fer creure que un jugador contrari queda en descarat fora de joc o movent la cama d’un altre perquè sembli que una falta no és tal.

A més, ho disfressen dient que ha estat un error involuntari. En ple segle XXI, qui més qui menys ja sap com funciona un ordinador i anomenar a segons què ‘error’, és riure’s d’aquell qui ha comprat, ha pagat, s’ha gastat els seus diners, per estar informat i no pas enganyat.

Això pel que fa a fotografies, però no oblidem les ‘denuncies’ radiofòniques de dopatge, tot i no comptar amb cap mena de prova.

I ja no parlem de la poca o nul•la imparcialitat en partits que, en teoria, haurien de tenir.

No són tan importants, com dic són més banals, però no cal oblidar aquella famosa frase lapidària: ‘el futbol és l’opi del poble’ i segons quines males informacions poden portar a mals entesos i a alguna cosa més que rivalitat esportiva a aquells qui es creguin les mentides que alguns publiquen.

Sota el meu punt de vista tot això va en contra d’una professió que tenia (alerta que ja ho dic en passat) aquell estatus que anomenaven el quart poder, o quart braç, rere els ‘oficials’ polític, policial i judicial.

Tanmateix em sorprèn que fins al moment cap col•legi de periodistes hagi fet res per mirar de reconduir la situació. Perquè els propis periodistes són (haurien de ser) els màxims interessats en mantenir el rigor, que per això la gent els compra –comprem- les noticies.

El resum de tot plegat és: no et creguis ni tan sols allò que els teus ulls vegin.

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2010

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Millor equip masculí: C.E. Sabadell B. Després de moltes temporades d’intentar l’ascens de categoria, de la Segona Territorial a Primera, per fi el passat estiu es va aconseguir la fita. Aquesta temporada, amb un equip molt similar al de la temporada anterior, està fent una campanya prou digne i de ben segur que quan li tinguin agafada la mesura, se’n sortiran perfectament.

Accèssit: Al C.E. Sabadell (primer equip). Després d’una renovació pràcticament total, començant per un tècnic novell com és en Lluís Carreras, ha fet una primera volta de campionat supèrbia, igualant el seu propi rècord de punts en la categoria i que es va donar ara fa just una dècada. En aquella ocasió es va fer el Play-Off d’ascens. Ara esperem que, a més de repetir classificació, aconseguim pujar a Segona Divisió A.

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). 8 lligues, 7 copes, 2 copes Catalunya i 2 SuperCopes. Un currículum únic pel que fa a equips femenins de waterpolo en aquest estat. Precisament l’última lliga la van perdre de manera sorprenent. Tot i així, aquesta temporada ja tenen la SuperCopa i estan demostrant que, de nou, són les úniques candidates al títol de lliga... i probablement a la resta de competicions domèstiques. La seva hegemonia és gairebé insultant.

Millor esportista masculí: Aschwin Wildeboer. Pluja de medalles pel sabadellenc amb nom holandès en els campionats mundials. Bronze en els 100 metres espatlla i plata en els 50 metres de la mateixa modalitat. Amb 24 anys, el petit dels germans Wildeboer encara pot donar més sorpreses.

Millor esportista femenina: Lindsey Vonn. Després de guanyar per tercera vegada consecutiva la Copa del Món, crec que no podia esperar més per incloure a aquesta extraordinària esquiadora en els meus guardons. Afegir, a més, que ha quedat classificada en primera posició tant en Descens, Super Gegant i Combinada.

Accèssit: Mireia Belmonte. Després de dos anys considerant-la la millor atleta de l’any, en aquesta ocasió la ‘relego’ a aquest accèssit gairebé per no fer-me pesat. Però és que la nedadora del Club Natació Sabadell s’ha fet amb tres medalles d’or i una de plata en els mundials i no podia deixar passar l’oportunitat de mencionar-la.

Perquè li diuen solidaritat quan volen dir servilisme?

Com diria aquell: quins collons que te la burra!!!
Després del retall, o en podríem dir directament desmembrament, del TC cap a l’Estatut(et) ara va el rei de les espanyes, un Borbó, i fa el seu discurs de l’any Xacobeu parlant de la solidaritat entre les comunitats d’espanya (no s’atrevirà mai a parlar de nacions ni nacionalitats, evidentment), ens recorda que la constitució, la seva, l’espanyola, és quasi més sagrada que la bíblia i apel•la a redoblar esforços pel be comú.

Que maco, que apostòlic... però anem a aprofundir una mica més en el tema.

A ningú se li escapa que el missatge anava dirigit explícitament a Catalunya i als catalans. A tots aquells que el 10J es van manifestar pels carrers de Barcelona i als que no hi vam poder ser físicament, però hi érem per sentiment.

Es nota que ara ja tenen por a la independència de Catalunya i Euskadi, la via de Kosovo ja és oberta i imparable per les nacions sense estat. El dret internacional ens avala i l’aprovació per part del Parlament, amb un resultat a favor, ja és l’únic que fa falta per certificar-ho.
Així doncs, després de quasi 300 anys de voler-nos-hi a la seva espanya simplement per ser les seves minyones, per pagar-los les factures i no per ser qui som o com som; ara, quasi que ens demanen que ens quedem amb ells.

Ja no és curiós, ni tant sols és puntual, molt al contrari, el rei espanyol es dedica a demanar-nos, de nou, la nostra solidaritat.
Ho diu d’aquesta manera, tot i que la realitat és que ens exigeix obediència, perquè així ho mana la seva constitució... i si convé, els seus tancs.
I jo em pregunto: perquè sempre hem de ser nosaltres els solidaris? Perquè sempre som els catalans qui hem de posar l’altre galta? Perquè sempre nosaltres?
És més: què fan ells perquè nosaltres vulguem ser solidaris amb la seva espanya?
Quin benefici ens aporta estar dins espanya?
Alguna vegada han defensat els nostres interessos econòmics? Culturals? Polítics? Ben al contrari. Fan tot el possible per destruir-los.

Són ells qui dia rere dia ens empenyen cap a la independència. Són ells qui amb el seu odi mesquí cap tot allò que els sona diferent, a tot allò que els sona a polac, ens obliguen a no voler saber res d’ells i de la seva falsa pluralitat.

Amb aquestes expectatives i encara més veient que se’ns enriuen a la cara, jo els dic: Adéu Espanya!

.

A la tercera va la vençuda

Per fi Catalunya s'ha proclamat campiona de la Copa Amèrica d'hoquei!

Després de les dues primeres edicions en les que participava com a membre de ple dret i en les que va caure en les dues finals, les dues davant Argentina, aquesta vegada, la tercera, ha estat la vençuda. El rival a la final, com no, Argentina.

Es va aconseguir a casa, a Vic, i la final s'ha guanyat per un inapel·lable 3-0.

Malauradament les noies no van tenir la mateixa sort i en la final van caure davant (com no) Argentina, això sí, amb un marcador molt més ajustat: 1-2.

Aquests resultats demostren que Catalunya te un dels nivell més importants del món en aquest esport, tant en el conjunt masculí com en el femení.

De fet, com és sabut, en aquest esport l'estat espanyol es nutreix quasi exclusivament de jugadors catalans per a la seva selecció i això, evidentment, és un punt més dels que ens frena per aconseguir l'absolut reconeixement internacional.

.

Toca Mundial

Com a ‘futbolero’ reconegut que sóc, estic procurant seguir el Mundial de futbol que s’està disputant a Sud-àfrica, des d’un punt de vista més neutral que la majoria de persones que el segueixen perquè, simplement a la meva selecció no la hi deixen participar.

Avançada la qüestió política (un Mundial, al igual que una Eurocopa de ‘Nacions’ no és més que una qüestió política), passo a parlar-vos una mica d’esport.

No em considero un gran entès en futbol, però sí que, fora de qualsevol ombra de dubtes, sóc un gran interessat, ‘amant’ si ho preferiu, d’aquest esport.

Entenent que el primer partit de la competició sempre és de presa de contacte, que el que preval és simplement no perdre, sabrem entendre el que ha passat fins al moment. Perdre el primer partit significa no tenir marge d’error, si un pretén classificar-se, mentre que no fer-ho sempre dóna una certa confiança en un mateix, encara que el rival no fos d’una certa entitat. Si, a més, l’anomenat rival sí que tenia aquest pes específic en el panorama, molt millor. Per últim, guanyar a un rival que teòricament és superior o fins i tot aspirant al títol ha de motivar fins a cotes certament altes. Tot i això, aquest fet podria arribar a ser contraproduent, perquè ja se sap que si després es cau, la patacada és de més amunt... i evidentment fa més mal.

Moltes veus enteses i ben considerades han comentat que aquest està sent un Mundial que no passarà a la història, que és avorrit i fins a cert punt hi estic d’acord. No en el sentit d’esperar veure grans golejades o als aspirants amb 10 punts, havent jugat 2 partits. I menys encara perquè com que el futbol cada vegada és més global és de lògica entendre que cada vegada hi haurà més països amb possibilitats d’aspirar a arribar més lluny, perquè no deixa de ser una qüestió cíclica. M’explicaré: si en un Estat (o un país), en un mateix moment, surt una ‘fornada’ de 15 persones que sàpiguen jugar a futbol, ja l’hauríem d’incloure entre les favorites. No fa falta res més. Tanmateix però, fins al moment, perquè encara no està prou arrelat arreu del món, els aspirants a campió segueixen sent els mateixos de sempre.

Aquest Mundial serà com acostumen a ser els Mundials. Hi haurà equips decebedors i d’altres revelació, gairebé ningú tindrà la classificació per les eliminatòries assegurada abans de l’última jornada i de ben segur que veurem més d’una pròrroga i penals.

Els candidats a guanyar? Com ja he dit, els de sempre, no cal ni donar noms, però si hagués d’apostar per algú en concret ho faria per l’única selecció que ha estat capaç de guanyat fora del seu continent. Ni que sigui precisament per un fet tan poc objectiu, parteix amb cert avantatge, ni que sigui simplement moral... i per tant psicològic.

.

Si comencen a delirar...

Als socialistes els creixen els problemes. Com es diu vulgarment: si muntessin un circ, els creixerien els nans.
Ara ja no tant sols és des de dins mateix de l’estat espanyol que se’ls critica, sinó que els pals ara ja els arriben des de fora i des d’on fa més mal: l’Europa que presideixen.
S’escuden en que és una mena de ‘conspiració’ en contra d’ells, al•legant que al Parlament Europeu són majoria els de dretes. Tanmateix el que és inapel•lable és que espanya rep molt més del que ingressa a Europa i que és dels últims –per no dir l’últim- de la cua. Previsiblement és l’estat de la unió que més li costarà sortir de la crisi, fins i tot per darrera dels ‘clàssics’ Grècia i Portugal. Els estudis plantejats valoren que els diners destinats no s’han invertit correctament, alguns diuen directament que s’han gastat malament.
Sigui com sigui, l’estrella de ZP es va apagant per moments i, com malauradament ja és un costum de socialistes, sembla que el primer que els preocupa és ‘quedar bé’, per això han enviat una delegació del ‘gobierno’ a Londres per posar els punts sobre les is. O el que és el mateix: a suplicar clemència als menys europeus de tots els europeus.

S'han parat a pensar que potser si els plouen els cops de pal serà perquè estan fent alguna cosa malament?
Mentrestant, seguim tenint una colla d’alts càrrecs i funcionariat que cobren una barbaritat i només falta sentir la mofa, perquè no te altre paraula, que ens diguin que ‘només’ val 4 milions d’euros més que el fitxatge de CR9 pel R.Madrid. La diferència està en que el R.Madrid ha fet aquest fitxatge amb el seu capital, mentre que el gobierno ho fa amb els diners de tots nosaltres.
Al final resultarà que la tan famosa ‘xocolata del lloro’ ve embolcallada amb paper d’or i diamants incrustats.
.

El centralisme de Barcelona

Si hi ha d’alguna cosa que ens queixem els catalans, políticament parlant, acostuma a ser del centralisme de Madrid. Tot passa per allà, s’entén, evidentment, d’allò que te una mínima importància.
Sí be és cert, no ho és menys que a Catalunya patim un centralisme interior, el de Barcelona.
En aquest sentit som, per posar un símil, el germà petit, que es dedica a copiar el que fa el gran.
Com sinó s’entendria que Barcelona, o millor dit: el seu govern municipal (o directament el seu alcalde, Jordi Hereu), digui que vol organitzar uns jocs olímpics d’hivern, quan a dita ciutat rarament hi neva? La ‘solució’ l’han trobat als Pirineus. Però... els Pirineus no queden a uns dos-cents (200) quilòmetres de Barcelona?
No ho puc entendre de cap altra manera que un intent desesperat de l’alcalde Hereu per mantenir la seva cadira, ara que les enquestes envers les properes eleccions municipals, estan posant de manifest que difícilment podrà mantenir el seu càrrec.
Així doncs, busca solucions al seu problema amb un nou ‘brindis al Sol’, amb il•lusions, amb fum. Podem dir, i el marge d’error serà mínim, que és la manera socialista d’esmenar les situacions compromeses.

És necessari dos temes: primer, deixar clar que Barcelona és una ciutat; important: cert; capital: cert; però no passa d’aquí, darrera (o davant, o al costat...) hi ha tot un país, Catalunya, que és qui viuria aquests jocs. Barcelona vindria a ser el punt administratiu i poca cosa més.

Tanmateix he d’apuntar que no estic d’acord en la política dels jocs olímpics. La organització dels mateixos te, suposadament, valors com els de la ‘unió dels pobles’, tot i que no permet que hi participin països sense estat propi; la ‘participació’, però els últims jocs es varen celebrar a la Xina, un estat no democràtic.
En aquest sentit doncs, la hipocresia és el denominador comú del COI, tot i el pas dels anys, es mou per conveniència, sempre ho ha fet, fins al punt que fins i tot se’n van organitzar uns a l’alemanya nazi de Hitler i tothom tan content.
.

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2009

Com ja és costum, concedeixo quatre premis als millors esportistes de l’any. El millor conjunt, en categoria masculina i femenina i el millor esportista individual, també en categoria masculina i femenina. Aquí van els meus ‘guardonats’.
(Avanço que els premis són a títol honorífic, que ningú em vingui a demanar ni un cèntim d’Euro.)

.

Millor equip masculí: sense cap mena de dubtes el millor conjunt de la temporada ha estat el F.C. Barcelona. Guanyar totes les competicions en les que ha participat (excepte la Copa Catalunya) no ha estat a l’abast de cap equip amb anterioritat i no crec que m'equivoqui si apunto que costarà molt que això torni a passar.

Em permeto un accèssit pel meu C.E. Sabadell, que va aconseguir una meritòria quarta plaça que ens va donar dret a jugar les promocions d’ascens a Segona Divisió A, tot i que el somni va ser negat per un arbitratge horrorós, d’aquells que fan pudor a podrit.

Millor esportista masculí: Aquest any li donaré aquest ‘títol’ a en Pau Gasol, per ser el primer català en aconseguir un anell de campió de la N.B.A. (amb els Lakers de Los Angeles), la millor lliga de bàsquet del món. No tant sols va ser ‘un més’ de l’equip, sinó que juntament amb Kobe Bryant, han estat les grans estrelles de la franquícia californiana.

Un parell d’accèssit més: Lionel Messi, per aconseguir, crec que de manera merescuda, la Pilota d’Or i el FIFA World Player. Se’ns dubte el millor jugador de futbol del planeta.

L’altre accèssit pel campió de l’any passat: Usain Bolt, que continua destrossant cronòmetres i és un espectacle tant dins com fora de les pistes.

.

.

.

.

.

.

.

.

Millor equip femení: (possiblement agafaré a més d’un fora de joc) va al Futbol Sala Sabadell Femení. Després de dos ascensos de categoria consecutius, estan invictes en el que portem de temporada -8 victòries de 8 partits jugats-, són líders destacades de la Divisió d’Honor -6 punts més que el segon i amb un partit menys- i ja són unes fermes candidates a aconseguir un tercer ascens consecutiu que aquesta vegada les portaria a categoria nacional.

.
L’accèssit en aquest cas va per l’equip filial del propi F.S. Sabadell Femení, que porta una ratxa similar: invicte en el que va de lliga -8 victòries i 2 empats dels 10 partits disputats, a 2 punts del líder, però amb un partit pendent-. L’ascens també les espera a elles.

Millor esportista femenina: a risc de fer-me reiteratiu, li he de donar a Mireia Belmonte. Tot i haver-li donat ja l'any passat, aquesta noia segueix mereixent el meu reconeixament, destrossa cronos i rècords. És el millor fitxatge que hagi fet en molt de temps el Club Natació Sabadell.

La caiguda del mur més famós del món

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat.
.
Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes.
.

Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.

.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques.

.
La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
.

Cruyff sí, Cruyff no

Després de la confirmació per part de la Federació Catalana de Futbol que el nou seleccionador nacional serà en Johan Cruyff, es marquen dues línies clarament diferenciades:

Una: No és català i públicament ha declarat que si no parla català és perquè no te cap necessitat de fer-ho, pel que deixa prou clar fins a quin punt s’ha integrat a la nostra societat després de viure aquí, quasi ininterrompudament, des de fa uns quaranta anys. De fet, tots recordarem que les úniques paraules que se li han sentit en català foren per un sport anti-tabac.

L’altra: És un personatge mediàtic, pel que la seva figura podria fer prendre un caire més notori a una selecció que només juga partits de costellada per Nadal. A més, segons sembla, no cobrarà i a més, aportarà alguns patrocinadors que farien entrar una bona quantitat de diners a la F.C.F..

Són dues maneres de veure (i jutjar) al nou seleccionador. És evident que les dues són certes, però hom es pot decantar cap a ‘una’ o ‘l’altra’ tendència segons el seu punt de vista personal.

Personalment penso que poca importància te a hores d’ara qui sigui aquest seleccionador perquè, com ja he apuntat, la selecció és, agradi o no, de costellada. És prou sabut que sóc independentista i nacionalista fins al moll de l’os, però això no vol dir que s’hagi d’amagar la realitat. Ara per ara, és indiferent qui ocupi aquest càrrec i si aporta beneficis econòmics, tal com va tot, és per tenir-ho present.
Si bé és cert, per l’altra banda, que algú que públicament expressa la seva desídia per parlar la llengua del país que l’acull és, personalment per ell, lamentable.

La feina de veritat està en el projecte de la Plataforma ProSeleccions Catalanes, on es persegueix aconseguir la oficialitat de les nostres seleccions. De mica en mica en van ‘caient’, tot i que de moment és cert que són les de menys importància en quant a notorietat o rellevància (sobretot) mediàtica... però tot arriba.
.

Estem d'aniversari

El 23 d’octubre de 2004 –avui fa cinc anys- Catalunya es va proclamar campiona del Mundial B de Macau (Xina) al derrotar a la final 6 a 0 a Anglaterra. Era el bitllet per a disputar el Mundial A a Fresno (EEUU) el 2005 amb Espanya com a una de les rivals. Ja el 24 de març –abans del torneig- érem reconeguts per la Federació Internacional i la victòria ens permetia ser entre els millors per mèrits propis.

.

Va ser aleshores quan la maquinària espanyola es va a posar a treballar com millor sap fins aconseguir boicotejar el nostre dret legal a ser-hi presents. Les pressions de l’estat espanyol van provocar que en l’assemblea celebrada a Fresno el 26 de novembre en sortíssim exclosos. La Federació Catalana de Patinatge interposà un recurs al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) que finalment va donar la raó a Catalunya, invalidant l’assemblea de Fresno. El 24 de novembre de 2005 es repeteix la votació a Roma i Catalunya perd: 125 vots en contra per 43 a favor de l’admissió. Els polítics espanyols havien fet bé la feina utilitzant mètodes foscos de tot tipus.

.

Avui, cinc anys després, nosaltres ens felicitem per l’èxit aconseguit en guanyar el Mundial B i reclamem de nou justícia. Cal recordar però que la Federació Catalana de Patinatge sí que competeix oficialment a Sud-Amèrica al ser membre de la Confederación Suramericana del Patín.

Veure link: http://www.cspatin.org/Miembros.html

.

Extret de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes.

Premi Nobel o Premi Mediàtic?

Hi ha coses d’aquest món, moltes, que no les entenc, perquè el seu sentit és clarament contradictori.
Un exemple del que no entenc és que li hagin concedit el premi Nobel de la Pau a en Barack Obama.
Ja em perdonareu que ho porti cap a l’argot futbolístic però: amb qui ha empatat aquest home per merèixer aquest premi?

Segons el propi premiat, no és pel que ha fet sinó pel que pot arribar a fer i pel que representa. No ho acabo d’entendre, sobretot tenint en compte que les bases dels premis diuen explícitament que es concedeixen pel que s’ha fet en la seva vida, no en el que un pot fer. Perquè dit sigui de passada, amb aquestes expectatives, vosaltres, lectors d’aquest humil bloc o jo mateix en podem ser dignes guanyadors l’any vinent.

Que a l’autoanomenat ‘líder del món lliure’, que no és altra que un país que es fa un fart de fer invasions cada dos per tres, casualment allà on hi hagi petroli, per poder donar-li sortida a les seves factories d’armes, perquè no cal oblidar que els Estats Units és un dels països on més armament es fabrica, sense dir que qualsevol pot obtenir una arma sense massa dificultats, és simplement acostar-se a l’arbre que més ombra dóna. Podria caure en la broma i escarni fàcil de recordar que qui se’ls va inventar, Alfred Nobel, fou el creador de la dinamita.
Ja veieu que els del Nobel m’han decaigut completament.

Per fer-nos una idea de quelcom que ens queda més proper, és com si li donessin el premi d’economia a la ministra Salgado, a ZP, o a Solbes: no hi ha feina, cada dia hi ha més parats, no hi ha ingressos, no es compra res i encara menys es ven... solució: augmentar els impostos! Sí senyor, aquests sí que valen!!! S’han trencat les banyes per solucionar el problema! Això sí, als bancs els continuarem donat diners perquè puguin concedir crèdits. Només un problema: els diners per donar-los als bancs els treuen dels impostos que paguem, ara ja en molts casos amb els préstecs que han fet els bancs. Com a mínim, curiós.
De fet, qui encara es mereix més el Nobel d’economia és Fèlix Millet (em nego a tractar-lo de ‘senyor’) aquell sí que sap donar rendibilitat als diners, als diners dels altres en benefici propi, evidentment.

Tornant a l’inici i deixant de banda als mateixos de sempre (és que sóc tan ingenu que sempre hi caic, ja em perdonareu), mira que ho tenien fàcil per donar un premi pòstum a algú que realment s’ho mereixia. Els sona d’alguna cosa el nom de Vicenç Ferrer? Doncs això, segurament no tindrà grans repercussions mediàtiques i segur que no hi ha calés a guanyar, però el premi honorífic del Bloc d’en Manel Escribà és, a títol pòstum, per en Vicenç Ferrer.

.

Segon col·loqui @rlekinat

Demà dijous la penya @rlekinats.com, que tinc l’honor de presidir, organitzem el Segon Col·loqui @rlekinat.
En aquest cas és per un motiu molt especial: farà exactament 40 anys que el Centre d’Esports Sabadell va jugar el seu primer partit oficial en competició europea. Ho feia en la Copa de Fires, que actualment en diuen Europa League.
En el col·loqui tindrem com a ponents a varis ex-jugadors d’aquell mític equip, seran: Ismael Comas, José Luis Garzón, Chus Pereda i Mario Rolando Pini. També assistirà en Joaquim Fité, que per aquell temps era el redactor en cap del departament d’esports del Diari de Sabadell. Tot plegat moderat per en Sergi Garcés, cap d'esports de Ràdio Sabadell.
Es parlarà del partit, de la competició en general, de la temporada i de ben segur que sortiran moltes ‘batalletes’ que seran de bon grat de recordar.
.

L’acte es portarà a cap al Casal Pere Quart (Rambla de Sabadell, 69), a partir de les 8 del vespre i, evidentment, hi esteu totes i tots convidats!

.

Felicitats als arenyencs

Ens podem felicitar.
La consulta per la independència a Arenys de Munt ha estat tot un èxit en tots els sentits.
Primer de tot perquè va ser una jornada cívica i festiva en la que no hi va haver cap tipus d’incident. Ni tant sols dit d’aquella manera tan suavitzant: incidents remarcables. Res, ni no remarcables. Felicitar a totes i tots els arenyencs que es van decidir a anar a votar i deixar de banda el missatge de la por que es va vendre.
També va quedar palès el poder de convocatòria de la Falange, quasi que anava a apuntar que em feien pena. No, no seria aquest l’adjectiu més adient, però que feien pena sí que és cert.
Més apunts, ningú del govern s’atreveix a dir res, almenys de moment. Zapatero sap que deu molt a Catalunya i a la seva tribu de governants al principat i prefereix amagar el cap sota l’ala. Se li dóna bé això, tot s’ha de dir.
La ràbia amb la que s’ha atacat des de la caverna espanyola, en paraules del propi Montilla, pels que, segons ells, els hi donàvem armes (com es nota que encara no sap ni on s’ha ficat), més que ‘armes’ a ells, ens ha carregat de raons als demòcrates, a aquells qui volem passar per les urnes a decidir què volem i què no volem.
Seguint en el mateix context, la premsa internacional que s’ha deixar caure per Arenys s’ha exclamat, i no n’hi ha per menys, que un jutge posi traves a un plebiscit democràtic i al mateix temps doni raons als falangistes per manifestar-se. Ells mateixos s’ha retratat.
Per últim, perquè tot s’ha de dir, no m’agrada el doble joc al que juguen algun polítics que, teòricament, tenen molt clar que volen la independència pel seu país. No parlo de CiU, que han quedat més que retratats, ara ja de totes, totes, sabem què volen o com a mínim a què juguen. Ja no valen les mitges paraules. Parlava, tornant a l’inici del paràgraf, dels socis de govern del PSC i ICV, els ‘meus’ d’ERC. Només em ve un adjectiu al cap quan veig que defensen unes postures tan inverses en aquest tema, en teoria cavall de batalla bàsic i essencial del partit, a les que s’ha posicionat el PSC en bloc, començant per Montilla, passant per Iceta i acabant per Tura, entre d’altres. Aquest adjectiu és 'demagògia'. Senyors dirigents d’ERC, començant per Joan Puigcercós: facin-s’ho mirar. Jo, per la meva part he tingut una decepció màxima, perquè no pot ser anar a remolc, un partit com aquest ha de ser capdavanter en aquest sentit, no es pot permetre estar segon ni tan sols empatat amb el primer en aquests termes, i molt menys encara que necessitem el suport d'associacions no polítiques. En tot cas hauria de ser a l'inversa. Com va dir el propi Carod-Rovira: fets i no paraules. Si Macià o Companys alcessin el cap...

.

Barcelona, de ciutat a poble

La Barcelona de Jordi Hereu és capaç de canviar talment com un camaleó.

.

Fa un temps vam veure com expedien llicències sense mirar res més que qui era el sol·licitant, si aquest es deia Woody Allen, es concedien sense més ni més. En la resta dels casos s'hauria de veure.

.

Va rebre moltes queixes en aquest sentit l'executiu del socialista Jordi Hereu, per excés de permissibitat i aquest va donar a entendre que si la capital catalana havia de sortir en una pel·lícula, amb la publicitat que això comportava, no podia ser gratuït.

.

Tenia raó... en part. Sí era cert que un rodatge d'aquestes dimensions inspirat en la ciutat, havia de tenir les màximes facilitats, no ho era menys que els veïns afectats havien d'estar al corrent, com a mínim, dels talls de trànsit. No era lògic ni de rebut tancar carrers sense pràcticament avís previ.

.

Passat un temps d'aquests fets, ara es veu l'altre cara de la moneda amb un problema molt similar. Han obert un expedient sancionador als promotors de U2.

.

Els veïns de les Corts, últimament acostumant a bregar-se amb l'ajuntament que els ha tocat, sobretot pel tema de la requalificació dels terrenys del Mini Estadi, han denunciat l'excés de soroll i d'horari tant dels assajos com del concert del grup irlandès. I l'ajuntament, en aquest cas, els ha fet cas.

.

I jo em pregunto: perquè es passa d'un extrem a un altre amb aquesta facilitat? No és prou important que un grup musical tan conegut enceti una gira mundial a Barcelona, amb dos concerts a la capital catalana (únics en tot l'estat espanyol) com per fer la vista grossa com ja es va fer amb el rodatge de Vicky-Cristina-Barcelona?

O és que simplement li havien de donar algun os per mossegar als veïns de les Corts per poder requalificar el Mini sense més entrebancs?

.

Sigui com sigui, que es vagin oblidant d'obrir noves gires mundials, amb el que això comporta i felicitats als fans que van assistir al concert d'U2 al camp del FC Barcelona... amb aquestes perles de l'ajuntament no seria d'extranyar que haguéssin vist l'últim concert d'aquest grup a la capital catalana.

.

L'home de la lluna

És ben sabut que hi ha molta gent que viu a la Lluna, tot i que és en un sentit figurat, evidentment. De fet, només està registrada una visita -amb èxit- a aquest satèl·lit de la Terra. Ahir en va fer exactament 40 anys... o això ens fan creure.

.

Molta gent pensa que no va ser més que pantomima, una mica més de publicitat en la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica.

.

Val a dir que de qüestió pràctica en tenia ben poca, per no dir nul·la, al igual que en tindria avui dia. Bé, ara encara seria pitjor, perquè les despeses que generaria a la Terra, amb la crisi actual, seria massa per gastar-ho a la Lluna.

.

Possiblement doncs, la pregunta bàsica seria aquesta: quina necessitat hi havia a enviar a persones a passejar per la Lluna? Possiblement per aquell temps no es tenia massa en compte la paraula 'necessitat'.

.

Sigui com sigui, el 20 de juliol de 1969, Neil Armstrong i l'Apolo 11 quedaran en la memòria col·lectiva i a totes les enciclopèdies com el dia de l'arribada del primer home a la Lluna.

.

Una altra pregunta que molts es faran és: Per quan el viatge a Mart?

.

Salvem la cultura del foc!

Un dels primers descobriments de l'home (genèric) fou el foc. O millor dit: controlar el foc.

.

A Catalunya i, de fet, arreu dels Països Catalans, tenim la nostra cultura molt arrelada a aquest element. Per no anar més lluny, acabem de passar Sant Joan i, sobretot, la revetlla. On, tradicionalment, cremem els trastos vells i tirem petards.

Per les festes majors tenim els correfocs i ja no parlem si baixem fins a València, amb les falles i mascletàs.

Tot plegat forma part de la nostra cultura en el terme més ampli de la paraula.

.

Si bé és cert que és necessari tenir cert control amb la pirotècnia, ja que d'eixelebrats n'hi ha a tot arreu i que de boscos en cremen massa hectàrees cada any, tot sembla indicar que la intenció de la directiva Directiva 2007/23/CE de la Unió Europea el que busca és prohibir qualsevol festa o celebració relacionada amb el foc. Res a veure, doncs, amb el fet d'evitar possibles incendis per exemple, ja que un encenedor igualment el podrà aconseguir qualsevol.

El que resulta més curiós (o no) i un punt més per no creure en aquesta Europa, és que els Estats són qui han decidir com apliquen la normativa. És a dir, no serà el mateix a tot arreu i una prova més que els qui continuen tenint el control de tot plegat i a més, no el volen cedir, continuen sent els Estats, que es reserven per a ells el que de debò els interessa.

.

Ja sé que ja hi ha hagut multitud d'actes de protesta i des de fa temps i que, per tant, vaig una mica tard a publicar, però precisament ho volia deixar per ara, havent passat Sant Joan, possiblement la festa popular que és foc utilitza.

.

A qui pertoqui: que no ens ho prenguin!!!

.

P.D.: I jo em pregunto: quan faran una llei que prohibeixi els 'espectacles' taurins? (i fer-ho extensible a qualsevol que comporti patiment i mort completament innecessària a qualsevol ésser viu) És humà veure una persona com mata a un animal i el que potser encara és pitjor: que hi ha gent que paga per veure-ho i ho aplaudeix? Això no és cultura, és tortura.

.

Maneres i maneres de perdre el temps

És evident que el futbol és una diversió, tot i que segons com, és un patiment. Aquest segon cas pels aficionats dels equips que juguin un partit.

Malauradament però, ens estan convertint aquest esport en poc menys que un negoci on, segons sembla, tothom hi guanya... excepte el propi futbol.

M'explicaré:

Aquests dies es pot seguir un torneig de pacotilla anomenat Copa Confederacions, d'on diuen que s'ha de proclamar el campió del món (per estats)... i jo em pregunto: i què caram és doncs la Copa del Món?

En aquest torneig hi juguen els campions de cadascuna de les federacions continentals i subcontinentals del planeta més un afegit, l'organitzador, que en aquest cas és SudÀfrica.

El nivell d'aquests partits, en la majoria dels casos és patètic i amb tots els respectes possibles: algú creu que pot arribar a ser d'interès un Iraq - Nova Zelanda? Possiblement ni els seus propis estats es segueixi l'enfrontament.

I el president de la FIFA encara es queixa que els estadis són buits... en fi.

.

De moment, aquest torneig els va bé per incrementar els beneficis de la pròpia FIFA, les federacions dels equips participants i dels jugadors, ja sigui pels drets televisius (bàsicament), per la publicitat i per les (poques) entrades venudes.

A la llarga però, aquest torneig desprestigiarà el futbol en general, començant per la copa del món que ja he anomenat abans i saturarà de tal manera als aficionats a aquest esport que acabaran (o acabarem) per perdre-hi l'interès. Al temps.

Pel que fa als jugadors es queixen de la massificació en els calendaris... però no li fan un lleig a aquest torneig perquè, segons diuen, agrada jugar aquestes competicions. Ja m'agradaria veure què dirien si els demanessin jugar de franc. Segur que devaluaria l'interès dels participants.

Val a dir també, que seguint en aquesta línia, estic en contra de la competició de les nacions que estan intentant inventar-se perquè Catalunya (i Euskadi i Galícia...) pugui jugar partits oficials o de competició. Però és que les coses es fan ben fetes o no es fan. Per fer un torneig que només serveixi per omplir les butxaques a quatre arreplegats i que, a més, seria ja de bones a primeres, de segona categoria, val més deixar-ho córrer.

.

És un fet que cada dia hi ha estadis més buits, perquè la gent es reserva anar a un camp de futbol per veure un partit de debò. Els aficionats ja no van a veure al seu equip, sinó a veure un partit. Poso per exemple el FC Barcelona. en partits de lliga només és capaç d'omplir el seu estadi quan rep al Reial Madrid.

No cal ni dir l'interès que suscita les fases de classificació de la pròpia Lliga de Campions. Fins a quarts de final o fins i tot m'atreviria a dir que fins les Semis, ja no tenen interès.

.

Senyors de la FIFA, facin un favor al futbol i no s'intentin un torneig per decidir quin és el millor equip del món... simplement perquè això ja existeix. Facin anar les seves cèl·lules grises, que tenen un bon sou com per fer-ho, segur que alguna cosa sortirà. O això esperem alguns.

.

Els catalanistes 'passem' d'Europa?

Sembla que als catalanistes ens importa veritablement poc el que es digui i faci al Parlament Europeu. Brussel·les ens queda molt lluny.

.

Ja era d'esperar que tornés a vèncer l'abstenció, però aquesta vegada ho ha fet per escandalosa golejada. Només un 26% dels catalans van anar a votar aquest passat diumenge. Només un de cada quatre. És hora de fer-s'ho mirar.

.

Em quedo amb el detall de tots els polítics, tots sense excepció, lamenten les baixes participacions i que alguna cosa s'ha de fer al respecte. Malauradament només ho sentim a dir la nit de les eleccions. L'endemà mateix (ahir dilluns), ningú s'enrecordava ja d'aquest discurs.

.

Què fa que els catalanistes ens importi tan poc les eleccions del Parlament Europeu?

A - No hi tenim res a pelar.

B - No serveix per res més que enviar-hi a quatre vividors.

C - No serveix per res més que enviar-hi als qui ja no poden enviar més lluny.
D - No ens solucionaran cap problema que no podem resoldre per nosaltres mateixos.

E - NS/NC.

.

Triï vostè la que més li agradi.

Un apunt: No és casualitat que totes les respostes comencin per negació.

.

Seguim. En percentatge de vot, el PP es situa tercer (18%), molt per damunt d'ERC (9'2%), que el supera pel doble en percentatge. Una brutalitat si tenim en compte que en unes eleccions nacionals o estatals és a la inversa.

Els resultats de CiU no són per tirar coets (22'4%), tot i que superin als Populars.

Pels demés, malauradament no puc parlar de partits de tall catalanista, ja sé que hi ha qui parla en clau esquerres i dretes, perquè ja se sap que en unes eleccions tothom en fa la lectura que creu convenient i sempre de manera positivista.

Serà que jo no sé fer de polític, perquè sempre procuro identificar què ha anat malament, quins són els errors i què s'ha de fer per esmenar-ho... i a sobre ho reconec i ho dic. Què hi farem.

Fem-nos-ho mirar si no volem caure en la demagògia per simplement seguir ocupant les butaques (fins al moment) assignades i acabar per dificultar el pas als que venen darrera.

.

Baixa l'atur

Per primera vegada en molt de temps l'atur ha baixat. Concretament el dèficit és de 221 persones menys en el passat mes de maig.

.

No és gran cosa, però és un primer pas. Tot i així, hi ha totes les lectures que s'hi puguin donar, perquè per una altra cosa no donarà, però per discutir-se, què millor que una crisi econòmica?

.

Alguns ens diran 'al lloro, que no estem tan malament!' (ho reconec, la frase no és meva), altres optaran pel 'això amb nosaltres no passaria'. Malauradament segurament sí que estem tan malament com ens pensem (o més) i que amb els altres segur que estaríem igual (o pitjor).

.

Mentrestant, el finançament segueix sense arribar a Catalunya i per la burla general es segueixen posant dates per acabar amb el procés, quan del primer a l'últim saben, i sabem, que no es complirà amb el calendari que s'autoimposen.

.

Així doncs, tot i que els entesos en la matèria donen per esgotat el sistema financer i econòmic actual i apunten a que s'han de buscar noves vies, des del sector polític veuen aquesta crisi com una oportunitat... una oportunitat per tirar-se els plats pel cap els uns als altres, per enèsima vegada.

.

Tan de bo algú sigui capaç de posar-hi seny i, posats a demanar, que el nou sistema mundial estigui més acord amb el medi ambient.

.

Potser alguns pensareu que ara m'ha sortit la vena mediambiental i en certa manera és així. Sempre l'he tingut, però ara és el moment propici per exposar-la, valorar-la i posar-la en pràctica.

Vull entendre la crisi com a una oportunitat de canviar les coses i no tan sols com un problema passatger. S'ha de portar el món a una millor infrastructura i no amb actuacions que sistemàticament destrueixen el mitjà. Si és necessari crear llocs de treball a la construcció, que es facin plantes desalinitzadores i si s'han de fabricar automòbils, que aquests siguin elèctrics. No és complicat, simplement és voler-ho fer. I és evident que és necessari fer-ho.

.

Precisament és el moment de canviar els hàbits, perquè aquesta crisi no deixa de ser una oportunitat, faltarà veure si els quatre de sempre continuen tallant el bacallà fins a saturar fins l'infinit o si per la pròpia crisi hi pot haver un món menys destructiu amb ell mateix.

.