Revista digital EL SABALLUT

divendres, 26 de febrer del 2010

Ara sí... ara no


Sembla que el govern de ZP s’està doctorant en tirar enrere les seves propostes que podríem catalogar d'antipopulistes.
Si el 29 de gener ens despertàvem amb la noticia als diaris que la jubilació passaria dels 65 als 67 anys i pocs dies després varen dir només era ‘una proposta més’ a valorar, però que en cap cas estaven estudiant aplicar-ho, ahir vam viure un fet similar, aquesta vegada amb la congelació dels salaris del funcionariat... i de nou s’han tirat enrere. Per no parlar de l'augment de l'I.V.A., que porta el mateix camí.

Cada dia és més evident que el govern de ZP te menys clar què fer i com per sortir d’una crisi que dia rere dia es cobra més parats. Tal i com diuen ells mateixos ‘tot i que menys’, però l’atur continua augmentant i no sembla que hi hagi ni tan sols idees per revertir la situació.

Fins fa escassament un parell de setmanes no volien sentir a parlar de grans pactes, ara són els primers en buscar-los. Tot i que amb intencions buides, tant dins com a fora de l’hemicicle. La reforma laboral que es vol pactar amb els agents socials està encallada precisament per la poca maniobra i nul joc que donen els polítics i, com és normal (entenent ‘normal’ per allò que passa habitualment), els partits polítics entre ells es tiren els plats pel cap. Com sempre volent quedar bé ells i volent fer quedar malament als demés, oblidant sempre que l’afectat amb totes aquestes batalles és sempre el poble, aquells qui els votem –cada vegada menys- perquè governin.
I els votem cada vegada menys perquè simplement no governen. Mirar les pàgines de política és cada vegada més similar a mirar qualsevol revista groga: que si aquell que és el responsable de circulació del PP ha estat aturat per la policia per conduir begut, que si l’altre –que es fa dir socialista- cobra 36.000 euros mensuals (sense comptar dietes), que si la corrupció... pena, fàstic i vergonya aliena és el que sent (sentim) la majoria de persones que cada dia anem a treballar pensat a veure si tindrem sort i podrem arribar a final de mes. I els polítics per la seva banda que es ‘barallin’ entre ells, que les garrofes ens les haurem de treure nosaltres del foc.
.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Amb actitud es pot anar allà on sigui


Al C.E. Sabadell hem tingut unes setmanes més aviat mogudes. L’equip no donava la talla, des de la segona meitat del partit davant el Terrassa, ‘l’etern rival’, semblava que tota la feina de la temporada ja estava feta. Comportà la derrota per un escandalós 3-0 davant el València Mestalla i cal tenir en compte que el filial ché te clares opcions de descens.
Aquesta derrota es va encadenar a una altra, aquesta vegada a casa contra l’Oriola, un equip que ha rebaixar dràsticament el seu pressupost a mitja temporada, traspassant als seus millors (més ben pagats) jugadors per deixar pas a d’altres que no comportessin tanta despesa a l’entitat. 1-2 va ser el resultat i l’equip continuava sense ‘despertar’, fet que va provocar més d’una i més de dues xiulades des de la graderia.
Semblava que el ‘divorci’ entre plantilla i aficionats era complicat de defugir... sempre tenint en compte que l’equip, per noms, era un dels aspirants a quedar entre els quatre primers classificats.
La victòria –amb gol en pròpia porta- al camp del Centenari, a Badalona, després de 45 anys, semblava que donava treva a la situació, tot i que s’acostava tota una tempesta.
La visita del Barcelona Atlètic era tota una revàlida pels arlequinats, l’equip més en forma del campionat podia acabar de decidir per on aniria aquest procés. I ho va fer, però de la manera menys esperada: derrota per 2-3, però lluny de treure (de nou) les destrals, la soferta parròquia saballuda es va reconciliar amb els jugadors. Aquest fet es deu a que ho van intentar. Davant d’un rival que per joc fou superior, s’hi va posar tota la carn a la graella. Intenció, entrega, compromís, sacrifici... això és el que una afició, qualsevol del món, exigirà sempre als seus representants dins el terreny de joc i ahir n’hi ha haver.
No es va aconseguir puntuar, però es va sortir amb el cap alt, tenint clar que a Foietes es pot anar a guanyar al Benidorm.
.

dijous, 18 de febrer del 2010

Lectura: Aléxandros


Aquest mes no us recomano un llibre sinó una trilogia: Aléxandros de Valerio Massimo Manfredi.
Aquest escriptor italià, professor d’arqueologia, ha captivat el món sencer amb les seves novel•les històriques i precisament el seu primer gran èxit fou la trilogia que us recomano.
No és en va que es convertí en un Best Seller.

Per escriure-la va utilitzar com a base els escrits de Ptolomeu, col•laborador directe del conqueridor macedoni que, per cert, posteriorment a la mort del Gran, fou coronat faraó d’Egipte, per tant, els fets històrics de les rutes emprades i les conquestes obtingudes tenen un marge d’error molt petit per no dir nul.
Sempre tenint en compte que la història l’escriuen els vencedors, pel que l’èpica que comportaren les batalles, la superioritat dels exèrcits o la perícia dels grecs ja podria quedar més a la ‘bona fe’ de l’acceptació popular d’aquests fets.

Punt i apart doncs és la novel•la en sí mateixa, quan ens descriu la vida diària d’Alexandre i les relacions familiars, d’amistat i amoroses que va poder tenir, que deixa molt més a la interpretació del lector. Obre la porta a les possibles relacions homosexuals o ens acosta el seu cavall, Bucèfal, com poc menys que un pegàs.

Tot i que són uns llibres que vaig llegir farà més d’una dècada, val a dir que són dels més encertats i brillants, en quan a novel•la històrica, que han passat per les meves mans.

Si li he de posar algun ‘però’ i no és ni molt menys per qüestions literàries, serà el que em va costar trobar la tercera entrega en llengua catalana.

dijous, 11 de febrer del 2010

Una maragallada més?


Aquest matí per la ràdio pogut sentir, més que escoltar, com comentaven i debatien una altra sortida de to del conseller Ernest Maragall (més conegut com ‘el tete’).
Ja sabeu això de la fatiga de Tripartit.
Ho titllaven com a una ‘maragallada’ més, d’aquelles a les que ja ens tenia acostumats el seu germà i es preguntaven com és que a hores d’ara aquest senyor encara seia a la seva poltrona.
Primer punt: si ell creu que la gent està fatigada de Tripartit, serà perquè ell n’és el primer fatigat, per tant, el més lògic i higiènic en aquest cas seria plegar.
Segon punt: perquè després d’una sortida de to com aquesta el President de la Generalitat no l’ha cessat?

L’emissora per la qual debatien i ningú deixava res de Maragall per estripar, te clares connotacions socialistes, pel que encara m’ha sobtat més els míssils que disparaven els contertulians cap al Conseller d’Educació. Semblava doncs, una maragallada més.

Arribats a aquest punt però, hom pensa i fa les seves càbales:

És efectivament ‘una maragallada més’ a la que no se li ha de donar la més mínima importància o per altra banda ha estat el primer gest per les properes eleccions al Parlament de Catalunya?
Intenten els socialistes escombrar ERC i ICV i ocupar ells el màxim espai possible a l’esquerra del nostre país?
Aplicaran allò dels ‘si tu no hi vas ells tornen’ també a Catalunya?

Venint del partit dels socialistes, a mi ja no em sorprendria. Ernest Maragall pot tenir sortides de to, com la famosa setmana de vacances al febrer que ja tenim. Digueu-li fugides d’estudi o com us doni la gana dir-li, però que ningú el menyspreï, hi ha una dita que diu: el dimoni en sap més per vell que per dimoni.

La justícia ha de ser per a tots igual


L’incendi d’Horta de Sant Joan, com totes i tots recordem, es va cobrar víctimes humanes. Cinc bombers que feien la seva feina hi van deixar la vida i el cas arriba al Parlament per debatre i exigir, si convé, les responsabilitats de qui correspongui.
Malauradament i com se sol dir, en política tothom es tapa les vergonyes i en aquest cas no és cap diferència. El Tripartit ha vetat la compareixença d’uns altres bombers que van estar molt a prop dels que van morir, però que van tenir la sort de cara i ara encara ho poden explicar.
Ho poden explicar en sentit figurat, evidentment, perquè com ja he apuntat el tripartit ho ha vetat.
Em sembla vergonyós –i d’aquí que es tapin precisament les vergonyes- perquè les responsabilitats polítiques passaran inadvertides, estaran per damunt del bé i del mal i perquè si qui ho va viure de més a prop no pot declarar, ja m’explicareu qui ho pot fer.
És una de tantes més que acabaran explicant-nos que ‘un canvi sobtat de vent que no es podia preveure’, que ‘es van prendre les mesures adequades’ i tota aquesta xerrameca que faran servir per tapar-ho tot i tal dia farà un any.

No sé fins a quin punt els familiars dels bombers poden portar el cas als tribunals ordinaris per exigir justícia, perquè és evident que del Parlament (sí el nostre), començant ja d’aquesta manera, no en sortirà cap.

Frase cèlebre


La vida no està feta de desitjos i sí dels actes de cada un.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Si comencen a delirar...


Als socialistes els creixen els problemes. Com es diu vulgarment: si muntessin un circ, els creixerien els nans.
Ara ja no tant sols és des de dins mateix de l’estat espanyol que se’ls critica, sinó que els pals ara ja els arriben des de fora i des d’on fa més mal: l’Europa que presideixen.
S’escuden en que és una mena de ‘conspiració’ en contra d’ells, al•legant que al Parlament Europeu són majoria els de dretes. Tanmateix el que és inapel•lable és que espanya rep molt més del que ingressa a Europa i que és dels últims –per no dir l’últim- de la cua. Previsiblement és l’estat de la unió que més li costarà sortir de la crisi, fins i tot per darrera dels ‘clàssics’ Grècia i Portugal. Els estudis plantejats valoren que els diners destinats no s’han invertit correctament, alguns diuen directament que s’han gastat malament.
Sigui com sigui, l’estrella de ZP es va apagant per moments i, com malauradament ja és un costum de socialistes, sembla que el primer que els preocupa és ‘quedar bé’, per això han enviat una delegació del ‘gobierno’ a Londres per posar els punts sobre les is. O el que és el mateix: a suplicar clemència als menys europeus de tots els europeus.

S'han parat a pensar que potser si els plouen els cops de pal serà perquè estan fent alguna cosa malament?
Mentrestant, seguim tenint una colla d’alts càrrecs i funcionariat que cobren una barbaritat i només falta sentir la mofa, perquè no te altre paraula, que ens diguin que ‘només’ val 4 milions d’euros més que el fitxatge de CR9 pel R.Madrid. La diferència està en que el R.Madrid ha fet aquest fitxatge amb el seu capital, mentre que el gobierno ho fa amb els diners de tots nosaltres.
Al final resultarà que la tan famosa ‘xocolata del lloro’ ve embolcallada amb paper d’or i diamants incrustats.
.

dijous, 4 de febrer del 2010

Ens quedem sense derbi


Ja fa un parell de setmanes (ho sento, no he tingut temps abans), a l’estadi de la Nova Creu Alta, de Sabadell, es va jugar un partit de futbol entre el Centre d’Esports Sabadell i el Terrassa F.C.. Per tradició, aquest és el segon derbi de màxima rivalitat a Catalunya, després d’un F.C. Barcelona – R.C.D. Espanyol.
Tanmateix la situació esportiva d’ambdós conjunts, però sobretot per la delicadíssima situació institucional del club egarenc, ha portat a que aquest partit des d’una màxima rivalitat a un punt mort.
El partit en sí va anar de la manera esperada, com a mínim fins a la mitja part. Era qüestió de temps que el Sabadell s’imposés igual que sobre el terreny de joc també al marcador. El més complicat pel Sabadell havia de ser obrir la llauna, a partir d’aquí, el partit només podia tenir un amo. I efectivament així va ser: als cinc minuts Àxel inaugurava el marcador amb l’1-0 i les escomeses locals van propiciar el 2-0, en pròpia porta del juvenil Quim, aquest al minut 40.
El derbi havia acabat.
La segona meitat va sobrar a tothom. El Sabadell es va dedicar a mantenir la renda, sense sobreesforços, tocant la bimba i fent córrer al rival. Els egarencs només podien anar a remolc i evitar una sangria de gols que no arribaria mai degut al conformisme local.
Va donar la sensació que imperava el resultat, un 2-0 que en altres circumstàncies podria ser molt bo, davant l’etern rival mal ferit, es podria haver furgat molt més en la ferida, però no es va fer. Llàstima? Conformisme? Desídia?
Fora el que fora, aquest partit en cap moment va tenir aires de derbi, no es va ‘respirar’ ni ‘palpar’ en la prèvia ni durant el partit. Ni dins ni fora del rectangle de joc.
Semblava doncs que a Sabadell i a Terrassa ens hem quedat sense derbi molt abans del que marcava el calendari.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Dites populars catalanes


Febrer, mes mentider, un dia dolent i l'altre també.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Si es fa vaga, la farem tots. (Un xantatge de pel·lícula 2)


Per si algú tenia intenció d’anar avui al cinema, us passo una llista de les sales que avui dilluns fan vaga perquè no volen acceptar la nova llei d’igualtat en el doblatge. Extret de El Periódico de Catalunya.
Val a dir que en aquests cinemes a mi particularment, ja m’hi ha vist prou. Si ells no volen cinema en català, jo no vull el cinema de les seves sales. Em sap greu pels seus treballadors, però de ben segur que entendran que si els seus caps fan vaga pel català, molts catalans que ens sentim orgullosos del nostre idioma i ens resistim a perdre’l, fem vaga indefinida de cinema... i sobretot de gent que preten fer negoci a la nostra terra a costa nostra i sense voler integrar-se (perquè després es digui dels nouvinguts).


Multicines Abrera (Abrera)
JCA Cines Alpicat (Alpicat)
Multicines Arenys (Arenys de Mar)
Megacine (Badalona)
Multicines Baricentro (Barberà del Vallès)
Aribau (Barcelona)
Cinesa Diagonal (Barcelona)
Cinesa Heron City (Barcelona)
Cinesa Maremagnum (Barcelona)
Bosque (Barcelona)
Rex (Barcelona)
Gran Sarrià Multicines (Barcelona)
Renoir-les Corts (Barcelona)
La Maquinista (Barcelona)
Renoir Floridablanca (Barcelona)
Méliès Cinemes (Barcelona)
Nàpols (Barcelona)
Palau Balañà (Barcelona)
Comèdia (Barcelona)
Verdi (Barcelona)
Verdi Park (Barcelona)
Glòries Multicines (Barcelona)
Aribau Club (Barcelona)
Urgell (Barcelona)
Club Coliseum (Barcelona)
Cinesa Diagonal Mar (Barcelona)
Imax Port Vell (Barcelona)
Icària Yelmo (Barcelona)
MCB Cinemes (Calafell)
Sala Mozart (Calella)
Filmax-Castelldefels (Castelldefels)
El Punt (Cerdanyola del Vallès)
Multicines Llobregat (Cornellà de Llobregat)
Ocine el Vendrell (el Vendrell)
Cinemes Figueres (Figueres)
Barnasud (Gavà)
Ocine Girona (Girona)
Cinemes Albéniz (Girona)
Multicines El Nord (Granollers)
Cinesa La Farga (l'Hospitalet de Llobregat)
Rambla (l'Hospitalet de Llobregat)
Filmax-Gran Via (l'Hospitalet de Llobregat)
Kursal (Igualada)
Salon Rosa (Igualada)
Principal (Lleida)
Rambla (Lleida)
Bages Cinema (Manresa)
La Calàndria (el Masnou)
Cinesa Mataró Park (Mataró)
Multicines Olot (Olot)
Ocine Platja d'Aro (Platja d'Aro)
Capri (el Prat de Llobregat)
Ocine Roquetes (Roquetes)
Cinemes Roses (Roses)
Imperial-Sabadell (Sabadell)
Multicines Eix Macià (Sabadell)
Cinebox Espai Gironès (Salt)
Cinesa Sant Cugat (Sant Cugat del Vallès)
Sant Cugat Yelmo (Sant Cugat del Vallès)
Atrium (Sant Andreu de la Barca)
Ocine Les Gavarres (Tarragona)
Segle XXI (Terrassa)
Cinesa Parc Vallès (Terrassa)
Multicines Sucre (Vic)
Vigatà (Vic)
Kubrick Cinema (Vilafranca del Penedès)
Sant Celoni (Sant Celoni)
Vila-Seca (Vila-Seca i Salou)

Dites populars catalanes



Si vols bon aller, planta'l pel febrer.