Revista digital EL SABALLUT

dimecres, 30 de setembre del 2009

Un tercer Tripartit ja no és possible


Que algú em corregeixi si m’equivoco: la fi primordial d’ERC no és altra que la independència de Catalunya.
Si això és així i si el senyor José Montilla es torna a presentar per president de la Generalitat de Catalunya, ERC no te altra sortida que no pactar amb el PSOE (sí, ja ho sé, alguns encara estan obstinats en dir-ne PSC).
El pacte entre aquests dos partits és tan antinatura com ho seria entre ERC i el PP... tot i que també ho seria entre PSOE i PP i ja sabem com les gasten al País Basc.
Perquè afirmo tan categòricament aquest extrem? Ben senzill, les paraules de Montilla a la Festa de la Rosa, afirmant que no donaria suport a cap proposta ‘inviable’, en referència als referèndums d’autodeterminació, deixa clara aquesta reflexió.
Si en Puigcercós és coherent entre les paraules i els fets, simplement no pot fer president a Montilla.
.
Ara bé, el posicionament d’ERC continua sent el d’anar a remolc dels demés, del que en ciclisme en dirien ‘xumar roda’. Des d’Arenys de Munt es va fer una gran passada de pàgina, es va anar molt més enllà del que s’havia fet mai... de la mà de les CUP. ERC hi va donar suport, sí, però quan la feina ja era feta.
ERC, per voluntat i risc propi, no ha estat capaç de donar llum verda a més referèndums ni tant sols en els ajuntaments que hi tenen majoria fins que no ho ha fet un altre abans. Es segueixen centrant en els pressupostos generals de l’Estat, fent veure (o potser fent-ho i tot) que donen ‘guerra’ a ZP, però quina millor guerra –política, s’entén- se li podria donar que, simplement, no estar per la labor de pressupostos estatals, a fi de donar prioritat al referèndums d’autodeterminació? Sí, ja ho sé que més d’un dirà, allò de ‘estem on estem i hem fer el que sigui tangible...’, però quina millor bufetada seria que no voler-ne saber res perquè, clar i català, el que ens interessa és una cosa molt diferent?
Potser alguns pensareu que divago, que s’ha d’anar al que es tingui a la mà i procurar arreplegar el que es pugui, però és que això és el que va fer CiU durant 23 anys. Que tothom tregui les seves pròpies conclusions.
.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Setmana tràgica (futbolísticament parlant)


Aquesta setmana, amb un partit intersetmanal, no se li ha posat massa bé al Centre d’Esports Sabadell... per no dir directament que se li ha posat fatal.
.
Si diumenge passat després de la victòria curta en el marcador, però clara sobre el terreny de joc, davant el València Mestalla, ens les prometíem molt felices anant a visitar Oriola, una plaça en principi assequible i després rebent a un molt bon equip com és el Badalona, tot i que clarament vingut a menys degut a baixes per sancions i lesions, alguns comptaven ja amb 6 punt més a la butxaca. Però d’això res de res. Un penal i una expulsió, segons diuen, inexistent a Oriola, va marcar el devenir del viatge més llarg de la temporada (1-0), per contra, la falta d’encert en els metres finals a la Nova Creu Alta davant els badalonesos fou el detonant de la segona derrota consecutiva i la primera de la temporada a l’estadi (0-1).
.
En definitiva, una setmana i fi de mes que ens deixa amb mal gust de boca, a les portes de visitar un sempre perillós Barcelona Atlètic, que no ha fet el millor dels inicis precisament, però de ben segur que despertarà i al final de lliga estarà a dalt. I sinó ja m’ho direu.
.

dijous, 24 de setembre del 2009

Frase cèlebre per avui.



L'home corrent, quan comença alguna cosa, la perd per tenir massa pressa en acabar-la.
.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Gan Via de Sabadell, l'antiga via ràpida


Si no sou de Sabadell i voleu acceptar un consell d’un sabadellenc per quan hagueu de venir a la nostra ciutat, us el dono: no entreu per la Gran Via!!!
.
Per l’autopista C-58, a l’entrada de Sabadell Sud anireu a espetegar directament a allà, el que ja fa molts anys havia estat el pas de la via del tren, ara que està soterrat, va passar a ser la via ràpida pels vehicles, tot i que lògicament han anat passat els anys i s’ha quedat petita. Ara però, el govern que tenim a la ciutat (PSC amb Manuel Bustos al capdavant) s’han inventat un seguit de mesures per, suposadament, millorar-la. Res més lluny de la realitat.
.
Pels qui no sou de Sabadell, i perquè us en feu una idea, salvant distàncies, la Gran Via vindria a ser com les Rondes de Barcelona (ja he apuntat que salvant distàncies), ja que un anava d’una punta a l’altre en un temps prudencial. Punt i part en són les hores punta, que això no se salva ni aquí ni a Lima... i ho dic perquè també hi he estat a Lima.
.
Com us anava dient, la Gran Via comptava amb un carril de pujada, direcció nord i un altre carril de baixada, direcció sud. Entremig dels dos hi havia un espai inhabilitat que era utilitzat bàsicament per les ambulàncies, ja que l’Hospital de Sabadell, el Parc Taulí, es troba al costat de la Gran Via i aquestes ho tenien relativament fàcil per passar, per més hora punta que fora. Després de les obres d’aquest passat mes d’agost, s’han inventat un tercer carril, hàbil per a tots els vehicles, que creuen els ponts (o túnels), de manera que cada pont te dos carrils en un sentit i un en l’altre.
Per començar això afecta directament a les ambulàncies que comentava abans, aquestes ja no troben un carril lliure per si han de passar urgentment per, potser, salvar una vida. Ara no. Si la gran via es col·lapsa, perquè igualment es col·lapsa, les ambulàncies són un vehicle més.
Des de l’ajuntament diuen que han ‘humanitzat’ la Gran Via, perquè també li han posat semàfors i passos de vianants. Us podeu imaginar, només amb aquestes quatre paraules que el terme ‘via ràpida’ deixa de tenir sentit. Ep! Les ambulàncies, les grans damnificades, lògicament també tenen per a ells els semàfors, que si hi arriben i no hi ha vehicles aturats al davant se’l podran saltar, però si hi ha cua... ai, si hi ha cua! Més us val que no hagueu tingut d’entrar a aquesta ambulància!
.
Sota el meu punt de vista, tenim un govern municipal que segueix els passos del govern de l’estat, fa coses perquè no sigui dit que no fa res, però no hi posa ni dos dits de front al fer-les.
Segueixo pensant que el transport públic, està infravalorat pels ciutadans, però sobretot per la classe política (quants polítics agafen el transport públic per anar a la ‘feina’?). Aquesta és la mare dels ous, el camí a seguir i el que s’ha de millorar de manera diria que gairebé faraònica, perquè molta punyeta amb l’AVE, però rodalies està igual que ara que fa vint anys i ja m’agradaria saber quina és la diferència en el percentatge de gent que utilitza l’un i l’altre.
.

dimarts, 22 de setembre del 2009

6 de 6 a la Nova Creu Alta


El Sabadell va demostrar aquest diumenge que si fa les coses bé, pot ser un ferm candidat a jugar la promoció d’ascens a Segona Divisió A. D’acord que davant hi havia un fluix València Mestalla que encara està per explotar i que, sincerament, veig més tou que la temporada passada. Possiblement no arribi a explotar.
Tanmateix el Sabadell va fer el que havia de fer: marcar i sobretot, refer-se després de rebre un gol. El primer gol de Pepe Castell amb la samarreta arlequinada va ser una sabatada des d'uns 30 metres, que tot s’ha de dir, va comptar amb la inestimable col·laboració del porter txè. Igualment però els arlequinats van merèixer un marcador més favorable a la mitja part del partit, fent un futbol de primer toc digne de categories més altes. Aquest és un equip que es comença a agradar i segur que donarà més d’una sorpresa, perquè precisament amb aquests equips el més complicat és saber col·locar les peces i que aquesta maquinaria estigui ben engreixada. Diumenge es va començar a veure que aquesta màquina ho està. Juvenal, Castell, Robles i Puigdollers van demostrar un molt bon enteniment entre ells i si la mitja rutlla, la línia més potent d’aquest equip, segur que els demés s’hi aniran apuntant.
La segona meitat, amb l’1-0 al marcador el Sabadell va continuar movent la pilota d’una banda a altra, marejant a un València tocat de mort i Joel, en un contraatac hagués pogut fer el 2-0, tot i que el porter valencià va estar més reeixit en aquesta ocasió. I com se sol dir, qui perdona ho acaba pagant, així fou quan la única ocasió clara dels visitants va acabar en gol. Era l’empat a 1, que duraria escassament 80 segons, l’estona que li va fer falta a Fran per inventar-se una jugada per banda que acabaria xutant al pal, Juvenal, lliure de marca i atent a la jugada (no es pot dir el mateix dels defenses) només va haver d’empènyer la pilota al fons de la xarxa, amb el porter a terra, que no va tenir temps ni d’aixecar-se després del xut de Fran.
A partir d’aquí és quan va començar a caure pluja a dojo i poc més futbol es va poder veure. L’àrbitre es va inventar un temps de descompte exagerat que només va servir per posar nerviosa a la parròquia saballuda (de fet els valencians no van inquietar seriosament la porteria de De Navas) i perquè algun dels qui estaven al damunt del terreny de joc, inclòs el propi col·legiat, podés agafar una bona pulmonia.
.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Segon col·loqui @rlekinat



Demà dijous la penya @rlekinats.com, que tinc l’honor de presidir, organitzem el Segon Col·loqui @rlekinat.
En aquest cas és per un motiu molt especial: farà exactament 40 anys que el Centre d’Esports Sabadell va jugar el seu primer partit oficial en competició europea. Ho feia en la Copa de Fires, que actualment en diuen Europa League.
En el col·loqui tindrem com a ponents a varis ex-jugadors d’aquell mític equip, seran: Ismael Comas, José Luis Garzón, Chus Pereda i Mario Rolando Pini. També assistirà en Joaquim Fité, que per aquell temps era el redactor en cap del departament d’esports del Diari de Sabadell. Tot plegat moderat per en Sergi Garcés, cap d'esports de Ràdio Sabadell.
Es parlarà del partit, de la competició en general, de la temporada i de ben segur que sortiran moltes ‘batalletes’ que seran de bon grat de recordar.
.
L’acte es portarà a cap al Casal Pere Quart (Rambla de Sabadell, 69), a partir de les 8 del vespre i, evidentment, hi esteu totes i tots convidats!
.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Felicitats als arenyencs



Ens podem felicitar.
La consulta per la independència a Arenys de Munt ha estat tot un èxit en tots els sentits.
Primer de tot perquè va ser una jornada cívica i festiva en la que no hi va haver cap tipus d’incident. Ni tant sols dit d’aquella manera tan suavitzant: incidents remarcables. Res, ni no remarcables. Felicitar a totes i tots els arenyencs que es van decidir a anar a votar i deixar de banda el missatge de la por que es va vendre.
També va quedar palès el poder de convocatòria de la Falange, quasi que anava a apuntar que em feien pena. No, no seria aquest l’adjectiu més adient, però que feien pena sí que és cert.
Més apunts, ningú del govern s’atreveix a dir res, almenys de moment. Zapatero sap que deu molt a Catalunya i a la seva tribu de governants al principat i prefereix amagar el cap sota l’ala. Se li dóna bé això, tot s’ha de dir.
La ràbia amb la que s’ha atacat des de la caverna espanyola, en paraules del propi Montilla, pels que, segons ells, els hi donàvem armes (com es nota que encara no sap ni on s’ha ficat), més que ‘armes’ a ells, ens ha carregat de raons als demòcrates, a aquells qui volem passar per les urnes a decidir què volem i què no volem.
Seguint en el mateix context, la premsa internacional que s’ha deixar caure per Arenys s’ha exclamat, i no n’hi ha per menys, que un jutge posi traves a un plebiscit democràtic i al mateix temps doni raons als falangistes per manifestar-se. Ells mateixos s’ha retratat.
Per últim, perquè tot s’ha de dir, no m’agrada el doble joc al que juguen algun polítics que, teòricament, tenen molt clar que volen la independència pel seu país. No parlo de CiU, que han quedat més que retratats, ara ja de totes, totes, sabem què volen o com a mínim a què juguen. Ja no valen les mitges paraules. Parlava, tornant a l’inici del paràgraf, dels socis de govern del PSC i ICV, els ‘meus’ d’ERC. Només em ve un adjectiu al cap quan veig que defensen unes postures tan inverses en aquest tema, en teoria cavall de batalla bàsic i essencial del partit, a les que s’ha posicionat el PSC en bloc, començant per Montilla, passant per Iceta i acabant per Tura, entre d’altres. Aquest adjectiu és 'demagògia'. Senyors dirigents d’ERC, començant per Joan Puigcercós: facin-s’ho mirar. Jo, per la meva part he tingut una decepció màxima, perquè no pot ser anar a remolc, un partit com aquest ha de ser capdavanter en aquest sentit, no es pot permetre estar segon ni tan sols empatat amb el primer en aquests termes, i molt menys encara que necessitem el suport d'associacions no polítiques. En tot cas hauria de ser a l'inversa. Com va dir el propi Carod-Rovira: fets i no paraules. Si Macià o Companys alcessin el cap...
.

Un derbi sempre és un derbi


Doncs com se sol dir, el derbi va ser això: un derbi. Nervis, tensió i finalment un empat que va deixar a tothom (entenguis jugadors i tècnics) contents. Ni molt menys a les aficions, que esperàvem més dels nostres respectius equips. Ja no tant pel derbi, que sí, evidentment, però cap dels dos equips ha començat tal i com s’esperava i la casella de punts ha de començar a augmentar amb més facilitat, els arlequinats per jugar la promoció d’ascens i els egarencs si no volen trobar-se als llocs de descens a final de temporada. Caldrà millorar.
.
El partit podria dir sense por a equivocar-me que va ser d’una part per cada equip, la primera clarament arlequinada i la segona més aviat vermella. I d’aquí els gols: Juvenal va fer el 0-1, que va fer pensar a la parròquia arlequinada que ens tornaríem a emportar el derbi a la ciutat veïna per tercera temporada consecutiva, però un altre sabadellenc, Ivan Díaz, va empatar a la represa, 1-1, que seria el resultat definitiu.
.
Val a dir que va ser un dels partits que més que mai, o com a mínim en els últims anys, es van veure més jugadors amb passat a l'equip de l'etern rival: és el cas d'Oscar Sierra i Ivan Díaz, actualment egarencs, tenen un passat marcadament arlequinat, al igual que el porter Miguel Ángel, tot i que aquest últim no va poder ser de la partida per lesió. Mentre que per part arlequinada va jugar Blas Vílchez, que ha fet el camí inversa.
.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Frase cèlebre


Catalunya se'n pot estar de tot l'univers, però els seus veïns no se'n poder sortir sense Catalunya.
.
Voltaire. (1694-1778)

Derbi: Terrassa - Sabadell


Fins al moment no he parlat encara de futbol, cosa rara, tot s’ha de dir. El fet és que tal i com va acabar la temporada passada ens va desinflar a tots els arlequinats com a un globus. Si a això li sumem que el primer partit de lliga fou una derrota i que els arbitratges, fins al moment, ens estan perjudicant de manera notable, ja ho he dit tot. Com a mostra, vegis el partit de Copa davant el Marbella, durant la pròrroga i en un tancar i obrir d’ulls hi va haver tres expulsions de jugadors del C.E. Sabadell. Casualment (o no) dos d’ells, Juvenal i Roberto Morales, són els llançadors de penals habituals de l’equip.
.
Passant pàgina arbitral, caldrà recordar que aquest passat diumenge vam vèncer (1-0) a un Lleida sense sort en aquest inici de lliga. El primer partit s’enfrontà al totpoderós Sant Andreu de Gaspar i el segon va visitar la Nova Creu Alta, un estadi del que, si els àrbitres no ho impedeixen, poden volar molt pocs punts aquesta temporada. Però això ja es veurà.
.
Ara però, tenim davant el partit, el derbi més interessant de Catalunya si sortim de la ciutat de Barcelona: Terrassa - Sabadell.
Per tercer any consecutiu es juga el clàssic en la tercera jornada de lliga, tot i que en les dues anteriors foren a Sabadell.
En ambdues ocasions els arlequinats ens vam imposar als vermells. De fet, des que Ramon Moya resideix a la banqueta saballuda mai ha perdut davant els veïns. Tres victòries (les dues visites a Terrassa, temporades 2006-07 i 2007-08 i una a Sabadell 2007-08) i un empat (a Sabadell, la temporada 2006-07).
.
Aquest derbi torna amb un panorama força similar al de la temporada anterior, el Sabadell que apunta maneres tot i que encara és d’hora per parlar de res més i un Terrassa que sembla que no pot aspirar a gran cosa més que no sigui salvar la categoria. Ja se sap que en el món del futbol mai dos més dos són quatre, però cada vegada hi ha menys sorpreses.
.
Per últim apuntar que serà, si més no, complicat que hi hagi gaire afluència d’arlequinats a l’Olímpic de Terrassa, un pont que provoca la Diada i a més entrades a 20 Euros, la més econòmica, és un preu no massa raonable pels temps que corren... i més encara perquè es podrà seguir en directe per televisió.
.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Frase cèlebre


La dignitat de l’home requereix que obri segons la seva lliure elecció, sense cap coacció externa.
.
Pau VI. (1897 - 1978)

divendres, 11 de setembre del 2009

295 anys després


Després de 295 anys no ens han vençut. Generació rere generació els catalans seguim entestats a perpetuar la nostra cultura, la nostra identitat, el nostre país.
Tot i el decret de nova planta, dictadures militars explícites com la de Primo de Rivera o Franco i democràcies de pa sucat amb oli, com que la que prohibeix la llibertat d’expressió i el dret a decidir al poble de Catalunya sobre si vol ser un estat sobirà o no, però que sí permet manifestacions falangistes, que potser cal recordar que no són demòcrates, alhora que en prohibeix de qualsevol altre tipus amb l’excusa d’evitar aldarulls, tot i això, seguim aquí.
.
Personalment crec que possiblement i degut a tots aquest últims punts, sumats a la vergonya de l’estatut i dels pressupostos, cada vegada hi ha més sentiment nacional i independentista. Són ells qui, cada vegada més, ens estan donant la raó. No podem seguir sent els seus esclaus, no podem continuar pagant peatges per ser qui més beneficis generem, per ser no tant sols el motor, sinó la maquinaria sencera que permet que espanya encara surti als mapes.
Tot això s’ha d’acabar, per la integritat d’aquest país, d’aquesta cultura i les seves arrels i només te un fi, se’n diu independència.
.
Visca Catalunya Lliure!
.

Frase cèlebre


El sol mai ha il·luminat una causa més gran que la independència.
.
Thomas Paine. (1737-1809)

dijous, 10 de setembre del 2009

Frase cèlebre


El que lluita contra nosaltres ens reforça els nervis i perfecciona la nostra habilitat.
.
Edmund Burke. (1729-1797)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Arenys de Munt 13·09·09 (i 2)


Per si a algú li quedava cap dubte de que l’estat espanyol ha reprimit, reprimeix i reprimirà qualsevol tipus de democràcia que no ens convingui, però han permès, permeten i permetran qualsevol tipus de dictadura que sí que els convé, només hem de posar la vista a Arenys de Munt. Val a dir que és on estan tots els ulls posats, des de fa dies, sobretot des de l’espanya profunda.
.
Com ja vaig advertir anteriorment, faran l’impossible per evitar un referèndum d’autodeterminació que, a fi de comptes, no ens n’oblidem, no tindrà cap tipus de validesa. Arenys de Munt no obtindrà la independència aquest proper diumenge. He d’afegir que malauradament serà així. Però, com deia, tot i així, ja tenim un jutjat que declara il·legal aquesta consulta popular.
Tanmateix però i a arrel a aquest fet, no s’ha prohibit una manifestació de la Falange. Un partit d’extrema dreta que en el seu moment va liderar Primo de Rivera, que no destacaria per ser demòcrata precisament.
.
Així doncs, en què quedem? No hi ha suficientment democràcia com per donar-li el poder al poble, però sí que n’hi ha perquè es passegin pel carrer (perquè serà així) aquelles banderes espanyoles, tan preconstitucionals elles, amb l’aligot al centre.
.
Val a dir però que l’estat espanyol està tornant a fer una feina enorme pels independentistes, em consta que fins i tot de manera internacional serà fent famosa la consulta sobiranista, gràcies a aquesta falta de sensibilitat democràtica que els caracteritza.
.
Per la seva banda, partits polítics teòricament catalanistes també s’han posicionat contra el referèndum. Segons ells només hi ha una manera de fer política, la seva evidentment (us sona allò de ‘això no serveix per res’?), titllen de poc (o gens) madurs i adults a qui s’atreveixen a donar aquest pas, tot i que potser són ells que no s’adonen que ja estan força passadets i fa falta sàvia nova, que ajudi als interessos del país i no als seus propis, que prou falta ens fa.
.

dissabte, 5 de setembre del 2009

13 de setembre, Arenys de Munt


El fet existencial català, és a dir, la futura existència de Catalunya passa indefugiblement per la independència.
No descobreixo res si apunto que l’estat espanyol només li interessa que el nacionalisme català desaparegui. I qui diu el català, també diu el basc o gallec.
Des d’aquest estat en el que ens trobem mai s’aconseguirà que el nostre poble sigui tractat amb dignitat, només cal veure que el català està sent bombardejat contínuament, primer sent l’idioma més important del vell continent que no te oficialitat, tenint un àmbit d’uns onze milions de parlant. Les comparacions amb, per exemple, el maltès, llengua que sí disposa d’oficial europea, són simplement odioses. Per no parlar amb el bombardeig de la Generalitat Valenciana, que governa el PP, que insisteix en voler diferenciar el valencià com a llengua diferent del català. Afortunadament a Ses Illes no s’atreveixen a tant.

Així doncs, hem de ser conscients que les paraules que en un principi puguin semblar amables dels governs ‘centrals’ de torn, com el famós ‘hablo catalan en la intimidad’ d’Aznar (només escriure això ja em pica tot) o el ‘Catalunya recibirá lo que se merece’ de ZP (por fa això, perquè es pot interpretar de moltes maneres), després d’aquestes ‘aproximacions’ al principat, tenim la crua realitat, que no és altra que inversions ínfimes, impostos desorbitat en respecte a altres comunitats i en resum, un anticatalanisme que fa guanyar vots a l’espanya profunda.

És per això que és necessari que per sobreviure Catalunya necessita la independència, ja que està quedant palès que un estatut d’autonomia mínimament decent no serà mai acceptat per espanya i és per això que aquesta independència no ens la donaran, sinó que ens l’haurem d’aplicar nosaltres mateixos.

La pregunta a com s’ha de fer, la resposta és ben simple: la ONU deixa clar que un poble te el dret a decidir el seu futur, si vol o no ser independent d’un estat i que es faci mitjançant votació popular. El que ve sent la democràcia en el seu màxim exponent, que és el que es vol posar en marxa el proper dia 13 de setembre a la població d’Arenys de Munt.
L’estat espanyol però, limita aquestes consultes i només permet que siguin fetes pel propi estat. És evident que no ho faran mai i que estan vulnerant un dret internacional (una de tantes), de fet, volen evitar sigui com sigui aquest referèndum i no dubtaran a enviar les forces de repressió (en diuen 'd’ordre') per evitar-ho.

És evident que la seva democràcia, el que ells entenen per aquesta paraula, deixa molt per desitjar.

divendres, 4 de setembre del 2009

El Saballut d'agost ja a la xarxa


La revista digital El Saballut, que jo mateix dirigeixo, torna a publicar després de les vacances d'aquest estiu. Com sempre, la publiquem a la pàgina web ex-oficial del C.E. Sabadell.

Tornem amb les il·lusions renovades i amb l'esperança de millorar, a nivell esportiu per part del Centre d'Esports Sabadell, com de la pròpia revista, de la que tenim un nou disseny.

Val a dir que aquest número, que fa referència al mes d'agost, és lleugerament diferent del que seran les posteriors, ja que lògicament ens hem centrat sobretot en la pretemporada i en els fitxatges.

Us convido a fullejar-la (és gratuït, tema important pels temps que corren) i espero que us agradi!

Aquí us adjunto un enllaç directe per poder-vos baixar El Saballut.

dijous, 3 de setembre del 2009

Lectura: El pont dels jueus


Voldria encetar una nova secció al bloc, que en diré simplement ‘lectura’.
Vagi per davant que no sóc ni em considero, ni de lluny, un crític literari. Res més lluny de la realitat. Però com tothom, quan em llegeixo un llibre, em pot agradar més o menys i des d’aquí en passaria a donar la meva opinió, que no voldria que es confongués amb crítica.

Començaré per una obra de Martí Gironell, editada per Columna: El pont dels jueus.

Es tracta d’una novel·la històrica, que pot anar per endavant que es tracta d’un dels gèneres literaris que més agraeixo.
L’he trobat una lectura certament entretinguda, amena i que possiblement m’ha captivat des d’un primer moment al trobar-se en un escenari molt proper i que es pot visitar com aquell qui diu, en una escapada d’un cap de setmana o fins i tot un dia (donant per entès que qui pot estar llegint aquest bloc està a Catalunya).

De fet, recomano visitar-lo, sobretot aquest cap de setmana (4, 5 i 6 de setembre), si en teniu oportunitat, ja que fan la 11a. edició de Besalú Medieval.

Tracta sobre la creació del pont fortificat sobre el riu Fluvià, a la vila de Besalú (població de l’autor), tot i que és ‘amanit’ amb una guerra entre el comtat de Besalú i el d’Empúries i les aventures que d’ella es desprenen.
Són molt encertades les rutes entre viles, pobles i rodalies en general de les comarques on desenvolupa la novel·la, bàsicament la Garrotxa, Gironès i Empordà, així com les explicacions sobre com es vivia en aquella època.
Tampoc vull entrar en més detalls, perquè en puguin gaudir aquells qui no l’han llegit.

Si hom està una mica posat en els fets reals de la història que ens proposen pot trobar-hi anacronismes sobre personatges o fets puntuals, pel que també he trobat encertat l’epíleg, on puntualitza quines són aquestes llicències que s’ha pres l’autor per fer-se ‘venir bé’ la història, que tot i que lògicament, en si no és certa, sí que està basada en un fet real: la creació del pont.
.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Frase cèlebre


El savi no diu tot el que pensa, però sempre pensa tot el que diu.
.
Aristòtil. Filòsof.

Un agost calentet


Aquest passat mes d’agost vam veure un serial d’allò més abstracte. Els dirigents del Partit Popular llançaven calumnies –perquè no te altre adjectiu- envers el govern central, a mans del Partit Socialista. Deien que aquell executiu havia fet escoltes il·legals a membres del seu grup.
Els jutges i la policia, innocents ells, van demanar als populars que ho denunciessin.
Curiosament però, no en tenen cap prova.
Doncs bé, ens trobem que passades les vacances aquestes acusacions han acabat en res i sembla ser que aquí no haurà passat res de res.
Personalment em semblarà molt malament que ZP i cia. no hi facin res al respecte, perquè se’ls ha acusat públicament, sense aportar cap tipus de proves a cap jutjat i per tant, deixant que la opinió pública fes el seu propi judici. Que evidentment són els propis acusadors qui han quedat en evidència, però això ja són figues d’un altre paner.
Crec doncs, que serà greu que el govern no intercedeixi de cap manera en l’afer, simplement deixant córrer el tema i tal dia farà un any. No, escolti, això no funciona així. S’han fet unes calumnies envers un govern que ho estarà fent millor o pitjor, però el que és inadmissible és que es facin acusacions infundades o sense proves sobre el que sigui i sobre qui sigui. Si un és valent per acusar públicament a un tercer, però sense fer-ho formalment, també ha de ser-ho i estar preparat perquè aquest tercer l’acusi de calumniar-lo.

Quin és el problema però? Molt fàcil i molt simple: en política tothom menteix. Fa falta que recordi -per enèsima vegada- aquella frase de: ‘aprovaré el estatut que aprueve el Parlament de Catalunya’? Doncs això, que tots menteixen i encara que es tirin els plats pel cap, a fi de comptes no deixen de ser tots de la mateixa classe.