Revista digital EL SABALLUT

dissabte, 31 de desembre del 2011

Premis (B.M.E.) als millor esportistes del 2011

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Onze inicial a Eibar, on es va assolir l'ascens a Segona A.
Millor equip masculí: CE Sabadell (futbol). I és que no podia ser d’una altra manera. Per fi, després de divuit anys deambulant entre la Segona Divisió i fins i tot la Tercera, l’any 2011 serà recordat com el de l’ascens a Segona Divisió A. Amb Lluís Carreras com a director d’orquestra, homes com De Navas, Toni Lao, Agustín, Isaac Cuenca, Puigdollers, Hiroshi, entre d’altres, van apuntar els seus noms a la història arlequinada amb lletres d’or.




Les noies del Natació Sabadell amb la Copa d'Europa
Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). M'ho han posat molt fàcil aquest any sent les Campiones de la Copa d’Europa Femenina. En una lliga en la que el nivell és baix, aconseguir una fita com la de guanyar una Copa d’Europa es fa, si més no, complicat. Precisament el baix nivell competitiu en la lliga domèstica no permet foguejar-se amb rivals d’entitat amb les que es pugui calibrar el potencial necessari per triomfar a Europa.









Isaac Cuenca, molt estimat pels arlequinats.
Millor esportista masculí: Isaac Cuenca. El reusenc de naixement i sabadellenc d’adopció va passar de jugar la lliga juvenil a destacar de manera descarada a la Segona Divisió B, una categoria complicada pels qui pugen, precisament perquè hi ha molts jugadors que ja hi van de tornada. L’ascens a Segona Divisió A amb el CE Sabadell, sent una peça clau (amb només 19 anys!), parla per si mateix.
A més, cal destacar que en sis mesos ha passat de jugar en camps com el Camp Nou de Dènia o Los Arcos d’Oriola a proclamar-se campió del món amb el FC Barcelona.










Laia Sanz amb la moto del Ral·li Dakar.
Millor esportista femenina: Laia Sanz. Primer any que competeix en el Ral·li Dakar i assoleix la victòria. Reconec que no sóc gaire donat al món del motor, però quan al currículum hi ha, a més, onze campionats del món i deu d’Europa de Trial, no és per casualitat.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Dita catalana



Per Sant Simó mor la mosca i el moscó.

Dita molt antiga de la ciutat de Mataró que celebra la festa de Sant Simó el 28 d'octubre a la seva ermita. Aquest dia es mengen els "sabres" de Sant Simó.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Dita catalana



A Sant Francesc, agarra l'escopeta i ves.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Dita catalana



Pel setembre, cull les pomes, abans no vinguin les bromes.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Els meus motius per no haver votat ni votaré mai a CiU

Sé que els motius per votar a algú han de ser per estar en sintonia amb el pensament i raonament de les idees que uns promouen, fins aquí d’acord. El problema és que per votar a CiU has de creure el que et diuen que són, però no mirar els seus actes.

Ja se sap que en un moment donat hom pot haver de d’actuar de manera antinatural, de manera que no es pugui entendre massa, però si la situació et deixa entre l’espasa i la paret, un ha d’escollir per la menys dolenta.

Tanmateix, aquest no és el cas de CiU. CiU, com en la majoria d’eleccions, no va guanyar-les per les seves genials idees, sinó perquè els seus antecessors van ficar la pota fins la cintura i fins al moment han demostrat que de fer servir les tisores en saben una estona. És molt fàcil i agraïda aquesta feina, tot s’ha de dir, només has de donar les culpes als altres, tu et limites a procurar que el forat no sigui cada vegada més gran.

Ara bé, què hem de fer amb el concert econòmic? En principi era el punt fort del seu programa electoral, però tot i la molta xerrameca, la veritat és que s’ha quedat a mig camí.

Ja sabem que a les espanyes els costa no poc, sinó poquíssim, desviar-nos l’atenció només cal que ens toquin la llengua i hem d’imposar tots els nostres esforços en salvar-la. Tema concert econòmic no aparcat sinó oblidat.

Sóc dels que no està per mitges tintes, no m’agrada aquesta manera de fer que han tingut sempre del sí però no, no però sí.
Us en faré un exemple, gairebé una metàfora: algú s'imagina anar a un bar, demanar un entrepà de formatge, que li serveixin un cafè amb llet i el cambrer ens el faci prendre dient-nos que a fi de comptes el formatge i la llet són làctics i  ambdós provenen de les vaques. Oi que no cola? Doncs això bé a ser el mateix. 
Sé que aquesta vacil•lació sempre els ha servit per guanyar vots, per fer creure que es guanyava terreny, encara que fos a passos de formigueta. La veritat és que en l’actualitat a aquesta gent si munten un circ els creixerien els nans: tenen com a soci preferencial al PP –ells sabran perquè- però precisament varen ser els primers en atacar la nació amb el tema de la llengua, destrossar l’estatut i fins al punt d’anul•lar la commemoració de la Diada Nacional en una ciutat que governen (gràcies al mateix suport de CiU).

Fa molt de temps que s’ha d’actuar amb valentia i dient les coses clares, com fa el PP amb les seves idees (mal que em pesi posar-los com a exemple), que estan contraposades a les nostres, però almenys sabem a què ens enfrontem, sense cartes marcades. Aquest sistema del ‘crec que sí, però penso que no’, a l’espanyola, ja el fa servir el PSOE, aquells que ens volen fer creure que són defensors dels nostres drets però que a la més mínima han demostrat, demostren i demostraran que no és aquesta cap prioritat ni voluntat del seu partit.

divendres, 23 de setembre del 2011

Dita catalana



Pluja de tardor, fa bona saó.










Avui mateix entrem a la nova estació: la tardor.

dijous, 22 de setembre del 2011

Dita catalana


El setembre és veremador, i es fa vi del bo i millor.

dijous, 5 de maig del 2011

Quan informar passa a un segon pla

Alguns recordareu com fa uns anys un diari del nostre país s’anunciava dient: ‘les vaques volen. Si ho diu La Vanguardia, és veritat’. Era una exageració i evidentment es mirava de donar aquest sentit a la ‘noticia’. Tanmateix, últimament (insisteixo), hi ha qui vulgui fer-nos creure el que no és cert.
En aquest sentit, la professió de periodista està perdent el seu estatut d’això mateix: professió, per passar a ser mers pamflets publicitaris amb interessos propagandístics de tercers. A vegades barroerament ocults de tant que se’ls veu el llautó.
Tots sabem que en diaris, ràdios, televisions... mitjans de comunicació en general, hi pot haver la clàssica ‘columna d’opinió’, on un destacat, o simplement mediàtic, personatge fa pública la seva valoració, ens mostra el seu punt de vista, sobre un fet. Com estic fent jo ara i aquí.
Tanmateix però, sembla que la necessitat de fer creure el que no és s’està fent un forat més que important en mitjans de comunicació que, tot i tenir els seus interessos (els que siguin), haurien de mantenir un mínim de rigor.
El cas que probablement ens haurà impactat més seran les falses fotografies de Bin Laden mort. En menys de 24 hores s’ha demostrat la falsedat de les instantànies.
Altres fan compostos de diferents fotografies per augmentar el nombre de persones en un acte o fer veure que algú ocupa un lloc més destacat del que veritablement li ha correspost.
Casos encara més banals són en els diaris esportius, en concret n’hi ha un que s’està cobrint de glòria, eliminant jugadors a fi de fer creure que un jugador contrari queda en descarat fora de joc o movent la cama d’un altre perquè sembli que una falta no és tal.
A més, ho disfressen dient que ha estat un error involuntari. En ple segle XXI, qui més qui menys ja sap com funciona un ordinador i anomenar a segons què ‘error’, és riure’s d’aquell qui ha comprat, ha pagat, s’ha gastat els seus diners, per estar informat i no pas enganyat.
Això pel que fa a fotografies, però no oblidem les ‘denuncies’ radiofòniques de dopatge, tot i no comptar amb cap mena de prova.
I ja no parlem de la poca o nul•la imparcialitat en partits que, en teoria, haurien de tenir.
No són tan importants, com dic són més banals, però no cal oblidar aquella famosa frase lapidària: ‘el futbol és l’opi del poble’ i segons quines males informacions poden portar a mals entesos i a alguna cosa més que rivalitat esportiva a aquells qui es creguin les mentides que alguns publiquen.

Sota el meu punt de vista tot això va en contra d’una professió que tenia (alerta que ja ho dic en passat) aquell estatus que anomenaven el quart poder, o quart braç, rere els ‘oficials’ polític, policial i judicial.

Tanmateix em sorprèn que fins al moment cap col•legi de periodistes hagi fet res per mirar de reconduir la situació. Perquè els propis periodistes són (haurien de ser) els màxims interessats en mantenir el rigor, que per això la gent els compra –comprem- les noticies.

El resum de tot plegat és: no et creguis ni tan sols allò que els teus ulls vegin.

dimarts, 3 de maig del 2011

El passat dissabte el Centre d’Esports Sabadell es va proclamar campió del Grup III de la Segona Divisió B. Ho feia gràcies a la derrota ‘in-extremis’ del Badalona, que va caure al camp de l’Alzira per 2-1. Amb aquest resultat i a falta de només dues jornades (sis punts) en disputa, el líder Sabadell avantatjava al segon classificat (Badalona) en set, fet que donava el campionat al conjunt entrenat per Lluís Carreras abans de disputar el seu partit de la mateixa jornada davant l’Alcoià.

L’endemà diumenge la Nova Creu Alta va presentar la millor entrada de la temporada: 6.105 espectadors, segons xifres oficials del club, van veure en viu i en directe el partit.

En el pròleg l’equip alacantí va fer el passadís d’honor als campions de grup (foto) i aquests el van fer a les jugadores del Club Natació Sabadell, que el passat cap de setmana van guanyar la Copa d’Europa de Waterpolo. Moltes felicitats a elles també!

El partit en sí, indubtablement es va veure afectat per la consecució del campionat. Els jugadors del Sabadell no varen sortir amb l’energia habitual i d’aquí que s’arribés a la mitja part amb 0-1 al marcador. En la segona tot va canviar, els arlequinats es van treure la son de les orelles i van posar setge a la porteria visitant que, tot i les múltiples ocasions, no van poder perforar.

Com també era d’esperar, el públic assistent no va deixar d’animar durant tot l’encontre i es va viure una festa que ni la derrota va poder deslluir. Lògic si tenim en compte que es vivia un moment històric, ja que és la vuitena vegada en la més que centenària existència del club que s’aconsegueix un campionat, sempre entre Segona A, Segona B i Tercera Divisió.

Ara però i en paraules del propi Lluís Carreras, queda pendent el premi gros: l’ascens de categoria. Aquest sí que és el CAMPIONAT, en majúscules.

En aquesta jornada a més del Sabadell també es va classificar com a campió el Reial Múrcia, que ho feu al grup IV.
En el grup I el líder és el Lugo, que avantatge en cinc als seus immediats perseguidors, el Guadalajara i el Reial Madrid-Castilla. En la propera jornada visita l’Extremadura, equip ja descendit a Tercera, pel que sembla que ho te tot de cara per certificar el campionat abans de l’últim partit. Si no fora així, en la 38a. i darrera jornada rep a casa al Pontevedra equip que, molt probablement per aquelles dates ja sigui també equip de Tercera. Un calendari més que assequible.
El grup II és el que tindrà més emoció fins la darrera jornada per assolir el campionat. El líder Mirandés està només 3 punts per davant de l’Eibar i, a tenir molt en compte: el gol-average particular és a favor dels guipuscoans. El Mirandés visitarà Logronyo, en la propera jornada, equip que també es troba a només 3 punts de la places de Play-Off, pel que res fa pensar que tinguin una tarda plàcida. Per contra, l’Eibar visita al fanalet vermell i ja descendit Barakaldo, pel que res fa pensar que pugui punxar. Sembla ser doncs, que es dictarà sentència en la darrera jornada.

Posteriorment a tot això, el dilluns 16 de maig, a la seu de la Federació espanyola de futbol, es farà el sorteig d’aparellament. A primera vista sembla que els rivals més complicats han de ser Múrcia i Sabadell, els ja campions, per allò d’arribar frescos, amb un temps prudencial per preparar les eliminatòries i, previsiblement, nets de targetes. Caldrà esperar per veure-ho.

dimecres, 20 d’abril del 2011

A l’atenció del President de la Generalitat de Catalunya

Benvolgut senyor Mas, president de Catalunya i de tots els catalans, em vull dirigir a vostè com a cap de l’executiu d’aquest petit país.

Passat ja els 100 dies de ‘pau i treva’ (per cert, que vostè no va donar a l’anterior govern) no trobo cap moviment tàctic d’aquell suposat govern dels millors. Més aviat trobo que ha tirat pel dret i en el sentit més fàcil: retallar dels pressupostos on segurament, com a mínim així ho entenc, s’hi aboca més el sac. Greu error, ja que si hi ha dues partides pressupostàries que són intocables, en el sentit negatiu, són precisament sanitat i educació.
Crec que en aquest extrem hi estarem d’acord el 99% dels votants... vull dir de les persones.
Tanmateix s’ha pogut constatar que a l’hora de la veritat s’ha cagat una mica al damunt (amb perdó de l’expressió).
Primer en les retallades a sanitat, que han acabat sent reubicacions del personal i més del mateix en educació, amb la sisena hora amunt i avall.
Resumint els comptes, ha acabat marejant la perdiu i no ha aconseguit retallar per on inicialment ho ha intentat. Això sí, les llistes d’espera seran més llargues.

D'altra banda deixant apart que els seus eurodiputats deixaran d’anar en ‘Busines Class’ fins a Brussel•les, no he sentit a dir res sobre reduccions en aquestes partides pressupostàries, tot i les seves pròpies i encertades acusacions, en el seu moment (a l’oposició), que van fer sobre l’anterior govern i els seus càrrecs directes i de confiança. Vostès no n’han suprimit, és més, directament han adjudicat a un bon grapat de cònjuges, que en cap cas dic que no siguin persones prou aptes, però sí que em pregunto si són absolutament necessaris/necessàries, sobretot tenint en compte que quan vostès eren a l’oposició s’hi van acarnissar. Curiós, si més no.

No voldria oblidar la seva xulesca actuació de cara a les properes eleccions espanyoles, aquelles a les que alguns anomenen ‘generals’, dient que farà passar pel sedàs a qui vulgui pactar alguna cosa amb CiU i, per tant, el govern català.
En altres paraules, que si la bossa no sona, vostè no signarà acords.
Malauradament li he de recordar que aquesta tàctica ja va ser emprada amb anterioritat per vostès mateixos i els va portar a un simple pacte de no agressió entre el govern català i el de Madrid. És més, si no signa vostè ho faran els bascos, com han fet en els darrers anys i tot arreglat... per ells, bascos i espanyols.

Capítol apart mereix el simulacre d’aferrissat catalanisme extrem amb la seva votació favorable en la consulta per l’autodeterminació del poble català. Per contra, en el Parlament, que és on s’ha de fer, que és on ‘val’, s’hi va abstenir, sabent que això feia guanyar al no. Aclareixi els termes si us plau, o és que sí o és que no, però si a hom li pregunten si vol ser independent no hi ha escala de grisos per matisar.

Bé farien en aclarir també en quin punt es troba aquest afer entre Convergència i Unió. Com a mínim amb el tripartit sabíem qui defensava cada cosa. Sabíem on tenien les convergències i les unions i on les divergències i desunions.
(Demano perdó al lector pel facilíssim joc de paraules, no s’ho mereixia, però tenia la necessitat de deixar-ho anar).

Així doncs, passats més de 100 dies de gràcia, em farà el favor d’explicar-me (explicar-nos a tots els catalans, ja s’entén) si te alguna idea, ni per remota que sigui, de com sortirem –o com fer-nos sortir- de la crisi?

Molt honorable, moltes gràcies per endavant per la seva resposta.

divendres, 25 de març del 2011

Dita catalana

Si plou a Sant Marc, quaranta dies de fang.

dimarts, 8 de març del 2011

Deu, molt més que un número.

El Centre d'Esports Sabadell s’ha situat líder del grup III de la Segona Divisió B a deu jornades per la conclusió del campionat.

Portàvem vàries setmanes segons, acostant-nos cada vegada més, però incapaços d’assolir aquest liderat, tot i les ensopegades constants del Badalona, que era qui l’encapçalava fins al moment. Quan ells empataven, nosaltres també ho fèiem i quan nosaltres guanyàvem, ells no eren menys.

Això fins aquest passat diumenge que, contra pronòstic, el Badalona va deixar escapar un parell de punts al camp del Centenari (el seu estadi, a Badalona) contra el Dènia (van empatar 0-0), un equip de la part baixa de la taula. I per trencar més pronòstics, el Sabadell visitava Ses Illes... Ses Illes maleïdes gairebé m’atreviria a dir. Feia deu anys (deu!!!) que no guanyàvem cap partit allà. Ni Mallorca, ni Sporting Maonès, ni Atlètic Balears. Res de res.

Doncs diumenge passat, mira per on, vam trencar dues ratxes de cop: victòria i liderat. Ambdues feia deu anys que no es donaven.

I a partir d’aquí, el que més importa: procurar mantenir aquest avantatge respecte a la resta dels rivals deu jornades més.

Sembla que el número ens acompanya perquè, casualitats de la vida: qui va marcar el gol de la victòria a Mallorca fou el sabadellenc Juvenal Edjogo. Dorsal 10.

Ara ens queda fer un final de lliga deu. Només queden deu partits.

dilluns, 7 de març del 2011

Ja la tenim aquí

Ja hi som. Ja tenim muntada la setmana blanca de l’ex-conseller Ernest Maragall. Sincerament encara no entenc a Sant de què hi va haver una ment pensant que pensés en posar en pràctica aquestes vacances que, això sí, són molt comunes a la resta d’Europa. Una ment que hi pensés i un conjunt prou important que li donés suport, evidentment.

Però aquí és diferent que a Europa. No l’hem tingut mai aquesta Setmana Blanca i per contra, les vacances a l’estiu són més llargues. És simplement una qüestió sociològica. Aquest, per regla general, no és un país d’esquiadors (n’hi ha, evidentment, però ni de conya que en la mesura de la resta d’Europa), en canvi sí som molt més d’anar a la piscina. Perquè aquí a l’estiu fa (massa) calor. Així de simple i fàcil d’explicar del perquè més vacances a l’estiu són més llargues.

No es tracta de reduir, retallar o per contra eixamplar, ja siguin els dies lectius o be les vacances, simplement es tracta de reubicació. I quan es parla de reubicació val a dir que ja es toca quelcom més perillós. Perillós perquè la vida familiar va íntimament lligada a l’escolar. Agradi o no. Perquè aquells qui diuen que es tracta el col•legi com si fos un ‘pàrking’ dels fills ho diu des de la més absoluta desconeixença –en el millor dels casos- o des de la més absoluta hipocresia –que seria molt pitjor-.

La pregunta clau en tot aquest procés de l’anomenada setmana blanca és: no hi ha (o ‘havia’, perquè ara ja no manen els mateixos) prou problemes i fets a solucionar com per pensar un sol segon en horaris establerts, coneguts, consensuats...? en fi, que ja estava bé com estava, ningú havia demanat res en aquest sentit ni ningú s’havia queixat.

Sigui com sigui, doncs, igualment passo a donar-li les gràcies a l’ex-conseller Maragall per donar-me l’oportunitat de gastar-me uns diners en el Casal de la Setmana Blanca. Diners que de ben segur que serviran per reduir l’atur del país i, de passada, engreixar les pobres arques públiques pels impostos que es recapten sobre els mateixos.

Potser alguns pensaran que són diners que igualment m’hauria de gastar a l’estiu, en el ‘Casal d’estiu’ de torn, però segur que penseu que aquell Casal reduirà el seu preu?

Cap problema: pagarem de nou i així podrem ser feliços sabent que altra vegada hem pogut aportat a l’estabilitat econòmica, reduir l’atur i, de nou, pagar més impostos per les arques públiques que, pobretes elles, estan molt buides.

dijous, 3 de març del 2011

Dita catalana

Aigua de març, herba als sembrats.

dilluns, 28 de febrer del 2011

Dita catalana

Febreret el curt, amb vint-i-vuit dies en surt.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Frase cèlebre.


Mai un home ha de lamentar-se dels temps en els que viu, doncs això no li servirà de res. En canvi, en el seu poder està sempre millorar-los.

Thomas Carlyle.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Dita catalana


Si el febrer no febreja, tot l'any bogeja.

dijous, 17 de febrer del 2011

El Govern dels millors... endollats.


Una prova més que els polítics, siguin del color que siguin, tots són iguals.

Artur Mas es va omplir la boca amb allò del ‘govern dels millors’ i fins i tot va semblar que així podia ser quan va fitxar al socialista Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura.

Tot i així, com dic, no han trigat pas gaire a endollar a la família. Si Ernest Maragall és el ‘tete’ del president Pasqual Maragall i Apel•les Carod ho és de Josep Lluís Carod, entre d’altres, i van ser durament criticats, ara tenim a la Generalitat a Oriol Puig, el ‘tete’ de Felip Puig. Però no queda en aquesta anècdota, també les respectives senyores dels diputats Pere Macias i Josep Rull i la del president dels Ferrocarrils de la Generalitat, Enric Ticó, formen part del Govern presidit per Artur Mas.


És evident que s’han donat pressa a assegurar que la seva trajectòria i professionalitat les avalen i jo no ho nego pas. Però no m’agrada veure com alguns, després de criticar d’una manera duríssima als ‘endollats’, ara es dediquin també a fer de lampista.

Curiós, si més no, aquest Govern dels millors. Dels millors... endollats.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Frase cèlebre


L’home que es mostra amable i cortès amb un estranger demostra que és ciutadà del món.

Sir Francis Bacon.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Sóc molt de Raül Agné



Sense buscar-lo o sense esperar trobar-lo, els defensors de la 'causa catalana' ens hem trobat amb un nou heroi. No és altre que Raül Agné, l’entrenador del Girona F.C..

La història, qui més qui menys, ja la sap tothom: va voler respondre en català a una pregunta formulada en català en la roda de premsa posterior al partit entre l’Osca i el Girona, al rebre una esbroncada per part dels presents que no eren capaços d’entendre la nostra llengua, simplement va donar per acabada la roda de premsa.

No li falta raó quan comenta que si hagués de respondre en anglès, francès o alguna altra llengua, diguem-ne forastera, no hi hagués hagut reacció per part dels anomenats presents. Però el tema és que la pregunta era en català i la resposta també.

Segurament Raül Agné, sense voler-ho, s’ha convertit en un defensor de la causa catalana, tot i que ell, matisant ha volgut deixar clar que hagués fet el mateix si el cas hagués estat invers, és a dir, que uns catalans vetessin el castellà. Perquè es tracta d’un tema de respecte, simplement.
Tot i així, per més que a les espanyes vulguin fer creure el contrari, això aquí no passa. És a dir: aquí respectem, són altres els qui no respecten.

Des d’ara doncs, em considero molt de Raül Agné i, com ho he estat sempre, del respecte que s’ha de tenir a qualsevol cultura que no sigui la pròpia.

dilluns, 17 de gener del 2011

Dita catalana


Per Sant Antoni un pas de dimoni.



(Fa referència a que el dia es va allargant mentre la nit és cada vegada més curta)

dijous, 13 de gener del 2011

Els bancs i caixes: els grans estafadors

Ara es dediquen a fer d’agents d’assegurances, d’agents immobiliaris, d’assessors fiscals i laborals i qui sap de quantes coses més.

Estic parlant dels bancs i caixes d’aquest país. Com possiblement sabreu, ara fa un temps que l’estat els va donar una injecció econòmica als bancs i a les caixes amb la intenció que aquest concedissin crèdits a les empreses i hipoteques als particulars a fi d’activar l’economia global. Diners que, evidentment, van sortir dels impostos que totes i tots paguem.

Doncs no tant sols no han complert la seva part del tracte –que no és altre que obrir l’aixeta dels crèdits- sinó que ara, a més, es dediquen a fer la feina d’altres i evidentment a preus d’escàndol, ja que el seu marge és infinítament superior. No en va reben diners públics.

Les caixes en particular van rebre subvencions per fusionar-se, quan aquestes fusions serveixen quasi exclusivament per poder tancar oficines excedents i prejubilar als treballadors a partir dels 50 anys, mentre que les de la nostra generació haurem d’estar treballant fins els 67... o qui sap si més.

En resum, els bancs i les caixes ens han estafat a base dels impostos que paguem, ja que els hem donat diners perquè ells ens en puguin deixar (ja són nassos!) i tot i així, només han sanejat els seus comptes que han començat a minvar (que no desaparèixer) degut a les altíssimes nòmines dels seus alts càrrecs, ajudants, adjunts i endollats.

I els polítics, tant partits com personatges, com no pot ser d’una altra manera, en són còmplices actius d’aquest robatori, ja que necessiten valdre's d’ells per pagar les costoses campanyes electorals, algun que altre xalet i qui sap si rentar (digueu-ne ‘blanquejar’ si voleu) algun que altre milió.

Així va el país!

dimecres, 12 de gener del 2011

Frase cèlebre (la primera de l'any)

No s’ha que confondre mai el coneixement amb la saviesa. El primer ens serveix per guanyar-nos la vida; la saviesa ens ajuda a viure.

Sorcha Carey. (1943, Dublin -Irlanda-) Professora d'art clàssic anglès.

Dita catalana


El vent de gener porta l'oliva a l'oliver.

dimecres, 5 de gener del 2011

Dita catalana

Quan venen els tres barbuts,venen els freds cascarruts.




(Els 'barbuts' fa referència als reis mags d'orient)

dissabte, 1 de gener del 2011

Dita catalana

El qui treballa el dia de cap d'any,
te treball tot l'any.