Revista digital EL SABALLUT

dilluns, 31 de març de 2008

Frase cèlebre per avui 31 de març de 2008

Qui no coneix les tristeses esportives no coneix gens de la tristesa.

Julio Ramón Ribeyro. Escriptor peruà. (Lima 1929-1994)

Cap de setmana victoriós

Acabem de passar un cap de setmana molt i molt bo pel que fa a l'esport sabadellenc.
Tret de la (lògica) derrota del C.N. Sabadell a la piscina de l'Atlètic Barceloneta (9-16), l'OAR Gràcia-Sabadell es va imposar a la pista de l'Adrianenc per 26-30, tot i que no quedessin opcions d'ascens, els graciencs van complir.
Les grans fites però es varen veure en bàsquet i futbol, bàsicament per les aspiracions d'ambdós.
L'Image-Sabadell-Gapsa o el que és el mateix, l'U.B. Sabadell, va vèncer al Qatal-CajaSol per un clar 92-71, pel que s'ha quedat a una sola victòria de mantenir la categoria. El que fa un mes era poc més que una quimera, ara és una realitat palpable. Qui sap si, després d'aquestes tres victòries consecutives i un canvi de dinàmica ostensible, els arlequinats poden aspirar a la quarta victòria seguida davant un Càceres 2016 que ja no s'hi juga res i, de fet, ja es va guanyar al Pavelló de Sol i Padrís per 89-76. Tot i que no estarà de més recordar que porten una impressionant ratxa de 9 victòries en 10 partits.
En futbol va ser, si cap, encara més lloable la victòria del Centre d'Esports Sabadell a Montiliví, el camp del líder, Girona, per un clar 0-2. De ben segur que la tàctica 5-4-1 no era vistosa, a més de que la sort es va aliar amb els arlequinats al marcar el 0-1 al primer minut de joc. Però el que compte ara mateix és que ja se sumen 40 punts, pel que en resten només 5 pels que donen la salvació pràcticament matemàtica a falta de set jornades, és a dir: 21 punts, per la finalització de la lliga. Qui sap si guanyant diumenge vinent a la Gramanet, a Santa Coloma, es pot aspirar a arribar als llocs que donen dret a jugar la copa del rei la temporada vinent. De moment i perquè les matemàtiques són així, no s'ha tancat cap porta, hi ha temps per tot: copa, play-off d'ascens... tot i que no estarà de més oblidar que no hi ha la permanència assegurada. El que la setmana passada semblava tot perdut per l'empat a zero davant el cuer Llevant B, aquesta, amb la victòria davant el líder, rellança altra vegada l'equip entrenat per Ramon Moya.

Tot s'hi val

Cada dia tenim noves proves que espanya és un estat de pandereta. Aquí (o millor dit: allà) tot s’hi val. Un dels últims casos el tenim en el món de l’esport, per ser més concrets en el futbol. La tan cacarejada ‘lliga de les estrelles’ no és més que Can Pixa i rellisca.
He vist lligues escolars més ben organitzades on quan un la fa: la paga.
Em vinc a referir, evidentment, al tancament de l’estadi Manuel Ruiz de Lopera, del Real Betis Balompié. Segons el reglament, havien de tancar dit estadi pel llançament d’una ampolla de plàstic que, amb tant mala fortuna, va anar a parar a la cara del porter de l’equip rival (Athlètic Club de Bilbao). És evident que l’energumen que la va llançar ho va fer amb tota la intenció del món d’enviar-la allà on va fer diana. La justícia ordinària va actuar i el llançador d’ampolles va entrar a la presó, d’on en va sortir quan la seva dona va pagar una fiança de tres mil euros.
Un incís però: perquè es tanca un estadi quan hi ha llançament d’objectes i s’encerta i quan n’hi ha, però no es toca a ningú, no passa res?
Segueixo. A partir d’aquí han estat tota la setmana passada dient-nos que si el partit davant el F.C. Barcelona es jugaria a l’estadi de La Cartuja, de Sevilla mateix o al Vicente Calderón de Madrid.
D’entrada i sense saber si el reglament ho especifica o no (tot i que no te més importància ja que també és un reglament de pandereta), el més lògic seria fer jugar aquest partit en algun lloc mínimament allunyat de la capital andalusa. Quin sentit te fer tancar un estadi per anar a jugar a un que estigui, com aquell qui diu, al costat?
Per entendre’ns els qui som de les rodalies de Barcelona o, en general, aquells qui coneixen la capital catalana: suposem que tanquen el Camp Nou cosa que, per altra banda, sabem que és impossible perquè ja se’ls va indultar una vegada i això crea un precedent (reglament de pandereta), doncs en aquest suposar, el senyor Laporta sol·licita jugar a l’estadi Lluís Companys. Tot solucionat. Els culés només haurien de canviar el recorregut del metro.
Escolti, això no fa escarmentar a ningú!
A tot això, vull aclarir que els aficionats bètics, en la seva majoria, demostren setmana rere setmana ser persones, que a fi de comptes es tracta d’això. De fet, ja se sap que sempre paguen justos per pecadors.
Reprenent el fil, resulta que van els directius bètics i demanen un ajornament pel tancament de l’estadi, que hi estan en tot el seu dret si la llei preveu que es pugui fet aquesta sol·licitud. El més greu és que se’ls hi concedeixi! Quin és el motiu d’aquesta concessió? És que potser no és segur que el porter de l’Athlètic va rebre el cop d’ampolla? Que, per cert, el van haver de portar a un hospital on va ser intervingut. És que no se sap amb exactitud qui va llançar l’ampolla? O és que se li va escapar de les mans?
Com diria un amic que actualment viu a Menorca: això és indignant!
Per altra banda tenim a un tercer que ha estat perjudicat, sense venir-li a res, també ha rebut. El F.C. Barcelona. Tothom qui em coneix sap que no els tinc una especial estima. Per a mi són un club català més, el més important del país, seria estúpid no reconèixer-ho, però jo sóc arlequinat fins el moll de l’os. Fet l’aclariment, continuo: resulta, segons diuen, que han perdut al voltant de divuit mil euros perquè com que fins el dia abans del partit no sabien on haurien d’anar a jugar, han hagut de fer reserves de viatge i d’hotel per Sevilla i Madrid. La pregunta és, qui els hi abonarà aquests diners? Ja sé que per tot un F.C. Barcelona divuit mil euros és ‘calderilla’ però no tenien perquè gastar-se-la.
Finalment doncs, tancaran l’estadi Manuel Ruiz de Lopera (si és que ho acaben fent) en un partit que tingui una transcendència molt més minsa.

Una raó més per voler la independència.

divendres, 28 de març de 2008

'Metro Sabadell': sí, però...

Estic d'acord en que els temps canvien i Sabadell és en una ciutat gran en la que fa molta falta més transport públic i amb més èmfasi el que no és trànsit rodat.
Ara bé, el projecte del metro (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) està suficientment consensuat amb entitats i veïns? Les estacions es situaran allà on més convenen?
Recapitulem com està el mal anomenat metro (mal anomenat perquè per més que diguin és un tren que passa per Sabadell).
Actualment trobem la parada de Sabadell-Estació. Es remodelarà i soterrarà. Menys impacte visual i reformes que es faran 'a fi de bé'. Tot i així, farà falta un control sobre aquesta estació, ja que és propera a la zona hermètica i els qui ho conèixen ja saben que és on hi ha la majoria de discoteques de la ciutat i malauradament no tothom te el suficient control que hauria sobre ell mateix, ni tothom beu amb moderació. Espero equivocar-me i que no hi hagi cap problema.
Sabadell-Centre. Es deixa en desús l'actual estació del c./Alfons XIII (cantonada amb Rambla) i es traslladarà al Passeig de la Plaça Major. Això ja no m'agrada gens. La plaça Major és un lloc que, ja els qui ni sàpiguen res de Sabadell, es podran imaginar que és el rovell de l'ou de la ciutat i com a tal, ja està massificat de trànsit, en tots els sentits. Això farà necessària una nova parada de taxis, amb l'agrevant que això suposa a la ja massificació de trànsit rodat.
Següent parada: Creu Alta-Eix Macià. Per fi es te en compte el barri dels Tallarets! Tot i així, hem hagut d'esperar una bona colla d'anys (i tenir els centres comercials més importants del Vallès) perquè se'ns tingués en compte. Tot i així, la ubicació ja m'agradarà veure-la (c./Pi i Margal, encreuament entre c./Papa Pius i c./Borràs). A veure què serà el que ens carregarem.
Plaça Espanya. Aquesta ubicació ja és errònia. Diuen que farà d'intercanviador entre FGC i Renfe i jo crec que un intercanviador entre aquestes dues línies és innecessari. El recorregut entre ambdós ferrocarrils serà quasi el mateix.
Can Oriach - Nord. Ja era hora també que el barri més poblat de la ciutat tingués una parada de tren, tot i que, al igual que l'estació de Creu Alta, farà falta veure què desapareixerà.
Ara bé, el barri més apartat de la ciutat, Torreromeu, continua igualment aïllat. Només hi ha accés en bus o vehicle particular, és a dir, que els menors que viuen en aquest barri que volen/necessiten anar a qualsevol lloc de Sabadell (que no sigui el seu propi barri, lògicament), continuaran depenent sí o sí del bus. Ja estan acostumats evidentment, però l'espera d'un bus en aquell barri i més si és un dia festiu, pot resultat tota una odissea.
En resum, no s'ha pensat en tots i menys encara en els qui, segurament, més ho necessiten, sinó en els punts neoràlgics, però sobretot econòmics de la ciutat.

dimecres, 26 de març de 2008

Frase per avui, 26 de març de 2008

Tota dictadura, sigui d'un home o d'un partit, desemboca en les dues formes predilectes de l'esquizofrènia: el monòleg i el mausoleu.

Octavio Paz. Poeta i diplomàtic mexicà.

Quina poca vergonya

El fill de Joan Antoni Samaranch (o és Juan Antonio?), el que fora president de C.O.I. i abans Delegado nacional para el deporte (quan encara voltava el Caudillo), resulta que és l'únic membre espanyol de l'estament olímpic que va presidir el seu pare.

J. A. Samaranch Jr. ens ha sortit amb unes declaracions en favor dels atletes que aniran als JJ.OO. de Beijín en vistes dels més que provables boicots per part de ja no tant sols associacions no governamentals, sinó que estats com el francès no li està fent cap lleig a la possibilitat de boicotejar els anomenats jocs de la concòrdia.

Per resumir ha vingut a dir que els 10.000 atletes que aniran a la cita esportiva no poden ser ostatges pel moviment que, tot utilitzant els jocs olímpics, s'està fent en contra de Xina o en favor del Tibet, que pel que fa al cas vindria a ser el mateix.

Curiós, si més no, que utilitzés precisament la paraula ostatge. És a dir que, segons Samaranch Jr., són més importants els quinze dies que passaran els atletes dels jocs que no pas els més de cinquanta anys d'ocupació i repressió al Tibet.

Possiblement haurien d'haver-s'ho pensat una mica més a l'hora d'escollir on fer uns jocs olímpics. Si de veritat són els jocs de la concòrdia, comencem per destriar els estats no democràtics.

De fet diuen i és ben cert, que l'humà és l'únic animal capaç de picar dues vegades amb la mateixa pedra. Doncs sí, ja vam viure uns jocs olímpics a l'Alemanya nazi de Hitler per allà el 1936. Han passat setanta-dos anys, però no han estat suficients per entendre que aquells qui no compten amb el poble ni per decidir qui i perquè els ha de representar, no haurien d'estar a les llistes per participar en esdeveniments teòricament globals i de suposada concòrdia.

dimarts, 25 de març de 2008

Dita per avui 25 de març de 2008

Quan un colom comença a freqüentar els corbs, les seves plomes romanen blanques, però el seu cor es torna negre.


Dita alemanya.

En Carod no es presenta


El president d'ERC tira la tovallola i ja posats, demana la renovació al partit.

Diguem les coses pel seu nom: el divorci Carod-Puigcercós és més que evident i el president no té clar poder sortir reelegit davant la candidatura del Secretari General en el proper Congrés Nacional. Amb aquestes expectatives deixa el camí lliure als qui venen per darrera, amb ganes de re flotar el vaixell. De fet, ja va donar el primer pas el dia que va fer entrar del seu propi bracet a n'Hèctor López Bofill, un dels promotors de Sobirania i Progrés i amic d'Uriel Bertran, líder d'Esquerra Independentista, al partit, quan sempre havia dit que mai el deixaria afiliar-se mentre ell fora president. Possiblement va ser l'última carta que li quedava per jugar: fer amics en els corrents crítics per, com aquell qui diu, apuntar-si. L'estratègia, si és que ha arribat a això, era massa desesperada i hagués estat un llastre insuportable pels renovadors. Per cert, no deixa de ser curiós veure que les males llengües sempre han parlat d'EI com un satèl·lit de Puigcercós, per fer-li el joc com si diguéssim al de Ripoll, però resulta que és en Carod qui els hi fa aquest joc.

El tercer en discòrdia és en Joan Carretero, líder del que fora el primer corrent crític intern d'ERC, Reagrupament.cat. En principi seria aquest grup qui millor ho tindria per fer front a Puigcercós, que és qui s'ha convertit en l'home fort del partit i de fet, la cúpula del partit sembla que es va movent cap a la banda de la taula on seu el Secretari General. Val a dir que en Carod-Rovira, no ha tingut cap problema en tirar floretes cap a aquest sector, tot i no estar en desacord en l'afinitat cap als socialistes que té l'encara president del partit.

El proper dia 1 d'abril presentaran la seva candidatura a Berga.

Això doncs es redueix a tres el nombre de candidats. No em sorprèn, sincerament, com tampoc em sorprendria veure més pactes abans de les eleccions.

Amb tot, m'agrada veure com en Carod ha estat sensat i ha entès que el millor per a tots és deixar via lliure a la renovació.

Dedicat als del 'vot útil'

Ja sabem de què va servir la tan famosa bipolarització. Els catalans, la majoria, hi vam caure de quatre grapes votant massivament al ZP per evitar una possible victòria del PP (tot i que personalment no m'hi compto entre aquests). Què ens aportarà votar al ZP? Doncs la incidència serà mínima pels catalans, o per a l'espanya federal, si voleu globalitzar una mica més. És el que passa quan un aconsegueix quasi majoria absoluta: s'oblida de qui l'ha votat i del perquè. Recordeu de què vaig avisar aquí, al meu bloc, oi? Doncs això: que ja vaig avisar.

Per altra banda, tenim a CiU buscant un pacte amb els socialistes. Aquests també els dilapidarem públicament? Perquè si a ERC ha anat de poc que els hem fora del país per pactar amb ZP, haurem de fer el mateix ara que ho farà CiU. Dic jo, no? O és que el que val per uns no val pels altres?

dijous, 20 de març de 2008

Hongria, Croàcia i Bulgària ja reconeixen Kosovo




Doncs tres veïns de Sèrbia com són Hongria, Croàcia i Bulgària ja han reconegut Kosovo com a estat independent.

Una bufetada per Sèrbia i una manta que escalfarà de valent Kosovo.
Si els seus propis veïns comencen a reconèixer com a estat independent aquesta nova república, els demés no tindran més remei que seguir pel mateix camí.

L'hora de la veritat per a Kosovo ja ha començat i només queda per veure qui serà l'últim en reconèixer la seva total i absoluta independència.

dimecres, 19 de març de 2008

Frase cèlebre d'avui, 19 de març de 2008

Si la Constitució fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.
Francesc Ferrer i Gironès. (1935-2006) Polític i escriptor català.

Tindrem un Congrés Nacional mogut

Degut a l'estrepitosa davallada del vots i diputats en aquestes últimes eleccions al Congrés dels Diputats, els líders d'ERC s'han començar a moure. En un sentit o en un altre. De fet, podríem dir allò de que si munten un circ, se'ls hi haguessin crescut els nans. I és que Carod-Rovira ha hagut d'acceptar l'alta al partit d'Hèctor López Bofill, un dels promotors de Sobirania i Progrés, del que va arribar a dir que mai deixaria entrar a ERC mentre ell fora president. Doncs bé, sigui pel motiu que sigui, López Bofill ja és un afiliat més, amb el consentiment i fins i tot recolzament del propi Carod-Rovira.
Per la seva banda, tenim el moviment de Puigcercós, deixant Governació per dedicar-se en exclusiva al partit... o dit d'una altra manera: per preparar el Congrés Nacional del mes de juny. Des del meu punt de vista és el rival a batre, l'actual home fort a ERC.
A partir d'aquí, tenim a un parell més de cares conegudes:
Per una banda tenim Reagrupament.cat, amb Joan Carretero al capdavant, que ja ha anunciat que presentarà candidatura a la direcció del partit. Casualment, Puigcercós va succeir al propi Carretero al capdavant de Governació, càrrec que ara ocupa Jordi Ausàs.
Segons algunes enquestes fetes a internet, en Carretero parteix amb cert avantatge, tot i que són enquestes en les que pot votar qualsevol persona, pel que no es poden tenim molt en compte.
El quart candidat serà el líder d'Esquerra Independentista, n'Uriel Bertran. Dins d'aquesta candidatura hi trobarem López Bofill, aquell a qui Carod-Rovira no volia al partit, per tant, és possible que l'actual president busqués complicitats amb aquest grup. Tot i així, a la premsa es parla més d'un pacte entre Carretero i Bertran que en qualsevol altra possibilitat. A fi de comptes no es veuria massa lògic que es formin plataformes que no estan d'acord amb la direcció i a l'hora de la veritat es pactés amb membres d'aquesta direcció.
Haurem de veure com evoluciona tot plegat.

Free Tibet



Doncs ja tenim els primers números de quants poden ser els morts, fins al moment, per la revolta tibetana. Segons les autoritats xineses han perdut la vida tretze civils innocents (ho diuen així mateix i es queden tan amples), mentre que el govern tibetà a l'exili eleva aquesta quantitat a un centenar.

Per altra banda trobem als revoltats que s'han entregat... prometent clemència als qui ho fessin i sota l'amenaça de durs càstigs a aquells qui no ho facin.

Cada dia que passa entenc menys aquest despotisme dels govern en la plana internacional. Despotisme o passotisme, que vindria a ser el mateix en aquest cas. Com sempre, el pobre i petit té les de perdre davant el gran i poderós. El món és així des de temps immemorials. Val més mirar cap a una altra banda, perquè entre moltes altres coses, allà no hi ha petroli.

El Dalai-Lama, per la seva banda, demana aturar els disturbis, però ho fa des del seu còmode exili, aquell que el permet viatjar per tot el món (excepte la Xina) rebut arreu com a cap d'estat i líder espiritual alhora. És evident que a ningú li ha d'agradar no poder anar a casa seva i essent el líder, ha de ser desencoratgedor saber com està el seu país. Tot i així, hi ha uns límits en els què tothom diu 'prou' i qui ho pateix en primera persona, molt abans. I al Tibet, com passa o ha passat a tot arreu, es comença a separar la política de la religió.

dimarts, 18 de març de 2008

Frase feta per avui 18 de març de 2008

Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Dita popular catalana sobre el present mes de març.

NO als JJ.OO. i menys a la Xina

Són moltes les raons per les què estic en contra dels Jocs Olímpics es celebrin a la Xina. De fet, estic en contra de les bases que contemplen qui pot participar-hi i qui no. Només hi poden participar estats independents, és a dir, que ni tant sols aquells països com per exemple Escòcia o Irlanda, que participen en campionats internacionals de qualsevol esport, no hi poden competir als JJ.OO. sota la seva pròpia bandera, sinó que ho han de fer conjuntament tota la Gran Bretanya.
Això però, és només el principi de perquè estic en contra dels, teòricament, jocs de la concòrdia.
S'agreuja i molt, si parlem dels propers que es celebraran, a la ciutat xinesa de Beijing (o Pekín). Políticament estem parlant d'un estat sense democràcia, de sempre ha estat una dictadura pel que poca concòrdia hi haurà.
A hores d'ara més o menys tothom sap que pot estar passant al que ell anomenen la 'regió' del Tibet, un estat que van envair fa poc més de cinquanta anys. I escric bé amb que tothom sap que pot estar passant. Les autoritats xineses no deixen entrar a periodistes al Tibet, cosa que hauria de fer pensar a més d'un però, és clar, Xina és una potència mundial, ningú vol donar la cara pels tibetans, un poble subordinat al poder xinès. Tres quarts del mateix del que pot estar passant amb Palestina. No serien aquestes accions punibles i sancionables pel tribunal internacional de La Haya? Possiblement sí, si no fora perquè aquests estats sí que disposen d'armes de destrucció massiva. La seva possible resposta militar sí que està fora de qualsevol dubte. En altres paraules: aquests sí que fa por de veritat.
Pel que fa a l'esport pròpiament dit, possiblement també hauria de fer reflexionar a més d'un la negativa del plusmarquísta mundial, l'etíop Haile Gebrselassie, de córrer la marató per l'alta contaminació (i la humitat) que hi ha a la capital xinesa.
Recordo la negativa de portar a Atenes els 25s. JJ.OO. de la història moderna, és a dir, quan es complien els cent anys, degut a la humitat i també al caos circulatori de la capital grega. Perquè no hi va haver negativa a Beijing si els problemes eren tant similars?
Política. Al cap i a la fi, tot és política. I a qui no li agradi reconèixer aquest fet, ja pot anar fabricant-se un coet per marxar del planeta blau.

dilluns, 17 de març de 2008

C.N. Sabadell: campiones de Copa

Aquest passat cap de setmana les noies que formen l'equip de waterpolo del C.N. Sabadell s'han proclamat campiones de la competició de Copa.
A quarts de final les noies de Nani Guiu varen superar al Moscardó per 17-10. La semifinal va ser un passeig per les sabadellenques, que van guanyar per un humiliant 20-3 al C.N. Sant Feliu i ja en la final varen apallissar el C.N. Mediterrani per un clar 12-4.
Moltes felicitats noies d'or!!!

divendres, 14 de març de 2008

Cap de setmana esportiu

Aquest pot ser un cap de setmana de contrastos entre els diferents equips dels diferents esports que representen la ciutat de Sabadell.
Aquest vespre, a partir de les 9, la U.B. Sabadell (Image-Sabadell-Gapsa) visita la pista del C.B. Illescas Urban. No es pot dir que sigui un enfrontament per agafar ànims, ja que els arlequinats són divuitens a la classificació mentre que els de Toledo són tercers. Si a més tenim en compte que el partit jugat a Sol i Padrís va acabar amb un marcador de 59-87, la victòria sembla més una quimera que una altra cosa. Tot i així, els homes de Manu Guzman sortiran a la pista a buscar una victòria que els acostaria una mica més a la permanència.
Demà dissabte, a partir de 2/4 de sis de la tarda, el C.N. Sabadell visita la piscina del Plaza Saragossa. Aquest sí que serà, sobre el paper, un partit plàcid pels nedadors catalans, ja que els aragonesos són penúltims a la classificació. Si a aquest fet hi sumem que el Sant Andreu rep la visita del Barcelona i el Mataró viatge per enfrontar-se al Martiánez, la jornada pot resultar prou rodona per aconseguir assolir la cinquena plaça per trobar un millor quadre als play-off pel títol.
El Centre d'Esports Sabadell es desplaçarà fins a VilaReal, on es medirà amb el filial del conjunt groc, diumenge a partir de dotze del migdia. Els arlequinats són catorzens a la taula, amb 36 punts, mentre que els castellonencs són desens, amb 37 punts. Només un punt de diferència entre ambdós conjunts que pot fer donar un tom a la classificació. Al partit de la primera volta, jugat a la Nova Creu Alta, el resultat final va ser d'empat a 1. Val a dir que l'equip entrenat per Ramon Moya està en una dinàmica ascendent, amb dues victòries i un empat en els tres últims partits. Evidentment volen continuar en aquesta bona línia.
L'OAR Gràcia rebrà diumenge, a partir de 2/4 d'una del migdia la visita de La Roca del Vallès. Tot un derbi el que es veurà al pavelló de Gràcia. Ambdós conjunts ja no compten per optar a l'ascens, de fet estan empatats a punts, però segur que aquest fet no serà inconvenient per veure un bon derbi. El partit jugat a la primera volta a La Roca va acabar amb un empat a 26 gols.

dijous, 13 de març de 2008

Frase feta per avui 13 de març de 2008

És bo saber callar, fins que és l'hora de parlar.

Dita catalana.

Dedicat als militants d'ERC que tindrem molt a dir al proper Congrés Nacional.

ERC, agradi o no, fa falta


Quan es fa tant d'enrenou per un partit que perd tanta representació democràtica, un partit que suposadament no te massa més a dir quan s'han pronunciat les paraules independència i Catalunya, quan en donen tantes noticies als diaris, ràdios, televisions, enquestes per internet, en fan córrer rius de tinta els columnistes i en parlen hores i hores els contertulians, és que potser és quelcom més que només un partit polític. Potser és perquè la llibertat de la nostra terra, el que defensa obertament i sense por Esquerra Republicana de Catalunya és, al cap a la fi, el que tot nacionalista vol per la seva terra. O és que hi hauria algun nacionalista que en un referèndum per la independència del seu país hi votaria en contra?

On és el sostre i on el fons?

Si fa quatre anys molts es preguntaven on era el sostre d'Esquerra Republicana de Catalunya, ara es pregunten exactament el contrari: on és el fons del pou?
Sembla que estem anant de caiguda lliure, més que tocar sostre sembla que alguns van voler pujar a la taulada, han fet la patinada de la dècada i han caigut des d'un vuitè pis fins al tercer. Alguns diuen que hem de mirar vuit anys enrere, que els resultats de fa quatre anys tampoc eren realistes (tot i que els vuit diputats republicans van agafar el pont aeri durant quatre anys, no va ser cap somni). Certament ningú dins el partit es podia creure aquells vuit diputats assolits, igual que ara ha estat molt difícil de digerir la davallada fins els tres. Tot i així, qui analitzi com a bons els resultats només tenint en compte que fa vuit anys érem la riota de tothom, amb tots els meus respectes: que s'ho faci mirar.
Si tenim vergonya, analitzarem perquè ens va votar tanta gent, la feina feta al govern, amb qui s'ha fet, a qui li hem donat dues vegades la Generalitat, a qui deixem fora del nostre projecte de país... en resum, amb qui es pot comptar i amb qui no per arribar algun dia, ja sigui al 2014, abans o després, a convocar un referèndum per la independència de Catalunya.

dimecres, 12 de març de 2008

www.manelescriba.cat



Ja és definitiu. Després de pensar-hi força, he acabat per registrar el meu propi domini '.cat'. Si hi havia alguna cosa que em frenava de fer-ho era el preu, que sempre he considerat exagerat al costat dels altres dominis (.com, .net, .org ...) tot i així, he decidit fer un acte de catalanitat, si em permeteu l'expressió.
Així doncs, em trobareu ara i sempre en aquest domini: www.manelescriba.cat, us hi espero!

D'on vinc

És de justícia reconèixer que aquest servidor no va ser la meva primera opció, però degut a molts problemes de connexió de http://www.bloc.cat/, no he tingut més remei que traslladar-me. Aquesta ha estat l'única raó del trasllat.
Vaig defensar públicament al servidor tot i els problemes, que són dia sí, dia també, però la paciència té un límit i jo no en sóc cap excepció.
M'han parlat molt bé de blogger i no tinc motius per posar-ho en dubte, per tant, aquí em tindreu d'ara en endavant.
En la mesura que em sigui possible aniré rescatant els missatges publicats en l'anterior servidor, com a mínim els més interessants (sempre sota el meu punt de vista, és clar) ja que han tingut les seves hores de pensar què i com escriure, una feina que tampoc voldria llençar a les escombraries així com així, ni que quedés en l'oblid.