Revista digital EL SABALLUT

dijous, 24 de juny de 2010

Dites populars catalanes





Per Sant Joan, el blat al camp; per Sant Pere, el blat a l'era.

dilluns, 21 de juny de 2010

Cara i creu


Ahir el Barcelona Atlètic va aconseguir l’ascens a la Segona Divisió A, a costa d’una U.E. Sant Andreu que ha viscut la cara amarga del futbol, tot i quedar campió del grup III.
Els quatre campions dels quatre grups juguen una primera eliminatòria entre ells. Els que guanyen, ja estan a Segona A. Els vençuts entren a una repesca en la que paral•lelament els segons, tercers i quarts classificats ja han jugat també una eliminatòria que, en aquest cas, els guanyadors només els dóna dret a jugar una segona eliminatòria. És en aquesta on s’uneixen els dos campions de grup que no han perdut les eliminatòries amb els altres dos campions. Qui sobreviu a aquesta segona, entre encara a una tercera, d’on ara ja sí, qui la guanya, aconsegueix l’ascens de categoria.
Els que han estat els campions del seu grup i no han superat la primera eliminatòria amb un altre campió, sempre tenen preferència, tant a l’hora d’emparellar-se amb un contrari, que sempre ho fan contra el pitjor classificat, ja sigui un quart o com a molt un tercer en la primera repesca i també sempre jugant el partit de tornada al seu estadi.
Amb totes aquests condicions, és evident que els campions de grup tenen moltes possibilitats d’ascens. De fet, tres dels quatre ho han assolit. El Sant Andreu és l’única excepció. I no ho fa a costa del segon classificat del seu propi grup, el Barcelona Atlètic.
L’eliminatòria la va decidir un penal més que dubtós (segons les cròniques dels diaris esportius) en el minut 88 del partit jugat al MiniEstadi. Un 1-0 que acabaria sent definitiu ja que el partit jugat ahir al Narcís Sala es va saldar amb un empat a zero, incloent també un possible penal, aquesta vegada no xiulat... a l’àrea culé.
Sigui com sigui, el club presidit per Joan Gaspar (ex-president del FC Barcelona) seguirà una temporada més a la Segona Divisió B. Dependrà, en bona mesura, l’ell mateix si l’any vinent tornen a intentar la gesta.
La cara, evidentment, la va veure el Barcelona Atlètic, que personalment he d’apuntar que és l’equip de la categoria que més i millor futbol ha fet aquesta temporada. Un equip que si no hagués estat per certes lesions i per un inoportú mundial de categories inferiors, possiblement hagués donat encara més ‘guerra’ per la primera plaça a la taula. Finalment però, no els ha fet falta perquè el resultat final, que és el que compta, els ha sortit rodó.
.

dimecres, 16 de juny de 2010

Toca Mundial


Com a ‘futbolero’ reconegut que sóc, estic procurant seguir el Mundial de futbol que s’està disputant a Sud-àfrica, des d’un punt de vista més neutral que la majoria de persones que el segueixen perquè, simplement a la meva selecció no la hi deixen participar.

Avançada la qüestió política (un Mundial, al igual que una Eurocopa de ‘Nacions’ no és més que una qüestió política), passo a parlar-vos una mica d’esport.

No em considero un gran entès en futbol, però sí que, fora de qualsevol ombra de dubtes, sóc un gran interessat, ‘amant’ si ho preferiu, d’aquest esport.

Entenent que el primer partit de la competició sempre és de presa de contacte, que el que preval és simplement no perdre, sabrem entendre el que ha passat fins al moment. Perdre el primer partit significa no tenir marge d’error, si un pretén classificar-se, mentre que no fer-ho sempre dóna una certa confiança en un mateix, encara que el rival no fos d’una certa entitat. Si, a més, l’anomenat rival sí que tenia aquest pes específic en el panorama, molt millor. Per últim, guanyar a un rival que teòricament és superior o fins i tot aspirant al títol ha de motivar fins a cotes certament altes. Tot i això, aquest fet podria arribar a ser contraproduent, perquè ja se sap que si després es cau, la patacada és de més amunt... i evidentment fa més mal.

Moltes veus enteses i ben considerades han comentat que aquest està sent un Mundial que no passarà a la història, que és avorrit i fins a cert punt hi estic d’acord. No en el sentit d’esperar veure grans golejades o als aspirants amb 10 punts, havent jugat 2 partits. I menys encara perquè com que el futbol cada vegada és més global és de lògica entendre que cada vegada hi haurà més països amb possibilitats d’aspirar a arribar més lluny, perquè no deixa de ser una qüestió cíclica. M’explicaré: si en un Estat (o un país), en un mateix moment, surt una ‘fornada’ de 15 persones que sàpiguen jugar a futbol, ja l’hauríem d’incloure entre les favorites. No fa falta res més. Tanmateix però, fins al moment, perquè encara no està prou arrelat arreu del món, els aspirants a campió segueixen sent els mateixos de sempre.

Aquest Mundial serà com acostumen a ser els Mundials. Hi haurà equips decebedors i d’altres revelació, gairebé ningú tindrà la classificació per les eliminatòries assegurada abans de l’última jornada i de ben segur que veurem més d’una pròrroga i penals.

Els candidats a guanyar? Com ja he dit, els de sempre, no cal ni donar noms, però si hagués d’apostar per algú en concret ho faria per l’única selecció que ha estat capaç de guanyat fora del seu continent. Ni que sigui precisament per un fet tan poc objectiu, parteix amb cert avantatge, ni que sigui simplement moral... i per tant psicològic.
.

divendres, 11 de juny de 2010

Dites populars catalanes


De prop o de lluny, Corpus de juny.

dimecres, 9 de juny de 2010

Alguna cosa està canviant


Atès a les consultes sobiranistes (l’última a Sabadell el passat 30 de maig), per més que alguns vulguin menystenir-les, atès al sublim reportatge ‘Adéu Espanya?’ emès per TV3 el passat 3 de juny (i reemès ahir en horari de TN migdia degut a la vaga del sector públic), no només pel reportatge en sí, sinó precisament per haver estat emès per TV3 i atès també a que s’ha admès a tràmit una nova Iniciativa Popular per fer un referèndum oficial sobre la independència.

Segueixo pensant que, per més que els polítics són qui acaben decidint què és fa i què no, perquè voten ‘en nom nostre’, queda de nou palès que és la societat civil catalana la que més i millor es mobilitza pels ideals sobiranistes.

Vull expressar el meu total suport a aquesta ‘intangible’ societat civil, per ser valenta i fer el pas endavant quan toca fer-lo. De ben segur que des de la caverna voldran amagar-ho, de nou menystenir-la per així dir que no te incidència, que ningú hi està interessat... perquè per ells, de fet, no som ningú. Només som qui els paguem les factures.

Espero doncs que no quedi en flor d’un dia. Ànims i endavant: per Catalunya!
.