Revista digital EL SABALLUT

dimecres, 26 de març de 2008

Quina poca vergonya

El fill de Joan Antoni Samaranch (o és Juan Antonio?), el que fora president de C.O.I. i abans Delegado nacional para el deporte (quan encara voltava el Caudillo), resulta que és l'únic membre espanyol de l'estament olímpic que va presidir el seu pare.

J. A. Samaranch Jr. ens ha sortit amb unes declaracions en favor dels atletes que aniran als JJ.OO. de Beijín en vistes dels més que provables boicots per part de ja no tant sols associacions no governamentals, sinó que estats com el francès no li està fent cap lleig a la possibilitat de boicotejar els anomenats jocs de la concòrdia.

Per resumir ha vingut a dir que els 10.000 atletes que aniran a la cita esportiva no poden ser ostatges pel moviment que, tot utilitzant els jocs olímpics, s'està fent en contra de Xina o en favor del Tibet, que pel que fa al cas vindria a ser el mateix.

Curiós, si més no, que utilitzés precisament la paraula ostatge. És a dir que, segons Samaranch Jr., són més importants els quinze dies que passaran els atletes dels jocs que no pas els més de cinquanta anys d'ocupació i repressió al Tibet.

Possiblement haurien d'haver-s'ho pensat una mica més a l'hora d'escollir on fer uns jocs olímpics. Si de veritat són els jocs de la concòrdia, comencem per destriar els estats no democràtics.

De fet diuen i és ben cert, que l'humà és l'únic animal capaç de picar dues vegades amb la mateixa pedra. Doncs sí, ja vam viure uns jocs olímpics a l'Alemanya nazi de Hitler per allà el 1936. Han passat setanta-dos anys, però no han estat suficients per entendre que aquells qui no compten amb el poble ni per decidir qui i perquè els ha de representar, no haurien d'estar a les llistes per participar en esdeveniments teòricament globals i de suposada concòrdia.