Victòria arlequinada

Aquest passat diumenge el Centre d’Esports Sabadell va aconseguir la seva primera victòria d’aquesta temporada lluny de la Nova Creu Alta.
El rival era un dèbil Gavà que ha deixat enrere els seus millors temps i he d'apuntar que, si no canvia molt el panorama, són carn de Tercera. Ho dic des d’un punt de vista futbolístic i sense ganes de desprestigiar a ningú, però tant els de La Bòbila com el Terrassa crec sincerament que no arribaran a obtenir 30 punts en aquesta lliga.

Pel partit la veritat és que no va tenir cap mena d’història, als 5 minuts de joc ja guanyàvem 0-1 gràcies a un clar penal sobre Àxel, que ell mateix es va encarregar d’executar. Seguint el monòleg arlequinat (de vermell i blanc per similitud de colors, bàsicament en els pantalons i mitjons), en Pepe Castell va enviar dues pilotes a la ‘fusta’, una al travesser i l’altre al pal esquerra de l’atac saballut. Això fins que al minut 40 va arribar el 0-2, obra de Puigdollers, que es va estrenar com a golejador precisament davant el seu ex-equip.
Durant la segona meitat més del mateix, el Sabadell tocant la pilota, obrint espais i xutant, mentre que els gavanencs feien prou amb córrer darrera els visitants i la bimba. Així doncs, al minut 58 de nou Àxel marcava, aquest cop ja la sentència, era el 0-3. Fins i tot poc abans del final Roberto Morales hagués pogut marcar el quart, ja que amb una internada per banda dreta va superar el porter local amb una paràbola quan li sortia als peus, però l’ex-arlequinat Enric Socías va poder treure la pilota ja sota pals.

Un resultat que va quedar curt i que ha de servir per agafar confiança després dels últims quatre partits que s’havien comptat per derrotes.
Aquest proper diumenge a la Nova Creu Alta (17 hores), davant el Dènia (sisè calssificat), s’ha de tornar a guanyar per poder fer bons aquests tres punts i recuperar terreny perdut amb els llocs capdavanters.

.

Foto: Pol Guàrdia per ASabadell.cat.

A la memòria de Lluís Companys i Jové

Perquè serveixi com el meu humil homenatge, només volia fer un petit recordatori de que avui fa 69 anys de l’afusellament del qui era president de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys.

Tot aprofitant l’efemèride, el govern central va entregar ahir a la seva neta, a Mèxic, una declaració de reparació. Dita declaració obvia en tot moment que aquest era el president de la Generalitat de Catalunya, segons diuen, perquè la llei de la memòria històrica no permet anar més enllà.

Una llei pactada pels dos gran partits polítics de l’estat espanyol (PSOE i PP, per si algú s’ha perdut) que serveix únicament i exclusiva per tancar la porta i posar-hi una balda ben gran a tot allò que va passar durant la guerra civil i a la dictadura franquista.
Alguns diran que s’ha de mirar endavant i el passat, passat està, però arribar al punt d’obviar que Lluís Companys fou afusellat per la dictadura franquista i per tant assassinat, per ser president de la Generalitat de Catalunya i pel que això representava, des del meu punt de vista és massa greu i és voler passar pàgina massa de pressa per una figura com la que encarnava en Companys.

.

Premi Nobel o Premi Mediàtic?

Hi ha coses d’aquest món, moltes, que no les entenc, perquè el seu sentit és clarament contradictori.
Un exemple del que no entenc és que li hagin concedit el premi Nobel de la Pau a en Barack Obama.
Ja em perdonareu que ho porti cap a l’argot futbolístic però: amb qui ha empatat aquest home per merèixer aquest premi?

Segons el propi premiat, no és pel que ha fet sinó pel que pot arribar a fer i pel que representa. No ho acabo d’entendre, sobretot tenint en compte que les bases dels premis diuen explícitament que es concedeixen pel que s’ha fet en la seva vida, no en el que un pot fer. Perquè dit sigui de passada, amb aquestes expectatives, vosaltres, lectors d’aquest humil bloc o jo mateix en podem ser dignes guanyadors l’any vinent.

Que a l’autoanomenat ‘líder del món lliure’, que no és altra que un país que es fa un fart de fer invasions cada dos per tres, casualment allà on hi hagi petroli, per poder donar-li sortida a les seves factories d’armes, perquè no cal oblidar que els Estats Units és un dels països on més armament es fabrica, sense dir que qualsevol pot obtenir una arma sense massa dificultats, és simplement acostar-se a l’arbre que més ombra dóna. Podria caure en la broma i escarni fàcil de recordar que qui se’ls va inventar, Alfred Nobel, fou el creador de la dinamita.
Ja veieu que els del Nobel m’han decaigut completament.

Per fer-nos una idea de quelcom que ens queda més proper, és com si li donessin el premi d’economia a la ministra Salgado, a ZP, o a Solbes: no hi ha feina, cada dia hi ha més parats, no hi ha ingressos, no es compra res i encara menys es ven... solució: augmentar els impostos! Sí senyor, aquests sí que valen!!! S’han trencat les banyes per solucionar el problema! Això sí, als bancs els continuarem donat diners perquè puguin concedir crèdits. Només un problema: els diners per donar-los als bancs els treuen dels impostos que paguem, ara ja en molts casos amb els préstecs que han fet els bancs. Com a mínim, curiós.
De fet, qui encara es mereix més el Nobel d’economia és Fèlix Millet (em nego a tractar-lo de ‘senyor’) aquell sí que sap donar rendibilitat als diners, als diners dels altres en benefici propi, evidentment.

Tornant a l’inici i deixant de banda als mateixos de sempre (és que sóc tan ingenu que sempre hi caic, ja em perdonareu), mira que ho tenien fàcil per donar un premi pòstum a algú que realment s’ho mereixia. Els sona d’alguna cosa el nom de Vicenç Ferrer? Doncs això, segurament no tindrà grans repercussions mediàtiques i segur que no hi ha calés a guanyar, però el premi honorífic del Bloc d’en Manel Escribà és, a títol pòstum, per en Vicenç Ferrer.

.

Derrota sense pal·liatius. Podria dir que l’àrbitre es va empassar un parell d’expulsions clares, una en una internada de Joel, que va ser frenat amb falta i per tant targeta i, essent l’últim home, hauria d’haver estat vermella, això amb 0-0 al marcador. Després, ja amb l’1-0, una entrada de ganivet al centre del camp del central culé (dorsal 4) a Arnal, hauria suposat la segona groga, que no va arribar a mostrar el col·legiat.
Tot i així, que quedi clar, al Mini no hauríem guanyat ni jugant contra 7. De pena. Alguns dirien que és un partit per oblidar, mentre altres pensem que és un partit per analitzar. No valen excuses perquè no n’hi ha cap que s’aguanti per enlloc. El Barcelona Atlètic és, evidentment, un molt bon equip, no ho descobriré jo ara, però també és cert que està molt tocat degut a les baixes que tenen de jugadors que es troben al mundial sots-21.
Sigui com sigui però, un equip que ha d’aspirar a jugar les promocions d’ascens no es pot donar una imatge com la oferta aquest passat diumenge. Ja se sap que tothom pot tenir un mal dia, però ja van tres derrotes consecutives i això és massa fins i tot per un equip que la seva fita sigui simplement assolir la permanència.
Aquest proper partit davant el Benidorm és clau pel devenir de la temporada. És ben cert que falta molta lliga, però també ho és que si no hi ha un canvi de rumb, aquesta pot ser una lliga que es compliqui per moments.
Tot i així, segueixo creient-me les paraules dels jugadors arlequinats que ara fa 40 anys van jugar la Copa de Fires. Garzón, Pini, Pereda, Muñoz, Comas... em van assegurar haver vist jugar l’equip i que aquest, a mitja temporada, estarà donant guerra als llocs de privilegi. Ells en saben infinitament més que no pas jo d’això del futbol, per tant, a ells m’encomano: paraula de cracks!

Trencant llances

És prou sabut en els meus cercles d’amistat, coneguts i fins i tot podria incloure als lectors del meu humil bloc, que la meva simpatia envers el F.C. Barcelona és d’allò més justeta, per dir-ho finament.
Ara m’han donat una nova eina de rebuig envers aquesta entitat (privada, no ho oblidem) per la seva doble moral.
Per totes i tots és sabut que el president del F.C. Barcelona va anar el passat dia 11 de setembre a la manifestació per reclamar el dret a decidir del poble de Catalunya per tenir un estat propi i ho va fer a títol personal. És evident, a ningú se li escapa, que essent el president del club més important del país, provoca una caixa de ressonància molt important.
Joan Laporta ha rebut tant aplaudiments com xiulets (tot i que no per igual), com sempre passa quan hom s’implica o simplement dóna a conèixer les seves opinions o inquietuds. És impossible tenir a tothom content quan un opina. Ell mateix, sense anar més lluny, va tenir un peu i mig fora de la presidència del club blau-grana, es va aguantar al poder de manera (diguem-ne) lletja, ja que més de la meitat dels votants van demanar la seva destitució. Li va anar de ben poc. Però com canvia tot; si ara es podés tornar a presentar, de ben segur guanyaria de manera aclaparadora. El que fa que entri o no la piloteta...
.

Al que anava però, era per un fet més concret i tanmateix més important i que sembla que els culés d’arreu no tenen en compte.
Quan diuen: ‘el Barça és més que un club’, a què creuen exactament que fa referència?
La resposta era clara fins ara fa 34 anys: el camp de futbol del F.C. Barcelona era dels pocs llocs, per no dir l’únic, en el que un podia portar una senyera i podia cridar en català sense por a rebre garrotada i ser portat al ‘cuartelillo’ dels ‘grisos’. És a dir, era l’únic lloc on es podia mantenir la catalanitat gairebé intacta.
.
De cap i de nou tornen a utilitzar la doble moral. Com acostuma a passar en el món de l’esport, aquell qui diu que esport i política s’han de separar, que no poden anar junts, són els mateixos que celebraven eufòrics, ara fa poc més d’un any, el campionat d’Europa per nacions.
.
També alguns polítics catalans han atacat a en Laporta... evidentment aquells que saben que no són de la seva ‘corda’. Com ara Duran i Lleida, que va voler calmar els espanyols, incidint que no tots els socis d’aquell club pensen com el seu president. No va aportar res que no sigui de pura i simple lògica.
.
En defensa d’en Joan Laporta doncs, es pot apuntar que si ell diu ‘el Barça és més que un club’, com a mínim, manté unes idees clares, fixades i amb un objectiu concret des del principi, molt al contrari de la majoria de la classe política, a tots els nivells. Potser és per això que li costarà tant entrar o fer-se valer allà on, segons es pregona, vol anar a parar quan plegui de Can Barça, és a dir: a fer política.

.

Les 'inversions polítiques' de Millet

És ben sabut que els diners mouen el món i la política és una bona eina per amagar-se quan un l’ha feta ben grossa.
Queda demostrat amb el cas de l’Orfeó, on Fèlix Millet s’està emportant per davant a tota la classe política catalana.
El primer en rebre (i mai millor dit) ha estat Àngel Colom, líder en el seu moment d’ERC, que ha reconegut que va cobrar d’aquest personatge quan ja era el president del PI. La quantitat, uns 72.000 euros.
Ara li ha tocat l’hora a CDC, que sembla s’hauria pogut quedar amb 63.000 euros de la Fundació Trias Fargas.
Els partit dels socialistes diuen que sí, que ells han rebut diners a través de la Fundació Olof Palme, tot i que ‘només’ són 1.000 euros que ja han dit que tornaran.
Per cert, curiós que tots els partits utilitzen la formula de les Fundacions per finançar-se. Hi ho deixo aquí.

Sigui cert o no que CDC va cobrar aquesta quantitat de diners, el que és evident és que Millet va intentar cobrir-se les espatlles fent aportacions a tort i a dret, primer amb qui li podia semblar que li resultaria més fàcil de dominar i posteriorment amb qui remenava les cireres. Tot i així, alguna cosa li va fallar o simplement es va tornar descuidat, no va comptar en que CiU no governaria per sempre i que, tard o d’hora algú s’adonaria del seu desfalc.

Finalment però, va caure i per més que tiri de la manta, no ha de deixar de rebre un càstig exemplar, acord amb la quantitat de diners robada.

Per cert, espero que faci el favor de tornar la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat de Catalunya, en època del president Pujol, i ara li reclama. Tot i que per fer-ho s’ha de tenir un punt de decència, cosa que diria que aquest personatge en va més aviat faltat d’això.

Lectura del mes: La vostra sang

Aquest mes, perquè intentaré fer un article sobre lectura un cop al mes (i qui diu lectura diu recomanació), en aquesta ocasió faré quatre apunts sobre un llibre que ha escrit na Fracesca Forrellad (no, no m’he equivocat, no l’ha escrit na Lluïsa), per cert sabadellenca, que debuta als 81 anys. Aquest sols fet demostra que no hi ha límits per edats i hauria de ser un estímul per l’anomenada tercera edat. No em refereixo exclusivament a escriure, sinó a fer qualsevol tipus d’activitats per les que un/a pugui estar interessat/da.

Al que anava: la novel·la, de nou una novel·la històrica, que ens acosta a la figura de Guifré el Pilós, pare de la nació catalana quan aquesta a dures penes ni tenia un nom.
És interessant resseguir les seves passes en aquell país que va construir i mai millor dit, perquè si per alguna cosa va destacar en Guifré fou precisament en la faceta constructora. Primer des de la Seu d’Urgell (per això se l’anomena el bressol de Catalunya) i després ja des de Barcelona.

Tanmateix he trobat que engloba varis anacronismes que no estan rectificats en cap epíleg o nota, com tampoc desmenteix llegendes que a dia d’avui i de manera científica han estat provades. Com és el cas de l’estàtua de la Verge de Montserrat, que ja fa uns anys es va demostrar que originàriament era blanca, però degut a la conservació que se’n va fer en un inici, ja dins el monestir de Montserrat, aquesta va anar enfosquint els seus colors. Però tampoc vull enumerar o desvetllar totes les llegendes que hi inclou, ja les anireu buscant i trobant si us animeu a llegir-la.

Tot i així, aquests anacronismes i recopilació de llegendes, és a dir llicències que es permet l’autora, fa que la novel·la sigui interessant de seguir, perquè hom troba en un moment o altre, un passatge que li resultarà conegut i familiar.

Un tercer Tripartit ja no és possible

Que algú em corregeixi si m’equivoco: la fi primordial d’ERC no és altra que la independència de Catalunya.
Si això és així i si el senyor José Montilla es torna a presentar per president de la Generalitat de Catalunya, ERC no te altra sortida que no pactar amb el PSOE (sí, ja ho sé, alguns encara estan obstinats en dir-ne PSC).
El pacte entre aquests dos partits és tan antinatura com ho seria entre ERC i el PP... tot i que també ho seria entre PSOE i PP i ja sabem com les gasten al País Basc.
Perquè afirmo tan categòricament aquest extrem? Ben senzill, les paraules de Montilla a la Festa de la Rosa, afirmant que no donaria suport a cap proposta ‘inviable’, en referència als referèndums d’autodeterminació, deixa clara aquesta reflexió.
Si en Puigcercós és coherent entre les paraules i els fets, simplement no pot fer president a Montilla.
.
Ara bé, el posicionament d’ERC continua sent el d’anar a remolc dels demés, del que en ciclisme en dirien ‘xumar roda’. Des d’Arenys de Munt es va fer una gran passada de pàgina, es va anar molt més enllà del que s’havia fet mai... de la mà de les CUP. ERC hi va donar suport, sí, però quan la feina ja era feta.
ERC, per voluntat i risc propi, no ha estat capaç de donar llum verda a més referèndums ni tant sols en els ajuntaments que hi tenen majoria fins que no ho ha fet un altre abans. Es segueixen centrant en els pressupostos generals de l’Estat, fent veure (o potser fent-ho i tot) que donen ‘guerra’ a ZP, però quina millor guerra –política, s’entén- se li podria donar que, simplement, no estar per la labor de pressupostos estatals, a fi de donar prioritat al referèndums d’autodeterminació? Sí, ja ho sé que més d’un dirà, allò de ‘estem on estem i hem fer el que sigui tangible...’, però quina millor bufetada seria que no voler-ne saber res perquè, clar i català, el que ens interessa és una cosa molt diferent?
Potser alguns pensareu que divago, que s’ha d’anar al que es tingui a la mà i procurar arreplegar el que es pugui, però és que això és el que va fer CiU durant 23 anys. Que tothom tregui les seves pròpies conclusions.
.

Setmana tràgica (futbolísticament parlant)

Aquesta setmana, amb un partit intersetmanal, no se li ha posat massa bé al Centre d’Esports Sabadell... per no dir directament que se li ha posat fatal.

.
Si diumenge passat després de la victòria curta en el marcador, però clara sobre el terreny de joc, davant el València Mestalla, ens les prometíem molt felices anant a visitar Oriola, una plaça en principi assequible i després rebent a un molt bon equip com és el Badalona, tot i que clarament vingut a menys degut a baixes per sancions i lesions, alguns comptaven ja amb 6 punt més a la butxaca. Però d’això res de res. Un penal i una expulsió, segons diuen, inexistent a Oriola, va marcar el devenir del viatge més llarg de la temporada (1-0), per contra, la falta d’encert en els metres finals a la Nova Creu Alta davant els badalonesos fou el detonant de la segona derrota consecutiva i la primera de la temporada a l’estadi (0-1).
.

En definitiva, una setmana i fi de mes que ens deixa amb mal gust de boca, a les portes de visitar un sempre perillós Barcelona Atlètic, que no ha fet el millor dels inicis precisament, però de ben segur que despertarà i al final de lliga estarà a dalt. I sinó ja m’ho direu.

.

Frase cèlebre per avui.

L'home corrent, quan comença alguna cosa, la perd per tenir massa pressa en acabar-la.

.

Lao-Tsè.