Aquest mes, perquè intentaré fer un article sobre lectura un cop al mes (i qui diu lectura diu recomanació), en aquesta ocasió faré quatre apunts sobre un llibre que ha escrit na Fracesca Forrellad (no, no m’he equivocat, no l’ha escrit na Lluïsa), per cert sabadellenca, que debuta als 81 anys. Aquest sols fet demostra que no hi ha límits per edats i hauria de ser un estímul per l’anomenada tercera edat. No em refereixo exclusivament a escriure, sinó a fer qualsevol tipus d’activitats per les que un/a pugui estar interessat/da.
Al que anava: la novel·la, de nou una novel·la històrica, que ens acosta a la figura de Guifré el Pilós, pare de la nació catalana quan aquesta a dures penes ni tenia un nom.
És interessant resseguir les seves passes en aquell país que va construir i mai millor dit, perquè si per alguna cosa va destacar en Guifré fou precisament en la faceta constructora. Primer des de la Seu d’Urgell (per això se l’anomena el bressol de Catalunya) i després ja des de Barcelona.
Tanmateix he trobat que engloba varis anacronismes que no estan rectificats en cap epíleg o nota, com tampoc desmenteix llegendes que a dia d’avui i de manera científica han estat provades. Com és el cas de l’estàtua de la Verge de Montserrat, que ja fa uns anys es va demostrar que originàriament era blanca, però degut a la conservació que se’n va fer en un inici, ja dins el monestir de Montserrat, aquesta va anar enfosquint els seus colors. Però tampoc vull enumerar o desvetllar totes les llegendes que hi inclou, ja les anireu buscant i trobant si us animeu a llegir-la.
Tot i així, aquests anacronismes i recopilació de llegendes, és a dir llicències que es permet l’autora, fa que la novel·la sigui interessant de seguir, perquè hom troba en un moment o altre, un passatge que li resultarà conegut i familiar.
Al que anava: la novel·la, de nou una novel·la històrica, que ens acosta a la figura de Guifré el Pilós, pare de la nació catalana quan aquesta a dures penes ni tenia un nom.
És interessant resseguir les seves passes en aquell país que va construir i mai millor dit, perquè si per alguna cosa va destacar en Guifré fou precisament en la faceta constructora. Primer des de la Seu d’Urgell (per això se l’anomena el bressol de Catalunya) i després ja des de Barcelona.
Tanmateix he trobat que engloba varis anacronismes que no estan rectificats en cap epíleg o nota, com tampoc desmenteix llegendes que a dia d’avui i de manera científica han estat provades. Com és el cas de l’estàtua de la Verge de Montserrat, que ja fa uns anys es va demostrar que originàriament era blanca, però degut a la conservació que se’n va fer en un inici, ja dins el monestir de Montserrat, aquesta va anar enfosquint els seus colors. Però tampoc vull enumerar o desvetllar totes les llegendes que hi inclou, ja les anireu buscant i trobant si us animeu a llegir-la.
Tot i així, aquests anacronismes i recopilació de llegendes, és a dir llicències que es permet l’autora, fa que la novel·la sigui interessant de seguir, perquè hom troba en un moment o altre, un passatge que li resultarà conegut i familiar.
Entrades
2 comentaris:
Pel cert! fica quin dia va donar un escut i senyera a Catalunya? Seria al meu parer un gran dia per celebrar La Diada, el dia que va néixer Catalunya com a tal.
Si se sap i alguna entitat (que tenen més força) la vol promoure per fer el canvi a l'Estatut, pot comptar amb la meva signatura-
Salut
Benvolguda Martín L,
el fet la llegenda de la senyera no és més que això, una llegenda. Segons certes 'cròniques', les quatre barres de sang damunt l'escut daurat fou cosa del rei franc, Carles el Calb, en el llit de mort de Guifré (any 897), tot i que sembla ser que aquest va trencar les relacions amb la casa dels francs bastant abans de la seva mort. Altres, com en aquest llibre, es comenta que és després d'una batalla en la que Guifré només hi surt ferit, també el rei dels francesos, és qui 's'inventa' l'escut. Possiblement sigui només un intent de quadrar dates i fets.
Val a dir (que jo sàpiga), que la primera senyera que se'n te constància és la de la tomba d'Ermessenda de Carcassona, que morí l'any 1058.
Publica un comentari a l'entrada