Revista digital EL SABALLUT

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010 (II)

Continuant amb el tema de les eleccions al Parlament de Catalunya seguiré amb la segona força política del país, el PSOE... aquella a la que alguns encara s’entesten en anomenar, no sé ben bé el perquè, PSC.

PSOE (PSC)

‘La Catalunya que sap on va’ és la seva ‘frase insígnia’ des de ja fa un temps, però sincerament crec que no en tenen ni idea d’on ha d’anar, perquè és molt diferent ‘saber on es va’ que ‘saber on s’ha d’anar’, o per explicar-me millor: quin és el camí a seguir.

El president Montilla diu que la seva és una llista plenament catalanista. Si algú se’l creu, o si ell mateix ho fa, te o tenim entre un greu i un molt greu problema.
Com a mostra un botó: el ja famós recordatori de Celestino Corbacho de que a espanya tenen tancs... aquells del ministeri de Carmen Chacón.

La seva hipocresia comença quan dóna suport (ejem!) una llei en defensa de la llengua catalana, però demana de fer un ‘cara a cara’ amb el líder del CiU en castellà... perquè així el puguin entendre tots els catalans. Precidant amb l'exemple, sí senyor!

La seva campanya i ja en porten algunes en aquest sentit, es basa en la por i la reticència a tot allò que no siguin ells. També segueixen utilitzant noms i cares alienes al seu partit.
Ho van començar a fer, si no recordo malament, amb una fotografia del president màrtir de la Generalitat, Lluís Companys, intentant així apropiar-se de la seva figura, quan aquesta és patrimoni de tots els catalans, en general i d’un altre partit polític en particular. A més, sabent una mica d’història i en concret història del personatge que ens ocupa, em sorprendria que hagués estat d’acord en la majoria de punts que ells defensen, si més no, des del punt de vista nacionalista.
Ara han apostat per un ridícul: Artus Mas de lo mismo. Podem veure com segueixen en la línia de defensa de la llengua. El que no sé és quina.
En aquest sentit també els agrada aplicar bipartidisme a les campanyes, i CiU sembla que ja li està bé, amb la sol•licitud dels ‘cara a cara’. Apliquen a Catalunya allò que tants resultats els va donar a les espanyes.
Afortunadament pel país, aquest bipartidisme es va trencar i crec (i espero) que encara és lluny el dia que un partit mani amb majoria absoluta.

Pel que fa a la feina feta en aquests últims set anys, els que portem de presidència socialista a la Generalitat, bàsicament es venten de tenir més funcionaris, entre ells mestres i mossos d’esquadra, que no tot ha de ser negatiu, tot i que em deixa un dubte, ja que fan esment explícit d’aquests dos col•lectius, que en cap moment parlin de places mèdiques, ja siguin metges, infermers o auxiliars i més quan diuen que es redueix el temps d’espera per les intervencions quirúrgiques. Si no és que les ciutadans estem més ‘forts’ i tenim més problemes de salut, en aquest sentit alguna cosa falla.
També diuen que tenim més quilòmetres de metro, que afavoreix l’àrea metropolitana (la que més els vota), però no diuen res de trens, que afecta més a comarques (la que menys els vota).
Parlen de reducció d’autovies de peatge, tot i que no diuen res d’autopistes.
En diuen ‘el canvi real’, en contrapartida al simplement ‘Canvi’ de CiU, de nou atacant i mirant de reüll el que fan els que els poden fer ombra, per bipolaritzar la campanya, i tanmateix anant a remolc d’ells, i per altra, ignorant per complet els demés, per anul•lar-los el màxim possible.

En el programa electoral hi podem veure que creuen que el problema de l’atur es troba a la manca de formació i hi podem estar d’acord en part, perquè és evident que vivim en un país on la taxa de fracàs escolar és extremadament elevada (i aquest és el punt de vista particular), tot i així, no parlen de buscar el problema de base (escoles, instituts i universitats) sinó simplement de fer cursos alternatius, dels de l’OTG, per entendre’ns. Ens ho volen vendre com si aquests fossin de nivell universitari i ja em perdonaran, però no és el mateix.
El nucli del problema del treball no és la formació en sí (insisteixo en que només és una part), sinó la manca de feina. Així de simple. Si no hi ha possibilitats d’augmentar els llocs de treball, per més ben formats que estiguem, no tindrem feina. És de calaix. Per fer-me entendre, si el que faltessin fossin gent preparada i ben formada, vindrien de fora per cobrir aquests llocs de treball i no és el cas. Perquè recordo que la crisi, tot i ser molt accentuada aquí, és a nivell mundial, a tot arreu hi ha aturats i manca de feina.

Caldrà esperar el moment de veure l’arribada dels peixos grossos del partit, els que remenen les cireres, és a dir, els que vindran de Madrid, a fer campanya per ells. Curiosament però, han tallat les ales als socialistes catalans a Madrid, on ara només compten amb un únic ministeri, el de Defensa de Carmen Chacón, després de perdre el de Treball de Celestino Corbacho. Evidentment fidels sempre als seus ‘colors’, callen, obeeixen i consenteixen.

Per últim i segurament poca gent s’adonarà del detall, a la seva web és curiós veure les opcions idiomàtiques: castellà i català... per aquest ordre.