Frase cèlebre per avui.

L'home corrent, quan comença alguna cosa, la perd per tenir massa pressa en acabar-la.

.

Lao-Tsè.

Gan Via de Sabadell, l'antiga via ràpida

Si no sou de Sabadell i voleu acceptar un consell d’un sabadellenc per quan hagueu de venir a la nostra ciutat, us el dono: no entreu per la Gran Via!!!
.
Per l’autopista C-58, a l’entrada de Sabadell Sud anireu a espetegar directament a allà, el que ja fa molts anys havia estat el pas de la via del tren, ara que està soterrat, va passar a ser la via ràpida pels vehicles, tot i que lògicament han anat passat els anys i s’ha quedat petita. Ara però, el govern que tenim a la ciutat (PSC amb Manuel Bustos al capdavant) s’han inventat un seguit de mesures per, suposadament, millorar-la. Res més lluny de la realitat.
.
Pels qui no sou de Sabadell, i perquè us en feu una idea, salvant distàncies, la Gran Via vindria a ser com les Rondes de Barcelona (ja he apuntat que salvant distàncies), ja que un anava d’una punta a l’altre en un temps prudencial. Punt i part en són les hores punta, que això no se salva ni aquí ni a Lima... i ho dic perquè també hi he estat a Lima.
.
Com us anava dient, la Gran Via comptava amb un carril de pujada, direcció nord i un altre carril de baixada, direcció sud. Entremig dels dos hi havia un espai inhabilitat que era utilitzat bàsicament per les ambulàncies, ja que l’Hospital de Sabadell, el Parc Taulí, es troba al costat de la Gran Via i aquestes ho tenien relativament fàcil per passar, per més hora punta que fora. Després de les obres d’aquest passat mes d’agost, s’han inventat un tercer carril, hàbil per a tots els vehicles, que creuen els ponts (o túnels), de manera que cada pont te dos carrils en un sentit i un en l’altre.
Per començar això afecta directament a les ambulàncies que comentava abans, aquestes ja no troben un carril lliure per si han de passar urgentment per, potser, salvar una vida. Ara no. Si la gran via es col·lapsa, perquè igualment es col·lapsa, les ambulàncies són un vehicle més.
Des de l’ajuntament diuen que han ‘humanitzat’ la Gran Via, perquè també li han posat semàfors i passos de vianants. Us podeu imaginar, només amb aquestes quatre paraules que el terme ‘via ràpida’ deixa de tenir sentit. Ep! Les ambulàncies, les grans damnificades, lògicament també tenen per a ells els semàfors, que si hi arriben i no hi ha vehicles aturats al davant se’l podran saltar, però si hi ha cua... ai, si hi ha cua! Més us val que no hagueu tingut d’entrar a aquesta ambulància!
.
Sota el meu punt de vista, tenim un govern municipal que segueix els passos del govern de l’estat, fa coses perquè no sigui dit que no fa res, però no hi posa ni dos dits de front al fer-les.
Segueixo pensant que el transport públic, està infravalorat pels ciutadans, però sobretot per la classe política (quants polítics agafen el transport públic per anar a la ‘feina’?). Aquesta és la mare dels ous, el camí a seguir i el que s’ha de millorar de manera diria que gairebé faraònica, perquè molta punyeta amb l’AVE, però rodalies està igual que ara que fa vint anys i ja m’agradaria saber quina és la diferència en el percentatge de gent que utilitza l’un i l’altre.
.

6 de 6 a la Nova Creu Alta

El Sabadell va demostrar aquest diumenge que si fa les coses bé, pot ser un ferm candidat a jugar la promoció d’ascens a Segona Divisió A. D’acord que davant hi havia un fluix València Mestalla que encara està per explotar i que, sincerament, veig més tou que la temporada passada. Possiblement no arribi a explotar.
Tanmateix el Sabadell va fer el que havia de fer: marcar i sobretot, refer-se després de rebre un gol. El primer gol de Pepe Castell amb la samarreta arlequinada va ser una sabatada des d'uns 30 metres, que tot s’ha de dir, va comptar amb la inestimable col·laboració del porter txè. Igualment però els arlequinats van merèixer un marcador més favorable a la mitja part del partit, fent un futbol de primer toc digne de categories més altes. Aquest és un equip que es comença a agradar i segur que donarà més d’una sorpresa, perquè precisament amb aquests equips el més complicat és saber col·locar les peces i que aquesta maquinaria estigui ben engreixada. Diumenge es va començar a veure que aquesta màquina ho està. Juvenal, Castell, Robles i Puigdollers van demostrar un molt bon enteniment entre ells i si la mitja rutlla, la línia més potent d’aquest equip, segur que els demés s’hi aniran apuntant.
La segona meitat, amb l’1-0 al marcador el Sabadell va continuar movent la pilota d’una banda a altra, marejant a un València tocat de mort i Joel, en un contraatac hagués pogut fer el 2-0, tot i que el porter valencià va estar més reeixit en aquesta ocasió. I com se sol dir, qui perdona ho acaba pagant, així fou quan la única ocasió clara dels visitants va acabar en gol. Era l’empat a 1, que duraria escassament 80 segons, l’estona que li va fer falta a Fran per inventar-se una jugada per banda que acabaria xutant al pal, Juvenal, lliure de marca i atent a la jugada (no es pot dir el mateix dels defenses) només va haver d’empènyer la pilota al fons de la xarxa, amb el porter a terra, que no va tenir temps ni d’aixecar-se després del xut de Fran.
A partir d’aquí és quan va començar a caure pluja a dojo i poc més futbol es va poder veure. L’àrbitre es va inventar un temps de descompte exagerat que només va servir per posar nerviosa a la parròquia saballuda (de fet els valencians no van inquietar seriosament la porteria de De Navas) i perquè algun dels qui estaven al damunt del terreny de joc, inclòs el propi col·legiat, podés agafar una bona pulmonia.

.

Segon col·loqui @rlekinat

Demà dijous la penya @rlekinats.com, que tinc l’honor de presidir, organitzem el Segon Col·loqui @rlekinat.
En aquest cas és per un motiu molt especial: farà exactament 40 anys que el Centre d’Esports Sabadell va jugar el seu primer partit oficial en competició europea. Ho feia en la Copa de Fires, que actualment en diuen Europa League.
En el col·loqui tindrem com a ponents a varis ex-jugadors d’aquell mític equip, seran: Ismael Comas, José Luis Garzón, Chus Pereda i Mario Rolando Pini. També assistirà en Joaquim Fité, que per aquell temps era el redactor en cap del departament d’esports del Diari de Sabadell. Tot plegat moderat per en Sergi Garcés, cap d'esports de Ràdio Sabadell.
Es parlarà del partit, de la competició en general, de la temporada i de ben segur que sortiran moltes ‘batalletes’ que seran de bon grat de recordar.
.

L’acte es portarà a cap al Casal Pere Quart (Rambla de Sabadell, 69), a partir de les 8 del vespre i, evidentment, hi esteu totes i tots convidats!

.

Felicitats als arenyencs

Ens podem felicitar.
La consulta per la independència a Arenys de Munt ha estat tot un èxit en tots els sentits.
Primer de tot perquè va ser una jornada cívica i festiva en la que no hi va haver cap tipus d’incident. Ni tant sols dit d’aquella manera tan suavitzant: incidents remarcables. Res, ni no remarcables. Felicitar a totes i tots els arenyencs que es van decidir a anar a votar i deixar de banda el missatge de la por que es va vendre.
També va quedar palès el poder de convocatòria de la Falange, quasi que anava a apuntar que em feien pena. No, no seria aquest l’adjectiu més adient, però que feien pena sí que és cert.
Més apunts, ningú del govern s’atreveix a dir res, almenys de moment. Zapatero sap que deu molt a Catalunya i a la seva tribu de governants al principat i prefereix amagar el cap sota l’ala. Se li dóna bé això, tot s’ha de dir.
La ràbia amb la que s’ha atacat des de la caverna espanyola, en paraules del propi Montilla, pels que, segons ells, els hi donàvem armes (com es nota que encara no sap ni on s’ha ficat), més que ‘armes’ a ells, ens ha carregat de raons als demòcrates, a aquells qui volem passar per les urnes a decidir què volem i què no volem.
Seguint en el mateix context, la premsa internacional que s’ha deixar caure per Arenys s’ha exclamat, i no n’hi ha per menys, que un jutge posi traves a un plebiscit democràtic i al mateix temps doni raons als falangistes per manifestar-se. Ells mateixos s’ha retratat.
Per últim, perquè tot s’ha de dir, no m’agrada el doble joc al que juguen algun polítics que, teòricament, tenen molt clar que volen la independència pel seu país. No parlo de CiU, que han quedat més que retratats, ara ja de totes, totes, sabem què volen o com a mínim a què juguen. Ja no valen les mitges paraules. Parlava, tornant a l’inici del paràgraf, dels socis de govern del PSC i ICV, els ‘meus’ d’ERC. Només em ve un adjectiu al cap quan veig que defensen unes postures tan inverses en aquest tema, en teoria cavall de batalla bàsic i essencial del partit, a les que s’ha posicionat el PSC en bloc, començant per Montilla, passant per Iceta i acabant per Tura, entre d’altres. Aquest adjectiu és 'demagògia'. Senyors dirigents d’ERC, començant per Joan Puigcercós: facin-s’ho mirar. Jo, per la meva part he tingut una decepció màxima, perquè no pot ser anar a remolc, un partit com aquest ha de ser capdavanter en aquest sentit, no es pot permetre estar segon ni tan sols empatat amb el primer en aquests termes, i molt menys encara que necessitem el suport d'associacions no polítiques. En tot cas hauria de ser a l'inversa. Com va dir el propi Carod-Rovira: fets i no paraules. Si Macià o Companys alcessin el cap...

.

Un derbi sempre és un derbi

Doncs com se sol dir, el derbi va ser això: un derbi. Nervis, tensió i finalment un empat que va deixar a tothom (entenguis jugadors i tècnics) contents. Ni molt menys a les aficions, que esperàvem més dels nostres respectius equips. Ja no tant pel derbi, que sí, evidentment, però cap dels dos equips ha començat tal i com s’esperava i la casella de punts ha de començar a augmentar amb més facilitat, els arlequinats per jugar la promoció d’ascens i els egarencs si no volen trobar-se als llocs de descens a final de temporada. Caldrà millorar.
.

El partit podria dir sense por a equivocar-me que va ser d’una part per cada equip, la primera clarament arlequinada i la segona més aviat vermella. I d’aquí els gols: Juvenal va fer el 0-1, que va fer pensar a la parròquia arlequinada que ens tornaríem a emportar el derbi a la ciutat veïna per tercera temporada consecutiva, però un altre sabadellenc, Ivan Díaz, va empatar a la represa, 1-1, que seria el resultat definitiu.
.
Val a dir que va ser un dels partits que més que mai, o com a mínim en els últims anys, es van veure més jugadors amb passat a l'equip de l'etern rival: és el cas d'Oscar Sierra i Ivan Díaz, actualment egarencs, tenen un passat marcadament arlequinat, al igual que el porter Miguel Ángel, tot i que aquest últim no va poder ser de la partida per lesió. Mentre que per part arlequinada va jugar Blas Vílchez, que ha fet el camí inversa.

.

Frase cèlebre

Catalunya se'n pot estar de tot l'univers, però els seus veïns no se'n poder sortir sense Catalunya.

.

Voltaire. (1694-1778)

Derbi: Terrassa - Sabadell

Fins al moment no he parlat encara de futbol, cosa rara, tot s’ha de dir. El fet és que tal i com va acabar la temporada passada ens va desinflar a tots els arlequinats com a un globus. Si a això li sumem que el primer partit de lliga fou una derrota i que els arbitratges, fins al moment, ens estan perjudicant de manera notable, ja ho he dit tot. Com a mostra, vegis el partit de Copa davant el Marbella, durant la pròrroga i en un tancar i obrir d’ulls hi va haver tres expulsions de jugadors del C.E. Sabadell. Casualment (o no) dos d’ells, Juvenal i Roberto Morales, són els llançadors de penals habituals de l’equip.
.
Passant pàgina arbitral, caldrà recordar que aquest passat diumenge vam vèncer (1-0) a un Lleida sense sort en aquest inici de lliga. El primer partit s’enfrontà al totpoderós Sant Andreu de Gaspar i el segon va visitar la Nova Creu Alta, un estadi del que, si els àrbitres no ho impedeixen, poden volar molt pocs punts aquesta temporada. Però això ja es veurà.
.
Ara però, tenim davant el partit, el derbi més interessant de Catalunya si sortim de la ciutat de Barcelona: Terrassa - Sabadell.
Per tercer any consecutiu es juga el clàssic en la tercera jornada de lliga, tot i que en les dues anteriors foren a Sabadell.
En ambdues ocasions els arlequinats ens vam imposar als vermells. De fet, des que Ramon Moya resideix a la banqueta saballuda mai ha perdut davant els veïns. Tres victòries (les dues visites a Terrassa, temporades 2006-07 i 2007-08 i una a Sabadell 2007-08) i un empat (a Sabadell, la temporada 2006-07).

.
Aquest derbi torna amb un panorama força similar al de la temporada anterior, el Sabadell que apunta maneres tot i que encara és d’hora per parlar de res més i un Terrassa que sembla que no pot aspirar a gran cosa més que no sigui salvar la categoria. Ja se sap que en el món del futbol mai dos més dos són quatre, però cada vegada hi ha menys sorpreses.
.
Per últim apuntar que serà, si més no, complicat que hi hagi gaire afluència d’arlequinats a l’Olímpic de Terrassa, un pont que provoca la Diada i a més entrades a 20 Euros, la més econòmica, és un preu no massa raonable pels temps que corren... i més encara perquè es podrà seguir en directe per televisió.

.

Frase cèlebre

La dignitat de l’home requereix que obri segons la seva lliure elecció, sense cap coacció externa.

.

Pau VI. (1897 - 1978)

295 anys després

Després de 295 anys no ens han vençut. Generació rere generació els catalans seguim entestats a perpetuar la nostra cultura, la nostra identitat, el nostre país.
Tot i el decret de nova planta, dictadures militars explícites com la de Primo de Rivera o Franco i democràcies de pa sucat amb oli, com que la que prohibeix la llibertat d’expressió i el dret a decidir al poble de Catalunya sobre si vol ser un estat sobirà o no, però que sí permet manifestacions falangistes, que potser cal recordar que no són demòcrates, alhora que en prohibeix de qualsevol altre tipus amb l’excusa d’evitar aldarulls, tot i això, seguim aquí.
.

Personalment crec que possiblement i degut a tots aquest últims punts, sumats a la vergonya de l’estatut i dels pressupostos, cada vegada hi ha més sentiment nacional i independentista. Són ells qui, cada vegada més, ens estan donant la raó. No podem seguir sent els seus esclaus, no podem continuar pagant peatges per ser qui més beneficis generem, per ser no tant sols el motor, sinó la maquinaria sencera que permet que espanya encara surti als mapes.
Tot això s’ha d’acabar, per la integritat d’aquest país, d’aquesta cultura i les seves arrels i només te un fi, se’n diu independència.
.
Visca Catalunya Lliure!

.