A l’atenció del President de la Generalitat de Catalunya

Benvolgut senyor Mas, president de Catalunya i de tots els catalans, em vull dirigir a vostè com a cap de l’executiu d’aquest petit país.

Passat ja els 100 dies de ‘pau i treva’ (per cert, que vostè no va donar a l’anterior govern) no trobo cap moviment tàctic d’aquell suposat govern dels millors. Més aviat trobo que ha tirat pel dret i en el sentit més fàcil: retallar dels pressupostos on segurament, com a mínim així ho entenc, s’hi aboca més el sac. Greu error, ja que si hi ha dues partides pressupostàries que són intocables, en el sentit negatiu, són precisament sanitat i educació.
Crec que en aquest extrem hi estarem d’acord el 99% dels votants... vull dir de les persones.

Tanmateix s’ha pogut constatar que a l’hora de la veritat s’ha cagat una mica al damunt (amb perdó de l’expressió).

Primer en les retallades a sanitat, que han acabat sent reubicacions del personal i més del mateix en educació, amb la sisena hora amunt i avall.

Resumint els comptes, ha acabat marejant la perdiu i no ha aconseguit retallar per on inicialment ho ha intentat. Això sí, les llistes d’espera seran més llargues.

D'altra banda deixant apart que els seus eurodiputats deixaran d’anar en ‘Busines Class’ fins a Brussel•les, no he sentit a dir res sobre reduccions en aquestes partides pressupostàries, tot i les seves pròpies i encertades acusacions, en el seu moment (a l’oposició), que van fer sobre l’anterior govern i els seus càrrecs directes i de confiança. Vostès no n’han suprimit, és més, directament han adjudicat a un bon grapat de cònjuges, que en cap cas dic que no siguin persones prou aptes, però sí que em pregunto si són absolutament necessaris/necessàries, sobretot tenint en compte que quan vostès eren a l’oposició s’hi van acarnissar. Curiós, si més no.

No voldria oblidar la seva xulesca actuació de cara a les properes eleccions espanyoles, aquelles a les que alguns anomenen ‘generals’, dient que farà passar pel sedàs a qui vulgui pactar alguna cosa amb CiU i, per tant, el govern català.

En altres paraules, que si la bossa no sona, vostè no signarà acords.

Malauradament li he de recordar que aquesta tàctica ja va ser emprada amb anterioritat per vostès mateixos i els va portar a un simple pacte de no agressió entre el govern català i el de Madrid. És més, si no signa vostè ho faran els bascos, com han fet en els darrers anys i tot arreglat... per ells, bascos i espanyols.

Capítol apart mereix el simulacre d’aferrissat catalanisme extrem amb la seva votació favorable en la consulta per l’autodeterminació del poble català. Per contra, en el Parlament, que és on s’ha de fer, que és on ‘val’, s’hi va abstenir, sabent que això feia guanyar al no. Aclareixi els termes si us plau, o és que sí o és que no, però si a hom li pregunten si vol ser independent no hi ha escala de grisos per matisar.

Bé farien en aclarir també en quin punt es troba aquest afer entre Convergència i Unió. Com a mínim amb el tripartit sabíem qui defensava cada cosa. Sabíem on tenien les convergències i les unions i on les divergències i desunions.

(Demano perdó al lector pel facilíssim joc de paraules, no s’ho mereixia, però tenia la necessitat de deixar-ho anar).

Així doncs, passats més de 100 dies de gràcia, em farà el favor d’explicar-me (explicar-nos a tots els catalans, ja s’entén) si te alguna idea, ni per remota que sigui, de com sortirem –o com fer-nos sortir- de la crisi?

Molt honorable, moltes gràcies per endavant per la seva resposta.