Revista digital EL SABALLUT

dissabte, 14 de juny de 2008

La segona batalla d'El Bruc (avui fa 200 anys)

14 de juny de 1808.
Després de la desfeta dels terços gavatxos dirigits pel brigadier Schwartz, a mans del sometents catalans a El Bruc vuit dies abans, els francesos van preparar una represàlia per la ciutat de Manresa, aixecada en armes contra ells. El factor sorpresa ja no existia i es preparava una batalla entre les millors tropes del món, les napoleòniques, davant la resistència catalana.
El general Chabran es disposava a portar a terme les ordres amb batallons arribats de Tarragona.
Sembla que la realitat difereix una mica del que diu la llegenda del timbaler del Bruc i els sometents.
Si bé és cert que la victòria dels resistents va ser clara davant un rival en superioritat, la veritat és que dita resistència fou portava a cap per tropes més preparades per un combat, els Terços de Lleida i soldats regulars, dirigits per en Joan Baget, dues companyies de Terços de Cervera així com dues companyies del regiment suís, que es trobaven a Lleida, mentre que els sometents, en bona part, s'havien retirat per l'inici de la sega.
Els francesos, amb les seves dues columnes d'exèrcit, una que pujava per Collbató i l'altra la seguia per la carretera, tampoc foren capaços de vèncer i de nou varem haver de recular, saquejant i cremant edificis al Bruc.
La figura del Timbaler del Bruc fou a partir de llavors símbol de la resistència davant l'invasor i va provocar un gran nombre d'obres literàries i pictòriques.
La Guerra del Francès continuà i la ciutat de Manresa, la primera en alçar-se, no es salvà de ser saquejada.
El 1809 el general Augereau, nomenat governador central de Catalunya, va acordar la segregació de la zona de l'esquerra de l'Ebre de la corona de Josep I, germà de Napoleó i, per tant, va declarar independent Catalunya, instaurà el català com a llengua oficial i repatrià els presoners, però aquests gestos només se'ls cregueren unes minories.
Aquests fets, sumats a les derrotes franceses davant Anglaterra i, sobretot, el desgast en la campanya de Rússia, portà a la desavinença amb el governador. Fruït d'aquesta desavinença, Napoleó annexà el Principat a França (1812) i el dividí en quatre departaments, establí l'administració comuna i el règim civil francès.
Tot i així, les derrotes de les tropes franceses eren cada cop més evidents fins que aquests van decidir retornar la corona espanyola a Ferran VII el març de 1814. Dos mesos més tard, al maig, els francesos abandonaven el país.
Sempre quedarà el dubte de què hagués pogut passar en el cas de que el poble català hagués cregut en la paraula de Napoleó de donar la independència a Catalunya i si aquesta, tot i les constants ocupacions de les tropes franceses i el rampell posterior que suposà l'annexió a França, era vertadera.