Sembla mentida com pot canviar una persona depenent de la finestra per la que miri el paisatge.
En José Montilla, quan era Ministre de l’estat espanyol, va deixar anar algunes barbaritats del que ell entenia que eren excessos del, en aquell moment, president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall.
Uns quants anys després i, segons diuen, degut a certs pactes entre ZP i Mas per aprovar l’Estatut(et), en Montilla el fan presentar-se al càrrec que ostentava en Maragall, perquè ja se sap que l’elecció de presidenciables a la Generalitat, i sobretot dels partits polítics espanyols (i espanyolistes) va a dit. El resultat és que, mira per on, ara ho és.
Al cap de tres anys d’haver-se (retallat i) aprovat l’anomenat Estatut a les Cortes Generales, encara estem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’actual president de la Generalitat, aquell que en el seu moment va titllar de poc menys d’extremista al seu antecessor i dit sigui del pas, del mateix partit polític, ara és ell qui dóna les gràcies per la suma dels esforços a la societat civil catalana.
Doncs mireu què us dic: no me’l crec.
Però mira per on, la història es repeteix, evidentment molt més baixada de to, tant per les paraules com pels seus protagonistes.
Ara és Alfonso Guerra (qui no recorda com es va mofar de la retallada de l’estatut), qui critica a tots els polítics catalans en general. Si ho veu tan global, no serà ell qui te el problema? Ja ho diuen que cap geperut es veu el seu gep.
Montilla pot ser (o no) un bon dirigent, però aquest no és el tema del que us parlo. Montilla, pel que sigui, no te un ferm sentiment catalanista. Si a ell li fessin la clàssica enquesta del ‘vostè se sent català, català i espanyol o espanyol?’, per quedar bé, segurament respondria que ell és espanyol... i català, però el seu conscient és un altre. Tot i així, com que comença a saber de què va això de ser a Catalunya i que hi hagi persones que pensen i actuen diferent i fins i tot alguns que parlen una llengua que no és la castellana i que no passa res perquè sigui així. Bé, passa perquè ha hagut de fer classes d’aquest idioma.
Perquè a les espanyes (el propi Alfonso Guerra en seria un bon exemple en particular) només els preocupa el binomi dreta-esquerra, aquí, a més, tenim el binomi Catalunya-Espanya. I cada vegada és més palès que un s’ha de decantar cap a una banda o l’altra, perquè els qui tenen la paella pel mànec obliguen a decidir de quina banda s’està. Per més que alguns es dediquin a enviar cartes d’agraïment i conciliadores.
En José Montilla, quan era Ministre de l’estat espanyol, va deixar anar algunes barbaritats del que ell entenia que eren excessos del, en aquell moment, president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall.
Uns quants anys després i, segons diuen, degut a certs pactes entre ZP i Mas per aprovar l’Estatut(et), en Montilla el fan presentar-se al càrrec que ostentava en Maragall, perquè ja se sap que l’elecció de presidenciables a la Generalitat, i sobretot dels partits polítics espanyols (i espanyolistes) va a dit. El resultat és que, mira per on, ara ho és.
Al cap de tres anys d’haver-se (retallat i) aprovat l’anomenat Estatut a les Cortes Generales, encara estem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’actual president de la Generalitat, aquell que en el seu moment va titllar de poc menys d’extremista al seu antecessor i dit sigui del pas, del mateix partit polític, ara és ell qui dóna les gràcies per la suma dels esforços a la societat civil catalana.
Doncs mireu què us dic: no me’l crec.
Però mira per on, la història es repeteix, evidentment molt més baixada de to, tant per les paraules com pels seus protagonistes.
Ara és Alfonso Guerra (qui no recorda com es va mofar de la retallada de l’estatut), qui critica a tots els polítics catalans en general. Si ho veu tan global, no serà ell qui te el problema? Ja ho diuen que cap geperut es veu el seu gep.
Montilla pot ser (o no) un bon dirigent, però aquest no és el tema del que us parlo. Montilla, pel que sigui, no te un ferm sentiment catalanista. Si a ell li fessin la clàssica enquesta del ‘vostè se sent català, català i espanyol o espanyol?’, per quedar bé, segurament respondria que ell és espanyol... i català, però el seu conscient és un altre. Tot i així, com que comença a saber de què va això de ser a Catalunya i que hi hagi persones que pensen i actuen diferent i fins i tot alguns que parlen una llengua que no és la castellana i que no passa res perquè sigui així. Bé, passa perquè ha hagut de fer classes d’aquest idioma.
Perquè a les espanyes (el propi Alfonso Guerra en seria un bon exemple en particular) només els preocupa el binomi dreta-esquerra, aquí, a més, tenim el binomi Catalunya-Espanya. I cada vegada és més palès que un s’ha de decantar cap a una banda o l’altra, perquè els qui tenen la paella pel mànec obliguen a decidir de quina banda s’està. Per més que alguns es dediquin a enviar cartes d’agraïment i conciliadores.
.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada