Revista digital EL SABALLUT

dimecres, 31 de març de 2010

I ara què?


A tot Europa està passant un fet habitual quan es viu una crisi tan profunda: les eleccions democràtiques fan caure els governs i donen el poder als opositors de torn. Són faves comptades: ‘si aquests no treuen d’aquí, a veure si ho fan els altres’. L’últim exemple el trobem a Itàlia, on el partit de ‘Il Cavaliere’ ha caigut estrepitosament.

A les espanyes les enquestes diuen que també pot anar en aquest sentit (canvi de govern), així com també a Catalunya. Ara bé però, hi ha un fet incontestable que possiblement, més de mica en mica que corrent, pot fer variar aquesta inèrcia. Evidentment no és altra que les denúncies de corrupció del principal partit opositor a l’estat espanyol, el PP.
Si primer fora el president de la comunitat valenciana, Francisco Camps, qui passés pels jutjats per declarar com a imputat pel cas Gurtel (tot i sortir-ne prou ben parat), ara és Jaume Matas, expresident del govern balear qui passa pels jutjats i tot sembla indicar que no ho tindrà tan fàcil com Camps.
La caverna mediàtica ens recordarà, això sí, que tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i tornarà a treure tot el seu arsenal de morir matant, aquell de les conxorxes i conspiracions envers les seves santes persones.

És per això que jo em pregunto: i ara què? Si la població espanyola tenia pensat votar per un canvi al govern i l’únic canvi possible és que Rajoy succeeixi a ZP al càrrec de president espanyol, és viable que ho faci en aquestes condicions?
La gent serà prou estúpida com per deixar passar tots aquests escàndols econòmics? Perquè la idea és sortir d’una crisi econòmica i si qui l’ha de tractar és qui acumula un bon grapat de càrrecs i judicis precisament per robar diners, la veritat és que pinten bastos.

És ben cert també que a nivell municipal encara tenim molt recent el cas de Santa Coloma de Gramenet, en el que el batlle d’aquesta població (en aquest cas i per a més detalls: socialista) va ser detingut per faltes similars a les que se li imputen a Jaume Matas, pel que la dita popular de ‘no hi ha un pam de net’, agafa dia rere dia més vigència i passa a ser cada vegada més real.

La mal anomenada classe política s’ho ha de fer mirar, sobretot els dels grans partits, que són a fi de comptes qui fan i desfan.

La solució a tots els problemes, la panacea, no n’hi ha per aquests casos, però el més intel•ligent és aconseguir que ni uns ni altres tinguin poder suficient com per manipular el poder a la seva voluntat, perquè les majories simples i encara més les absolutes, com es demostra en el cas que hem abordat, no són de cap de les maneres els millors dels remeis.
.