Revista digital EL SABALLUT

dimarts, 27 d’abril del 2010

El màrqueting que ens arriba de can fanga


Tot i que ja fa temps que vivim aquesta situació, ara arriba a un punt insostenible.
S’ha de reconèixer que la feina del departament de publicitat i màrqueting del FC Barcelona és simplement esplèndida i compten, a més, amb el suport de la premsa privada... i també pública.
Mundo Deportivo i Sport viuen d’ells i ja se sap, que no s’ha de fer res en contra de qui els dóna de menjar, però el mateix passa amb TV3, la cadena de televisió pública –i per tant, que paguem tots- que ara ja fa informació esportiva pràcticament monotemàtica d’aquell club.

S’entesten en ficar en el mateix sac, al seu sac, al FC Barcelona (un club esportiu privat, cal recordar-ho) i a Catalunya, a tot el país, sense demanar-ne consentiment.

Ens recorden allò de que ‘el Barça és més que un club’, perquè representa, segons ells, a Catalunya i perquè ho feia durant la dictadura. 35 anys després i encara amb aquestes històries que fan pudor de socarrim. Perquè ni ells l’han demanat, ni ningú els ha donat autorització per apropiar-se de la Senyera, però se l’han quedat. D’això en podríem dir poc menys que un segrest.
Per contrapartida no els he vist fer cap gest perquè les seleccions catalanes puguin ser reconegudes internacionalment... si tan grans són, perquè no hi fan res al respecte? Volen el nom del país, però en defugen de la problemàtica. Barra, molta barra.

Volen que tots els catalans ens alegrem dels seus èxits i plorem els seus fracassos?
Ho faré... el dia que els culés celebrin que el Joventut de Badalona (ciutat que es troba al Barcelonès i per tant, a Catalunya), ha guanyat una lliga o una copa de bàsquet; el dia que celebrin que el Reus (comarca del Baix Camp, també a Catalunya) guanyi una lliga o una copa d’Europa d’hoquei patins o el dia en el que el Granollers (Vallès Oriental –Catalunya-) pugui guanyar una copa del rei... i deixo de posar exemples, que la llista seria llarga.
Per cert: també celebraré el dia en el que el Sabadell visiti el Mini Estadi i no ens insultin amb el seu ja típic i funest: ‘no sou catalans, sou fills de p***’.
I no m’ho invento, perquè ho he sentit i patit en primera persona.

El dia que els culés celebrin aquests èxits, també catalans, i deixin de tractar-nos als demés, als qui no som culés, com a catalans de segona, potser tindrem un motiu per celebrar quelcom.