No hi ha marxa enrere

El divorci entre Esquerra i Reagrupament.cat ja és un fet. Si primer va ser en Jaume Renyer, que tot i ser un dels líders d'Esquerra Independentista, es va donar de baixa tot donant suport al líder de l'altre corrent crític intern d'Esquerra, R.Cat, poc després seria el propi líder de R.Cat, en Joan Carretero qui, en paraules seves, no estava disposat a sotmetre's a un judici sumaríssim. Ara ha estat n'Albert Pereira qui ha dimitit de president d'Esquerra del Camp de Tarragona. Es veu a venir quin serà el seu proper pas.

Em consta, a més, que no només han estat tres persones les que s'han donat de baixa.

.

Possiblement Joan Carretero va pensar quin era el moment precís per tensar la corda i des de la cúpula no s'han tingut miraments a l'hora de tallar-la.

.

Sota el meu punt de vista, ara mateix Esquerra (fixeu-vos que en tot moment parlo d'Esquerra i no d'ERC) ja ha perdut completament de vista la seva fi i només es dedica al present, sense pensar en el futur. Potser ningú s'adona que Esquerra és el partit que te més ex-votants que no pas votants? Encara ningú s'ha adonat del perquè?

.

La cúpula, tal i com ja va avançar en Xavier Vendrell, pensa que els crítics han de marxar d'Esquerra. Que vagin en compte, corren el perill de ser, definitivament, un satèl·lit més del PSOE i ser quedar-se sols. Perquè les declaracions de Carod, VicePresident del Govern de la Generalitat, dient que no es pot marxar del govern per un mal acord en el finançament, són d'allò més esperpèntiques i no ajuden a pensar altra cosa que no sigui que aquí cadascú defensa la seva cadira i punt. Perquè quin motiu més important pot haver que aquest? Senyor Carod, per sort, vostè ja no mana a Esquerra.

.

Hi ha una frase que encara es repeteix bastant, va ser lema de campanya electoral: fets, no paraules. Últimament sembla evident qui s'ha quedat en paraules i qui ha passat als fets en tot aquest procés. O dit d'una altra manera, qui es mou i qui s'ha quedat assegut a la seva poltrona.

.

Ens compliquem la vida de la manera més tonta...

Doncs ens hem complicat la vida. Si la visita de l'Osasuna Promesas, filial del club de Pamplona, semblava que havia de ser el millor rival per certificar la classificació matemàtica i així, poder-li dedicar al desaparegut Miguel Quereda, res més lluny de la realitat.

.

El Sabadell va sortir decidit a matar el partit per la via ràpida, fins que al minut 13 Raúl Pradas va engaltar un xut amb tota l'ànima que va anar a parar dins la xarxa osasunista. El més difícil ja s'havia aconseguit. Amb una defensa de 5 homes els visitants no deixaven espais però aquest cacao els va arribar d'imprevist.

A partir d'aquí els arlequinats es van anar diluint, deixant el pes del partit i també la pilota als visitants, que de mica en mica es van anar fent els amos i senyors del terreny de joc.

.

La segona meitat va continuar amb aquesta tònica, amb algunes minses mostres de supervivència dels arlequinats, tot i que val a dir que l'Osasuna tampoc era capaç d'arribar amb perill a la porteria de De Navas. Això fins al minut 84 on una contra molt ben trenada, en l'única ocasió clara dels visitants va arribat l'empat a 1. Tota una gerra d'aigua freda per la parròquia de la Nova Creu Alta.

Els últims minuts, com ja va passar a Palma, contra l'Atlètic Balears, el Sabadell es va bolcar a l'atac, buscant el segon gol que donés els tres punts i la classificació matemàtica. Un gol que no va arribar.

.

Ara queden dues finals que no seran precisament fàcils. Primer visitem el Mini Estadi on el Barcelona Atlètic ha de sumar sí o sí els sis punts en joc (i esperar un parell d'ensopegades) per classificar-se, mentre que l'últim partit serà davant l'Alcoià a la Nova Creu Alta, que podria molt ben ser que vingués a jugar-se el campionat aquí i ja se sap que amb l'actual sistema d'ascens, ser campió és molt important.

.

Aquests del Polònia són genials...

Reconec que si hi ha un programa de televisió que procuro no perdre'm, aquest és Polònia.

No vindré a descobrir ara la sàtira política ni les seves paròdies, però he de reconèixer que ahir dijous, diada de Sant Jordi, van fer un gag d'una senzillesa i tanmateix amb tal raó i gràcia que em ve de gust compartir-ho.

.

Durant les noticies, Polo-News, van dir quins havien estat els més venuts per Sant Jordi. Encapçalava la llista Ignasi Guardans, que s'havia venut al govern socialista.

.

Un gag simplement genial.

.

En Puigcercós poc encertat a l'Avui+

Tal com el passat dissabte, 18 d'abril, el diari Avui+ publicava una entrevista amb Joan Carretero, avui és el torn de'n Joan Puigcercós.

Sincerament, el president no m'ha convençut i vull desglossar quatre punts (de fet són cinc), els que crec claus:

.

1. Parla de desafiar l'estat espanyol, quan hauria de dir plantar a dit estat, en les preguntes sobre el finançament. És així de fàcil.

.

2. Es pregunta què hi fa el PSC al govern de la Generalitat si no són capaços de desafiar el govern espanyol amb els seus 25 diputats... benvolgut president, ja li ho dic jo: Josep-Lluís Carod-Rovira i vostè mateix van pactar aquest govern amb un socialista de president. Si vostès es van creure que els socialistes catalans, aquests 25 diputats, serien capaços de desafiar als espanyols, el problema el tenim a ERC, no el tenen al PSC que saben prou bé qui és qui els mana.

.

3. Li pregunten sobre els cants de sirena de CiU i no en vol sentir a parlar per no tenir clara la causa i els objectius i els demana (la causa i els objectius). Molt senzill president, això li ho diria qualsevol militant d'ERC. Causa: Catalunya. Objectiu: Independència.

.

4. Segons diu el president, el pacte de govern amb el PSC ha estat per arrossegar els socialistes cap a posicions catalanistes. Sincerament crec que no s'ha aconseguit, és més, recordo certa conselleria que va hissar una bandera espanyola poques hores després de treure-la. Hi afegiria que fent un ridícul espantós. Qui arrossega a qui?

.

5. Diu estar disposat a aglutinar totes les sensibilitats del partit -només faltaria, és el president d'ERC, no només dels qui el van votar!-, però, ai l'as! a la pregunta següent, sobre Carretero i el seu tsunami, respon que si aquest no accepta el que mana la cúpula del partit te les portes obertes per marxar i de passada es renta les mans sobre la possible expulsió, passant-li la patata calenta al secretari general, en Joan Ridao. S'escuda, a més, en que Carretero no vol parlar amb Ridao, però no ho diu tot: el que vol Carretero una reunió dels representants de R.Cat amb la direcció d'ERC. A veure si s'adonen d'una vegada que Carretero no és més que el cap visible d'una de les sensibilitats del partit. Per tant, en què quedem: Integrem totes les sensibilitats del partit, que és el s'ha de fer sempre i quan obeeixin els estatuts d'ERC, o hem de fer exclusivament el que vol la direcció?

Per últim i en el mateix punt incideix en el que jo entenc com una falta de respecte envers el líder R.Cat dient que ha saber què vol ser quan sigui gran. Carretero te clar que quan sigui gran vol ser català i només català, de fet és una evidència. Precisament aquest moviment intern és qui te i diu les coses més clares.

.

Sincerament president, crec que el dia de l'entrevista, fora ahir o un altre dia, no va estar d'allò més encertat. No tot és culpa dels altres, s'ha de saber ser autocrític o simplement és només que es va llevar amb el peu Esquerra?

.

Diada de Sant Jordi

Avui 23 d'abril, és la diada de Sant Jordi (sí, ja sé que no he descobert la sopa d'alls precisament), és una d'aquelles diades diferents, ja sigui pel fet de ser un dia laborables però, en certa manera, també és mig festiu. No en el sentit estricte, evidentment, perquè -els que tenim la sort de mantenir el nostre lloc de treball- ens tocarà fer la jornada corresponent, però sí en el sentit de que ja comença a fer bon temps i el dia es fa més llarg i això convida a sortir a passejar. Si hi sumem les parades amb les roses i els llibres que acoloreixen els carrers de tota població catalana i les senyeres o estelades als balcons, ja tenim una diada.

Si a més ens agrada llegir, punt extra.

Només tinc un 'però' (és evident que l'havia de tenir), i es tracta de tots aquests escriptors mediàtics que proliferen un dia de cada 365.

Bé, potser faria falta subdividir l'espècie (amb perdó del terme). Entenguis per 'mediàtic' algú que és famós, ja sigui per sortir assíduament per televisió, cinema, teatre, ràdio... i no per això són millor o pitjors els uns dels altres, que quedi clar. La diferència radica en el tipus de televisió, cinema, teatre, ràdio (etc.) a la que es dediquen. És a dir, no és el mateix que un periodista que presenta un programa de qualsevol mitjà escrigui un llibre, a que ho faci un 'col·laborador' d'un programa dels anomenats rosa (quan volen dir groc en molts casos) que te el 'títol' de famós pel simple fet d'haver tingut algun tipus d'afer amb alguna persona del ram de la faràndula en general.

Si bé és cert que tothom te dret a viure i a guanyar-se el pa com bonament pugui, també crec que aquest segon subgrup mediàtic, en certa manera, empobreix i embruta el sentit de la diada, a més de monopolitzar els anomenats mitjans. Tot i així, també és un secret a veus que la majoria d'aquesta gent té el que s'anomena un negre (serà perquè es queda a l'ombra?) que els hi escriu el llibre i ells, simplement, donen la cara. És la manera que tenen aquests escriptors, els anomenats negres, de guanyar-se la vida i de veure publicada alguna obra seva, tot i que mai podran demostrar la seva autoria. En resum, que aquí qualsevol és capaç d'escriure un llibre... en aquesta tessitura, qui sap si l'han vinent m'hi apunto.

.

Punt i a part és el tema de les roses. De ben segur que el gremi de les floristeries de Catalunya estaran una mica (diguem-ne) molestos amb la competència deslleial de les múltiples paradetes que floreixen (disculpeu, no ho he pogut evitar) en aquest dia. Vindria a ser un símil amb els escriptors mediàtics: sense saber-ne, s'emporten bona part del pastís.

.

Amb tot, queda demostrat que aquest és un país de contrastos i que tots plegats vivim en una (a vegades tensa) harmonia.

.

Bon Sant Jordi a tothom!

Fins després Miguel...

Tenim una nova mostra de com n'és d'injusta l'existència humana. El dilluns ens va deixar en Miguel Quereda, amb només 45 anys.

Potser molts no el coneixereu, però de ben segur que alguna vegada haureu vist alguna retransmissió esportiva que ha anat a càrrec seu. Productor i càmera de televisió, sempre ha estat molt vinculat a la ciutat de Sabadell, i més en concret amb el Centre d'Esports Sabadell, del qual -o pel qual- en va crear el programa L'Arlequinat que s'emet a Canal Català.

.

Segurament tots els qui hem tingut la sort de coneixe'l el descriurem de diferents maneres, però tothom podrà dir sobre ell que era una persona amable i senzilla, que no tenia un 'no' per a ningú i també que portava molt endins els colors arlequinats.

.

Descansa en Pau, Miguel.

Què és la calma?

Ni dos dies ha durat la calma a ERC.

Els qui seguiu aquest bloc sabreu de sobres de l'article publicat aquest passat dissabte al diari Avui+ i de la polseguera que ha aixecat. La bandera de rendició d'en Carod-Rovira (o acostament al Sol que més escalfa) no ha servit per calmar els ànims.

Els titulars parlaven d'una escissió de Reagrupament.cat i en aquests mateixos termes replicava el president d'ERC, Joan Puigcercós a en Joan Carretero. Tot i que, havent llegit l'article, en cap moment he trobat que es parlés de crear un nou partit. Certament que hi ha coses que s'han de saber llegir entre línies, però jo sóc dels que els agraden que els diguin les coses clares quan es parlen temes d'aquesta transcendència.

De totes totes espero que la sang no arribi al riu o el que seria el mateix: que no hi hagi tal divisió. Aquesta paraula l'he escoltat massa vegades entre els independentistes.

Precisament el que necessita d'independentisme és la màxima cohesió possible, mai la divisió. Massa vegades i amb massa facilitat oblidem contra qui es juga.

Sembla que el més fàcil sigui marxar, però això no farà més que donar la raó a algú que no la te. Ja hi ha hagut massa dissidència cap a partits o plataformes molt minoritaris sense veritables possibilitats d'èxit, mentre que també hem vist com els va anar a alguns que es van dedicar a plantar PIns.

Tot i així, no estan massa tranquils al carrer Calàbria, que ja han fet públic que cridaran a en Carretero perquè doni explicacions i, qui sap, si avancen la seva suposada marxa amb una expulsió.

També s'equivoquen i molt.

Fa quatre dies el propi president demanava que els militants 'caminessin al seu costat'... però jo em pregunto: i ells, la cúpula del partit, ja caminen cap el projecte per als Països Catalans? Perquè la Declaració Ideològica d'ERC, en el seu punt 12, parla clarament del dret a l'autodeterminació, que és l'únic que reclama Reagrupament.Cat.

Em sembla perfecte caminar tots junts, per un mateix fi, al costat els uns dels altres, però no es pot pretendre que uns ho facin davant i els altres al darrere.

.

Amb tot, ens hem de prendre aquests moviments amb molta calma, sobretot els implicats en primer terme, cal recordar que no han (o haurien) de defensar postures personals, sinó les del país.

.

A vegades em pregunto què hagués passat si Ernest Benach no hagués presentat una candidatura que sabia perfectament que no tenia possibilitats de vèncer i si Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista haguessin sumat esforços per les eleccions internes a la presidència d'ERC. Segurament el panorama polític català actualment seria molt diferent.

.

A tots plegats: molta calma. Sumem i multipliquem, que per dividir ja vindran de fora a intentar-ho.

.

Frase feta (dita)

Les sobres d'ahir fan falta avui.

.

Dita catalana.

.

Tenint en compte la crisi, és d'allò més encertada.

Units serem més forts

El recanvi a la cúpula d'ERC ja està tancat.

És un canvi natural, que no hauria d'haver estat mai tan traumàtic com ha estat, a fi de comptes, era evident que el relleu d'en Josep-Lluís Carod-Rovira és, com sempre s'havia suposat, en Joan Puigcercós.

M'alegro que finalment s'hagi tancat el cercle. L'ha hagut de tancar en Carod amb les seves declaracions de suport a en Puigcercós per les eleccions a President de la Generalitat de Catalunya.

Feia molts anys que en Puigcercós era el número dos, fins que en les darreres eleccions dins el partit va decidir presentar-se a número u.

Possiblement les formes d'en Puigcercós, deixant de banda a en Carod, és el que més va irritar a l'anterior president que de ben segur hagués mantengut de bon grat la seva hegemonia dins ERC i possiblement aquesta intenció de mantenir-se intocable a la presidència d'en Carod fou el que va moure a en Puigcercós a fabricar la 'opa hostil'.

Sigui com sigui, en Puigcercós és l'actual president d'ERC i per lògica ha de liderar el partit en els comicis a la Generalitat. Ara, amb el suport d'en Carod, comença a obrir-se de nou el cel per aquest partit que ha viscut últimament massa convulsions internes.

.

Permeteu-me fer un petit apunt, crec que molt necessari, en referència a un article que vaig publicar el passat 2 d'abril.

Comentava que en Xavier Vendrell convidava a marxar als crítics d'ERC, doncs bé, en el mateix acte on Carod feia públic el seu suport a en Puigcercós com a cap de llista, el president va demana als homes i dones d’esquerra ‘que caminin al nostre costat’.

Evidentment els dos comentaris xoquen frontalment.

Senyor Vendrell, apunti-s'ho.

.

Pas a pas

Segon empat consecutiu (2-2), tot i que res a veure amb el de la setmana anterior. Si a Palma ens vam lamentar d'un gol 'in-extremis' dels mallorquins (Atlètic Balears), l'últim classificat, en aquest cas parlarem d'un empat amb regust de victòria. Sumar un punt davant el líder (Vilareal 'B') en el temps de descompte, amb un home menys damunt el terreny de joc va ser un premi amb el que ja no s'hi comptava.

.

Més enllà del resultat, cal destacar que el Sabadell va saber jugar davant un ferm candidat, ja no a la promoció d'ascens, que ja te assegurada, sinó que si no canvien les coses, serà el campió i opta descaradament a l'ascens de categoria.

.

Amb aquest resultat, combinat amb els (també) empats de Barcelona Atlètic i Sant Andreu, continuen deixant als arlequinats amb el mateix coixí de sis punts respecte al quart classificat, ara el Badalona, que va guanyar a Terrassa en el descompte gràcies a un penal molt discutit pels locals, i a set (sis més golaverage) del cinquè, Sant Andreu.

A falta de dotze punts per disputar, amb sumar sis d'aquest dotze punts, el Sabadell s'assegura matemàticament la participació a la promoció d'ascens. Un cop confirmat que es jugarà, la intenció és quedar tan amunt com sigui possible. Personalment crec que seria una patinada important no quedar, com a mínim, en la tercera posició actual, tot i que això és futbol i en aquest esport ja se sap que dos i dos mai són quatre.