Propostes literàries (no són meves, no patiu)

Tal dia com avui és Sant Jordi (quin descobriment, oi?) i com que a qui subscriu aquest bloc, i si en sou seguidors ja ho sabreu, li agrada fer-vos certes recomanacions literàries (que no crec que puguin arribar a anomenar-se ‘crítiques’), us voldria fer la meva recomanació mensual en un dia tan nostrat.

Tanmateix però, prefereixo que aquesta vegada no sigui jo qui us digui què m’ha agradat llegir (o no) ni de quin autor es tracta, sinó que us diré que els amics de l’Òmnium Cultural tenen una web genial, en la que tenen un apartat on podreu descobrir totes (o quasi totes) les novetats editorial en el nostre idioma.
Es tracta d’un apartat en el que donaven a votar quin llibre o llibres, dels d’entre més de 170 propostes, tenien pensat regalar els visitants de la web, pel que crec que és força interessant.
El sondeig s’anomena La Llança, no cal ser massa espavilat per veure que fa referència a Sant Jordi, oi?

Us ho recomano, tot i que sé que vaig molt tard, perquè segurament les compres d’avui, a hores d’ara, ja les haureu fet... però ep! recordeu que demà també obren les llibreries.
.

Hauria de ser festa la Diada de Sant Jordi?

He llegit en varis diaris i webs una enquesta que certament crea certa polèmica, però de bon rotllo.
Es tracta simplement de si un creu que la Diada de Sant Jordi, que celebrem avui, hauria de ser festa o no.
Hi ha pros i contres, com amb tot, i si no us sap greu les analitzaré breument (o això intentaré... no prometo res):

A favor:

Sent una festivitat es podria gaudir més i millor del dia en general, no hauríem d’anar amb presses per fer les nostres compres i, qui sap si amb sort acomiadaríem, ni que fos una mica, les aglomeracions que aquí el que subscriu odia profundament.
Perquè no cal que ens enganyem, com amb tot, hem creat un monstre capitalista, que ens ‘obliga’ a comprar roses i llibres, una tradició de la que hi ha qui fa el seu agost, tot i que val a dir que ja m’està bé, si tenim en compte que el que es ven són, bàsicament, llibres (i roses) i per tant s’incita a la lectura, per tant al coneixement i en general, a la cultura. I això és bo... sempre i quan els llibres no serveixin per criar pols a la prestatgeria o el que seria pitjor, anar a parar sota la pota d’una taula per evitar que aquesta balli.

També estaria bé que fora festa per poder-ho gaudir en família, podríem anar tots plegats a fer les compres, sense preocupar-nos massa dels horaris, imposant-nos només els que a nosaltres mateixos ens interessin. Excepte pels llibreters i floristes, evidentment, que aquest, com ja he dit, viuen d’aquest dia. Saben que faran la caixa de mig any (sinó més) només el dia de Sant Jordi... i ben segur que el dia 24 ben contents que estan d’haver tingut un dia de bojos.

Un dia de festa ens permetria passejar-nos per totes les botigues i paradetes, i comparar preus si convé, que la pela és la pela (o l’euro és l’euro, que haurem de dir ara) i no pas com ara que, tot passant per davant una llibreria, si veiem l’exemplar que volem, el comprem quasi sense tenir en compte si és de tapa tova tot i que el voldríem de tapa dura, per posar un exemple d’allò més banal, provocant, perquè tot s’ha de dir, que comprem un llibre que no és el que buscàvem, perquè hi ha hagut algun eixerit que ha titulat un llibre amb un nom molt similar a algun ‘best seller’ amb tota la mala... intenció.


En contra:

Com que l’espècie humana som com som, provocaria que la Diada més que celebrar-la, en perdríem el seu sentit. Escaient-se, com s’escau aquest any, en divendres, quantes famílies aprofitarien que ja tenim ‘bon temps’ per marxar el cap de setmana a l’apartament de la platja? Si ve és cert, que possiblement al poble de platja no trigarien a trobar l’especialització a l’engròs (també) en llibreries.

Si ve és cert que, així en fred, numèricament he trobat més raons perquè Sant Jordi sigui festa, no és menys cert que l’única raó perquè no ho sigui és molt poderosa, només cal veure què ha passat amb altres festes i com se n’ha perdut el seu sentit.
Només cal que ens fixem en l’onze de setembre, fem festa sí, però ho commemorem? Cada cop som menys qui ho fem i en aquest sentit vull reivindicar-la, aprofitant que la Diada de Sant Jordi m’ho fa venir bé.
L’any vinent, el 2011, quan s’escaigui en dissabte, començarem a veure si aquesta disjuntiva te algun sentit o no i pel 2012, essent diumenge, ja tindrem una resposta més ben definida.

Personalment doncs, ho deixaria en un entremig, treballar pel matí i festa per la tarda (o a l’inversa, a gust del consumidor) per gaudir de la Diada sense que ens ho prenguem com a un diumenge qualsevol.
.

Dites populars catalanes

Si no plou per Sant Jordi, tururut ordi.

I ara què?? (II)

I després es preguntaran perquè hi ha desafecció política... com volen que no n’hi hagi si són una colla de lladres amb corbata???!!!

Sincerament estic indignadíssim, tota la trama Gürtel clama al cel: imputat el PP del País Valencià, Castella i Lleó, Galícia, Madrid i no oblidem a Jaume Matas a les Balears, que tot i no ser dins l’arxivador de Gürtel també és un desfalc ‘made in’ PP.

Reitero el que vaig apuntar fa una setmana justa: i aquests són els qui la gent votarà per treure’ns de la crisi?

Ara s’entén que en l’època d’Aznar i cia. haguessin de privatitzar pràcticament totes les empreses públiques que tenien beneficis per poder continuar sense números vermells (prèvia col•locació com a caps d’aquestes empreses als seus amiguets).

Amb tot el que està passant, Mariano Rajoy, el suposadament líder d’aquell partit, guarda silenci. La veritat és que cada vegada dóna més la sensació que aquest personatge no és més que una mediocre marioneta a mans dels nuclis durs, que no és capaç de posar seny, cordura o simplement bona fe entre els seus.

No trigarem a sentir de nou com ens els mitjans de comunicació afins als de la gavina ens parlem de la caça de bruixes, de persecucions infames i tot allò tan típic de morir matant.

Al costat de tots aquests, gent com el Dioni, Mario Conde o fins i tot Fèlix Millet (que ja és dir) no són més que simples passerells.

.

Dites populars catalanes

Si el tres d’abril el puput no ha cantat, o és mut o és enterrat.

Dites populars catalanes

Per Sant Francesc sembra el blat, si no el tenies sembrat.

I ara què?

A tot Europa està passant un fet habitual quan es viu una crisi tan profunda: les eleccions democràtiques fan caure els governs i donen el poder als opositors de torn. Són faves comptades: ‘si aquests no treuen d’aquí, a veure si ho fan els altres’. L’últim exemple el trobem a Itàlia, on el partit de ‘Il Cavaliere’ ha caigut estrepitosament.

A les espanyes les enquestes diuen que també pot anar en aquest sentit (canvi de govern), així com també a Catalunya. Ara bé però, hi ha un fet incontestable que possiblement, més de mica en mica que corrent, pot fer variar aquesta inèrcia. Evidentment no és altra que les denúncies de corrupció del principal partit opositor a l’estat espanyol, el PP.
Si primer fora el president de la comunitat valenciana, Francisco Camps, qui passés pels jutjats per declarar com a imputat pel cas Gurtel (tot i sortir-ne prou ben parat), ara és Jaume Matas, expresident del govern balear qui passa pels jutjats i tot sembla indicar que no ho tindrà tan fàcil com Camps.
La caverna mediàtica ens recordarà, això sí, que tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i tornarà a treure tot el seu arsenal de morir matant, aquell de les conxorxes i conspiracions envers les seves santes persones.

És per això que jo em pregunto: i ara què? Si la població espanyola tenia pensat votar per un canvi al govern i l’únic canvi possible és que Rajoy succeeixi a ZP al càrrec de president espanyol, és viable que ho faci en aquestes condicions?
La gent serà prou estúpida com per deixar passar tots aquests escàndols econòmics? Perquè la idea és sortir d’una crisi econòmica i si qui l’ha de tractar és qui acumula un bon grapat de càrrecs i judicis precisament per robar diners, la veritat és que pinten bastos.

És ben cert també que a nivell municipal encara tenim molt recent el cas de Santa Coloma de Gramenet, en el que el batlle d’aquesta població (en aquest cas i per a més detalls: socialista) va ser detingut per faltes similars a les que se li imputen a Jaume Matas, pel que la dita popular de ‘no hi ha un pam de net’, agafa dia rere dia més vigència i passa a ser cada vegada més real.

La mal anomenada classe política s’ho ha de fer mirar, sobretot els dels grans partits, que són a fi de comptes qui fan i desfan.

La solució a tots els problemes, la panacea, no n’hi ha per aquests casos, però el més intel•ligent és aconseguir que ni uns ni altres tinguin poder suficient com per manipular el poder a la seva voluntat, perquè les majories simples i encara més les absolutes, com es demostra en el cas que hem abordat, no són de cap de les maneres els millors dels remeis.
.

Dites populars catalanes

Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Falsa incredulitat

Segons les enquestes que van apareixent als mitjans de comunicació ens trobem uns resultats que entro a valorar, des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, ja que estaria bé fer un estudi sobre quin percentatge de fiabilitat tenen això de les enquestes.

Començo per CiU, que en totes aquestes enquestes que he pogut veure està ratllant la majoria absoluta sense, això sí, acabar-la d’assolir. Haurien de ser una mica més espavilats que en les últimes eleccions i deixar-se estimar una mica més pels altres enlloc de tirar patades a tort i a dret. Allò del “o tot o res” s’ha convertit, des de ja fa un temps, en un segur: “o res”.

Uns que es mantenen són el PP, que conserven la seva caverna al territori. Diuen que de tot hi ha d’haver en aquest món.

Ciutadans fa el que li toca: desaparèixer del mapa.

Pel que fa al tripartit, el PSOE amb seu Catalunya -alguns encara s’entesten en dir-li PSC-, baixa però no massa. Tot i la lentitud, demostrada durant l’entrevista amb la directora de TV3, Mònica Terribas, del seu secretari general i actualment també President de la Generalitat de Catalunya i tot i les fugides d’estudi (i mai millor dit) del conseller d’Educació, aquest últim només per posar un exemple o els lamentables insults propinats per alguns dirigents socialistes a la mateixa Mònica Terribas per l'entrevista a Montilla. Farien bé en repassar la manera de treballar de la periodista, visualitzar altres entrevistes a altres polítics, analitzar la seva manera de fer amb tots i cadascun d'aquests personatges... i recordar també qui li va donar el càrrec.

ICV també baixa, apuntaré que incomprensiblement poc, tenint en compte les pífies (adjectiu indulgent) de la conselleria d’Interior a les que ens tenen acostumats Saura i companyia, ja sigui a l’estiu, amb incendis o a l’hivern, amb nevades. Val a dir que els seus votants seran pocs, però fidels.

Per últim em deixo a ERC, perdó: Esquerra, a qui faig referència directe en el títol. Tot i que l’electorat acostuma a sorprendre pels repunts una mica a l’alça cap a última hora, aquesta vegada la patacada serà molt més important, tot i que val a dir que des del govern ha estat la força que menys l’ha espifiat i qui possiblement més ha exercit la intenció de tirar endavant aquesta fórmula de governabilitat en la que la cúpula del partit hi creu.
Sorprèn (o no) des de dins la seva catastròfica ensopegada i a mi em sorprèn la seva sorpresa. Tot i que més que sorprendre’m em molesta. Em molesta perquè no és certa aquesta sorpresa. És fàcil endevinar que dit electorat el que busca en aquesta opció és la més sobiranista possible en el panorama polític i sigui pel motiu que sigui, no s’ha deixat veure. El que més s’hi ha aproximat és la llei que permet fer consultes directes per motius concrets a la població, és a dir: referèndums. Tothom pensa directament i indefugible en referèndums sobre la independència, però tenint en compte que l’estat ha de donar el seu vist i plau a tots i cadascun dels referèndums que es vulguin fer, és evident que el que ens ocupa no en donaran mai la seva aprovació.
Si, a més, afegim l’escissió de Reagrupament i que aquest grup s’ha posicionat, sense cap mena de miraments, a favor de la independència del país i se l’ha marcat com al seu objectiu polític –gairebé únic- és fàcil entendre aquesta baixada en els enquestes. Així doncs, aquesta incredulitat és de cara a la galeria, no és veritable (tot evitant el terme “real”) i rarament algú se la creurà.

.

Dita popular catalana

Primavera arribada, ovella esquilada.