Ja fa un parell de setmanes (ho sento, no he tingut temps abans), a l’estadi de la Nova Creu Alta, de Sabadell, es va jugar un partit de futbol entre el Centre d’Esports Sabadell i el Terrassa F.C.. Per tradició, aquest és el segon derbi de màxima rivalitat a Catalunya, després d’un F.C. Barcelona – R.C.D. Espanyol.
Tanmateix la situació esportiva d’ambdós conjunts, però sobretot per la delicadíssima situació institucional del club egarenc, ha portat a que aquest partit des d’una màxima rivalitat a un punt mort.
El partit en sí va anar de la manera esperada, com a mínim fins a la mitja part. Era qüestió de temps que el Sabadell s’imposés igual que sobre el terreny de joc també al marcador. El més complicat pel Sabadell havia de ser obrir la llauna, a partir d’aquí, el partit només podia tenir un amo. I efectivament així va ser: als cinc minuts Àxel inaugurava el marcador amb l’1-0 i les escomeses locals van propiciar el 2-0, en pròpia porta del juvenil Quim, aquest al minut 40.
El derbi havia acabat.
La segona meitat va sobrar a tothom. El Sabadell es va dedicar a mantenir la renda, sense sobreesforços, tocant la bimba i fent córrer al rival. Els egarencs només podien anar a remolc i evitar una sangria de gols que no arribaria mai degut al conformisme local.
Va donar la sensació que imperava el resultat, un 2-0 que en altres circumstàncies podria ser molt bo, davant l’etern rival mal ferit, es podria haver furgat molt més en la ferida, però no es va fer. Llàstima? Conformisme? Desídia?
Fora el que fora, aquest partit en cap moment va tenir aires de derbi, no es va ‘respirar’ ni ‘palpar’ en la prèvia ni durant el partit. Ni dins ni fora del rectangle de joc.
Semblava doncs que a Sabadell i a Terrassa ens hem quedat sense derbi molt abans del que marcava el calendari.
Tanmateix la situació esportiva d’ambdós conjunts, però sobretot per la delicadíssima situació institucional del club egarenc, ha portat a que aquest partit des d’una màxima rivalitat a un punt mort.
El partit en sí va anar de la manera esperada, com a mínim fins a la mitja part. Era qüestió de temps que el Sabadell s’imposés igual que sobre el terreny de joc també al marcador. El més complicat pel Sabadell havia de ser obrir la llauna, a partir d’aquí, el partit només podia tenir un amo. I efectivament així va ser: als cinc minuts Àxel inaugurava el marcador amb l’1-0 i les escomeses locals van propiciar el 2-0, en pròpia porta del juvenil Quim, aquest al minut 40.
El derbi havia acabat.
La segona meitat va sobrar a tothom. El Sabadell es va dedicar a mantenir la renda, sense sobreesforços, tocant la bimba i fent córrer al rival. Els egarencs només podien anar a remolc i evitar una sangria de gols que no arribaria mai degut al conformisme local.
Va donar la sensació que imperava el resultat, un 2-0 que en altres circumstàncies podria ser molt bo, davant l’etern rival mal ferit, es podria haver furgat molt més en la ferida, però no es va fer. Llàstima? Conformisme? Desídia?
Fora el que fora, aquest partit en cap moment va tenir aires de derbi, no es va ‘respirar’ ni ‘palpar’ en la prèvia ni durant el partit. Ni dins ni fora del rectangle de joc.
Semblava doncs que a Sabadell i a Terrassa ens hem quedat sense derbi molt abans del que marcava el calendari.
Entrades
