Dites populars catalanes

Per Sant Sebastià, un fred que no es pot aguantar.

Lectura: La venjança del bandoler

Després de la celebrada ‘El pont dels jueus’, Martí Gironell ens acosta una nova novel•la històrica, aquesta vegada més centrada en un personatge que no pas en un fet. Una novel•la que li ha valgut el Premi Nèstor Lujan 2008.

Si en ‘El pont dels jueus’ tractava la construcció del pont en sí i tot el demés era més a menys ficció, en aqueta ocasió ens presenta a en Josep Pujol, de can Boquica i que acabarà essent conegut pel nom de la seva casa.

En ‘Boquica’, un traginer de Besalú (població natal de l’autor) és una víctima més de la Guerra del Francès, que durà sis anys (de 1808 a 1814). No és però una víctima qualsevol, sinó que per les circumstàncies de la vida acaba convertint-se en un bandit –certament sanguinari, val a dir- i un ‘caragirat’, que és el nom que se’ls donava a aquells qui es passaven al bàndol francès.

Amb tot, la història va molt més enllà i certament ens acosta un panorama grotesc i desesperant dels qui es troben entremig dels dos bàndols i obligats a escollir ‘el menys dolent’ pels interessos de la terra (ni espanyola ni francesa) i també pels personals.

Certament interessants els apunts que aporta de l’època, de com es vivia, què es menjava, amb quines eines es treballava, com es vestien...

Celebro, com ja vaig fer amb ‘El pont dels jueus’, que l’autor adjunti un epíleg en el que detalli què és cert, què inventat i què hauria pogut ser veritat en la novel•la.

.

Dites populars catalanes

Sant Antoni de gener, mitja palla i mig paller.

El centralisme de Barcelona

Si hi ha d’alguna cosa que ens queixem els catalans, políticament parlant, acostuma a ser del centralisme de Madrid. Tot passa per allà, s’entén, evidentment, d’allò que te una mínima importància.
Sí be és cert, no ho és menys que a Catalunya patim un centralisme interior, el de Barcelona.
En aquest sentit som, per posar un símil, el germà petit, que es dedica a copiar el que fa el gran.
Com sinó s’entendria que Barcelona, o millor dit: el seu govern municipal (o directament el seu alcalde, Jordi Hereu), digui que vol organitzar uns jocs olímpics d’hivern, quan a dita ciutat rarament hi neva? La ‘solució’ l’han trobat als Pirineus. Però... els Pirineus no queden a uns dos-cents (200) quilòmetres de Barcelona?
No ho puc entendre de cap altra manera que un intent desesperat de l’alcalde Hereu per mantenir la seva cadira, ara que les enquestes envers les properes eleccions municipals, estan posant de manifest que difícilment podrà mantenir el seu càrrec.
Així doncs, busca solucions al seu problema amb un nou ‘brindis al Sol’, amb il•lusions, amb fum. Podem dir, i el marge d’error serà mínim, que és la manera socialista d’esmenar les situacions compromeses.

És necessari dos temes: primer, deixar clar que Barcelona és una ciutat; important: cert; capital: cert; però no passa d’aquí, darrera (o davant, o al costat...) hi ha tot un país, Catalunya, que és qui viuria aquests jocs. Barcelona vindria a ser el punt administratiu i poca cosa més.

Tanmateix he d’apuntar que no estic d’acord en la política dels jocs olímpics. La organització dels mateixos te, suposadament, valors com els de la ‘unió dels pobles’, tot i que no permet que hi participin països sense estat propi; la ‘participació’, però els últims jocs es varen celebrar a la Xina, un estat no democràtic.
En aquest sentit doncs, la hipocresia és el denominador comú del COI, tot i el pas dels anys, es mou per conveniència, sempre ho ha fet, fins al punt que fins i tot se’n van organitzar uns a l’alemanya nazi de Hitler i tothom tan content.
.

Frase cèlebre

Només hi ha dues maneres de pagar els deutes: pel treball i per l'estalvi.

.

Thomas Carlyle.

Actualitat futbolística

Ara feia molts dies que no feia cap comentari futbolístic, però l’actualitat s’imposa.

Començaré per la cara amable, la que estem vivint actualment al CE Sabadell. L’equip porta guanyats els últims tres partits de lliga i amb el nou entrenador, David Almazán ‘Pirri’, s’ha vist una millora substancial en el joc dels arlequinats. Les raons, com els colors, n’hi ha per tots els gustos, però sigui com sigui, s’ha aixecat el vol i si les 19 jornades que resten ho permeten, encara es pot donar alguna sorpresa, en forma d’alegria per la parròquia saballuda, d’ara i fins a final de temporada.

La cara ‘B’ la trobem en els veïns i eterns rivals... tot i que això ‘d’etern’ potser passarà a ser un simple eufemisme d’aquí a poc. La plantilla del Terrassa no cobra des de fa tres mesos i ara s’han tancat als vestuaris, on hi estan dormint des de la nit de reis, per donar ressò a les seves protestes. Aquest cap de setmana s’enfronten al Dènia i ho faran amb només vuit jugadors del primer equip. Els jugadors estan marxant i hauran de disputar el partit amb uns quants juvenils. Ara per ara, no es veu clar ni que puguin acabar la lliga.
Potser algú es pot pensar que me’n alegro de la situació, però res més lluny de la realitat. En qualsevol esport, la rivalitat, sana i ben entesa, és el millor que hi pot haver, com se sol dir: ‘si no existís l’etern rival, ens l’hauríem d’inventar’.
Molt menys però m’agrada veure als jugadors dormint als vestuaris. Val a dir que en conec a més d’un, sobretot Miguel Ángel i Òscar Sierra, per la seva etapa com a jugadors del Sabadell i saber pel que estan passant, s’ha de fer veritablement dur. Ànims!
El tema, a més, no acaba aquí. S’ha sumat una altra plantilla a aquest tipus de protesta. La UE Lleida tampoc paga als seus empleats des de, fa no fa, els mateixos mesos que el Terrassa als seus. De moment s’han limitat a fer-ho públic, veurem com acaba tot plegat.
Per últim detall i possiblement més com a casualitat més que una altra cosa, la setmana vinent el Sabadell visita el Camp d’Esports de Lleida i després rebrem al Terrassa a la Nova Creu Alta. Veurem de primera mà els ànims que respiren uns i altres.

.

Comença l'any carregadet...

Sembla mentida com pot canviar una persona depenent de la finestra per la que miri el paisatge.
En José Montilla, quan era Ministre de l’estat espanyol, va deixar anar algunes barbaritats del que ell entenia que eren excessos del, en aquell moment, president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall.
Uns quants anys després i, segons diuen, degut a certs pactes entre ZP i Mas per aprovar l’Estatut(et), en Montilla el fan presentar-se al càrrec que ostentava en Maragall, perquè ja se sap que l’elecció de presidenciables a la Generalitat, i sobretot dels partits polítics espanyols (i espanyolistes) va a dit. El resultat és que, mira per on, ara ho és.
Al cap de tres anys d’haver-se (retallat i) aprovat l’anomenat Estatut a les Cortes Generales, encara estem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’actual president de la Generalitat, aquell que en el seu moment va titllar de poc menys d’extremista al seu antecessor i dit sigui del pas, del mateix partit polític, ara és ell qui dóna les gràcies per la suma dels esforços a la societat civil catalana.
Doncs mireu què us dic: no me’l crec.
Però mira per on, la història es repeteix, evidentment molt més baixada de to, tant per les paraules com pels seus protagonistes.
Ara és Alfonso Guerra (qui no recorda com es va mofar de la retallada de l’estatut), qui critica a tots els polítics catalans en general. Si ho veu tan global, no serà ell qui te el problema? Ja ho diuen que cap geperut es veu el seu gep.
Montilla pot ser (o no) un bon dirigent, però aquest no és el tema del que us parlo. Montilla, pel que sigui, no te un ferm sentiment catalanista. Si a ell li fessin la clàssica enquesta del ‘vostè se sent català, català i espanyol o espanyol?’, per quedar bé, segurament respondria que ell és espanyol... i català, però el seu conscient és un altre. Tot i així, com que comença a saber de què va això de ser a Catalunya i que hi hagi persones que pensen i actuen diferent i fins i tot alguns que parlen una llengua que no és la castellana i que no passa res perquè sigui així. Bé, passa perquè ha hagut de fer classes d’aquest idioma.
Perquè a les espanyes (el propi Alfonso Guerra en seria un bon exemple en particular) només els preocupa el binomi dreta-esquerra, aquí, a més, tenim el binomi Catalunya-Espanya. I cada vegada és més palès que un s’ha de decantar cap a una banda o l’altra, perquè els qui tenen la paella pel mànec obliguen a decidir de quina banda s’està. Per més que alguns es dediquin a enviar cartes d’agraïment i conciliadores.

.

Dites populars catalanes

Per reis el dia creix i el fred neix.

.

Fa referència a que a partir del solstici d'hivern els dies es van fent més llargs, però el mes de gener és el mes més fred de l'any.

Frase cèlebre

Confia en el temps, que sol donar dolces sortides a moltes amargues dificultats.

Miguel de Cervantes Saavedra.

Renovem esperances i il·lusions amb aquest any més que nou: 10!

Bon any a tothom!!!

Dites populars catalanes

Any nou, vida nova.

.

Per any nou, un pas de bou.