13 de setembre, Arenys de Munt

El fet existencial català, és a dir, la futura existència de Catalunya passa indefugiblement per la independència.
No descobreixo res si apunto que l’estat espanyol només li interessa que el nacionalisme català desaparegui. I qui diu el català, també diu el basc o gallec.
Des d’aquest estat en el que ens trobem mai s’aconseguirà que el nostre poble sigui tractat amb dignitat, només cal veure que el català està sent bombardejat contínuament, primer sent l’idioma més important del vell continent que no te oficialitat, tenint un àmbit d’uns onze milions de parlant. Les comparacions amb, per exemple, el maltès, llengua que sí disposa d’oficial europea, són simplement odioses. Per no parlar amb el bombardeig de la Generalitat Valenciana, que governa el PP, que insisteix en voler diferenciar el valencià com a llengua diferent del català. Afortunadament a Ses Illes no s’atreveixen a tant.

Així doncs, hem de ser conscients que les paraules que en un principi puguin semblar amables dels governs ‘centrals’ de torn, com el famós ‘hablo catalan en la intimidad’ d’Aznar (només escriure això ja em pica tot) o el ‘Catalunya recibirá lo que se merece’ de ZP (por fa això, perquè es pot interpretar de moltes maneres), després d’aquestes ‘aproximacions’ al principat, tenim la crua realitat, que no és altra que inversions ínfimes, impostos desorbitat en respecte a altres comunitats i en resum, un anticatalanisme que fa guanyar vots a l’espanya profunda.

És per això que és necessari que per sobreviure Catalunya necessita la independència, ja que està quedant palès que un estatut d’autonomia mínimament decent no serà mai acceptat per espanya i és per això que aquesta independència no ens la donaran, sinó que ens l’haurem d’aplicar nosaltres mateixos.

La pregunta a com s’ha de fer, la resposta és ben simple: la ONU deixa clar que un poble te el dret a decidir el seu futur, si vol o no ser independent d’un estat i que es faci mitjançant votació popular. El que ve sent la democràcia en el seu màxim exponent, que és el que es vol posar en marxa el proper dia 13 de setembre a la població d’Arenys de Munt.
L’estat espanyol però, limita aquestes consultes i només permet que siguin fetes pel propi estat. És evident que no ho faran mai i que estan vulnerant un dret internacional (una de tantes), de fet, volen evitar sigui com sigui aquest referèndum i no dubtaran a enviar les forces de repressió (en diuen 'd’ordre') per evitar-ho.

És evident que la seva democràcia, el que ells entenen per aquesta paraula, deixa molt per desitjar.

El Saballut d'agost ja a la xarxa

La revista digital El Saballut, que jo mateix dirigeixo, torna a publicar després de les vacances d'aquest estiu. Com sempre, la publiquem a la pàgina web ex-oficial del C.E. Sabadell.

Tornem amb les il·lusions renovades i amb l'esperança de millorar, a nivell esportiu per part del Centre d'Esports Sabadell, com de la pròpia revista, de la que tenim un nou disseny.

Val a dir que aquest número, que fa referència al mes d'agost, és lleugerament diferent del que seran les posteriors, ja que lògicament ens hem centrat sobretot en la pretemporada i en els fitxatges.

Us convido a fullejar-la (és gratuït, tema important pels temps que corren) i espero que us agradi!

Aquí us adjunto un enllaç directe per poder-vos baixar El Saballut.

Lectura: El pont dels jueus

Voldria encetar una nova secció al bloc, que en diré simplement ‘lectura’.
Vagi per davant que no sóc ni em considero, ni de lluny, un crític literari. Res més lluny de la realitat. Però com tothom, quan em llegeixo un llibre, em pot agradar més o menys i des d’aquí en passaria a donar la meva opinió, que no voldria que es confongués amb crítica.

Començaré per una obra de Martí Gironell, editada per Columna: El pont dels jueus.

Es tracta d’una novel·la històrica, que pot anar per endavant que es tracta d’un dels gèneres literaris que més agraeixo.
L’he trobat una lectura certament entretinguda, amena i que possiblement m’ha captivat des d’un primer moment al trobar-se en un escenari molt proper i que es pot visitar com aquell qui diu, en una escapada d’un cap de setmana o fins i tot un dia (donant per entès que qui pot estar llegint aquest bloc està a Catalunya).

De fet, recomano visitar-lo, sobretot aquest cap de setmana (4, 5 i 6 de setembre), si en teniu oportunitat, ja que fan la 11a. edició de Besalú Medieval.

Tracta sobre la creació del pont fortificat sobre el riu Fluvià, a la vila de Besalú (població de l’autor), tot i que és ‘amanit’ amb una guerra entre el comtat de Besalú i el d’Empúries i les aventures que d’ella es desprenen.
Són molt encertades les rutes entre viles, pobles i rodalies en general de les comarques on desenvolupa la novel·la, bàsicament la Garrotxa, Gironès i Empordà, així com les explicacions sobre com es vivia en aquella època.

Tampoc vull entrar en més detalls, perquè en puguin gaudir aquells qui no l’han llegit.

Si hom està una mica posat en els fets reals de la història que ens proposen pot trobar-hi anacronismes sobre personatges o fets puntuals, pel que també he trobat encertat l’epíleg, on puntualitza quines són aquestes llicències que s’ha pres l’autor per fer-se ‘venir bé’ la història, que tot i que lògicament, en si no és certa, sí que està basada en un fet real: la creació del pont.

.

Frase cèlebre

El savi no diu tot el que pensa, però sempre pensa tot el que diu.

.

Aristòtil. Filòsof.

Un agost calentet

Aquest passat mes d’agost vam veure un serial d’allò més abstracte. Els dirigents del Partit Popular llançaven calumnies –perquè no te altre adjectiu- envers el govern central, a mans del Partit Socialista. Deien que aquell executiu havia fet escoltes il·legals a membres del seu grup.
Els jutges i la policia, innocents ells, van demanar als populars que ho denunciessin.
Curiosament però, no en tenen cap prova.
Doncs bé, ens trobem que passades les vacances aquestes acusacions han acabat en res i sembla ser que aquí no haurà passat res de res.
Personalment em semblarà molt malament que ZP i cia. no hi facin res al respecte, perquè se’ls ha acusat públicament, sense aportar cap tipus de proves a cap jutjat i per tant, deixant que la opinió pública fes el seu propi judici. Que evidentment són els propis acusadors qui han quedat en evidència, però això ja són figues d’un altre paner.
Crec doncs, que serà greu que el govern no intercedeixi de cap manera en l’afer, simplement deixant córrer el tema i tal dia farà un any. No, escolti, això no funciona així. S’han fet unes calumnies envers un govern que ho estarà fent millor o pitjor, però el que és inadmissible és que es facin acusacions infundades o sense proves sobre el que sigui i sobre qui sigui. Si un és valent per acusar públicament a un tercer, però sense fer-ho formalment, també ha de ser-ho i estar preparat perquè aquest tercer l’acusi de calumniar-lo.

Quin és el problema però? Molt fàcil i molt simple: en política tothom menteix. Fa falta que recordi -per enèsima vegada- aquella frase de: ‘aprovaré el estatut que aprueve el Parlament de Catalunya’? Doncs això, que tots menteixen i encara que es tirin els plats pel cap, a fi de comptes no deixen de ser tots de la mateixa classe.

Tancat per vacances

Crec que no puc ser massa més específic i tampoc és necessari que ho sigui: durant les properes tres setmanes és bastant improbable que m'assegui davant l'ordinador per escriure alguna cosa.

.

Diguem que, aquesta vegada sí, necessito desconnectar i fer vacances. Espero que ningú es molesti per aquests dies de calma que donaré i molt menys crec que ningú em trobi a faltar en excés. Si és així, ja m'ho fareu saber... i potser (i només 'potser') d'aquí a tres setmanes us contestaré alguna cosa.

.

Tot i així, estigueu atents, perquè ara mateix tinc un estat d'ànim, però com diu la dita: mai diguis mai, pel que qui sap si abans d'hora ja em teniu per aquí.

.

Bones vacances a tots aquells qui les gaudiu en aquest mateix període, pels qui ja les heu fet: tot això que teniu i pels qui encara no les feu, penseu que tot arriba i que us sigui lleu!

.

Frase cèlebre

Ningú està lliure de dir bestieses, el problema és dir-les amb èmfasi.

.

Michel Eyquem Montaigne.

Ens deixa Sir Bobby Robson

Sir Bobby Robson ha perdut el partit que estava disputant des de feia 17 anys.

.

Malauradament el 'gentleman' per excel·lència no ha pogut vèncer i ens deixa, als seus 76 anys, amb un llegat digne dels més grans.

.

Com a futbolista va jugar al Fulham i al West Bromwich, però com a entrenador va ser quan va triomfar de veritat. Tot i que els culés el recordaran per una temporada en l'equip del Camp Nou on va guanyar Recopa d'Europa, Supercopa d'Espanya i Copa del rei, a Anglaterra serà recordat, sobretot per ser el seleccionador nacional entre els anys 1982 i 1990, arribant a dirigir-la en dos mundials.

.

Sense cap mena de dubtes marxa una de les millors persones que ha vist el món del futbol, un senyor de cap a peus.

.

DEP.

.

Incoherències.

El castell de Montjuïc fou un fortí molt important durant en guerra de succeció i és un dels punts estratègics més importants que van dur a la capitulació de la ciutat de Barcelona, amb la conseqüent pèrdua dels drets de Catalunya davant Castella i amb el Decret de Nova Planta en ple procés d'imposició. Al segle XVIII.

Gairebé 300 anys més tard, semblava que el castell havia de passar a mans de l'ajuntament de Barcelona segons van acordar el batlle d'aquesta ciutat amb el president del govern espanyol.

El traspàs però, arriba amb trampa. Hi ha imposicions, és a dir, que donen el castell però no el donen. Marxen, però no marxen.

Les 'forces de defensa' continuaran presents al castell, segons la Ministra de defensa, Carme (o més aviat Carmen) Chacón, pel treball de pau d'aquests (???). Com es poden dir tantes incoherències en tan poques paraules? I aquest fet no justifica, ni molt menys, com diu ella, aquesta presència a Montjuïc.

Així doncs, en teoria tot i canviar de mans, el castell de Montjuïc continuarà sent l'hàbitat naturals dels canons i els fusells. Això sí: pel treball de pau que fan.

.

Barcelona, de ciutat a poble

La Barcelona de Jordi Hereu és capaç de canviar talment com un camaleó.

.

Fa un temps vam veure com expedien llicències sense mirar res més que qui era el sol·licitant, si aquest es deia Woody Allen, es concedien sense més ni més. En la resta dels casos s'hauria de veure.

.

Va rebre moltes queixes en aquest sentit l'executiu del socialista Jordi Hereu, per excés de permissibitat i aquest va donar a entendre que si la capital catalana havia de sortir en una pel·lícula, amb la publicitat que això comportava, no podia ser gratuït.

.

Tenia raó... en part. Sí era cert que un rodatge d'aquestes dimensions inspirat en la ciutat, havia de tenir les màximes facilitats, no ho era menys que els veïns afectats havien d'estar al corrent, com a mínim, dels talls de trànsit. No era lògic ni de rebut tancar carrers sense pràcticament avís previ.

.

Passat un temps d'aquests fets, ara es veu l'altre cara de la moneda amb un problema molt similar. Han obert un expedient sancionador als promotors de U2.

.

Els veïns de les Corts, últimament acostumant a bregar-se amb l'ajuntament que els ha tocat, sobretot pel tema de la requalificació dels terrenys del Mini Estadi, han denunciat l'excés de soroll i d'horari tant dels assajos com del concert del grup irlandès. I l'ajuntament, en aquest cas, els ha fet cas.

.

I jo em pregunto: perquè es passa d'un extrem a un altre amb aquesta facilitat? No és prou important que un grup musical tan conegut enceti una gira mundial a Barcelona, amb dos concerts a la capital catalana (únics en tot l'estat espanyol) com per fer la vista grossa com ja es va fer amb el rodatge de Vicky-Cristina-Barcelona?

O és que simplement li havien de donar algun os per mossegar als veïns de les Corts per poder requalificar el Mini sense més entrebancs?

.

Sigui com sigui, que es vagin oblidant d'obrir noves gires mundials, amb el que això comporta i felicitats als fans que van assistir al concert d'U2 al camp del FC Barcelona... amb aquestes perles de l'ajuntament no seria d'extranyar que haguéssin vist l'últim concert d'aquest grup a la capital catalana.

.