Frase cèlebre

Manar és fàcil, governar és difícil.

Johann Wolfgang Von Goethe.

Pilotes fora

Què passa quan algú procura desviar l’atenció? Doncs que en molts casos fem servir una frase feta: aquest tira pilotes fora.
En aquest cas podem dir que un terme futbolístic (o com a mínim eminentment esportiu) com és ‘tirar pilotes fora’ l’exportem a la ‘vida real’.
És el que s’ha fet amb el problema d’una nevada, que cal recordar que estava prevista, que va caure el passat 8 de març i va deixar a bona part del territori –província de Girona, per ser més concret- sense llum fins ahir mateix.
Mentre els polítics continuen en els seus tretze de barallar-se per tal d’aconseguir el poder: l’oposició criticant al govern i el govern tirant aquestes pilotes fora, dient que els únics i indefugibles culpables en són les companyies elèctriques.
En part, tots tenen raó... per tant, la veritat, cap la té.

Sé del cert que alguns pobles van quedar incomunicats perquè era impossible circular per les carreteres que els donen accés i fins i tot més d’un conegut del qui signa que viu a Sabadell i treballa a Barcelona es van haver de quedar a casa d’algun amic o conegut en aquella ciutat per la impossibilitat de tornar. Per qui vagi perdut, Sabadell i el seu barri marítim (Barcelona) estan separats per uns 20km..

Aquests només són dos apunts molt ràpids de les conseqüències de la nevada, de les que segur que no van tenir res a veure les companyies elèctriques.

En aquest punt hi vull incidir en l’extrem que ningú va tenir en compte l’avís que es va fer des dels serveis meteorològics. Entenent per ‘ningú’ a cap departament de la Generalitat.
No es va portar a terme cap mena de mesura de prevenció.

És ben cert que no estem preparats per una nevada com la que ens ocupa i seria absurd dilapidar el pressupost del país per aquest fi, ja que és un fenomen que es pot repetir un cop cada dotze o tretze anys (faig l’apunt ja que ho vaig llegir a algun diari en una entrevista a en Francesc Mauri).

Sigui com sigui, hem d’estar més preparats per les condicions meteorològiques caloroses que les fredes.

Fets els apunts pertinents, val a dir que uns mínims de prevenció a seguir sí que haurien d’existir. Uns d’aquest mínims podrien ser treure als carrers, carreteres i autopistes les màquines llevaneus a partir del mateix moment que cau la primera volva de neu, així com tirar sal.

Només són dues idees i segur que hi ha molta gent a la Generalitat que cobra per pensar en coses com aquestes mentre el cap del departament marxa cap a Mallorca.

.

Dites populars catalanes.

Març, marçot, mata a la vella a la vora del foc, i a la jove si pot.

.

Fa referència al canvis de temps i temperatura.

Ara sí... ara no

Sembla que el govern de ZP s’està doctorant en tirar enrere les seves propostes que podríem catalogar d'antipopulistes.
Si el 29 de gener ens despertàvem amb la noticia als diaris que la jubilació passaria dels 65 als 67 anys i pocs dies després varen dir només era ‘una proposta més’ a valorar, però que en cap cas estaven estudiant aplicar-ho, ahir vam viure un fet similar, aquesta vegada amb la congelació dels salaris del funcionariat... i de nou s’han tirat enrere. Per no parlar de l'augment de l'I.V.A., que porta el mateix camí.

Cada dia és més evident que el govern de ZP te menys clar què fer i com per sortir d’una crisi que dia rere dia es cobra més parats. Tal i com diuen ells mateixos ‘tot i que menys’, però l’atur continua augmentant i no sembla que hi hagi ni tan sols idees per revertir la situació.

Fins fa escassament un parell de setmanes no volien sentir a parlar de grans pactes, ara són els primers en buscar-los. Tot i que amb intencions buides, tant dins com a fora de l’hemicicle. La reforma laboral que es vol pactar amb els agents socials està encallada precisament per la poca maniobra i nul joc que donen els polítics i, com és normal (entenent ‘normal’ per allò que passa habitualment), els partits polítics entre ells es tiren els plats pel cap. Com sempre volent quedar bé ells i volent fer quedar malament als demés, oblidant sempre que l’afectat amb totes aquestes batalles és sempre el poble, aquells qui els votem –cada vegada menys- perquè governin.
I els votem cada vegada menys perquè simplement no governen. Mirar les pàgines de política és cada vegada més similar a mirar qualsevol revista groga: que si aquell que és el responsable de circulació del PP ha estat aturat per la policia per conduir begut, que si l’altre –que es fa dir socialista- cobra 36.000 euros mensuals (sense comptar dietes), que si la corrupció... pena, fàstic i vergonya aliena és el que sent (sentim) la majoria de persones que cada dia anem a treballar pensat a veure si tindrem sort i podrem arribar a final de mes. I els polítics per la seva banda que es ‘barallin’ entre ells, que les garrofes ens les haurem de treure nosaltres del foc.

.

Amb actitud es pot anar allà on sigui

Al C.E. Sabadell hem tingut unes setmanes més aviat mogudes. L’equip no donava la talla, des de la segona meitat del partit davant el Terrassa, ‘l’etern rival’, semblava que tota la feina de la temporada ja estava feta. Comportà la derrota per un escandalós 3-0 davant el València Mestalla i cal tenir en compte que el filial ché te clares opcions de descens.
Aquesta derrota es va encadenar a una altra, aquesta vegada a casa contra l’Oriola, un equip que ha rebaixar dràsticament el seu pressupost a mitja temporada, traspassant als seus millors (més ben pagats) jugadors per deixar pas a d’altres que no comportessin tanta despesa a l’entitat. 1-2 va ser el resultat i l’equip continuava sense ‘despertar’, fet que va provocar més d’una i més de dues xiulades des de la graderia.
Semblava que el ‘divorci’ entre plantilla i aficionats era complicat de defugir... sempre tenint en compte que l’equip, per noms, era un dels aspirants a quedar entre els quatre primers classificats.
La victòria –amb gol en pròpia porta- al camp del Centenari, a Badalona, després de 45 anys, semblava que donava treva a la situació, tot i que s’acostava tota una tempesta.
La visita del Barcelona Atlètic era tota una revàlida pels arlequinats, l’equip més en forma del campionat podia acabar de decidir per on aniria aquest procés. I ho va fer, però de la manera menys esperada: derrota per 2-3, però lluny de treure (de nou) les destrals, la soferta parròquia saballuda es va reconciliar amb els jugadors. Aquest fet es deu a que ho van intentar. Davant d’un rival que per joc fou superior, s’hi va posar tota la carn a la graella. Intenció, entrega, compromís, sacrifici... això és el que una afició, qualsevol del món, exigirà sempre als seus representants dins el terreny de joc i ahir n’hi ha haver.
No es va aconseguir puntuar, però es va sortir amb el cap alt, tenint clar que a Foietes es pot anar a guanyar al Benidorm.
.

Lectura: Aléxandros

Aquest mes no us recomano un llibre sinó una trilogia: Aléxandros de Valerio Massimo Manfredi.
Aquest escriptor italià, professor d’arqueologia, ha captivat el món sencer amb les seves novel•les històriques i precisament el seu primer gran èxit fou la trilogia que us recomano.
No és en va que es convertí en un Best Seller.

Per escriure-la va utilitzar com a base els escrits de Ptolomeu, col•laborador directe del conqueridor macedoni que, per cert, posteriorment a la mort del Gran, fou coronat faraó d’Egipte, per tant, els fets històrics de les rutes emprades i les conquestes obtingudes tenen un marge d’error molt petit per no dir nul.
Sempre tenint en compte que la història l’escriuen els vencedors, pel que l’èpica que comportaren les batalles, la superioritat dels exèrcits o la perícia dels grecs ja podria quedar més a la ‘bona fe’ de l’acceptació popular d’aquests fets.

Punt i apart doncs és la novel•la en sí mateixa, quan ens descriu la vida diària d’Alexandre i les relacions familiars, d’amistat i amoroses que va poder tenir, que deixa molt més a la interpretació del lector. Obre la porta a les possibles relacions homosexuals o ens acosta el seu cavall, Bucèfal, com poc menys que un pegàs.

Tot i que són uns llibres que vaig llegir farà més d’una dècada, val a dir que són dels més encertats i brillants, en quan a novel•la històrica, que han passat per les meves mans.

Si li he de posar algun ‘però’ i no és ni molt menys per qüestions literàries, serà el que em va costar trobar la tercera entrega en llengua catalana.

Una maragallada més?

Aquest matí per la ràdio pogut sentir, més que escoltar, com comentaven i debatien una altra sortida de to del conseller Ernest Maragall (més conegut com ‘el tete’).
Ja sabeu això de la fatiga de Tripartit.
Ho titllaven com a una ‘maragallada’ més, d’aquelles a les que ja ens tenia acostumats el seu germà i es preguntaven com és que a hores d’ara aquest senyor encara seia a la seva poltrona.
Primer punt: si ell creu que la gent està fatigada de Tripartit, serà perquè ell n’és el primer fatigat, per tant, el més lògic i higiènic en aquest cas seria plegar.
Segon punt: perquè després d’una sortida de to com aquesta el President de la Generalitat no l’ha cessat?

L’emissora per la qual debatien i ningú deixava res de Maragall per estripar, te clares connotacions socialistes, pel que encara m’ha sobtat més els míssils que disparaven els contertulians cap al Conseller d’Educació. Semblava doncs, una maragallada més.

Arribats a aquest punt però, hom pensa i fa les seves càbales:

És efectivament ‘una maragallada més’ a la que no se li ha de donar la més mínima importància o per altra banda ha estat el primer gest per les properes eleccions al Parlament de Catalunya?
Intenten els socialistes escombrar ERC i ICV i ocupar ells el màxim espai possible a l’esquerra del nostre país?
Aplicaran allò dels ‘si tu no hi vas ells tornen’ també a Catalunya?

Venint del partit dels socialistes, a mi ja no em sorprendria. Ernest Maragall pot tenir sortides de to, com la famosa setmana de vacances al febrer que ja tenim. Digueu-li fugides d’estudi o com us doni la gana dir-li, però que ningú el menyspreï, hi ha una dita que diu: el dimoni en sap més per vell que per dimoni.

La justícia ha de ser per a tots igual

L’incendi d’Horta de Sant Joan, com totes i tots recordem, es va cobrar víctimes humanes. Cinc bombers que feien la seva feina hi van deixar la vida i el cas arriba al Parlament per debatre i exigir, si convé, les responsabilitats de qui correspongui.
Malauradament i com se sol dir, en política tothom es tapa les vergonyes i en aquest cas no és cap diferència. El Tripartit ha vetat la compareixença d’uns altres bombers que van estar molt a prop dels que van morir, però que van tenir la sort de cara i ara encara ho poden explicar.
Ho poden explicar en sentit figurat, evidentment, perquè com ja he apuntat el tripartit ho ha vetat.
Em sembla vergonyós –i d’aquí que es tapin precisament les vergonyes- perquè les responsabilitats polítiques passaran inadvertides, estaran per damunt del bé i del mal i perquè si qui ho va viure de més a prop no pot declarar, ja m’explicareu qui ho pot fer.
És una de tantes més que acabaran explicant-nos que ‘un canvi sobtat de vent que no es podia preveure’, que ‘es van prendre les mesures adequades’ i tota aquesta xerrameca que faran servir per tapar-ho tot i tal dia farà un any.

No sé fins a quin punt els familiars dels bombers poden portar el cas als tribunals ordinaris per exigir justícia, perquè és evident que del Parlament (sí el nostre), començant ja d’aquesta manera, no en sortirà cap.

Frase cèlebre

La vida no està feta de desitjos i sí dels actes de cada un.

Paulo Coelho.

Si comencen a delirar...

Als socialistes els creixen els problemes. Com es diu vulgarment: si muntessin un circ, els creixerien els nans.
Ara ja no tant sols és des de dins mateix de l’estat espanyol que se’ls critica, sinó que els pals ara ja els arriben des de fora i des d’on fa més mal: l’Europa que presideixen.
S’escuden en que és una mena de ‘conspiració’ en contra d’ells, al•legant que al Parlament Europeu són majoria els de dretes. Tanmateix el que és inapel•lable és que espanya rep molt més del que ingressa a Europa i que és dels últims –per no dir l’últim- de la cua. Previsiblement és l’estat de la unió que més li costarà sortir de la crisi, fins i tot per darrera dels ‘clàssics’ Grècia i Portugal. Els estudis plantejats valoren que els diners destinats no s’han invertit correctament, alguns diuen directament que s’han gastat malament.
Sigui com sigui, l’estrella de ZP es va apagant per moments i, com malauradament ja és un costum de socialistes, sembla que el primer que els preocupa és ‘quedar bé’, per això han enviat una delegació del ‘gobierno’ a Londres per posar els punts sobre les is. O el que és el mateix: a suplicar clemència als menys europeus de tots els europeus.

S'han parat a pensar que potser si els plouen els cops de pal serà perquè estan fent alguna cosa malament?
Mentrestant, seguim tenint una colla d’alts càrrecs i funcionariat que cobren una barbaritat i només falta sentir la mofa, perquè no te altre paraula, que ens diguin que ‘només’ val 4 milions d’euros més que el fitxatge de CR9 pel R.Madrid. La diferència està en que el R.Madrid ha fet aquest fitxatge amb el seu capital, mentre que el gobierno ho fa amb els diners de tots nosaltres.
Al final resultarà que la tan famosa ‘xocolata del lloro’ ve embolcallada amb paper d’or i diamants incrustats.
.