Feia falta tant de temps?

Sembla que els símbols feixistes (o franquistes, si ho preferiu) van caient. Almenys això asseguren que faran.

.
Alguns parlen de que han calgut dos anys després del nomenament de Chacón com a ministre de defensa per a treure’ls, com si fins al moment no hi hagués hagut cap altre persona que se’n podés fer responsable i que tingués el valor de fer-los retirar.

.

Demà farà 34 anys que el dictador va morir i poc a poc va anar entrant la democràcia. 34 anys, que es diu de pressa. En tot aquest temps ningú ha estat capaç d’eliminar aquesta simbologia que va fer morir a molta gent, que va obligar a exiliar-se a milers de famílies senceres que mai tornaran als seus orígens.

.
Alguns donen per entès que en l’època d’Aznar això ja els hi estava bé, jo mateix m’hi compto entre aquests, perquè sempre han escombrat en aquella direcció, de fet només cal veure que el fundador del partit ja era ministre durant la dictadura, pel que no s’hi comptava que fessin passos per retirar els seus recordats ‘bons temps’.

.
Tanmateix alguns encara aprofiten l’excusa de la crisi per apuntar que ‘ara no és el moment, ja que hi ha altres prioritats més urgents’. Potser sí, tot i que no recordo haver-los vist fent cua quan això era xauxa i tanmateix encara es podria fer entrar les obres en el famós PlanE. Apa-li ZP, a reactivar l’economia a base de carregar-se els símbols (que en diuen) pre-constitucionals.
.
Retornant però al l’inici, abans de tot això, hi va haver un altre ministre de defensa socialista. Un que de fet era més conegut per tocar el piano que per altres temes. Efectivament, Narcís Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern i tot! Qui li havia de dir!
.
Els meus dubtes doncs, es centren en entendre perquè ha fet falta tant de temps per decidir-se a esborrar els records a totes hores del que va ser el franquisme. Perquè, si tots som tant demòcrates, ha fet falta 34 anys per aparcar aquests records de la guerra civil i la dictadura i deixar-los exclusivament als llibres d’història?
.

El futbol és així.

En el món del futbol, quan van maldades el primer en rebre la patacada és l’entrenador. Te la seva lògica perquè és el ‘director de l’orquestra’ i si aquesta sona malament, tot i tenir bons músics, serà perquè no saps fer-los sonar com haurien.

Malauradament això és el que li ha passat a en Ramon Moya, entrenador de contrastada experiència i que, fins al moment, havia complert amb tots el que se li havia demanat... o exigit.

Fa tres temporades va arribar a Sabadell amb l’únic objectiu de pujar l’equip de categoria després de la pitjor temporada de la centenària història del club. I ho va aconseguir. La temporada següent va deixar clar des d’un principi, tot i les pressions, que seria un any de traspàs, de confirmar i assentar l’equip a la categoria de plata, de no patir per baixar però que ens oblidéssim dels play-off d’ascens. I així va ser. La temporada passada, la més gloriosa (si és que aquest adjectiu pot ser adequat tenint en compte la història de l’entitat) des del famós equip que van liderar els Almunia, Diego Torres i Molist; ens va portar a jugar les fases d’ascens a Segona Divisió A i va anar molt just que s’aconseguís la gesta. Tots els aficionats a l’equip de la ciutat sabem perquè no vam pujar i qui és “l’innombrable”.

Aquest camí ens porta a la quarta temporada consecutiva amb el mateix entrenador, quelcom insòlit al Centre d’Esports des de la primera etapa de Pere Valentí Mora (1999-2002). Casualitats o no, precisament amb l’exporter a la banqueta és quan vam jugar per penúltima vegada les promocions d’ascens.

L’objectiu per aquesta campanya no podia ser un altre que, com a mínim, repetir el que es va aconseguir en l’anterior, però onze punts en dotze jornades, a la setzena posició de la taula classificatòria i a un sol punt de les places de descens directe, han gairebé obligat a aquesta destitució. Per alguns adoptada tard i malament, per altres serà una decisió precipitada, però en el món del futbol i de l’esport en general, manen els resultats i no val per res el que s’ha fet fins al moment. Només compte l’”ara”. El futbol és així.
.

Aquest article ha estat publicat al diari digital ASabadell+. I el podreu veure en la versió de paper del proper dilluns, 16 de novembre.

.

Frase cèlebre

Tota llengua és un temple en el que està tancada l’ànima del qui parla.

.

Oliver Wendell Holmes. (1809-1894) Poeta i humorista nord americà.

Vèncer el complex d'inferioritat

Per respectar la nostra llengua, la catalana, hem de començar nosaltres per fer aquest exercici.

Si en l’anterior article em queixo de la despesa innecessària que suposa certs informes, no puc deixar de donar el meu suport en la despesa que va suposar els traductors de català-castellà per la visita d’una delegació de Nicaragua.

Difícilment els delegats d’aquest país entenien el català i no pel simple fet de saber parlar en castellà ens ha d’obligar a casa nostra a expressar-nos en una llengua que no és la del país. No és de rebut fer-ho. No és ni tant sols deixar-nos trepitjar, és fer-ho nosaltres mateixos!

L’excusa de dir que tothom sap el castellà és anular el català, oblidar-lo. Això ja ho va intentar un home baixet durant quasi quaranta anys i abans ho feren els avantpassats de l’actual rei de les espanyes i els seus consellers.

El pitjor de tot és que es van sumar a aquestes crítiques certes persones que són de suposada mentalitat catalanista. O com dirien al Polònia: presumptament. No val a desgastar políticament a costa del català.

Cal vèncer aquest complex d’inferioritat i entendre i fer entendre que mentre no siguem independents (i possiblement després de la independència el problema serà el mateix) el català no és una llengua imprescindible, pel que no podem permetre’ns el luxe de rebaixar-nos. Perquè si no el defensem nosaltres, està clar que no ho farà ningú.
.

Dèria documental

Sembla que els governs tenen actualment una dèria gairebé malaltissa pels informes. Tant la Generalitat de Catalunya com varis ajuntaments del país s’estan omplint de paperassa degut a la suposada necessitat de tenir-ho tot classificat i ordenat fins al punt de reconèixer que part d’aquests informes no serveixen per res, és a dir, són inútils. I no només faig referència als informes.

Últimament estem vivint casos veritablement esperpèntics, amb polítics corruptes, per una banda i altres que demanen auditories innecessàries que dóna la sensació que es fan, bàsicament, perquè no sigui dit que no es fa res.

Els nostres diners, els dels contribuents en general, de ben segur que podrien tenir una millor funció. Evidentment millor que anar a parar a mans dels corruptes, això és evident, però també segur que totes i tots els hi trobaríem millors finalitats que anar a parar a una empresa privada que cobri deu mil euros per dedicar-se a comptar la gent que passa per davant la plaça Sant Jaume un diumenge del mes passat. Cert, això m’ho he inventat, però possiblement tindria més utilitat un informe d’aquest tipus que molts dels que s’han demanat.

I és que moltes vegades em costa entendre la despesa pública en els temps que corren. I això tenint en compte només la despesa que es publica, perquè a saber què paguem per mantenir la família que viu al Palau de la Sarsuela. No deu ser tant com diuen, perquè últimament sembla que no en tinguin ni per escuma d’afaitar.
.

La caiguda del mur més famós del món

Avui fa vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat.
.
Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes.
.

Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.

.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques.

.
La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
.

Frase cèlebre

La vostra fama és com la flor; que brolla i mor; i la marceix el mateix sol que la va fer néixer de l’acerba terra.

.

El Dant (Dante Alighieri). (1265 - 1321)

S'ha de saber donar pas

Aquests dies estem veient com en Josep Lluís Carod-Rovira, ex-president d’ERC i actualment encara vicepresident de la Generalitat de Catalunya es dedica a ‘avisar’ que no pensa deixar la política tot i que no estarà a les properes llistes electorals per formar part a l’hemicicle del Parlament de Catalunya.
.

És la seva decisió o la seva voluntat, encertada o no, però deixa clar el que ja vaig comentar anteriorment: hi ha qui està institucionalitzat. No saben què poden fer fora d’aquest món de la política.

.
No vull dir que a partir d’ara ha d’oblidar totes les seves idees i dedicar-se en exclusivitat a la filologia que, pel què tinc entès, és el seu àmbit professional. Em refereixo a que hi ha altres maneres de col·laborar si vol continuar en tasques que ajudin a un desenvolupament que conclogui en la independència del país.
.

Per sort o per desgràcia, no tots els qui desitgem aquesta independència ens dediquem a la política, ja que a part d’aquest àmbit estrictament polític n’hi ha altres on l’ajuda és molt necessària, precisament l’ensenyament n’és un d’ells.

.
Perquè no volem un país independent però sense identitat pròpia, fa falta que també es mantinguin i conservin, entre d’altres coses, els costums, les tradicions i la llengua.
.

Per fer-s'ho mirar

Varis diaris digitals, i premsa en general, del nostre país han preparat i publicat enquestes en les que es fa referència, d’una manera o altra, als casos de corrupció que s’estan investigant.

.
En totes aquestes enquestes deixa clar que la desafecció per la política va en augment de manera vertiginosa i que ningú s’ha sorprès.
.

Per mirar de pal·liar aquesta desafecció, el president del Parlament, Ernest Benach, ha fet un discurs mirant de calmar les aigües, mentre que el President de la Generalitat, José Montilla, es mira el melic i només és capaç d’enviar una carta als afiliats del seu partit a Catalunya, el PSOE.
.
Però per altra banda veiem com a Santa Coloma es fan manifestacions en contra de la corrupció, arribant a escenes en les que els manifestants volien entrar per la força a l’ajuntament de la ciutat. El desànim davant la crisi i a sobre aquests casos, ha estat una combinació que ha fet molt de mal a una població que veu com des de l'exterior ens comenten que trigarem més que la resta a sortir de l'anomenada crisi.
.
Els polítics, sobretot els d’alta bolada, han de saber tallar aquesta espiral d’una manera que a la població en general ens sembli més neta, més clara. Cristal·lina de fet. No volem discursets per tothom i cartetes per alguns. Volem que es desmarquin d’aquells qui són investigats, volem que es personin com a demandant particular enlloc de defensors, perquè a fi de comptes el que volem és que els nostres impostos, els que serveixen, entre d’altres coses, per pagar els seus sous, siguin utilitzats de la manera més objectiva i que s’utilitzin aquests diners per fer el que realment toca, no perquè quatre es facin rics a costa de la consciència de la majoria.
.

O m’equivoco?
.

Els sona de res la paraula ‘dignitat’?

És públic i sabut que Convergència Democràtica de Catalunya va cobrar diners de la Fundació Trias Fargas. En altres paraules i per deixar-ho clar i català: Fèlix Millet va subvencionar CDC amb diners de l’Orfeó Català.
Queda clar doncs i no queda lloc a segones o terceres interpretacions, que els diners cobrats per CDC són diners robats.
Mala sort per partit presidit per Artur Mas però per lògica, per amor propi i per la pròpia catalanitat que els ronda per les venes, haurien de tornar aquests diners.
Malauradament sembla que el tòpic del català garrepa l’estan deixant aflorar: en Felip Puig creu que no han de tornar aquest diners perquè ells han actuat correctament.
Cinisme en estat pur.
Que ells hagin fet el que havien de fer no significa que els diners que han cobrat siguin ‘legals’. Són molt conscient que són diners robats i se sap amb total seguretat a qui li han estat robats.
Si de debò volen quedar com a persones íntegres, com poden simplement pensar si han o no de tornar aquests diners?
És més, han deixat caure que si des de l’Orfeó se’ls reclama els diners ‘estan disposats a parlar-ne, sempre i quan no quedin ells com a culpables’.
No són culpables d’haver robat res, és evident, però sí que ho són de, primer, no tornar els diners sabent d'on provenien i segon, de preocupar-se més de la seva imatge que de l’estafat.
.