Premis (B.M.E.) als millor esportistes del 2011

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Onze inicial a Eibar, on es va assolir l'ascens a Segona A.

Millor equip masculí: CE Sabadell (futbol). I és que no podia ser d’una altra manera. Per fi, després de divuit anys deambulant entre la Segona Divisió i fins i tot la Tercera, l’any 2011 serà recordat com el de l’ascens a Segona Divisió A. Amb Lluís Carreras com a director d’orquestra, homes com De Navas, Toni Lao, Agustín, Isaac Cuenca, Puigdollers, Hiroshi, entre d’altres, van apuntar els seus noms a la història arlequinada amb lletres d’or.

Les noies del Natació Sabadell amb la Copa d'Europa

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). M'ho han posat molt fàcil aquest any sent les Campiones de la Copa d’Europa Femenina. En una lliga en la que el nivell és baix, aconseguir una fita com la de guanyar una Copa d’Europa es fa, si més no, complicat. Precisament el baix nivell competitiu en la lliga domèstica no permet foguejar-se amb rivals d’entitat amb les que es pugui calibrar el potencial necessari per triomfar a Europa.

Isaac Cuenca, molt estimat pels arlequinats.

Millor esportista masculí: Isaac Cuenca. El reusenc de naixement i sabadellenc d’adopció va passar de jugar la lliga juvenil a destacar de manera descarada a la Segona Divisió B, una categoria complicada pels qui pugen, precisament perquè hi ha molts jugadors que ja hi van de tornada. L’ascens a Segona Divisió A amb el CE Sabadell, sent una peça clau (amb només 19 anys!), parla per si mateix.

A més, cal destacar que en sis mesos ha passat de jugar en camps com el Camp Nou de Dènia o Los Arcos d’Oriola a proclamar-se campió del món amb el FC Barcelona.

Laia Sanz amb la moto del Ral·li Dakar.

Millor esportista femenina: Laia Sanz. Primer any que competeix en el Ral·li Dakar i assoleix la victòria. Reconec que no sóc gaire donat al món del motor, però quan al currículum hi ha, a més, onze campionats del món i deu d’Europa de Trial, no és per casualitat.

Dita catalana

Per Sant Simó mor la mosca i el moscó.

Dita molt antiga de la ciutat de Mataró que celebra la festa de Sant Simó el 28 d'octubre a la seva ermita. Aquest dia es mengen els "sabres" de Sant Simó.

Dita catalana

A Sant Francesc, agarra l'escopeta i ves.

Dita catalana

Pel setembre, cull les pomes, abans no vinguin les bromes.

Els meus motius per no haver votat ni votaré mai a CiU

Sé que els motius per votar a algú han de ser per estar en sintonia amb el pensament i raonament de les idees que uns promouen, fins aquí d’acord. El problema és que per votar a CiU has de creure el que et diuen que són, però no mirar els seus actes.

Ja se sap que en un moment donat hom pot haver de d’actuar de manera antinatural, de manera que no es pugui entendre massa, però si la situació et deixa entre l’espasa i la paret, un ha d’escollir per la menys dolenta.

Tanmateix, aquest no és el cas de CiU. CiU, com en la majoria d’eleccions, no va guanyar-les per les seves genials idees, sinó perquè els seus antecessors van ficar la pota fins la cintura i fins al moment han demostrat que de fer servir les tisores en saben una estona. És molt fàcil i agraïda aquesta feina, tot s’ha de dir, només has de donar les culpes als altres, tu et limites a procurar que el forat no sigui cada vegada més gran.

Ara bé, què hem de fer amb el concert econòmic? En principi era el punt fort del seu programa electoral, però tot i la molta xerrameca, la veritat és que s’ha quedat a mig camí.

Ja sabem que a les espanyes els costa no poc, sinó poquíssim, desviar-nos l’atenció només cal que ens toquin la llengua i hem d’imposar tots els nostres esforços en salvar-la. Tema concert econòmic no aparcat sinó oblidat.

Sóc dels que no està per mitges tintes, no m’agrada aquesta manera de fer que han tingut sempre del sí però no, no però sí.

Us en faré un exemple, gairebé una metàfora: algú s'imagina anar a un bar, demanar un entrepà de formatge, que li serveixin un cafè amb llet i el cambrer ens el faci prendre dient-nos que a fi de comptes el formatge i la llet són làctics i  ambdós provenen de les vaques. Oi que no cola? Doncs això bé a ser el mateix. 

Sé que aquesta vacil•lació sempre els ha servit per guanyar vots, per fer creure que es guanyava terreny, encara que fos a passos de formigueta. La veritat és que en l’actualitat a aquesta gent si munten un circ els creixerien els nans: tenen com a soci preferencial al PP –ells sabran perquè- però precisament varen ser els primers en atacar la nació amb el tema de la llengua, destrossar l’estatut i fins al punt d’anul•lar la commemoració de la Diada Nacional en una ciutat que governen (gràcies al mateix suport de CiU).

Fa molt de temps que s’ha d’actuar amb valentia i dient les coses clares, com fa el PP amb les seves idees (mal que em pesi posar-los com a exemple), que estan contraposades a les nostres, però almenys sabem a què ens enfrontem, sense cartes marcades. Aquest sistema del ‘crec que sí, però penso que no’, a l’espanyola, ja el fa servir el PSOE, aquells que ens volen fer creure que són defensors dels nostres drets però que a la més mínima han demostrat, demostren i demostraran que no és aquesta cap prioritat ni voluntat del seu partit.

Dita catalana

Pluja de tardor, fa bona saó.

Avui mateix entrem a la nova estació: la tardor.

Dita catalana

El setembre és veremador, i es fa vi del bo i millor.

Quan informar passa a un segon pla

Sembla que últimament ens estem ‘acostumant’ a veure com diferents mitjans de comunicació de tots els àmbits, estils i colors miren d’anar un pas més enllà del que és el periodisme i la informació.

Alguns recordareu com fa uns anys un diari del nostre país s’anunciava dient: ‘les vaques volen. Si ho diu La Vanguardia, és veritat’. Era una exageració i evidentment es mirava de donar aquest sentit a la ‘noticia’. Tanmateix, últimament (insisteixo), hi ha qui vulgui fer-nos creure el que no és cert.

En aquest sentit, la professió de periodista està perdent el seu estatut d’això mateix: professió, per passar a ser mers pamflets publicitaris amb interessos propagandístics de tercers. A vegades barroerament ocults de tant que se’ls veu el llautó.

Tots sabem que en diaris, ràdios, televisions... mitjans de comunicació en general, hi pot haver la clàssica ‘columna d’opinió’, on un destacat, o simplement mediàtic, personatge fa pública la seva valoració, ens mostra el seu punt de vista, sobre un fet. Com estic fent jo ara i aquí.

Tanmateix però, sembla que la necessitat de fer creure el que no és s’està fent un forat més que important en mitjans de comunicació que, tot i tenir els seus interessos (els que siguin), haurien de mantenir un mínim de rigor.

El cas que probablement ens haurà impactat més seran les falses fotografies de Bin Laden mort. En menys de 24 hores s’ha demostrat la falsedat de les instantànies.

Altres fan compostos de diferents fotografies per augmentar el nombre de persones en un acte o fer veure que algú ocupa un lloc més destacat del que veritablement li ha correspost.

Casos encara més banals són en els diaris esportius, en concret n’hi ha un que s’està cobrint de glòria, eliminant jugadors a fi de fer creure que un jugador contrari queda en descarat fora de joc o movent la cama d’un altre perquè sembli que una falta no és tal.

A més, ho disfressen dient que ha estat un error involuntari. En ple segle XXI, qui més qui menys ja sap com funciona un ordinador i anomenar a segons què ‘error’, és riure’s d’aquell qui ha comprat, ha pagat, s’ha gastat els seus diners, per estar informat i no pas enganyat.

Això pel que fa a fotografies, però no oblidem les ‘denuncies’ radiofòniques de dopatge, tot i no comptar amb cap mena de prova.

I ja no parlem de la poca o nul•la imparcialitat en partits que, en teoria, haurien de tenir.

No són tan importants, com dic són més banals, però no cal oblidar aquella famosa frase lapidària: ‘el futbol és l’opi del poble’ i segons quines males informacions poden portar a mals entesos i a alguna cosa més que rivalitat esportiva a aquells qui es creguin les mentides que alguns publiquen.

Sota el meu punt de vista tot això va en contra d’una professió que tenia (alerta que ja ho dic en passat) aquell estatus que anomenaven el quart poder, o quart braç, rere els ‘oficials’ polític, policial i judicial.

Tanmateix em sorprèn que fins al moment cap col•legi de periodistes hagi fet res per mirar de reconduir la situació. Perquè els propis periodistes són (haurien de ser) els màxims interessats en mantenir el rigor, que per això la gent els compra –comprem- les noticies.

El resum de tot plegat és: no et creguis ni tan sols allò que els teus ulls vegin.

El passat dissabte el Centre d’Esports Sabadell es va proclamar campió del Grup III de la Segona Divisió B. Ho feia gràcies a la derrota ‘in-extremis’ del Badalona, que va caure al camp de l’Alzira per 2-1. Amb aquest resultat i a falta de només dues jornades (sis punts) en disputa, el líder Sabadell avantatjava al segon classificat (Badalona) en set, fet que donava el campionat al conjunt entrenat per Lluís Carreras abans de disputar el seu partit de la mateixa jornada davant l’Alcoià.

L’endemà diumenge la Nova Creu Alta va presentar la millor entrada de la temporada: 6.105 espectadors, segons xifres oficials del club, van veure en viu i en directe el partit.

En el pròleg l’equip alacantí va fer el passadís d’honor als campions de grup (foto) i aquests el van fer a les jugadores del Club Natació Sabadell, que el passat cap de setmana van guanyar la Copa d’Europa de Waterpolo. Moltes felicitats a elles també!

El partit en sí, indubtablement es va veure afectat per la consecució del campionat. Els jugadors del Sabadell no varen sortir amb l’energia habitual i d’aquí que s’arribés a la mitja part amb 0-1 al marcador. En la segona tot va canviar, els arlequinats es van treure la son de les orelles i van posar setge a la porteria visitant que, tot i les múltiples ocasions, no van poder perforar.

Com també era d’esperar, el públic assistent no va deixar d’animar durant tot l’encontre i es va viure una festa que ni la derrota va poder deslluir. Lògic si tenim en compte que es vivia un moment històric, ja que és la vuitena vegada en la més que centenària existència del club que s’aconsegueix un campionat, sempre entre Segona A, Segona B i Tercera Divisió.

Ara però i en paraules del propi Lluís Carreras, queda pendent el premi gros: l’ascens de categoria. Aquest sí que és el CAMPIONAT, en majúscules.

En aquesta jornada a més del Sabadell també es va classificar com a campió el Reial Múrcia, que ho feu al grup IV.

En el grup I el líder és el Lugo, que avantatge en cinc als seus immediats perseguidors, el Guadalajara i el Reial Madrid-Castilla. En la propera jornada visita l’Extremadura, equip ja descendit a Tercera, pel que sembla que ho te tot de cara per certificar el campionat abans de l’últim partit. Si no fora així, en la 38a. i darrera jornada rep a casa al Pontevedra equip que, molt probablement per aquelles dates ja sigui també equip de Tercera. Un calendari més que assequible.

El grup II és el que tindrà més emoció fins la darrera jornada per assolir el campionat. El líder Mirandés està només 3 punts per davant de l’Eibar i, a tenir molt en compte: el gol-average particular és a favor dels guipuscoans. El Mirandés visitarà Logronyo, en la propera jornada, equip que també es troba a només 3 punts de la places de Play-Off, pel que res fa pensar que tinguin una tarda plàcida. Per contra, l’Eibar visita al fanalet vermell i ja descendit Barakaldo, pel que res fa pensar que pugui punxar. Sembla ser doncs, que es dictarà sentència en la darrera jornada.

Posteriorment a tot això, el dilluns 16 de maig, a la seu de la Federació espanyola de futbol, es farà el sorteig d’aparellament. A primera vista sembla que els rivals més complicats han de ser Múrcia i Sabadell, els ja campions, per allò d’arribar frescos, amb un temps prudencial per preparar les eliminatòries i, previsiblement, nets de targetes. Caldrà esperar per veure-ho.

A l’atenció del President de la Generalitat de Catalunya

Benvolgut senyor Mas, president de Catalunya i de tots els catalans, em vull dirigir a vostè com a cap de l’executiu d’aquest petit país.

Passat ja els 100 dies de ‘pau i treva’ (per cert, que vostè no va donar a l’anterior govern) no trobo cap moviment tàctic d’aquell suposat govern dels millors. Més aviat trobo que ha tirat pel dret i en el sentit més fàcil: retallar dels pressupostos on segurament, com a mínim així ho entenc, s’hi aboca més el sac. Greu error, ja que si hi ha dues partides pressupostàries que són intocables, en el sentit negatiu, són precisament sanitat i educació.
Crec que en aquest extrem hi estarem d’acord el 99% dels votants... vull dir de les persones.

Tanmateix s’ha pogut constatar que a l’hora de la veritat s’ha cagat una mica al damunt (amb perdó de l’expressió).

Primer en les retallades a sanitat, que han acabat sent reubicacions del personal i més del mateix en educació, amb la sisena hora amunt i avall.

Resumint els comptes, ha acabat marejant la perdiu i no ha aconseguit retallar per on inicialment ho ha intentat. Això sí, les llistes d’espera seran més llargues.

D'altra banda deixant apart que els seus eurodiputats deixaran d’anar en ‘Busines Class’ fins a Brussel•les, no he sentit a dir res sobre reduccions en aquestes partides pressupostàries, tot i les seves pròpies i encertades acusacions, en el seu moment (a l’oposició), que van fer sobre l’anterior govern i els seus càrrecs directes i de confiança. Vostès no n’han suprimit, és més, directament han adjudicat a un bon grapat de cònjuges, que en cap cas dic que no siguin persones prou aptes, però sí que em pregunto si són absolutament necessaris/necessàries, sobretot tenint en compte que quan vostès eren a l’oposició s’hi van acarnissar. Curiós, si més no.

No voldria oblidar la seva xulesca actuació de cara a les properes eleccions espanyoles, aquelles a les que alguns anomenen ‘generals’, dient que farà passar pel sedàs a qui vulgui pactar alguna cosa amb CiU i, per tant, el govern català.

En altres paraules, que si la bossa no sona, vostè no signarà acords.

Malauradament li he de recordar que aquesta tàctica ja va ser emprada amb anterioritat per vostès mateixos i els va portar a un simple pacte de no agressió entre el govern català i el de Madrid. És més, si no signa vostè ho faran els bascos, com han fet en els darrers anys i tot arreglat... per ells, bascos i espanyols.

Capítol apart mereix el simulacre d’aferrissat catalanisme extrem amb la seva votació favorable en la consulta per l’autodeterminació del poble català. Per contra, en el Parlament, que és on s’ha de fer, que és on ‘val’, s’hi va abstenir, sabent que això feia guanyar al no. Aclareixi els termes si us plau, o és que sí o és que no, però si a hom li pregunten si vol ser independent no hi ha escala de grisos per matisar.

Bé farien en aclarir també en quin punt es troba aquest afer entre Convergència i Unió. Com a mínim amb el tripartit sabíem qui defensava cada cosa. Sabíem on tenien les convergències i les unions i on les divergències i desunions.

(Demano perdó al lector pel facilíssim joc de paraules, no s’ho mereixia, però tenia la necessitat de deixar-ho anar).

Així doncs, passats més de 100 dies de gràcia, em farà el favor d’explicar-me (explicar-nos a tots els catalans, ja s’entén) si te alguna idea, ni per remota que sigui, de com sortirem –o com fer-nos sortir- de la crisi?

Molt honorable, moltes gràcies per endavant per la seva resposta.