Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (III)

Li toca al tercer en discòrdia. Esquerra, abans coneguda com E.R.C., és la tercera força política actualment. La pregunta és: ho seguirà sent?

Esquerra

Totes les enquestes donen com a grans perdedors als independentistes de Joan Puigcercós. Ja sigui perquè s’ha dividit el vot independentista, ja sigui per l’erosió del poder i/o una mica per tot plegat.

Sigui com sigui i començant pel meu primer apunt, és indubtable que la cúpula d’Esquerra, i ja des que va adoptar aquesta nova terminologia, ha retallat i molt la veu de la seves bases, fins arribar al punt de l’escissió. Dues escissions de fet. Primer la de Joan Carretero i companyia, que acabà fundant Reagrupament i la segona, molt més recent, d’Uriel Bertran, un dels pares de Solidaritat Catalana (SI).
En cap moment va semblar que la cúpula del partit ja presidit per Puigcercós estigués interessat en apaivagar els ànims dels anomenats crítics, ben aviat al contrari, donant en tot moment una imatge rocosa i intransigent en vers als que no estaven d’acord en les formes, però entenent que sí en el fons. Si és que en el fons hi entenem l’objectiu, única fita innegociable dins del partit i sentit de la seva existència: la independència de Catalunya.
I aquí és on trobem el gran mal. Ara l’independentisme està dividit i l’únic que hi guanya amb això són les unionistes i l’estat espanyol. Ple que jo em pregunto: no hauria valgut més procurar algun tipus d’entesa? Sota el meu punt de vista, la direcció del partit és qui ha de procurar escoltar i obrir ponts els de diàleg, perquè no deixen de ser la direcció de tot el partit, de tot el conjunt, no només dels qui els van votar en les primàries.
Actualment Esquerra és el partit amb més ex-votants del país i no serà d’estranyar que aquests siguin encara més en les eleccions que ens ocupen.
Alguns, sobretot la pròpia cúpula, veu o vol fer veure a Reagrupament i Solidaritat –els escindits- tal com van ser en el seu moment el P.I. d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Dubto molt que sigui aquest el cas.

El partit també es veurà afectat per l’acció de govern. Ens van ‘vendre’ que volien estar al govern per ser-ne la ‘branca catalanista’ d’un govern d’esquerres. Doncs bé, el pes específic d’Esquerra s’ha pogut veure en comptagotes, quasi en exclusivitat en la llei del cinema. Llei, per cert sigui dit de passada, que no sé pas on es deu complir. Pel demés poc a destacar, tot i que be és cert, que les batalles amb l’intervencionisme de Madrid és ferotge... però quan estàs aliat precisament amb ell, o un d’ells dos si ho preferiu, i els dónes la presidència de la Generalitat t’has de fer la paga de que aquest serà el teu paper. No serà Montilla i companyia qui li ensenyarà les ungles al seu ‘amo’. Com a mostra només cal veure com va acabar Maragall.

Esquerra, vista des de fora, està perdent la seva única batalla, la de l’independentisme. Els seus votants els voten per independentistes i no pas per ser d’esquerres, crec que amb això hi estarem tothom d’acord, però sembla que ells, des del seu escó, volen fer coses que no són d’exclusivitat independentista i ni tant sols nacionalista, perquè el país no es mourà exclusivament amb aquest sentiment . Però en certa manera aquests afers fan que perdin de vista l’objectiu principal i es doni una imatge de seguidisme envers a l’aliat més poderós del govern.
Aquestes eleccions seran veritablement una prova de foc per un partit històric, que des de va tornar la democràcia ja ha passat el seu millor moment i dóna la sensació que no han sabut aprofitar el tren que els passava per davant. Segurament la famosa clau de la governabilitat que exhibia Carod-Rovira l’han perdut i difícilment tindran algun poder de decisió en el nou govern de la Generalitat. Tot i així, ells apunten els seus els compromisos innegociables per entrar a aquest nou govern, i no cal ser gaire llest per veure que s’acosten al sol que més escalfa.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010 (II)

Continuant amb el tema de les eleccions al Parlament de Catalunya seguiré amb la segona força política del país, el PSOE... aquella a la que alguns encara s’entesten en anomenar, no sé ben bé el perquè, PSC.

PSOE (PSC)

‘La Catalunya que sap on va’ és la seva ‘frase insígnia’ des de ja fa un temps, però sincerament crec que no en tenen ni idea d’on ha d’anar, perquè és molt diferent ‘saber on es va’ que ‘saber on s’ha d’anar’, o per explicar-me millor: quin és el camí a seguir.

El president Montilla diu que la seva és una llista plenament catalanista. Si algú se’l creu, o si ell mateix ho fa, te o tenim entre un greu i un molt greu problema.
Com a mostra un botó: el ja famós recordatori de Celestino Corbacho de que a espanya tenen tancs... aquells del ministeri de Carmen Chacón.

La seva hipocresia comença quan dóna suport (ejem!) una llei en defensa de la llengua catalana, però demana de fer un ‘cara a cara’ amb el líder del CiU en castellà... perquè així el puguin entendre tots els catalans. Precidant amb l'exemple, sí senyor!

La seva campanya i ja en porten algunes en aquest sentit, es basa en la por i la reticència a tot allò que no siguin ells. També segueixen utilitzant noms i cares alienes al seu partit.
Ho van començar a fer, si no recordo malament, amb una fotografia del president màrtir de la Generalitat, Lluís Companys, intentant així apropiar-se de la seva figura, quan aquesta és patrimoni de tots els catalans, en general i d’un altre partit polític en particular. A més, sabent una mica d’història i en concret història del personatge que ens ocupa, em sorprendria que hagués estat d’acord en la majoria de punts que ells defensen, si més no, des del punt de vista nacionalista.
Ara han apostat per un ridícul: Artus Mas de lo mismo. Podem veure com segueixen en la línia de defensa de la llengua. El que no sé és quina.
En aquest sentit també els agrada aplicar bipartidisme a les campanyes, i CiU sembla que ja li està bé, amb la sol•licitud dels ‘cara a cara’. Apliquen a Catalunya allò que tants resultats els va donar a les espanyes.
Afortunadament pel país, aquest bipartidisme es va trencar i crec (i espero) que encara és lluny el dia que un partit mani amb majoria absoluta.

Pel que fa a la feina feta en aquests últims set anys, els que portem de presidència socialista a la Generalitat, bàsicament es venten de tenir més funcionaris, entre ells mestres i mossos d’esquadra, que no tot ha de ser negatiu, tot i que em deixa un dubte, ja que fan esment explícit d’aquests dos col•lectius, que en cap moment parlin de places mèdiques, ja siguin metges, infermers o auxiliars i més quan diuen que es redueix el temps d’espera per les intervencions quirúrgiques. Si no és que les ciutadans estem més ‘forts’ i tenim més problemes de salut, en aquest sentit alguna cosa falla.
També diuen que tenim més quilòmetres de metro, que afavoreix l’àrea metropolitana (la que més els vota), però no diuen res de trens, que afecta més a comarques (la que menys els vota).
Parlen de reducció d’autovies de peatge, tot i que no diuen res d’autopistes.
En diuen ‘el canvi real’, en contrapartida al simplement ‘Canvi’ de CiU, de nou atacant i mirant de reüll el que fan els que els poden fer ombra, per bipolaritzar la campanya, i tanmateix anant a remolc d’ells, i per altra, ignorant per complet els demés, per anul•lar-los el màxim possible.

En el programa electoral hi podem veure que creuen que el problema de l’atur es troba a la manca de formació i hi podem estar d’acord en part, perquè és evident que vivim en un país on la taxa de fracàs escolar és extremadament elevada (i aquest és el punt de vista particular), tot i així, no parlen de buscar el problema de base (escoles, instituts i universitats) sinó simplement de fer cursos alternatius, dels de l’OTG, per entendre’ns. Ens ho volen vendre com si aquests fossin de nivell universitari i ja em perdonaran, però no és el mateix.
El nucli del problema del treball no és la formació en sí (insisteixo en que només és una part), sinó la manca de feina. Així de simple. Si no hi ha possibilitats d’augmentar els llocs de treball, per més ben formats que estiguem, no tindrem feina. És de calaix. Per fer-me entendre, si el que faltessin fossin gent preparada i ben formada, vindrien de fora per cobrir aquests llocs de treball i no és el cas. Perquè recordo que la crisi, tot i ser molt accentuada aquí, és a nivell mundial, a tot arreu hi ha aturats i manca de feina.

Caldrà esperar el moment de veure l’arribada dels peixos grossos del partit, els que remenen les cireres, és a dir, els que vindran de Madrid, a fer campanya per ells. Curiosament però, han tallat les ales als socialistes catalans a Madrid, on ara només compten amb un únic ministeri, el de Defensa de Carmen Chacón, després de perdre el de Treball de Celestino Corbacho. Evidentment fidels sempre als seus ‘colors’, callen, obeeixen i consenteixen.

Per últim i segurament poca gent s’adonarà del detall, a la seva web és curiós veure les opcions idiomàtiques: castellà i català... per aquest ordre.

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (I)

Per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya m’agradaria apuntar allò que NO ens diuen els partits polítics o recordar allò que procuren evitar uns i altres.
De ben segur que em deixaré de comentar moltes coses perquè, crec que per sort, ni molt menys ho sé tot.

Començo per la força amb més representació al Parlament, tot i que no per això és la que governa. Llegit així de pla podríem dir que és estrany però agradi o no, és així.


CiU

La primera moto que ens ‘venen’ ja no te rodes (malament comencem): Ens diuen que impulsaran un concert econòmic. Fins aquí fantàstic... si no fos perquè simplement és inviable. Aquest concert econòmic necessita l’aprovació del govern espanyol i si algú creu que PSOE o PP estan o estaran algun dia per la labor, que vagi baixant dels núvols, si us plau.

Però comencem per allà on, en principi hem d’iniciar el camí. Els de la federació comencen parlant-nos de ‘canvi’, bé, d’acord, però en què? La seva llista electoral és gairebé calcada als que escalfen actualment els mateixos seients, per tant, canvi el que és canvi, tampoc n’hi haurà tant. Les cares de CiU seran les mateixes que ara. Quants d’ells van arribar a estar en el Govern de la Generalitat amb Jordi Pujol? No he arribat tant lluny en les meves indagacions. Digueu-li ‘mandra’ si voleu.

El programa electoral (com tots, val a dir) és ple de projecte, il•lusions i ànims per a tothom –només falta poder penjar-hi els aplaudiments i el confeti-, però en cap moment he vist que s’expliqui com es farà tot plegat: com es crearan llocs de treball, com tindrem un millor nivell de vida, etc..
Ja em perdonareu per ser així de tocat i posat però m’agrada que, a part del que un vol fer, em diguin com i quan ho farà.

Per últim i possiblement perquè molta gent pensi que és només una bajanada apuntaré que el terme ‘Artur’, com a nom de pila en català és incorrecte. Correctament és ‘Artus’. Segurament Artus Mas no tingui tanta força com Artur Mas i soni estrany, però les coses són com són i si tan catalanistes són, que siguin exemple.
No puc dir que sigui un lingüista ni un purista de la llengua, però ja que a això hi arribo, ho volia fer notar.

PD: Que no pateixin els convergents, que tinc les tecles preparades per donar ‘records’ a tots els grups polítics amb representació parlamentària... i si tinc temps i ganes, fins i tot a alguns que no en tenen.
.

Torna el FUTBOL a la Nova Creu Alta

Sí, ja sé que la temporada 2010/11 ja fa unes jornades que va començar, però no em refereixo merament a fer rodar la pilota, a jugar onze contra onze. Em refereixo al FUTBOL, així en majúscules.
Aquesta temporada hem fitxat a un entrenador novell, en Lluís Carreras, que en la seva època de jugador va militar, entre d’altres, al FC Barcelona o al RCD Mallorca.
Val a dir que l’arribava de Carreras va generar certa controvèrsia, ja que estem parlant d’un debutant a les banquetes, fet que va suscitar molts dubtes sobre les seves possibilitats. Era el que ja més d’un ha anomenat una ‘aposta Guardiola’. Tècnic jove i sense experiència, tot i que falta la tercera premissa: ser ‘de la casa’... cosa que subsana el seu segon: Roger García que, tot i no haver jugat mai al CE Sabadell, és de la ciutat i germà del, aquest sí, és ex-arlekinat, Genís.
En Lluís arriba de la mà de Xavi Roca, flamant secretari tècnic del club i ex-jugador també del FC Barcelona (d’on es coneixen) i del propi CE Sabadell.
L'aposta del tècnic ràpidament ha dissipat els dubtes generats. La seva aposta pel futbol és engrescadora i atractiva per qualsevol aficionat a aquest esport. Sortida controlada amb pilota, jugant-la al peu, fent diagonals, mobilitat, toc... rares vegades es rifa la bimba i molt menys es juga al ‘patada a seguir’.

Aquest tipus de joc no és massa habitual en una categoria com és la Segona Divisió B i certament, a part de ser agraït per l’espectador, és un sistema molt perillós pels equips rivals, sobretot a partir del moment en el que els jugadors tinguin apresos els automatismes.
Tot i així, si no es disposés de jugadors hàbils, no serviria de res tot això i crec que a hores d’ara puc dir que tenim uns jugadors sobradament capacitats per desenvolupar aquest sistema.

Esperem que avui a l’estadi Guillermo Amor (antic Foietes) de Benidorm –a partir de les 19 hores-, continuem amb les mateixes sensacions.
.

Promeses electorals = vendre fum

El qui segons totes les enquestes (excepte les que fan els diaris socialistes) serà el proper President de la Generalitat de Catalunya ha encetat la seva pre-campanya electoral amb un parell de paraules màgiques: concert econòmic.
Malauradament a aquest concert li falten tots els primers músics.

Ens volen vendre que si ells governen tindrem l’anomenat concert econòmic (en endavant C.E.) gairebé ‘de facto’, perquè l’impulsaran i l’executaran. Que maco i que fàcil, oi? Doncs res més lluny de la realitat.

Un C.E. per una comunitat autònoma, a l’estat espanyol, ha de ser aprovat pel propi estat, pel que simplement el que proposen és impossible. O és que hi ha algú prou imbècil (amb perdó de l’expressió) que creu que PSOE o PP en donaran el vist i plau?

Des d’aquest prisma és més factible la independència que no pas el C.E.. Perquè? Doncs simplement perquè hi ha un dret internacional que ens avalaria (com va ser el cas de Kosovo).

Per aconseguir la independència fa falta: una declaració del Parlament de Catalunya, amb un referèndum de la població, l’avalaria. No hi ha més, és unilateral, no s’ha de demanar permís a ningú. Adéu Espanya.

Ara bé, (i sé que entro en reiteració) per aconseguir el C.E. fa falta que l’estat espanyol ho aprovi. Algú es pot creure que de les Corts espanyoles en sortirà l’aprovació?

Per tant, senyors de CiU, sabent com saben que això ho tenen a tocar, perquè no fan com sempre i es dediquen a especular, a les mitges paraules i no menteixen descaradament?
.

No ha fet falta passar massa dies des que es va saber la data de les properes eleccions per adonar-nos que ja estem de campanya electoral. Bé, alguns en diuen pre-campanya. Tan se val, el fons és el mateix.
Però una cosa és fer campanya (o pre-campanya) i l’altra, molt diferent, aprofitar-se de certs poders fàctics.
És el que va fer el president de la Generalitat de Catalunya en el discurs institucional de la Diada Nacional.
Amb un discurs clarament partidista va menysprear el nacionalisme català i encara més l’independentisme, tot i reconèixer, en una vesant clarament partidària, el rebuig a la sentència del TC.
Com acostumen a fer els socialistes, en culpa al PP i només al PP, aprofitant per presentar-nos (per enèsima vegada) a ZP com al salvador del tots els mals i amén.
De nou, per tant, ja veiem que continuaran en la mateixa línia que tan bons resultats els van donar en l’última campanya electoral: si tu no hi vas ells tornen. Només que aquesta vegada canviaran les siluetes de Rajoy i companyia per les de Mas i companyia.
Segurament serà un error més de campanya, però aquesta vegada passant-se de la ratlla.
El discurs institucional de la Diada del president de la Generalitat ha d’anar dirigit a tots els catalans sense distinció, per això és institucional, perquè és el discurs de la institució, de la Generalitat. Per lògica, en els temps difícils que corren, ha de ser un discurs a favor de la cohesió, sigui quin sigui el seu color polític, perquè és, agradi o no, el votin o no, el president de totes i tots els catalans.

Dita catalana

El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.

Tocant ferro

Comencem el curs polític d’una manera ben distreta, ja sabem quan són les eleccions a la Generalitat de Catalunya: 28 de novembre.
La data podia ser una mica més amunt o una mica més avall, però no podia marxar massa, simplement s’acaba la legislatura.
El que fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, és precisament la data escollida, aquest 28 de novembre.
Podríem dir que tan hi fa fer aquestes eleccions el 28-N com, per posar un exemple el 21-N. No diré el cap de setmana següent perquè hi ha un aqüeducte (‘pont’ queda petit): des del dissabte 4 fins al dimecres 8 de desembre.
I perquè fa gràcia que sigui precisament el dia 28?

A aquestes alçades ja ho sap tothom, coincideix amb el clàssic futbolístic per excel•lència d’aquest estat: F.C. Barcelona - R. Madrid.
Amb aquesta expectativa, el cos de seguretat del Principat, els Mossos d’Esquadra, ja han avisat que no hi haurà prou policia com per controlar i coordinar les dues cites.
Podríem dir doncs, que la ficada de pota del President Montilla, perquè és aquell qui decideix la data, peti qui peti, la podria arreglar el F.C. Barcelona, la federació espanyola de futbol o la televisió, en cas de canviar de dia l’anomenat partit.

Ara bé, la pregunta del milió és: perquè va escollir precisament aquella data?
Simplement no li interessa el futbol i no va ni mirar el calendari?

Tanmateix, si és així, ningú el va avisar?

O és que potser ja li interessa, ja li va bé, passar desapercebut?

Personalment i posats a divagar, m'hi jugaria un pèsol per aquesta última.
Els socialistes saben molt bé el que els espera: la presidència de la Generalitat deixarà de ser seva i què millor que passar tant de puntetes com sigui possible?
L’últim ‘as’ que es guardaran serà portar a en ZP al Camp Nou, perquè diu que és culé i així donar una mica més de ‘talante’ a la seva imatge, però de poc els servirà. Per no dir que no els servirà de res.

Es saben vençuts, el Tripartit toca campanes de dol, per la seva pròpia mort. Ni tant sols amb la trabucada del Rajoy, dient que no li estaria malament un pacte a Catalunya com el d’Euskadi els salvarà, perquè, afortunadament, tampoc seria matemàticament possible.

Sincerament espero, això també, que no hi hagi cap majoria absoluta. Mai m’han agradat. I menys encara sabent el que diuen totes les enquestes, que guanyarà CiU amb ampli avantatge, tot i que potser no per majoria absoluta. La gent que no diu el que pensa no m’agrada i aquells que amaguen el cap sota l’ala quan se’ls fa un pregunta directa (aquelles que es poden respondre amb ‘sí’ o ‘no’), encara menys.
Exemple de pregunta directe: Senyor Mas, vostè vol la independència de Catalunya?
Porta no sé quantes entrevistes als mitjans i aquesta pregunta li han fet ja unes quantes vegades. Encara no l’ha contestat.

.

Dita catalana.

No és pot dir oliva, si a l'agost no és eixida.

Dita catalana.

Per la mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc.