Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2009

Com ja és costum, concedeixo quatre premis als millors esportistes de l’any. El millor conjunt, en categoria masculina i femenina i el millor esportista individual, també en categoria masculina i femenina. Aquí van els meus ‘guardonats’.
(Avanço que els premis són a títol honorífic, que ningú em vingui a demanar ni un cèntim d’Euro.)

.

Millor equip masculí: sense cap mena de dubtes el millor conjunt de la temporada ha estat el F.C. Barcelona. Guanyar totes les competicions en les que ha participat (excepte la Copa Catalunya) no ha estat a l’abast de cap equip amb anterioritat i no crec que m'equivoqui si apunto que costarà molt que això torni a passar.

Em permeto un accèssit pel meu C.E. Sabadell, que va aconseguir una meritòria quarta plaça que ens va donar dret a jugar les promocions d’ascens a Segona Divisió A, tot i que el somni va ser negat per un arbitratge horrorós, d’aquells que fan pudor a podrit.

Millor esportista masculí: Aquest any li donaré aquest ‘títol’ a en Pau Gasol, per ser el primer català en aconseguir un anell de campió de la N.B.A. (amb els Lakers de Los Angeles), la millor lliga de bàsquet del món. No tant sols va ser ‘un més’ de l’equip, sinó que juntament amb Kobe Bryant, han estat les grans estrelles de la franquícia californiana.

Un parell d’accèssit més: Lionel Messi, per aconseguir, crec que de manera merescuda, la Pilota d’Or i el FIFA World Player. Se’ns dubte el millor jugador de futbol del planeta.

L’altre accèssit pel campió de l’any passat: Usain Bolt, que continua destrossant cronòmetres i és un espectacle tant dins com fora de les pistes.

.

.

.

.

.

.

.

.

Millor equip femení: (possiblement agafaré a més d’un fora de joc) va al Futbol Sala Sabadell Femení. Després de dos ascensos de categoria consecutius, estan invictes en el que portem de temporada -8 victòries de 8 partits jugats-, són líders destacades de la Divisió d’Honor -6 punts més que el segon i amb un partit menys- i ja són unes fermes candidates a aconseguir un tercer ascens consecutiu que aquesta vegada les portaria a categoria nacional.

.
L’accèssit en aquest cas va per l’equip filial del propi F.S. Sabadell Femení, que porta una ratxa similar: invicte en el que va de lliga -8 victòries i 2 empats dels 10 partits disputats, a 2 punts del líder, però amb un partit pendent-. L’ascens també les espera a elles.

Millor esportista femenina: a risc de fer-me reiteratiu, li he de donar a Mireia Belmonte. Tot i haver-li donat ja l'any passat, aquesta noia segueix mereixent el meu reconeixament, destrossa cronos i rècords. És el millor fitxatge que hagi fet en molt de temps el Club Natació Sabadell.

Tothom te un preu

Aquests dies estem vivint un fet si més no, sota el meu punt de vista, estrany.

El llegat del grandíssim fotògraf Agustí Centelles (l’anomenat Robert Capa català), que dit sigui de passada, era republicà, ha estat venut pels seus fills –i hereus- al Ministeri de Cultura espanyol per, segons diuen, 700.000 Euros.

Les xifres del material varien segons els mitjans de comunicació, però es podria dir que en total són entre uns 12 i 13 mil negatius i uns quants centenars plaques de vidre.

Sent generosos doncs, han venut cada negatiu per uns 55 Euros.

És lícit, perquè és el seu patrimoni personal i/o familiar i estan en el seu dret de vendre-ho a qui vulguin.

Els ‘peròs’ arriben després.

Els dos fills d’Agustí Centelles, l’Octavi i el Sergi, no deuen estar massa orgullosos d’aquest tracte, vist és que han volgut fer l’entrega gairebé d’amagat. Com aquell qui fa una estafa o un atracament.

I en certa manera sí que estafen, i ells són els primers en reconèixer que així és, per la manera d'actuar.

El primer estafat és el seu pare, com ja he comentat un republicà, que poc abans de morir, a l’u de setembre de 1985, va voler posar-se al corrent de les seves quotes al PSUC.

Ara les fotografies han tornat a ser traslladades a l’Arxiu Històric de Salamanca.
Atenció al temps verbal: ‘han tornat’. Que no ho sabíeu? Sí, l’any 1939 les tropes franquistes van entrar a casa seva i es van endur el material que els va semblar pertinent i el van traslladar a l’Arxiu Històric de Salamanca. Evidentment només el material que Agustí Centelles no va tenir temps a amagar a França i que va recuperar quan va morir el dictador.

Ara ja està tot el material al mateix forat... vull dir arxiu! Ja em perdonareu ara ha estat el subconscient qui m’ha traït a mi.

L’Octavi i el Sergi Centelles són molt conscients d’on es ficaven i per aquest motiu han volgut passar tan desapercebuts com els ha estat possible. Volen la mateixa publicitat que els escrúpols que gasten, és a dir: cap.

No sé quina és la situació econòmica per la que passen aquests dos individus ni les seves famílies, o millor dit, no sé quina era. És evident que ara amb 700.000 Euros més, 350.000 Euros (més de 58.235.100 de les antigues pessetes) cadascú, si passaven penúries, se’ls han acabat.

Per part del Ministeri de Cultura, què puc dir? que s’han quedat amb un material que perfectament es pot considerar patrimoni català, i ho ha fet pagat, en bona part, pels propis catalans. És allò de ‘cornuts i pagar el beure’.

Esperem que, com a mínim, tant l’Octavi com el Sergi i les seves respectives famílies es quedin a viure a Catalunya i es gastin aquí els diners que indirectament els hem pagat pel llegat del gran Agustí Centelles. Tot i que si tants remordiments tenen, si ni podran passejar pels carrers mirant a la cara, potser ni això voldran fer.

.

Frase cèlebre

Els llibres són el millor viàtic que he trobat per aquest humà viatge.

Michel Eyquem de Montaigne. (1533-1592)

Lectura: L'Avi, confessions íntimes de Francesc Macià

El llibre que us recomano aquest mes, com no podria ser d’una altra manera, és ‘L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià’, tot coincidint amb el 76è. aniversari de la seva defunció.

Escrit per Alfred Bosch, va obtenir el Premi Néstor Lujan de novel•la històrica del 2000.

És un llibre narrat en primera persona, on en Francesc Macià, en el seu llit de mort recorda la seva vida i els fets més importants que en ella s’hi van donar. L’autor li dóna una humanitat que no estem acostumats a percebre quan veiem a personatges tan importants que han escrit pàgines en la història, com si per això deixessin de patir mals de panxa en moments inoportuns (per entendre’ns).

Una lectura amable i fàcil de seguir que, segons diuen, ha triomfat precisament entre el públic juvenil, cosa que m’alegra, ja que vol dir que s’han interessat per un personatge que els queda llunyà en el temps, sobretot perquè hi ha la guerra civil pel mig i aquest és un gran forat negre. Però que tants anys després de la seva mort encara sigui recordat, demostra que Francesc Macià fou una figura cabdal en la història moderna de Catalunya.

M'he esperat a publicar aquest article a aquest dia precisament perquè avui és el 76è. aniversari de la mort de l'avi (1933).

.

La fi dels partits de costellada?

Foto: Pere Puntí per El Mundo Deportivo

Aquest passat dimarts, 22 de desembre, es va jugar el partit de futbol entre la Selecció Catalana i la d’Argentina. El resultat el sap tothom: 4-2 a favor nostre.
El partit el van seguir al mateix estadi unes 53.000 persones, lògicament molts més per televisió, inclòs a l’Argentina.
Aquest fet, que ‘només’ hi hagués 53.000 persones a l’estadi del FC Barcelona fa pensar que els catalans ens estem cansant d’aquest tipus de partits. Les costellades van a menys.
Ni l’estrena del nou seleccionador, el mític Johan Cruyff, ni la presència del 10 (o ‘Déu’) -Diego Armando Maradona-, a la graderia, això sí, varen aconseguir reunir a massa gent. Cert que per part argentina faltaven els seus màxims exponents: Messi i el ‘Kun’ Agüero, mentre que per part catalana l’absència més destacable fou la de Cesc Fàbregas, ja que no hi ha descans a la Premier League anglesa.

Tot i aquestes absències, és de calaix, no ens enganyem, el partit te unes clares connotacions polítiques, bàsicament reivindicatives de la nacionalitat catalana i de les pròpies seleccions esportives.

Així doncs, ens trobem que el resultat d’aquest enfrontament amistós ha deixat uns números vermells d’uns 400.000 Euros per a la Federació Catalana de Futbol.

A tot això, cal plantejar-se clarament: és necessari continuar fent cada any un partit de costellada? Si mirem els números és evident que la resposta és negativa.

Si el que volem és tenir repercussió mediàtica i política, serà necessari convidar a alguna selecció que, tot i que el seu potencial futbolístic sigui inferior (tot i que Argentina ja va demostrar que està fatal), serveixin per aconseguir amistats exteriors que donin un cop de mà en el moment necessari per aconseguir d’una vegada que les seleccions puguin participar de manera oficial a les competicions internacionals.
.

El gran dia ja ha arribat

Avui s’escriurà una gran pàgina en la història de Catalunya.

Els referèndums per la independència arreu del país seran la noticia de l’any, però no dir de la dècada. I no tant sols a Catalunya, sinó a tot Europa.

Tot i que els mitjans de comunicació, cada vegada més manipulats pels partits polítics, no els tractin com mereixen.

Els habitants d’uns 170 municipis podran expressar el seu dret a vot, per decidir si volen, o no, continuar dins de l’estat espanyol.

No cal ni dir que, tot i que a Sabadell –la meva ciutat- no es podrà votar (almenys de moment) dono tot el meu suport a la consulta i el ‘sí’ a la resposta que s’hi formula.

MANIFEST DE SUPORT A LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Trenta anys després de la recuperació de les nostres institucions d'autogovern, que han suposat un avenç, tot i que limitat, en el benestar de la societat catalana i en l'aprofundiment de les demandes socials, econòmiques i culturals que se’ns han plantejat durant aquests temps, constatem que, en un món globalitzat com l’actual, Catalunya es troba en una cruïlla històrica difícil i, a la vegada, decisiva.

El manteniment i la contínua millora del nostre país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i requereixen nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol.

Aquestes polítiques ambicioses que requerim no són factibles sense un nou marc polític i jurídic. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal que no podrà resoldre el nou finançament, fa del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les inversions necessàries per fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de la globalització.

Per tot això cal que puguem exercir el dret de decidir sobre quin marc jurídic i polític convé a la Catalunya d’avui: Independència? Autonomia? Els catalans i les catalanes volem exercir un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions, sorgides de la voluntat popular, pregonin i defensin. Més encara quan sabem que exercir aquest dret és la manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris i íntimament lligats a una més gran llibertat i capacitat del país per decidir les polítiques pròpies.

Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment d'apostar amb decisió si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.

Els sotasignats, persones procedents de diversos àmbits i sectors de la societat catalana, del món professional, cultural, esportiu, agents socials i econòmics, manifestem el nostre compromís amb els valors cívics i democràtics. I voldríem que se'ns reconegués, als catalans i catalanes, com a integrants d'una nació compromesa amb aquests valors.

Per això donem suport a la Consulta sobre la Independència que se celebrarà el proper 13 de desembre en més de cent cinquanta localitats catalanes. Les quals, organitzades des de la societat civil, són una mostra de la vitalitat i empenta de la seva ciutadania.

Finalment, fem una crida a la ciutadania perquè participin i vetllin pel funcionament cívic i democràtic de la consulta.

.

Frase cèlebre

La igualtat tal vegada sigui un dret, però no hi ha poder humà que arribi mai a convertir-la en fet.

Honoré de Balzac. (1799 - 1850)

Seré dolent

En Prenafeta i Alavedra, els alts càrrecs que es trobaven en presó preventiva han estat deixats en llibertat amb una fiança d’un milió (1.000.000) d’euros. Un milió (1.000.000) d’euros. Es diu ràpid, oi?
Farem un càlcul estimatiu del que costa aconseguir un milió (1.000.000) d’euros. Sona bé, oi? Un milió (1.000.000) d’euros.

Al que anàva: suposem que som els reis del mambo i tenim un sou net de dos mil (2.000) euros mensuals. Quan dic net, lògicament em refereixo a després de descomptar la retenció a compte de renda i la seguretat social, no penseu malament.

Arrodonim aquest generós sou a catorze (14) pagues anyals -els dotze mesos més l’extra de juny i l’extra de Nadal-, tenim un resultat d’un sou net anyal de vint-i-vuit mil (28.000) euros.

Per arribar a ingressar un milió (1.000.000) d’euros, amb aquest esplèndid sou, trigaríem més de trenta-cinc (35) anys.

Evidentment no tenim despeses de cap tipus, les hipoteques no van amb nosaltres, no mengem ni bevem, som una mica marranots i no gastem aigua, gas no ens fa falta perquè a casa -una casa de la que mai hem pagat un crèdit- no hi fa fred, no ens fa falta comprar mai roba i així fins a un sense fi de despeses que malauradament totes i tots coneixem prou bé.

Malauradament no crec que masses dels qui podeu estar llegint aquest article podeu tenir aquest sou que he comentat, tot i que si és així: moltes felicitats!!! Del que n’estic convençut és que les despeses que comento -i les que no- sí que les teniu.

Seguint en aquesta tessitura ja veieu que no resulta gens fàcil aconseguir un milió (1.000.000) d’euros.

Aquesta quantitat de diners doncs, un milió (1.000.000) d’euros, és el que han pagat tant Prenafeta com Alavedra per sortir de la presó.

Diuen que els seus amics els han deixat els diners. Amics com aquests són els qui valen la pena, sí senyor! Tot i que és d’esperar que no tinguin els mateixos amics, perquè sinó aquests amics estaran també amb una mà al davant i l’altra al darrera. Però ja se sap que per un amic es fa el que sigui. O no?

Qui ni a als amics ha hagut de recórrer és el Millet. Com que no ha entrat, ni entrarà, a la presó, no li farà falta gratar-se la butxaca. Total, què són vint (20.000.000) milions d’euros?

Quantes vides necessitaríem per cobrar els diners que el Millet ha robat? Però en aquest país, senyores i senyors, no passa res. Passin i vegin!

Per cert, no havia apuntat abans que un milió (1.000.000) d’euros són cent seixanta sis milions, tres-centes vuitanta sis mil (166.386.000) pessetes. Potser així encara fa més federat, oi?

.

Frase cèlebre

La vertadera llibertat consisteix en el domini absolut d’un mateix.

Michel Eyquem de Montaigne. (1533-1592)

Acte de la Plataforma per la llengua a Sabadell

Aquest vespre, a les 7 del vespre, la Plataforma per la Llengua i l'Ajuntament de Sabadell presenten dues exposicions per fomentar el català com a eina de cohesió social a l'auditori de la Biblioteca Vapor Badia.

La presentació anirà a càrrec de Ramón Burgués, regidor d'Educació i Convivència de l'Ajuntament de Sabadell i Carme Forcadell, portaveu de la Plataforma per la Llengua Vallès Occidental.

Les exposicions "Obre't en català!" i "El català? És chévere!" es poden visitar a la Biblioteca Vapor Badia des d'ahir, dimecres 2, fins el proper 19 de desembre i posteriorment en d'altres centres de Sabadell.

.

Divergència en qüestió

Em vull fer ressò d’un article publicat avui mateix a Directe!cat, on, segons una enquesta feta per la Universitat Oberta de Catalunya (U.O.C.), es desprèn que la majoria dels catalans votaríem ‘SÍ’ a la independència de Catalunya.
Contrasta frontalment amb les declaracions que va publicar el diari El País en una entrevista que li van fer a en Artur Mas i de les que me'n vaig fer ressò ahir en aquest humil bloc.

Tenint en compte que difícilment la U.O.C. tingui allò que se’n podria anomenar ‘interessos ocults’, em fa pensar que, o bé els càlculs als que feia referència Artur Mas eren incorrectes, o que per alguna raó no li interessava, com a mínim, reconèixer aquesta possibilitat.

Tot i que pugui tenir raó, perquè les enquestes no són 100% exactes ni fiables, és evident que el que podríem anomenar renaixement de l’independentisme català, amb actes com els 10.000 de Brussel•les i el proper dia 13, amb les consultes populars, es mereixen (mereixem) un tacte i també un tracte més acurat i m’atreviria a dir fins i tot més digne envers a aquests catalans que desitgem la llibertat del nostre país, per part d’algú que pretén ser l’abanderat de Catalunya amb la seva Casa Gran del Catalanisme.

A partir d’aquí queda clar que o bé uns, o bé els altres s’equivoquen. La solució al dubte sí que no te marge d’error: fer la consulta de manera oficial. S’apuntarà CiU?

.

L'equidistància de Mas

Segueixen creixent-nos els nans. Ara resulta que en Mas, amb la seva bola de cristall (en diu estudis sociològics) sap que la majoria dels catalans votaríem en contra de la independència.
Això sí, ho diu al diari El País, que molt nostrat no vindria a ser. Ho comenta en relació a les consultes que s’estan preparant pel proper dia 13 arreu del territori català.
Demostra, de nou, l’equidistància a la que ja ens tenen acostumats: dir una cosa ‘aquí’, però fer-ne una altra ‘allà’.

Si això és així, si la majoria dels catalans no volen la independència, com diu ell, serà perquè no se senten plenament catalans, dic jo. D’acord en allò de que un es pot sentir tant català com espanyol. No ho comparteixo ni ho entenc, però ho accepto com a bon demòcrata.

Ja se sap que les coses no són blanc o negre, hi ha molts matisos, sobretot en política, que són de mil colors... i depenent de com toqui el sol o de com ens ho mirem, encara poden variar els seus colors preestablerts.

El fons del tema però, recau en: què pensa o vol Artur Mas, CDC i CiU per a Catalunya? Hi estarien a favor, en contra o la seva resposta seria no sap/no contesta?

Hi ha moments en els que és imprescindible mullar-se, no val a fer constantment (i amb perdó) la puta i la Ramoneta.

No es pot obviar, perquè ells mateixos són els primers en recordar-nos-ho constantment, són la força política més votada del nostre país i per tant, crec que se’ls ha de demanar –o millor dit: exigir- tenir els idees clares quan es parla de quelcom tan important i seriós com és la independència de Catalunya. En aquest sentit, no valen mitges tintes.

Espero veure i poder llegir una entrevista similar a algun diari d’àmbit nacional, que no estatal, a veure si les reflexions serien iguals amb preguntes similars.

.