L'equidistància de Mas

Segueixen creixent-nos els nans. Ara resulta que en Mas, amb la seva bola de cristall (en diu estudis sociològics) sap que la majoria dels catalans votaríem en contra de la independència.
Això sí, ho diu al diari El País, que molt nostrat no vindria a ser. Ho comenta en relació a les consultes que s’estan preparant pel proper dia 13 arreu del territori català.
Demostra, de nou, l’equidistància a la que ja ens tenen acostumats: dir una cosa ‘aquí’, però fer-ne una altra ‘allà’.

Si això és així, si la majoria dels catalans no volen la independència, com diu ell, serà perquè no se senten plenament catalans, dic jo. D’acord en allò de que un es pot sentir tant català com espanyol. No ho comparteixo ni ho entenc, però ho accepto com a bon demòcrata.

Ja se sap que les coses no són blanc o negre, hi ha molts matisos, sobretot en política, que són de mil colors... i depenent de com toqui el sol o de com ens ho mirem, encara poden variar els seus colors preestablerts.

El fons del tema però, recau en: què pensa o vol Artur Mas, CDC i CiU per a Catalunya? Hi estarien a favor, en contra o la seva resposta seria no sap/no contesta?

Hi ha moments en els que és imprescindible mullar-se, no val a fer constantment (i amb perdó) la puta i la Ramoneta.

No es pot obviar, perquè ells mateixos són els primers en recordar-nos-ho constantment, són la força política més votada del nostre país i per tant, crec que se’ls ha de demanar –o millor dit: exigir- tenir els idees clares quan es parla de quelcom tan important i seriós com és la independència de Catalunya. En aquest sentit, no valen mitges tintes.

Espero veure i poder llegir una entrevista similar a algun diari d’àmbit nacional, que no estatal, a veure si les reflexions serien iguals amb preguntes similars.

.

Tensant la corda

La famosa editorial dels dotze diaris ja tenen detractors entre les pròpies files catalanistes. Hi ha veus que ho consideren una simple cortina de fum en busca d’apaivagar els ànims precisament dels sobiranistes, que el proper dia 13 de desembre votaran les consultes per si s’està a favor, o no, de la independència de Catalunya.

Un apunt: escric ‘votaran’ perquè a la meva ciutat, Sabadell, entre el catalanista partit del PSC i el PP han rebutjat fer la consulta.

Com anava dient doncs, sembla que hi pot haver proves que confirmin que l’editorial sigui consensuada entre PSC i CiU... i quan es parla de PSC, forçosament s’ha de parlar del PSOE.

Si això fora cert, la jugada promoguda per la pròpia sociovergència trobo que no els deixaria, a ells mateixos, en un bon lloc. I encara menys als diaris ‘sotmesos’ a publicar l’editorial, és clar.
Els primers perquè demostrarien la seva poca mà esquerra i que ni són capaços d’alçar la veu per si mateixos. Els segons, no caldria ni dir-ho, perdrien absolutament la seva credibilitat com a mitjans de comunicació suposadament independents.

A tot això, qui encara en resulta més mal parat, perquè no en saben més, és la rància espanya profunda, aquella que ens recorda que el Tribunal Constitucional és incorruptible i bla, bla, bla. En queden mal parats perquè dins els seus reticents i continus escopits de foc no van caure en que cada vegada que aquesta espanya amb fortor rància obre la boca, provoca instantàniament que el sobiranisme català desperti del seu ja massa habitual son.

Es confirmà o es desmentirà aquesta suposada manipulació, però que es faci ara precisament, quan les consultes per la independència són a tocar i tot indica que seran un èxit pel ‘sí’, dóna per pensar una estona.

.

Sort Pirri!

S’ha acabat el culebrot de qui ha d’ocupar la banqueta del C.E. Sabadell i ha estat de la manera més salomònica possible: deixant al tècnic provisional. Des de la destitució de Ramon Moya ara ja farà tres setmanes, molts noms són els que havien aparegut al damunt de la taula, segons la pròpia directiva del club, al voltant d’uns 25 tècnics van deixar els seus currículums a les oficines de la Nova Creu Alta. Sergio Lobera, Miguel Álvarez, Raül Agné, Toni Llebaria, Julià Garcia, Albert ‘Txapi’ Ferrer o Jordi Vinyals són només alguns dels noms que van sonar amb més força però cap d’ells ha quallat.
El més probable és que les mancances econòmiques hagin tornat a manar per davant de les intencions esportives i cap dels tècnics que més o menys podien agradar estiguin per la labor d’ocupar la banqueta arlequinada que, tot i aportar cert prestigi, també comporta un desgast considerable degut a les urgències històries de l’entitat per assolir un ascens a la Segona Divisió A que, a menys que canviïn molt les coses, haurà d’esperar una temporada més.
Així doncs, David Almazán, més conegut com a David ‘Pirri’, ex-jugador saballut, on va penjar les botes, havent arribat a jugar a la Primera Divisió estatal, te ara la oportunitat de dirigir l’equip de la ciutat fins al final de lliga.
Però com és prou sabut, en futbol només val l’avui, l’ara, no es pot viure del que hom ha fet, sinó del present més immediat, pel que només uns resultats positius li donaran la possibilitat d’arribar a 30 de juny havent estat el ‘director d’orquestra’ del primer equip.

Ànims míster!
.

Frase cèlebre

L'enemic només comença a ser temible quan comença a tenir raó.

.

Jacinto Benavente. 1866-1954.

Era d'esperar...

Com ja era d’esperar des de l’espanya profunda ja han donat ‘la seva’ resposta a l’editorial ‘La dignitat de Catalunya’ que van publicar ahir 12 diaris del nostre país i del qual me’n vaig fer ressò aquí mateix.
En un resum molt bàsic, perquè tampoc val la paga aprofundir-hi més, se’ns ‘recorda’ que la constitució espanyola és d’obligació de tots els espanyols, inclosos els catalans, evidentment... o millor dit: sobretot pels catalans.
És a dir, s’enroquen en un text que te més de 30 anys per fer-nos memòria de les nostres obligacions com a espanyols.
Un text val a dir, que els més joves que el van votar compten actualment 50 anys... pel que aproximadament la meitat de la població no ha tingut dret a decidir si hi està d’acord o no.
És evident doncs i ja fora de qualsevol mena de dubtes, si és que algú en tenia cap, que espanya és impossible de mantenir unida, simplement perquè no tots som iguals. Hi ha qui vol imposar i hi ha qui s’ha de defensar. I això evidentment no és just ni és unitari. El que més se li assembla és esclavatge. Pot sonar molt fort però si obrim els ulls veurem com és així de simple. Portem 300 havent de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, en resum, la nostra manera de viure i per altra banda, dia rere dia, seguim sent espoliats sense cap mena de contemplació.
Aquests pals a les rodes ens han impedit dedicar-nos a tirar endavant com es mereix aquest petit país que és Catalunya. Pel que això s’ha d’acabar i només hi ha una sortida: la independència.
De fet i ben mirat, aquests rugits –més que respostes- que ens dediquen és la clara evidència d’aquesta necessitat. Quantes vegades ens han amenaçat amb portar els tancs? És així com som tots iguals? Això no és democràcia, és la seva manera de fer el que creuen que és política, que és molt diferent.
Perquè en realitat no volen una espanya unida, el que volen és tenir els seus esclaus per fer-los servir al seu antull.

.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Més llenya al foc de la crisi

En ZP es pensa que tots som tontos.
Sento ser tan taxatiu, però és que ja no puc més. Ara resulta que ens vol fer creure que ja estem sortint de la crisi. Sí, ja! a veure, que tardés el que no està escrit per acceptar que estàvem en crisi és una cosa que mira, més o menys podia ‘colar’. Com dirien en aquell anunci: acceptem vaixell com animal aquàtic.
Perquè val a dir que la majoria de la gent ni s’ho creia... fins que tots plegats ens hi vam enganxar els dits. Ara però, els termes són molt diferents i tothom és molt més susceptible en aquest tema.
Repassem: no es creen llocs de treball, més aviat al contrari i no se’n crearan fins arribat l’estiu, amb el clàssic augment de l’hostaleria; els bancs, tot i les concessions econòmiques que els va fer el propi estat perquè donessin crèdits, segueixen sense fer-los, i així fins a un llarg etcètera que no tinc ni ganes d’enumerar.
És a dir, ara ja no es pot enganyar a ningú amb el conte del ZP al país de les meravelles, ara tothom s’ho mira tot amb lupa, perquè ens toca de primeríssima mà.
Com deia un eslògan electoral: volem fets i no paraules.

Tot això, i per acabar-ho d’arrodonir, encara ens demana que no ens queixem per la més que probable desoladora sentència del Tribunal Constitucional en respecte a l’Estatut.
Tot i que Mas i Montilla ja han dit la seva, bàsicament per marcar paquet i quedar be davant el poble de Catalunya, perquè ja sabem què ve després: més crits, més soroll, deixar passar el temps i després tothom mut, baixada de pantalons i qui dia passa any empeny.
A en ZP, de fet, ja li va be la jugada, perquè no haurà de pagar el que toca i als del PP no fa falta ni dir-ho, tornaran a fer créixer els seus vots de l’espanya profunda. Més beneficiada, o això creu en Joan Ridao, en sortirà ERC, a aquesta sentència desfavorable al poble català, perquè podria fer créixer la desafecció catalana. Ja se sap, és allò de l’acció, reacció i repercussió.
Per la meva part, diria que aquesta sentència desfavorable, com a mínim al territori del principat farà augmentar la desafecció per la política i els polítics en general.
Temps al temps i veurem qui te raó.
.

Frase cèlebre

Quan sento que un home te l’hàbit de la lectura, estic predisposat a pensar bé d’ell.

Nicolás Avellaneda. (1837-1885)

Lectura del mes: El preu de ser catalans

Aquest llibre escrit per la periodista Patricia Gabancho, nascuda a Buenos Aires (Argentina), però amb un fort sentiment catalanista, fins al punt de considerar-se sobiranista.
És tot un compendi de greuges que patim els catalans per ser qui som i, sobretot, ser com som.
Proposo llegir-lo amb temps i calma, ‘mastegant’ cada paraula, ja que és una lectura que necessariament s’ha de comprendre pam a pam per no perdre’s en un mar de raonaments del perquè de tot plegat.

No és casualitat que sigui aquest el primer llibre que recomano, sense ser una història novel•lada.
Precisament crec que és molt interessant veure com gent vinguda d’altres parts del planeta, que per no venir-los a compte, podrien passar de puntetes per un tema com és la independència de Catalunya, es mullin sense embuts. I més tenint en compte que qui ho fa és una persona altament instruïda i que sap transmetre les seves idees.
Aquesta és una mostra més de l’error en el que caiem els catalans ‘de naixement’, pensant que precisament que els que són immigrats s’oposaran sistemàticament a les pretensions d’independència del nostre país quan no te perquè ser així.

.

Feia falta tant de temps?

Sembla que els símbols feixistes (o franquistes, si ho preferiu) van caient. Almenys això asseguren que faran.

.
Alguns parlen de que han calgut dos anys després del nomenament de Chacón com a ministre de defensa per a treure’ls, com si fins al moment no hi hagués hagut cap altre persona que se’n podés fer responsable i que tingués el valor de fer-los retirar.

.

Demà farà 34 anys que el dictador va morir i poc a poc va anar entrant la democràcia. 34 anys, que es diu de pressa. En tot aquest temps ningú ha estat capaç d’eliminar aquesta simbologia que va fer morir a molta gent, que va obligar a exiliar-se a milers de famílies senceres que mai tornaran als seus orígens.

.
Alguns donen per entès que en l’època d’Aznar això ja els hi estava bé, jo mateix m’hi compto entre aquests, perquè sempre han escombrat en aquella direcció, de fet només cal veure que el fundador del partit ja era ministre durant la dictadura, pel que no s’hi comptava que fessin passos per retirar els seus recordats ‘bons temps’.

.
Tanmateix alguns encara aprofiten l’excusa de la crisi per apuntar que ‘ara no és el moment, ja que hi ha altres prioritats més urgents’. Potser sí, tot i que no recordo haver-los vist fent cua quan això era xauxa i tanmateix encara es podria fer entrar les obres en el famós PlanE. Apa-li ZP, a reactivar l’economia a base de carregar-se els símbols (que en diuen) pre-constitucionals.
.
Retornant però al l’inici, abans de tot això, hi va haver un altre ministre de defensa socialista. Un que de fet era més conegut per tocar el piano que per altres temes. Efectivament, Narcís Serra, que va arribar a ser vicepresident del govern i tot! Qui li havia de dir!
.
Els meus dubtes doncs, es centren en entendre perquè ha fet falta tant de temps per decidir-se a esborrar els records a totes hores del que va ser el franquisme. Perquè, si tots som tant demòcrates, ha fet falta 34 anys per aparcar aquests records de la guerra civil i la dictadura i deixar-los exclusivament als llibres d’història?
.