Per als que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió.

.

Paul Auster. Escriptor nord-americà (1947).

Alguns tenen la pell massa fina

En català tenim aquesta bonica expressió de ‘tenir la pell massa fina’, quan parlem d’algú que es queixa en excés per alguna cosa.
En aquesta definició hi podríem fer entrar als amics dels arrestats per l’anomenat cas Pretòria. Diuen que se’ls ha dispensat un tracte vexatori al veure’ls com recullen les seves pertinences en bosses de plàstic i emmanillats.
Personalment però, em ve al cap una altra frase feta, aquesta no tan nostrada que vindria a ser ‘qui dorm amb nens es desperta mullat’. És a dir, que si haguessin fet el que havien de fer i sobretot no haguessin fet el que no havien de fer, no es trobarien en aquesta situació.
La corrupció política és un dels més grans mals que pot patir una societat democràtica i per tant, els qui en formen part no poden tenir cap consideració especial, més aviat al contrari. Tanmateix passa amb els seus amics, aquests que anomeno al principi, els de la pell fina. Penseu que això fa mal? I què passa amb aquell qui està a la presó per haver robat perquè no te que donar-li als seus fills per menjar? Perquè aquest cas existeix. Són menys ‘dignes’ per no haver format part dels alts cercles de la societat? Es mereixen menys? Més aviat diria que és al contrari. Aquell qui roba quan ja te un sou que triplica o quadruplica a la mitjana, ja és per fer-s’ho mirar. Amb aquesta gentussa no s’hi pot tenir miraments.
Apel·len a la presumpció d’innocència... però ells els fan fora dels seus partits. És a dir, diuen que creuen en ells, però per si de cas, són els primers en desmarcar-se. En què quedem? Què se suposa que hem de pensar doncs? No val a dir ‘és bona persona però a mi no te se m’acostis que em fas quedar malament’. Si entres al drap o estàs a favor o en contra, però a mig camí de tot plegat... ben mirat, és el millor que saben fer. Com a ‘bons’ polítics que són no deixen res clar.
.

Cruyff sí, Cruyff no

Després de la confirmació per part de la Federació Catalana de Futbol que el nou seleccionador nacional serà en Johan Cruyff, es marquen dues línies clarament diferenciades:

Una: No és català i públicament ha declarat que si no parla català és perquè no te cap necessitat de fer-ho, pel que deixa prou clar fins a quin punt s’ha integrat a la nostra societat després de viure aquí, quasi ininterrompudament, des de fa uns quaranta anys. De fet, tots recordarem que les úniques paraules que se li han sentit en català foren per un sport anti-tabac.

L’altra: És un personatge mediàtic, pel que la seva figura podria fer prendre un caire més notori a una selecció que només juga partits de costellada per Nadal. A més, segons sembla, no cobrarà i a més, aportarà alguns patrocinadors que farien entrar una bona quantitat de diners a la F.C.F..

Són dues maneres de veure (i jutjar) al nou seleccionador. És evident que les dues són certes, però hom es pot decantar cap a ‘una’ o ‘l’altra’ tendència segons el seu punt de vista personal.

Personalment penso que poca importància te a hores d’ara qui sigui aquest seleccionador perquè, com ja he apuntat, la selecció és, agradi o no, de costellada. És prou sabut que sóc independentista i nacionalista fins al moll de l’os, però això no vol dir que s’hagi d’amagar la realitat. Ara per ara, és indiferent qui ocupi aquest càrrec i si aporta beneficis econòmics, tal com va tot, és per tenir-ho present.
Si bé és cert, per l’altra banda, que algú que públicament expressa la seva desídia per parlar la llengua del país que l’acull és, personalment per ell, lamentable.

La feina de veritat està en el projecte de la Plataforma ProSeleccions Catalanes, on es persegueix aconseguir la oficialitat de les nostres seleccions. De mica en mica en van ‘caient’, tot i que de moment és cert que són les de menys importància en quant a notorietat o rellevància (sobretot) mediàtica... però tot arriba.
.

Frase cèlebre

Els homes no viurien molt de temps en societat si no s’enganyessin els uns als altres.

.

François de la Rochefoucauld. (París 15/09/1613 - 17/03/1680)

.

Dedicat a tots aquests polítics corruptes (als qui encara no s'han enxampat també) i als qui encara tenen la barra de defensar-los.

.

Tres mil visites

Mira per on, ahir aquest bloc va arribar a les 3.000 visites des de l’u de gener d’aquest mateix any.

No em sembla una mala xifra, sobretot tenint en compte que escric en català, la majoria de vegades ho vaig sobre política ‘a la meva manera’ i quan escric sobre futbol no tinc per costum fer-ho sobre el FC Barcelona.

Només vull aprofitar per donar-vos les gràcies a aquells qui l’aneu llegint i en especial a qui fins i tot us n’heu fet ‘seguidors’ i també als qui aneu deixant els vostres comentaris. Veig força interessant aquesta interacció.
.

Empat a res

Aquest passat diumenge el Centre d’Esports Sabadell va ser incapaç de superar a un C.D. Dènia que es troba molt més amunt del que es mereix a la taula classificatòria. Ja em perdonareu que faci el comentari tan tard, val a dir que m’ho he pres amb calma tenint en compte que era un partit que no val la pena ni comentar.

Els alacantins van arribar a la Nova Creu Alta amb la clara intenció de perdre tant de temps com fos possible, per esgarrapar algun punt, i ho van aconseguir.
Van adormir el partit en cada acció que els va ser possible, ja fóra sacant de banda, ‘desmais’, suposades rampes o sacant de porteria. Qualsevol excusa va ser bona per perdre el temps. És lícit, perquè el que preval en competició és el resultat, però aquestes actuacions maten l’esport i el seu esperit.

Així doncs, tot el partit es pot resumir amb un remat al pal d’Agustín i un parell de bones intervencions del porter arlequinat, David De Navas... i encara sort, només hauria faltat que amb el plantejament tàctic que van portar els nois entrenats per Nino Lema, a sobre haguessin sumat tres punts.

Ara toca visitar un dels camps més complicats de la categoria, el Narcís Sala de la U.E. Sant Andreu, club presidit per Joan Gaspar.
Els andreuencs són un ferm candidat a jugar les promocions d’ascens a Segona Divisió A, tot i que el Sabadell precisament és davant les situacions més compromeses quan acostuma a reaccionar. Val a dir, a més, que la temporada passada els arlequinats ja van sumar, contra tot pronòstic, els tres punts a Sant Andreu, amb un equip ple de baixes i on fins i tot el porter reserva va estar apunt de saltar al terreny de joc com a jugador de camp.
.

Indignant!

Com diria un bon amic: estic indignat!

Diuen els polítics que volen que les persones, la gent, el poble, vagi a votar... a votar què o a qui??? si cada dia surten més i més casos de corrupció de polítics!!!

Malauradament ja no és un fet aïllat, no és una persona d’un partit o un partit en concret, sinó que la corrupció és en totes direccions i entre membres de partits suposadament rivals. Moltes vegades fins i tot són gent (que jo ni anomenaria persones) que cobren uns molt bons sous. Pels temps que corren poc ètics, però com a mínim, sous legalitzats.
A tot això a més, què acostumen a fer els líders dels partits polítics afectats? Lluny de desmarcar-se i aplicar algun tipus de congelació en la militància, es dediquen a tancar files i escombrar cap endins i en la majoria de casos, tot s’ha de dir, de manera molt barroera. Evidentment perquè tot aquest entramat de corrupció els arribaria a empastifar de tal manera, que la reputació que tenen davant els quatre innocents que encara els voten, quedaria ja per sempre anul·lada. Val a dir també, que la majoria dels polítics que tenim en aquest país i també en l’estat espanyol estan plenament institucionalitzats. Amb això vull dir que es dediquen en exclusiva a la política, que fins aquí ja estaria bé, si no fos perquè fora del món de la política no tenen on caure morts. No arribarien a la talla del ‘mindundi’ del Ferran Adrià de Polònia.

Amb tot aquest panorama, reitero la meva pregunta: què caram volen que anem a votar, si tots -o ho podem deixar en la immensa majoria, perquè no tothom és culpable- viuen d’això perquè no saben fer res (més) que no sigui moure’s (com serps) per les altes esferes per aconseguir, com faria qualsevol fill de veí, guanyar-se la vida com pugui?

Diu en Montilla que compren el desànim però demana confiança en les institucions.
Montilla, cregui’m si li dic que en les institucions hi crec, però en aquesta gentussa que s’ha apropiat de l’anomenada classe social, vostè inclòs, no s’hi pot creure.

Indignant i patètic.
.

Frase cèlebre

L’home que s’aixeca és encara més gran que el que no ha caigut.
.
Concepción Arenal.
.

La vull dedicar a la Plataforma ProSeleccions Catalanes, a la Federació Catalana de Patins i en general a totes les que estan treballant per la oficialitat, perquè tot i les prohibicions i negacions que pesen sobre elles, de ben segur que aconseguiran tornar-se a aixecar i acabarem veient les Seleccions Catalanes competint a nivell internacional.

Estem d'aniversari

El 23 d’octubre de 2004 –avui fa cinc anys- Catalunya es va proclamar campiona del Mundial B de Macau (Xina) al derrotar a la final 6 a 0 a Anglaterra. Era el bitllet per a disputar el Mundial A a Fresno (EEUU) el 2005 amb Espanya com a una de les rivals. Ja el 24 de març –abans del torneig- érem reconeguts per la Federació Internacional i la victòria ens permetia ser entre els millors per mèrits propis.

.

Va ser aleshores quan la maquinària espanyola es va a posar a treballar com millor sap fins aconseguir boicotejar el nostre dret legal a ser-hi presents. Les pressions de l’estat espanyol van provocar que en l’assemblea celebrada a Fresno el 26 de novembre en sortíssim exclosos. La Federació Catalana de Patinatge interposà un recurs al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) que finalment va donar la raó a Catalunya, invalidant l’assemblea de Fresno. El 24 de novembre de 2005 es repeteix la votació a Roma i Catalunya perd: 125 vots en contra per 43 a favor de l’admissió. Els polítics espanyols havien fet bé la feina utilitzant mètodes foscos de tot tipus.

.

Avui, cinc anys després, nosaltres ens felicitem per l’èxit aconseguit en guanyar el Mundial B i reclamem de nou justícia. Cal recordar però que la Federació Catalana de Patinatge sí que competeix oficialment a Sud-Amèrica al ser membre de la Confederación Suramericana del Patín.

Veure link: http://www.cspatin.org/Miembros.html

.

Extret de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes.

Ara va de debò!

Entre moltes altres poblacions que en breu faran consultes per a la independència de Catalunya, n’hi ha una que destaca. Es tracta de Girona, capital de província.

Va per davant que Girona històricament s’ha considerat la ‘més catalanista’ de les quatre capitals, ja sigui perquè és la que queda més allunyada de l’Ebre, perquè també ha estat la primera en rebre les ocupacions franceses o qui sap si el motiu és que va veure més directament que cap altra l’exili després de la guerra civil.

Sigui el motiu que sigui o fins i tot una barreja de tot plegat, el cert és que les consultes populars estan agafant cada vegada més força i més empenta. Val a dir, a més, que en el propi cas de Girona, s’ha aprovat la consulta amb els vots favorables d’ERC, CiU i ICV, quan aquestes dues últimes formacions havien dit que no les promourien... no van dir res de votar-hi a favor o no si qui les proposava era un altre.
De fet, val a dir que el primer pas tampoc el va donar ERC, com cabria esperar i ja no parlo en exclusiva de Girona, sinó que vaig més enrere, fins al tret de sortida, que no és altre que Arenys de Munt (a veure quan triguen a donar-li el títol de Capital de la Catalunya Independent). Allà foren les CUP qui van donar el cop d’efecte, qui van fer caure la primera fitxa del dòmino.
Per cert, el proper 13 de desembre hi ha el primer plenari a nivell nacional, on hi són convocats partits polítics, plataformes sobiranistes i entitats.

Reitero la meva indignació envers el meu propi partit, Esquerra Republicana de Catalunya (que no ‘Esquerra’ com alguns s’entesten a anomenar) o millor dit: cap a la cúpula del meu partit. Ja des de l’època en la que Àngel Colom presidia el partit s’hauria d’haver promocionat aquests actes, però no es va fer res. Simplement s’ha anat a remolc del que han acabat fent uns altres. Altres que possiblement en un moment determinat militaven a ERC però al veure com es descafeïnava el partit, van decidir canviar de sigles.

Alguns encara hi som, perquè ERC, el llegat de Francesc Macià i Lluís Companys no pot quedar en un no res, no pot quedar simplement en uns ideals utòpics. Perquè s’entén per utòpic allò que és idíl·lic i no es pot aconseguir.
No tant sol és necessari que ERC pugi al carro, cosa que ja està fent, sinó que l’ha de dirigir encara diria més, hauria d’aglutinar totes les forces independentistes i sobiranistes del país. Units és com arribarem a l’objectiu d’una Catalunya lliure, plena, independent i sobirana.

.