Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2010

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Millor equip masculí: C.E. Sabadell B. Després de moltes temporades d’intentar l’ascens de categoria, de la Segona Territorial a Primera, per fi el passat estiu es va aconseguir la fita. Aquesta temporada, amb un equip molt similar al de la temporada anterior, està fent una campanya prou digne i de ben segur que quan li tinguin agafada la mesura, se’n sortiran perfectament.

Accèssit: Al C.E. Sabadell (primer equip). Després d’una renovació pràcticament total, començant per un tècnic novell com és en Lluís Carreras, ha fet una primera volta de campionat supèrbia, igualant el seu propi rècord de punts en la categoria i que es va donar ara fa just una dècada. En aquella ocasió es va fer el Play-Off d’ascens. Ara esperem que, a més de repetir classificació, aconseguim pujar a Segona Divisió A.

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). 8 lligues, 7 copes, 2 copes Catalunya i 2 SuperCopes. Un currículum únic pel que fa a equips femenins de waterpolo en aquest estat. Precisament l’última lliga la van perdre de manera sorprenent. Tot i així, aquesta temporada ja tenen la SuperCopa i estan demostrant que, de nou, són les úniques candidates al títol de lliga... i probablement a la resta de competicions domèstiques. La seva hegemonia és gairebé insultant.

Millor esportista masculí: Aschwin Wildeboer. Pluja de medalles pel sabadellenc amb nom holandès en els campionats mundials. Bronze en els 100 metres espatlla i plata en els 50 metres de la mateixa modalitat. Amb 24 anys, el petit dels germans Wildeboer encara pot donar més sorpreses.

Millor esportista femenina: Lindsey Vonn. Després de guanyar per tercera vegada consecutiva la Copa del Món, crec que no podia esperar més per incloure a aquesta extraordinària esquiadora en els meus guardons. Afegir, a més, que ha quedat classificada en primera posició tant en Descens, Super Gegant i Combinada.

Accèssit: Mireia Belmonte. Després de dos anys considerant-la la millor atleta de l’any, en aquesta ocasió la ‘relego’ a aquest accèssit gairebé per no fer-me pesat. Però és que la nedadora del Club Natació Sabadell s’ha fet amb tres medalles d’or i una de plata en els mundials i no podia deixar passar l’oportunitat de mencionar-la.

Dita catalana

Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra.

En les cases de pagès els masovers "llogaters" acabaven el contracte a final de l'any, per Sant Silvestre (31 de desembre), i si no estaven contents uns o altres acabaven el contracte radicalment.

Nadala dedicada a totes i tots els catalans

En aquests dies joiosos
D’amor i fraternitat
Un tribunal de facciosos
Sentència mos ha dictat.

El poble estava content
Per la rifa de Nadal
Fins que ha cridat el Suprem:
Català, llengua tribal!

Volen que només parlem
La culta llengua espanyola
I que el català oblidem
Que ni val per xerinola

Fa mil anys que la parlem
Aquesta, la llengua nostra
Els ben parits l’estimem,
Malparit qui la vol morta.

Qui són aquests de Madrid
Decidint les nostres coses?
Apa, gent, alcem un crit:
No ens toquin més les pilotes.

Supremament emprenyats
Ja tenim plens els caixons
De tantes calamitats
I tantes humiliacions.

Tres-cents anys hem aguantat
Amb patiments i paciència,
Però ara prou, s’ha acabat,
Bon Nadal, independència!

Dita catalana

Per Sant Esteve cada ovella a casa seva.

Dita catalana

Per Nadal cada ovella al seu corral.

Ens empenyen cap a la independència

A hores d’ara tothom sap quina ha estat l’última del Tribunal Suprem espanyol.

Aquesta gent estan entestats en obrir problemes allà on no n’hi havia i segueixen amb la seva intenció d’obligar-nos a fer allò que no volem fer.

Els catalans i així està demostrat, ens movilitzem quan en toquen el crostó, tot i que val a dir que som molt de bordar i poc de mossegar. Només cal recordar la gran manifestació per la sentència sobre l’estatut retallat.

Mig Catalunya al carrer, però de què ha servit? Hi ha hagut alguna continuitat?

Des d’una visió romàntica, poètica i molt innocent per part meva, els emplaçaria a pensar que tot allò que és català, per nassos, també és espanyol. Per tant, si volen fer desaparèixer el català com a idioma, no fan més que fer desaparèixer una part del que són els espanyols. Perquè ens agradi o no, actualment l’idioma català forma part de la cultura espanyola... que no castellana. Aquí hi ha la diferència.

Des del centre de la península mai s’ha pensat en espanya com a una comunitat amb diferents cultures i matisos. Només s’ha pensat, es pensa i, malauradament, es pensarà com a castellà. Aquell castellà invasor i colonial que vol que tot sigui al seu gust perquè ha guanyat la guerra.

Tot el demés són excuses molt barates. Està demostrat que els estudiants catalans són perfectament capaços de parlar i escriure en l’idioma de Cervantes. Tant com ho és qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la resta de l’estat. En alguns casos, fins i tot millor. Això són les dades certes i el demés són tonteries.

Els agradi o no, són ells qui ens empenyen a voler la independència, perquè és l’única manera de deixar de ser espoliats econòmicament any rere any i és també l’única manera d’aconseguir que conservem la nostra identitat com a poble.

O és que a algú li molestaria ser espanyol, europeu o ciutadà del món si podéssim parlar el nostre idioma i mantenir els nostres costums sense imposicions externes i no ser permanentment espoliats?

És l'hora dels valents a ERC

Tot i que sembla que ara tot tremoli a ERC, la veritat és que ja fa temps que hi ha moltes coses que no hi rutllen. Aproximadament des que algú va decidir canviar les sigles d'ERC per Esquerra.

Tant en Josep Lluís Carod-Rovira com Ernest Benach li demanen a l’actual president, en Joan Puigcercós, que dimiteixi. Pel que fa al primer és evident que encara sagna per la punyalada que va rebre a l’esquena del seu ‘número dos’. Mentre ell es dedicava en cos i ànima al Govern, el seu segon controlava allò que s’anomena l’aparell del partit... i se’l va fer ‘seu’. D’aquí a les eleccions a la presidència i la resta de la història està més que vista.

Ara bé, pel que fa al fins ara president del Parlament el tema sorprèn una mica més. Bàsicament perquè era el segon a les llistes. En això Puigcercós va estendre la mà o es va haver de donar per la pell (això ja només ho saben ells) per evitar un problema encara major amb el gruix pro-Carod.

Al que anava però, és que el segon a les llistes ha demanat aquesta dimissió quan ell també és part del problema. Al igual que en Carod, perquè en aquesta caiguda, tothom hi té la seva part de culpa. Perquè no cal ser gaire espavilat per saber que s’ha castigat ERC pel segon Tripartit i per no avançar de cap de les maneres cap a l’autodeterminació.

Ja he exposat moltes vegades que els votants d’ERC ho són perquè volen la independència o, quan CiU va pactar amb el PP, per mostrar-los quin era el camí a seguir. Però ni per aquestes ho van entendre ni Carod, ni Puigcercós, ni Benach. I ERC no va poder aprofitar aquesta inèrcia perquè els qui manaven no en van saber.

Tots ells van avant posar el poder del Govern a la resistència de l’oposició i ho han acabat pagant. El pitjor de tot però, és que qui més ho paga i pagarà serà tant ERC com l’independentisme.

Fins ara, qui era independentista sabia quina era l’opció. L’única. Ara ja no és així. Ara tenim l’independentisme dividit i per estrany que soni, fa falta unió. La baralla de cartes ja s’ha trencat i probablement per molt de temps, si no és per sempre. I val a dir que qui la va trencar va ser l’actual president, que en cap cas va voler establir ponts de diàleg amb els grups de Carretero ni Bertran. Puigcercós no va saber veure que no dominava el partit, perquè ni la meitat dels militants d’ERC el van votar i no va saber acostar-se a ells. Mai va voler-ne saber res, tot i que era també el seu president. Perquè com a tal ho era i és encara de tots els militants d’ERC. Només que ara ja no en queden gaires d’aquests.

Carod i Puigcercós, a parts iguales, són els responsables d’aquest fet i per això estic d’acord en que Puigcercós, que durant la campanya es va omplir la boca de l’eslògan ‘gent valenta’, demostri que veritablement ho és, dimiteixi i, si ho vol, es presenti a unes eleccions per ser escollit, o no, president d’ERC.

El partit amb més ex-votants i més ex-militants necessita un canvi de rumb. És l’hora dels valents.