La tossudesa dels nacionalistes

Per aquells qui no us n’haureu assabentat, de ben segur que haureu estat molts, aquest passat dissabte es va portar a terme una manifestació pels carrers de Brussel·les, capital política europea, per reclamar el dret a decidir del poble de Catalunya.
Segons el col·lectiu Deu Mil es va aconseguir arribar a la xifra, tot i que segons la policia belga es va quedar molt lluny: 3000. Els valls de números es viuen també a Europa.
Perquè apunto que molts no us n’haureu assabentat? Bé, si seguiu aquest bloc sí que ho sabíeu, és evident, però per la gran majoria del poble català va passar absolutament inadvertit. El motiu és molt simple: els mitjans de comunicació del país no van voler fer-se’n ressò. Ni tant sols els públics.
Això és, clar i català, obviar un tema que toca directament el nostre país, amagar la realitat, una realitat que afecta als catalans, agradi o no. Ni TV3 (la de qui?) ni Catalunya Ràdio en va fer cap mena de seguiment. Evidentment per obra i gràcia del PSC, o millor dit: PSOE a Catalunya.
Una més, de tantes, que demostra que el partit del president de la Generalitat de Catalunya no tant sols no vol escoltar ni sentit a la gent del poble quan es manifesta i el que és pitjor, no vol que els demés en tinguin constància, que sàpiguen el que vertaderament passa al nostre país.
De fet no és quelcom que ens hagi d’estranyar, ja que el seu partit (el PSOE, no us equivoqueu) és el que prohibeix manifestacions al país basc i fins i tot allò tan democràtic com és el dret a votar als mateixos bascos (els únics que ho van intentar, tímidament, això sí) per decidir si volien continuar formant part d’espanya o no.

I és que ja ho deia Josep Pla: el que més s’assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres. També te nassos que precisament Josep Pla sigui l'autor d'aquesta frase.

Mentrestant, la directiva del meu propi partit segueix encobrint a qui permet que això succeeixi... i així ens va.
Que no m’aplaudeixin els convergents, si aquí han vist tirar una pedra a la teulada, ja que ells, tan nacionalistes que són, no se’ls ha vist el pèl per Brussel·les. Serà que el tema no els interessa.

Tot i així, els nacionalistes i independentistes hem de continuar lluitant, buscant amistats internacionals (com podria ser la de la Casa Blanca, segons va deixar a entendre Hillary Clinton) i també, amb perseverança dins el propi país, per fer entendre que la nostra vida, fora d’espanya és necessària si volem mantenir les nostres tradicions, la nostra llengua... en resum si volem continuar essent catalans.