Frase cèlebre d'avui

Contra l'estudipesa, dins i tot els Déus lluiten en và.

Johann Wolfgang von Goethe. Escriptor alemany (1749 - 1832).

De la caserna o el parc salut

Perquè als mitjans de comunicació locals, de Sabadell, no es parla sobre la caserna de la guàrdia civil ara que ja no hi haurà problemes i l’equip de govern s’haurà de donar per la pell?

Ara que no es podrà fer una requalificació dels terrenys i, en conseqüència, ni l’ajuntament ni l’estat podran ‘sucar’ d’una suposada venda dels terrenys –perquè és prou sabut que la bombolla immobiliària ja ha explotat – con deia, perquè no se’n parla en els mitjans locals? ni ràdio, ni diaris... res.

Aquí, quan l’ajuntament s’ha de menjar el que va dir i no farà, s’opta pel camí més planer, el millor que li pot passar al batlle: tothom calla i ningú es recorda de les ficades de pota. Aquí caic i allà m’aixeco i no passa res.

Haurem, doncs, de fer una mica de memòria aquells qui no ens volem empassar els ‘marrons’ dels que ens governen. Des del zoo fins al cas de la caserna de la guàrdia civil o del parc de salut, si ho preferiu, passant pel cas Bemba, n’hi ha hagut una bona colla, que ja sigui per un motiu o un altre, no han tingut ressò al mitjans, ja siguin els públics de l’ajuntament o els privats de la ciutat. I esperem poc més de tres anys, quan s’acabarà la cessió dels terrenys de Can Borgunyó, on ara mateix hi ha l’estadi de la Nova Creu Alta i el Poliesportiu Olímpia i passarà a ser enterament propietat de la ciutat de Sabadell i per tant, a ser gestionat per l’ajuntament. Serà una altra legislatura, per si de cas: que ens agafin confessats!

Sembla que faci por dir segons què de segons qui. Per part d’alguns, és molt senzill publicar que no sé qui de l’oposició no manté una línia, o es retracta d’alguna cosa, però quan és el partit que governa qui posa en pràctica dues línies diferents d’actuació segons el cas que els interessa, fan marxa enrere, es contradiuen... llavors ja ningú en pren nota i molt menys se’n fan ressò.

En altres paraules: tothom es tapa les vergonyes i n’ari nant.

Frase cèlebre per avui (com ho podria ser de qualsevol altre dia)

Cada idioma és una manera diferent de veure la vida.

Federico Fellini. Director i guionista de cinema. (Rímini 1920 - Roma 1993)

Sabadell, 'cantera' de l'Ajax d'Amsterdam

Si hi ha un club dels anomenats 'grans' a Europa que visqui gràcies a la seva cantera aquest és, sense cap mena de dubtes l'Ajax d'Amsterdam.

Tot i així, hi ha una dada que m'ha cridat l'atenció: l'Ajax no viu tant sols de la seva cantera, sinó de la cantera de Sabadell... i serà millor que m'expliqui:

L'últim fitxatge d'aquest club dels països baixos és l'ex-blaugrana Oleguer Presas, que fins ara vivia a Sabadell.

La curiositat, si li volem donar aquest adjectiu, va més enllà: el sabadellenc Roger Garcia i Junyent, germà d'Òscar i Genís, també va formar part del primer equip ajacied.

Però això no és tot. Oleguer Presas tindrà per company d'equip a un altre jugador amb cert passat sabadellenc. És el sallentí Gabri Garcia. I molts us preguntareu: què te a veure Gabri, el noi de Sallent, amb Sabadell? Doncs molt senzill: va ser jugador del Centre d'Esports Sabadell fins a la categoria de cadet.

Ja sé que aquest últim l'he fet entrar una mica amb calçador, però no us hi feu mala sang, ja que hagués pogut anar una mica més enllà si l'Albert Luque, que també fou jugador de l'Ajax, hagués passat les proves en les que va participar per jugar, també, al Centre d'Esports Sabadell... no es pot dir que l'encarregat de la selecció encertés massa, si tenim en compte el currículum que ha tingut.

Ja tenim el primer damnificat

La crisi immobiliària ja s'ha cobrat la seva primera víctima esportiva.

El Club Bàsquet Girona, més conegut com a Akasvayu Girona, ha hagut de renunciar a la seva plaça a la lliga ACB per falta de liquiditat. Es deu bàsicament a que el seu patrocinador es dedica a la construcció i és prou sabuda que la crisi actual és deguda al totxo... de fet, a estirar més el braç que la màniga durant uns bona colla d'anys.

Així doncs, després de vint anys a l'elit, ara tocarà passar gana.

Els queda el consol, si és que es pot considerar així, que el Girona Futbol Club ha pujat a Segona Divisió A. Diuen que qui no es conforma és perquè no vol.

A partir d'ara serà interessant seguir les noves de clubs de qualsevol tipus d'esport, però com acostuma a passar en aquests casos, els clubs grans continuaran sent grans, mentre que els petits hauran de fer una colla de números per arribar a final de mes.

Frase cèlebre (que feia dies que no n'entrava cap)

No entenc a qui diuen: "Jo sóc feble", i es resignen a ser-ho. Ja que es té la consciència de ser-ho, per què no lluitar per a esmenar la pròpia naturalesa?

Anna Frank. (1929-1945) Extret del seu diari. 6 de juliol de 1944.

Qui la fa, la paga

Aquesta frase tan cèlebre es demostra que tothom, per més que ho intenti, ha de passar comptes pel que hom ha fet en la seva vida.

Ja vam veure a Saddam Husein, amagat com una rata en un soterrani en condicions infrahumanes perquè no el trobessin. Aquesta vegada ha estat quelcom molt similar amb Radovan Karadzic. Diuen que es dedicava a fer de curandero, amagat sota una espessa barba blanca, més pròpia del Pare Noel que d'un criminal de guerra. Ara li tocarà passar comptes davant el Tribunal internacionals de La Haia.

Sembla doncs, que pels temps que corren, alguns dels pitjors d'assassins dels nostres temps tenen molt difícil poder-se escapar dels seus crims... com a mínim aquells que no tenen la paella pel mànec, perquè com és ben sabut, la història l'escriuen els vencedors i en una llista de crims de guerra hi podríem incloure guerres preventives o atacs selectius. Però és clar, aquests són qui (encara) tenen el poder i davant l'opinió internacional són considerats uns bons estrategues, defensors dels seus països i qui sap si fins i tot herois. Però en un món tan global com el que tenim davant els nostres ulls, serà difícil que la història els jutgi tan a la lleugera. De fet, en l'estat en el que vivim, no fa tant de temps hi va haver qui va morir al seu llit i per mort natural, més d'un que, si es podés tirar el temps enrere, també haurien d'haver estat considerats criminals de guerra... i de postguerra.

No em crec res

Hi ha una dita que és 'el moviment es demostra caminant'. I és cert, és una de les maneres de demostrar-ho.

Podríem aplicar aquest principi al PSC?

Aquest passat cap de setmana van tenir el seu congrés i, pel que m'he pogut informar, el president de la Generalitat de Catalunya, en Montilla, li va treure 'el fuet' a en ZP pel que fa a l'estatut, el finançament, les infraestructures... en fi, la mateixa cançó de sempre.

Hi ha 'però', una diferència: els socialistes catalans tenen 25 diputats a Madrid i aquests, si ho creuen convenient, poden votar el contrari que els seus socis de Madrid. Segons va dir el propi Montilla, abans de res han de respondre davant el poble de Catalunya.

Paraules molt enlluernadores elles, però en la mateixa sintonia que les de ZP. Una altra dita que hi va que ni pintada: molt soroll per a no res.

En resum, podríem dir que bona part dels ciutadans de Catalunya varen donar el seu vot de confiança a la filial del PSOE a Catalunya. Ara farà falta veure què pesa més: el seguidisme del PSC cap al PSOE o el del partit del President de la Generalitat de Catalunya cap al poble de Catalunya. Està clar que tot alhora és utòpic.

'Havemus calendarium!'

M'haureu de perdonar la broma del títol aquells qui sigueu més religiosos, però és que saber el calendari de la Segona Divisió B, on juga el Centre d'Esports Sabadell, ha estat tan difícil o més, que saber el nom de cada nou Papa.

I és que cada temporada estem amb la mateixa història. Per un motiu o un altre, a la RFEF li costa el que no està escrit per complir amb els plaços per informar a l'hora del calendari de cada temporada. Si no és per un all és per una ceba que sempre s'endarrereig uns dies respecte a quan es diu que es farà el sorteig.

I és que aquestes coses s'han de saber quan abans millor. Per posar un exemple prou clar, el Sabadell ha de jugar la primera jornada a casa davant l'Eivissa, no és cap problema perquè s'ha de jugar contra tothom, això és evident, el problema és degut a que es tracta d'un equip de Ses Illes i els partits davant els equips insulars s'han de jugar a les 12 del migdia... que no es passi res. 31 d'agost, de 12 a 2 del migdia, a l'estadi de la Nova Creu Alta.

A part d'això, evidentment aquests fets trastoquen (o poden trastocar) les previsions dels aficionats. A Sabadell mateix (per no posar exemples d'altres localitats) estàvem molt pendents de saber quan serien els derbis davant el Terrassa i de si per la festa major (5, 6, 7 i 8 de setembre) teníem partit a casa o a fora.

Tanmateix, pels club és necessari saber quin serà el primer desplaçament i on, afortunadament pel Sabadell el primer desplaçament (2a. jornada) és a Badalona i el segon (4a. jornada) a Gavà. Fins la 6a. jornada no ens desplacem fora de Catalunya (Alzira).

Podem dir, doncs, que encara hem tingut sort pel que fa a logística i no ens afecta aquest endarreriment, però ha estat això: sort.

Si voleu veure la totalitat del calendari de la Segona Divisió B, grup III, cliqueu aquí.

Un 'gol d'or' dóna la Copa Amèrica 2008 a Argentina

Finalment Catalunya no es va poder imposar a la Copa Amèrica 2008, disputada a Argentina, on els amfitrions varen aconseguir el triomf final amb un gol d'or de Pablo Martín.

En la semifinal, davant Brasil, els catalans van guanyar per 4-2, en un partit molt més renyit que el de la primera fase, on Catalunya no va donar cap opció al combinat brasiler (8-0). Finalment els brasilers es van classificar en 4t. lloc després de perdre la final pel tercer i quart lloc, enfront Xile, per un clar 6-1. Sense cap mena de dubtes van pagar el desgast de jugar contra Catalunya.

La final, renyidíssima, va acabar amb un empat a 3 després que l'Argentina empatés el partit a falta de 10 segons pel final del partit, aquest resultat portava a la pròrroga on els argentins, empesos per la rauxa de l'empat a últim suspir els va portar a marcar el 'gol d'or' que els donava, de nou, el campionat.

Qui s'han cregur que som nosaltres???!!!

Publiquen les balances fiscals com els dóna la gana (ara ja és públic que les Balears, Catalunya i País Valencià som qui més paguem), tot i que els comptes no s'assemblen, ni per casualitat, amb els que fa la Generalitat de Catalunya -compte perquè el titular de la cartera d'economia també és socialista (Antoni Castells)- i ara resulta que faran un nou criteri sobre el model de finançament perquè on hi hagi més gent, es cobri més.

I per acabar-ho d'adobar, miraran d'aconseguir arribar a traspassar el 58% dels impostos especials, tal i com marca l'estatut aprovat pel propi govern de Madrid i per tant: llei vigent.

Com diria l'ex-president: 'qui s'han cregut que som nosaltres???!!!' Si hi ha una llei que ells mateixos van aprovar, fent rebaixes en el seu moment, ara no poden tornar a fer rebaixes! Per llei està establert d'aquesta manera i per tant, no poden jugar amb això, no senyor!

Ja n'hi ha prou! ens tracten de polacs, de ciutadans de segona, de no ser solidaris i encara ens hem de veure d'aquesta manera? Potser tots aquells que diuen sentir-se només espanyols o tant catalans com espanyols a Catalunya, si miressin una mica per a ells mateixos (i ja no parlo per Catalunya) veurien de què parlo: estem pagant impostos perquè altres comunitats autònomes tinguin superhàbit en els seus pressupostos. Tal com sona. Mentre que aquí la sanitat pública va com pot, paguem el que paguem per una vivenda -encara que sigui de protecció oficial-, entre moltes (moltíssimes) altres coses.

Senyor Solbes: ni vostè ni en ZP estan per damunt de les lleis del seu estat, per tant: apliquin l'estatut en la seva totalitat i no juguin més amb els recursos de tot un país. Si Catalunya (diuen) ja no és el motor d'espanya -cosa que poso en dubte- és perquè no s'ha invertit el que s'havia d'invertir aquí, paguem com a tontos i anar fent...

Copa Amèrica d'hoquei patins (2a. i 3a. jornades)

La selecció catalana d'hoquei patins s'ha classificat com a primer de la fase inicial de la Copa Amèrica 2008 que es juga a Buenos Aires després de les victòries en la segona i tercera jornada d'aquest torneig.

Abans de jugar aquestes dues jornades, la catalana va jugar un partit amistós (que juguen tots els participants del torneig) davant la selecció Portenya, guanyant per 6-3.

Pel que fa ja a la 2a. jornada, davant una fluixa Brasil, els homes de Jordi Camps van guanyar sense problemes, ni miraments, per un inapel·lable 8-0, amb gols de Jepi Selva (2), Jordi Molet (2), Grasas, Bancells, Rocasalbas i David Càceres.

La 3a. jornada, davant el campió de l'última edició d'aquest torneig i tanmateix amfitriona Argentina, no va resultar tan senzill. Tot i que a la mitja hora de joc els catalans guanyaven per un clar 1-4, amb gols de Rocasalbas, Bancells, Molet i Lladó, als minuts finals els locals van intentar la remuntada, tot i que els va faltar temps, quedant el resultat final en un ajustat 3-4.

Així doncs, la selecció catalana ja és campiona de la fase inicial amb 3 victòries en tres partits que els deixa amb 9 punts, empatats amb Argentina, però aquests tenen descans en l'última jornada, mentre que Catalunya ha de jugar davant Uruguai, última classificada sense cap punt al seu haver.

Divendres es juguen les semifinals i Catalunya, com a primera classificada, jugarà davant la quarta, que pot ser Brasil o Xile, que aquesta nit -hora catalana- s'enfronten entre sí. La derrotada serà la selecció rival dels catalans. Mentre, l'altre semifinal la jugarà Argentina contra el guanyador del partit d'aquesta nit.

Copa Amèrica d'hoquei patins (1a. jornada)

La selecció catalana d'hoquei patins ha començat molt forta la Copa Amèrica 2008 que es disputa a Buenos Aires (Argentina).

Davant el combinat de Xile, Catalunya ha guanyat per un rotund 8 a 1, amb gols de Jepi Selva (4), Jordi Molet (3) i Roger Rocasalbas.

Per la seva banda, Argentina, l'anfitriona i vigent campiona, també va golejar per un esfereïdor 14-1 a Uruguai.

Avui es juguen els partits Argentina-Brasil i Xile-Uruguai. Catalunya, per la seva part, te jornada de descans, que aprofitarà per jugar un amistós amb la selecció Porteña de Buenos Aires

Tot sembla indicar que, de nou, la Copa Amèrica tindrà un mà a mà entre Argentina i Catalunya, campions i sotscampiona de l'última edició.

No ens confonguem...

El titular del diari La Vanguardia d'avui és un comentari del president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla: 'El PSC ha de defensar Catalunya però no fer caure a Zapatero'.

Un titular que m'ha donar molt a pensar, a la meva manera, evidentment.

Que m'aclareixi jo: el president ens està dient que si el PSC defensa molt a Catalunya, pot fer caure el president del govern de Madrid?

Malament anem. Això vol dir que precisament el resident de La Moncloa a d'anar en contra dels interessos de Catalunya.

Jo ho veig d'aquesta manera sinó, a Sant de què és necessari defensar el nostre país, però anant amb compte per no enderrocar el president del govern de Madrid?

Que no s'enganyin els socialistes catalans. El PSC no és més que la filial a Catalunya del PSOE. Ni tant sols és la filial catalana. Fa molt de temps que no tenen autonomia pròpia per decidir res, fins arribar al punt que el candidat a la Generalitat de Catalunya, per ser massa nacionalista, va ser fulminat des de Madrid. Això ja ho diu tot d'aquest filial.

Des del lloc on em correspon, que no és altre que des d'ERC, ja em vaig mirar amb cert recel el primer Tripartit, el pacte del Tinell, però vaig pensar que si volíem un nou estatut, la millor manera d'aconseguir-lo era amb un president de la Generalitat de Catalunya que estes en total sintonia amb el president del govern de Madrid.

Amb aquest govern d'entesa que tenim actualment, hi tinc encara més recels.

Possiblement el millor hagués estat 'obligar' a pactar a socialistes i convergents i fer el famós i utòpic 'pacte nacional', però un de debò, que no servís per clavar ganivetades a la primera que hom es girés d'esquenes.

Tot i que tot això ara, amb perspectiva i una mica de nostàlgia, pugui ser molt fàcil de dir, però en el seu moment era gairebé impossible d'aplicar.

La llei no és igual per a tothom

Encara avui hi ha algú que de veritat pensi, des del fons del seu cor, que la llei és per tothom igual?

Per a aquests il·lusos (amb tota l'estima del món ho apunto) va dirigit aquest article.

Ja hi ha resolució al cas de la foto cremada del ciutadà Joan Carles de Borbó i senyora: 2700€ de multa... i gràcies per no anar a la presó.

Si la llei diu clarament que tothom és igual davant d'ella, perquè es va permetre, en el seu moment, a un senyor que amb una pancarta prou exemplificadora, demanant de portar al 'paredó' a en Josep Lluís Carod-Rovira i, mira per on -casualitats de la vida-, ningú coneix l'home en qüestió i tampoc mourem una falange per buscar-lo; en canvi es localitza ràpidament a un parell de joves que van cremar una foto de l'anomenat ciutadà espanyol, força conegut per ser molt campejà i per preguntar (o manar) 'perquè no calla' a cert personatge no menys caspós.

Potser no estaria de més recordar com es va segrestar una revista, a la qual també se li va imposar una multa, per fer una caricatura en genere 'X' d'un parell de membres de la mateixa família.

En resum, que qui vulgui una llei igual per a tothom, valdrà més que es faci a la idea que, com a mínim aquí, no ho trobarà.

Dita per avui, 9 de juliol de 2008

Home interessat no por ésser honrat.

Dita catalana.

ZP i els 'seus' 400 €

Hi ha temes que em sobrepassen i un d'aquest és que s'enganyi a tort i a dret a aquell qui és més feble i susceptible per guanyar una posició de privilegi.

Una d'aquestes estafes és la que va fer en ZP amb aquells famosos 400 € que donaria a tothom. Els més desfavorits per aquesta societat, de nou van creure en la paraula d'aquest que es fa dir socialista i han quedat ben pentinats.

A l'hora de la veritat ha estat tot un altre tema. Qui ja rep, i ràpid, aquests diners són els treballadors que més cobren a la seva nòmina, aquells que tenen la sort de tenir més retenció en la seva fulla de salaris. Sort perquè evidentment, qui més retenció te és qui més cobra, evident.

Ara bé, què passa amb aquells qui no tenen retenció a la seva nòmina? Aquells que cobren el Salari Mínim Interprofessional? Aquells qui no tenen una feina a jornada completa? O diré més: aquells qui tenen dues feines (o més) en dues empreses diferents, que es veuran obligats a fer la declaració de renda, tot i cobrar misèria, si ho comparem amb gent que tenen una feina fixe i a jornada completa?

En tots aquests supòsits, o en la majoria d'ells, no és necessari retenir cap quantitat a compte de renda perquè, per desgràcia, aquestes nòmines són més que discretes i no arriben al mínim per haver de declarar per aquest concepte. Com comento en el cas anterior, aquell qui te dues feines a mitja jornada (per posar un supòsit) sí que hauran de fer la declaració, ja que la llei obliga a declarar sí o sí a aquell qui te més d'un certificat de treball en un any. I si no se li han practicat retencions en les nòmines, més li val estar ben confessat.

Doncs bé, un govern teòricament socialista ha fet una llei on garanteix la devolució ràpida d'aquests 400 € a qui més retenció té, que és qui més cobra (i en conseqüència qui menys ho pot necessitar). Mentre que aquells qui no tenen retenció o els qui en tot l'any no arribin a una retenció d'aquesta ja famosa quantitat, s'hauran de pintar a l'oli els diners promesos.

Si de veritat la Seguretat Social te superhàbit, no seria més lògic i socialista augmentar, per exemple, les pensions mínimes de jubilació? o de viduïtat? Això només per posar uns exemples. Ah, que això no reporta tants vots... és cert, mira per on no havia pensat en això quan he fet aquesta rapidíssima reflexió.

Si això és socialisme, jo ja no hi entenc ni un borrall de política.

P.D.: encara em ressona al cap aquelles dolces (i tanmateix mentideres) paraules: 'aprovaré el estatuto que aprueve el Parlamento de Catalunya'.

Vaga de tele... 5

Tornant amb el tema del "manifiesto por la lengua común", m'ha arribat un correu electrònic que posa de relleu que si "españa se desmiembra" (que diu aquell) serà perquè hi ha imposicions que recorden a quan les banderes de l'estat espanyol tenien pollastres i fletxes.

A continuació reprodueixo dit correu electrònic i que cadascú faci el que cregui convenient:

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid. La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'. Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'. Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar telecinco. Això no és un boicot, sinó una vaga.

Junts podrem!

Telecinco mai més!

Passa-ho.

El "Manifiesto por la lengua común"

Avui, tot i tenir força feina, m'he pres uns minuts per llegir-me el "manifiesto por la lengua común". I quan m'ho he acabat de llegir, m'he dit: ja els tornem a tenir aquí.

Abans de res, m'agradaria puntualitzar que és patètic que vingui un/a senyor/a i vulgui fer-nos saber als habitants del que ells anomenen autonomías bilíngües quina és la situació de les llengües oficials als nostres territoris... i menys si no tenen el gust de viure-hi.

La seva intenció no és altra que imposar la seva llengua, la castellana, per damunt de les demés i no s'esforcen massa en amagar-ho, la veritat.

Qualsevol persona que viu a Catalunya sap perfectament que és possible viure-hi sense necessitat de saber la llengua catalana. Ni parlar-la, ni escriure-la, ni res que se li assembli. Evidentment no passa el mateix amb el castellà. És impossible viure un sol dia a Catalunya plenament en català, mentre que es pot fer el que sigui parlant només la llengua castellana. Així de fàcil, clar i inequívoc.

El manifest ataca bàsicament l'educació i les administracions públiques. Em torno a refermar en el segon paràgraf d'aquest escrit: l'educació primària a Catalunya es fa habitualment en català (sacrilegi!!!) però quan arribem a l'ESO la cosa ja canvia. Jo mateix vaig tenir professors que feien les seves classes en llengua castellana a BUP (d'això ja fa uns anys) i segur que la situació avui dia continua pel mateix camí. Aquests professors que feien les seves classes en castellà, i pels susceptibles afegiré que no eren classes de llengua castellana, no perdran la seva feina, ni el seu lloc de treball per aquest motiu, en poden estar segurs.

Per altra banda, per motius laborals, tracto força amb les administracions públiques i mai dels mais m'he trobat a cap funcionari que atengui només en català. Sí que ho puc dir del castellà. No són pocs els funcionaris que utilitzen només la llengua castellana per atendre al públic. Algú es creu de veritat que si vas a una oficina de la Generalitat de Catalunya no t'atendran en castellà? o que no existeixen impresos en aquesta llengua? Que no ens vinguin amb històries per a no dormir i molt menys que no vulguin explicar mentides a aquells qui mai han trepitjat territori català.

Hi ha moltíssimes persones a Catalunya que tenim com a llengua materna el català, però sempre haurem de parlar també en castellà en un moment o altre del dia. També hi ha moltíssimes persones que tenen com a llengua materna el castellà i utilitzen la llengua catalana sense inconvenients, també i m'atreviria a apuntar que aquesta és una majoria. Però dins d'aquest grup, si em permeteu fer aquesta diferència (sense intenció discriminatòria, que ara sembla que som nosaltres els perseguidors), hi trobarem aquell qui només utilitza el castellà. Això és així, pesi a qui pesi. I qui digui el contrari: menteix.

Que vinguin a Catalunya els senyors signants del manifest (Mario Vargas Llosa, José Antonio de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, Jose Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater) i veuran com podran viure plenament en castellà durant la seva estança a Catalunya, per llarga que la facin. Però també estaria bé que algú com Albert Boadella o Arcadi Espada, catalans de naixement i signants del manifest, intentessin viure un dia (només un dia!!!) plenament en català. Veuran que els és absolutament impossible.

P.D.: no sóc l'únic a qui no se li escapa que tenim un president de la Generalitat de Catalunya que es diu José Montilla, que és cordovès de naixement, oi? Algú s'imagina un català de naixement president d'alguna comunitat autònoma de l'estat espanyol (que no fora Catalunya)? Doncs això.

Frase cèlebre per avui -que fa força calor-

En realitat, prefereixo la ciència a la religió. Si em donen a escollir entre Déu i l'aire condicionat, em quedo amb l'aire.


Woody Allen. Director i actor de cinema (1935)

Acostament ERC-CiU

Després de, segons diuen, dos anys sense voler-se parlar entre ERC i CiU, el flamant nou president independentista, Joan Puigcercós i el Convergent, Artur Mas, han reiniciat contactes.

Per començar és bo que hi hagi diàleg i fluidesa entre les dues úniques formacions de caire nacionalista que tenim a aquest país, encara que una sigui més de dretes i l'altre més d'esquerres.

Tal i com en el seu moment el president Pujol va parlar sobradament (fins i tot va escriure un llibre) sobre l'equidistància de CiU entre el PSOE i el PP, des d'ERC es podria fer el mateix plantejament però en aquest cas entre CiU i PSC.

La diferència és evident, el president parlava en clau estatal i jo en clau nacional. És el moment (de fet, tots els moments són bons per això) per recuperar Catalunya i fer-la més catalana. Uns van començar una feina i no s'en van sortir prou bé, els altres han intentar redreçar-ho i poc de nou s'ha aconseguit, per això és el moment de demostrar que si volem continuar tenint un país, una cultura i una llengua pròpia, hem d'anar tots a una. No es tracta de marginar ningú, ni de fer fora ningú, és tracta de fer entendre que si hom estima aquesta terra, s'ha de fer un esforç per entendre Catalunya i acceptar aquesta cultura i llengua pròpies.

Frase cèlebre per avui, 2 de juliol de 2008

Si els catalans no defensem Catalunya, qui ho farà? Si els catalans no parlem la llengua catalana, qui la parlarà?

Víctor Alexandre. Escriptor.
Extret del llibre 'Senyor President'. Editorial Proa. 2003