Frase cèlebre

Els homes no viurien molt de temps en societat si no s’enganyessin els uns als altres.

.

François de la Rochefoucauld. (París 15/09/1613 - 17/03/1680)

.

Dedicat a tots aquests polítics corruptes (als qui encara no s'han enxampat també) i als qui encara tenen la barra de defensar-los.

.

Tres mil visites

Mira per on, ahir aquest bloc va arribar a les 3.000 visites des de l’u de gener d’aquest mateix any.

No em sembla una mala xifra, sobretot tenint en compte que escric en català, la majoria de vegades ho vaig sobre política ‘a la meva manera’ i quan escric sobre futbol no tinc per costum fer-ho sobre el FC Barcelona.

Només vull aprofitar per donar-vos les gràcies a aquells qui l’aneu llegint i en especial a qui fins i tot us n’heu fet ‘seguidors’ i també als qui aneu deixant els vostres comentaris. Veig força interessant aquesta interacció.
.

Empat a res

Aquest passat diumenge el Centre d’Esports Sabadell va ser incapaç de superar a un C.D. Dènia que es troba molt més amunt del que es mereix a la taula classificatòria. Ja em perdonareu que faci el comentari tan tard, val a dir que m’ho he pres amb calma tenint en compte que era un partit que no val la pena ni comentar.

Els alacantins van arribar a la Nova Creu Alta amb la clara intenció de perdre tant de temps com fos possible, per esgarrapar algun punt, i ho van aconseguir.
Van adormir el partit en cada acció que els va ser possible, ja fóra sacant de banda, ‘desmais’, suposades rampes o sacant de porteria. Qualsevol excusa va ser bona per perdre el temps. És lícit, perquè el que preval en competició és el resultat, però aquestes actuacions maten l’esport i el seu esperit.

Així doncs, tot el partit es pot resumir amb un remat al pal d’Agustín i un parell de bones intervencions del porter arlequinat, David De Navas... i encara sort, només hauria faltat que amb el plantejament tàctic que van portar els nois entrenats per Nino Lema, a sobre haguessin sumat tres punts.

Ara toca visitar un dels camps més complicats de la categoria, el Narcís Sala de la U.E. Sant Andreu, club presidit per Joan Gaspar.
Els andreuencs són un ferm candidat a jugar les promocions d’ascens a Segona Divisió A, tot i que el Sabadell precisament és davant les situacions més compromeses quan acostuma a reaccionar. Val a dir, a més, que la temporada passada els arlequinats ja van sumar, contra tot pronòstic, els tres punts a Sant Andreu, amb un equip ple de baixes i on fins i tot el porter reserva va estar apunt de saltar al terreny de joc com a jugador de camp.
.

Indignant!

Com diria un bon amic: estic indignat!

Diuen els polítics que volen que les persones, la gent, el poble, vagi a votar... a votar què o a qui??? si cada dia surten més i més casos de corrupció de polítics!!!

Malauradament ja no és un fet aïllat, no és una persona d’un partit o un partit en concret, sinó que la corrupció és en totes direccions i entre membres de partits suposadament rivals. Moltes vegades fins i tot són gent (que jo ni anomenaria persones) que cobren uns molt bons sous. Pels temps que corren poc ètics, però com a mínim, sous legalitzats.
A tot això a més, què acostumen a fer els líders dels partits polítics afectats? Lluny de desmarcar-se i aplicar algun tipus de congelació en la militància, es dediquen a tancar files i escombrar cap endins i en la majoria de casos, tot s’ha de dir, de manera molt barroera. Evidentment perquè tot aquest entramat de corrupció els arribaria a empastifar de tal manera, que la reputació que tenen davant els quatre innocents que encara els voten, quedaria ja per sempre anul·lada. Val a dir també, que la majoria dels polítics que tenim en aquest país i també en l’estat espanyol estan plenament institucionalitzats. Amb això vull dir que es dediquen en exclusiva a la política, que fins aquí ja estaria bé, si no fos perquè fora del món de la política no tenen on caure morts. No arribarien a la talla del ‘mindundi’ del Ferran Adrià de Polònia.

Amb tot aquest panorama, reitero la meva pregunta: què caram volen que anem a votar, si tots -o ho podem deixar en la immensa majoria, perquè no tothom és culpable- viuen d’això perquè no saben fer res (més) que no sigui moure’s (com serps) per les altes esferes per aconseguir, com faria qualsevol fill de veí, guanyar-se la vida com pugui?

Diu en Montilla que compren el desànim però demana confiança en les institucions.
Montilla, cregui’m si li dic que en les institucions hi crec, però en aquesta gentussa que s’ha apropiat de l’anomenada classe social, vostè inclòs, no s’hi pot creure.

Indignant i patètic.
.

Frase cèlebre

L’home que s’aixeca és encara més gran que el que no ha caigut.
.
Concepción Arenal.
.

La vull dedicar a la Plataforma ProSeleccions Catalanes, a la Federació Catalana de Patins i en general a totes les que estan treballant per la oficialitat, perquè tot i les prohibicions i negacions que pesen sobre elles, de ben segur que aconseguiran tornar-se a aixecar i acabarem veient les Seleccions Catalanes competint a nivell internacional.

Estem d'aniversari

El 23 d’octubre de 2004 –avui fa cinc anys- Catalunya es va proclamar campiona del Mundial B de Macau (Xina) al derrotar a la final 6 a 0 a Anglaterra. Era el bitllet per a disputar el Mundial A a Fresno (EEUU) el 2005 amb Espanya com a una de les rivals. Ja el 24 de març –abans del torneig- érem reconeguts per la Federació Internacional i la victòria ens permetia ser entre els millors per mèrits propis.

.

Va ser aleshores quan la maquinària espanyola es va a posar a treballar com millor sap fins aconseguir boicotejar el nostre dret legal a ser-hi presents. Les pressions de l’estat espanyol van provocar que en l’assemblea celebrada a Fresno el 26 de novembre en sortíssim exclosos. La Federació Catalana de Patinatge interposà un recurs al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) que finalment va donar la raó a Catalunya, invalidant l’assemblea de Fresno. El 24 de novembre de 2005 es repeteix la votació a Roma i Catalunya perd: 125 vots en contra per 43 a favor de l’admissió. Els polítics espanyols havien fet bé la feina utilitzant mètodes foscos de tot tipus.

.

Avui, cinc anys després, nosaltres ens felicitem per l’èxit aconseguit en guanyar el Mundial B i reclamem de nou justícia. Cal recordar però que la Federació Catalana de Patinatge sí que competeix oficialment a Sud-Amèrica al ser membre de la Confederación Suramericana del Patín.

Veure link: http://www.cspatin.org/Miembros.html

.

Extret de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes.

Ara va de debò!

Entre moltes altres poblacions que en breu faran consultes per a la independència de Catalunya, n’hi ha una que destaca. Es tracta de Girona, capital de província.

Va per davant que Girona històricament s’ha considerat la ‘més catalanista’ de les quatre capitals, ja sigui perquè és la que queda més allunyada de l’Ebre, perquè també ha estat la primera en rebre les ocupacions franceses o qui sap si el motiu és que va veure més directament que cap altra l’exili després de la guerra civil.

Sigui el motiu que sigui o fins i tot una barreja de tot plegat, el cert és que les consultes populars estan agafant cada vegada més força i més empenta. Val a dir, a més, que en el propi cas de Girona, s’ha aprovat la consulta amb els vots favorables d’ERC, CiU i ICV, quan aquestes dues últimes formacions havien dit que no les promourien... no van dir res de votar-hi a favor o no si qui les proposava era un altre.
De fet, val a dir que el primer pas tampoc el va donar ERC, com cabria esperar i ja no parlo en exclusiva de Girona, sinó que vaig més enrere, fins al tret de sortida, que no és altre que Arenys de Munt (a veure quan triguen a donar-li el títol de Capital de la Catalunya Independent). Allà foren les CUP qui van donar el cop d’efecte, qui van fer caure la primera fitxa del dòmino.
Per cert, el proper 13 de desembre hi ha el primer plenari a nivell nacional, on hi són convocats partits polítics, plataformes sobiranistes i entitats.

Reitero la meva indignació envers el meu propi partit, Esquerra Republicana de Catalunya (que no ‘Esquerra’ com alguns s’entesten a anomenar) o millor dit: cap a la cúpula del meu partit. Ja des de l’època en la que Àngel Colom presidia el partit s’hauria d’haver promocionat aquests actes, però no es va fer res. Simplement s’ha anat a remolc del que han acabat fent uns altres. Altres que possiblement en un moment determinat militaven a ERC però al veure com es descafeïnava el partit, van decidir canviar de sigles.

Alguns encara hi som, perquè ERC, el llegat de Francesc Macià i Lluís Companys no pot quedar en un no res, no pot quedar simplement en uns ideals utòpics. Perquè s’entén per utòpic allò que és idíl·lic i no es pot aconseguir.
No tant sol és necessari que ERC pugi al carro, cosa que ja està fent, sinó que l’ha de dirigir encara diria més, hauria d’aglutinar totes les forces independentistes i sobiranistes del país. Units és com arribarem a l’objectiu d’una Catalunya lliure, plena, independent i sobirana.

.

El 'xou' Millet

Poca vergonya, falta de sensibilitat, banda de lladres i xoriços... és el més suau que em ve al cap quan llegeixo la noticia de portada d'avui del diari La Vanguardia: Millet seguirà el cas Palau des de casa seva.

.
I és que no hi ha com poder comprar-ho tot... en aquest cas amb diners robats, evidentment.
Ja em poden venir a dir el que vulguin, que si una persona ha robat més de 30 milions d’Euros no pot marxar a casa de cap de les maneres.
Si qualsevol persona ‘normal’ deixa de pagar una simple multa de trànsit, acabaran per retenir-li d’un compte bancari o de la devolució de la renda. No ho dic per experiència, però si per ‘deformació professional’. Per tant, a un lladre com aquest què menys que confiscar-li tots els comptes bancaris i possessions immobiliàries? Evidentment no ho faran, perquè hi ha molts interessos ocults i molta gent que està amagant les seves llibretes bancàries (les de Suïssa i les d'aquí). Les famoses aportacions a partits polítics de ben segur que és una simple propina del que aquest home, un mafiós en tota regla, ha fet en tot el seu entramat del que, per cert, ja ha fet caure també Agrupació Mútua. Què vindrà darrera?
.
Més temes, he llegit en alguns fòrums de debat i comentari a diaris digitals com més d’un (desinformat) deixava anar improperis al govern, puntualitzo: a l’actual govern, per la famosa Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat... quan manava CiU. Al Cèsar el que és del Cèsar.
.

El tripartit està desencallant el sistema per obligar a aquest personatge a tornar dita distinció. Que dit sigui de passada, és una bona tocada de clarinet haver de fer passos i més passos (diuen que ho podran tirar endavant d’aquí a tres o quatre setmanes), per simplement retirar-li la Creu.
.
Tot plegat esperpèntic, un espectacle (crec que aquest adjectiu és el més encertat) veritablement dantesc, sobretot pels temps que corren.
.

Victòria arlequinada

Aquest passat diumenge el Centre d’Esports Sabadell va aconseguir la seva primera victòria d’aquesta temporada lluny de la Nova Creu Alta.
El rival era un dèbil Gavà que ha deixat enrere els seus millors temps i he d'apuntar que, si no canvia molt el panorama, són carn de Tercera. Ho dic des d’un punt de vista futbolístic i sense ganes de desprestigiar a ningú, però tant els de La Bòbila com el Terrassa crec sincerament que no arribaran a obtenir 30 punts en aquesta lliga.

Pel partit la veritat és que no va tenir cap mena d’història, als 5 minuts de joc ja guanyàvem 0-1 gràcies a un clar penal sobre Àxel, que ell mateix es va encarregar d’executar. Seguint el monòleg arlequinat (de vermell i blanc per similitud de colors, bàsicament en els pantalons i mitjons), en Pepe Castell va enviar dues pilotes a la ‘fusta’, una al travesser i l’altre al pal esquerra de l’atac saballut. Això fins que al minut 40 va arribar el 0-2, obra de Puigdollers, que es va estrenar com a golejador precisament davant el seu ex-equip.
Durant la segona meitat més del mateix, el Sabadell tocant la pilota, obrint espais i xutant, mentre que els gavanencs feien prou amb córrer darrera els visitants i la bimba. Així doncs, al minut 58 de nou Àxel marcava, aquest cop ja la sentència, era el 0-3. Fins i tot poc abans del final Roberto Morales hagués pogut marcar el quart, ja que amb una internada per banda dreta va superar el porter local amb una paràbola quan li sortia als peus, però l’ex-arlequinat Enric Socías va poder treure la pilota ja sota pals.

Un resultat que va quedar curt i que ha de servir per agafar confiança després dels últims quatre partits que s’havien comptat per derrotes.
Aquest proper diumenge a la Nova Creu Alta (17 hores), davant el Dènia (sisè calssificat), s’ha de tornar a guanyar per poder fer bons aquests tres punts i recuperar terreny perdut amb els llocs capdavanters.

.

Foto: Pol Guàrdia per ASabadell.cat.

A la memòria de Lluís Companys i Jové

Perquè serveixi com el meu humil homenatge, només volia fer un petit recordatori de que avui fa 69 anys de l’afusellament del qui era president de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys.

Tot aprofitant l’efemèride, el govern central va entregar ahir a la seva neta, a Mèxic, una declaració de reparació. Dita declaració obvia en tot moment que aquest era el president de la Generalitat de Catalunya, segons diuen, perquè la llei de la memòria històrica no permet anar més enllà.

Una llei pactada pels dos gran partits polítics de l’estat espanyol (PSOE i PP, per si algú s’ha perdut) que serveix únicament i exclusiva per tancar la porta i posar-hi una balda ben gran a tot allò que va passar durant la guerra civil i a la dictadura franquista.
Alguns diran que s’ha de mirar endavant i el passat, passat està, però arribar al punt d’obviar que Lluís Companys fou afusellat per la dictadura franquista i per tant assassinat, per ser president de la Generalitat de Catalunya i pel que això representava, des del meu punt de vista és massa greu i és voler passar pàgina massa de pressa per una figura com la que encarnava en Companys.

.

Premi Nobel o Premi Mediàtic?

Hi ha coses d’aquest món, moltes, que no les entenc, perquè el seu sentit és clarament contradictori.
Un exemple del que no entenc és que li hagin concedit el premi Nobel de la Pau a en Barack Obama.
Ja em perdonareu que ho porti cap a l’argot futbolístic però: amb qui ha empatat aquest home per merèixer aquest premi?

Segons el propi premiat, no és pel que ha fet sinó pel que pot arribar a fer i pel que representa. No ho acabo d’entendre, sobretot tenint en compte que les bases dels premis diuen explícitament que es concedeixen pel que s’ha fet en la seva vida, no en el que un pot fer. Perquè dit sigui de passada, amb aquestes expectatives, vosaltres, lectors d’aquest humil bloc o jo mateix en podem ser dignes guanyadors l’any vinent.

Que a l’autoanomenat ‘líder del món lliure’, que no és altra que un país que es fa un fart de fer invasions cada dos per tres, casualment allà on hi hagi petroli, per poder donar-li sortida a les seves factories d’armes, perquè no cal oblidar que els Estats Units és un dels països on més armament es fabrica, sense dir que qualsevol pot obtenir una arma sense massa dificultats, és simplement acostar-se a l’arbre que més ombra dóna. Podria caure en la broma i escarni fàcil de recordar que qui se’ls va inventar, Alfred Nobel, fou el creador de la dinamita.
Ja veieu que els del Nobel m’han decaigut completament.

Per fer-nos una idea de quelcom que ens queda més proper, és com si li donessin el premi d’economia a la ministra Salgado, a ZP, o a Solbes: no hi ha feina, cada dia hi ha més parats, no hi ha ingressos, no es compra res i encara menys es ven... solució: augmentar els impostos! Sí senyor, aquests sí que valen!!! S’han trencat les banyes per solucionar el problema! Això sí, als bancs els continuarem donat diners perquè puguin concedir crèdits. Només un problema: els diners per donar-los als bancs els treuen dels impostos que paguem, ara ja en molts casos amb els préstecs que han fet els bancs. Com a mínim, curiós.
De fet, qui encara es mereix més el Nobel d’economia és Fèlix Millet (em nego a tractar-lo de ‘senyor’) aquell sí que sap donar rendibilitat als diners, als diners dels altres en benefici propi, evidentment.

Tornant a l’inici i deixant de banda als mateixos de sempre (és que sóc tan ingenu que sempre hi caic, ja em perdonareu), mira que ho tenien fàcil per donar un premi pòstum a algú que realment s’ho mereixia. Els sona d’alguna cosa el nom de Vicenç Ferrer? Doncs això, segurament no tindrà grans repercussions mediàtiques i segur que no hi ha calés a guanyar, però el premi honorífic del Bloc d’en Manel Escribà és, a títol pòstum, per en Vicenç Ferrer.

.

Derrota sense pal·liatius. Podria dir que l’àrbitre es va empassar un parell d’expulsions clares, una en una internada de Joel, que va ser frenat amb falta i per tant targeta i, essent l’últim home, hauria d’haver estat vermella, això amb 0-0 al marcador. Després, ja amb l’1-0, una entrada de ganivet al centre del camp del central culé (dorsal 4) a Arnal, hauria suposat la segona groga, que no va arribar a mostrar el col·legiat.
Tot i així, que quedi clar, al Mini no hauríem guanyat ni jugant contra 7. De pena. Alguns dirien que és un partit per oblidar, mentre altres pensem que és un partit per analitzar. No valen excuses perquè no n’hi ha cap que s’aguanti per enlloc. El Barcelona Atlètic és, evidentment, un molt bon equip, no ho descobriré jo ara, però també és cert que està molt tocat degut a les baixes que tenen de jugadors que es troben al mundial sots-21.
Sigui com sigui però, un equip que ha d’aspirar a jugar les promocions d’ascens no es pot donar una imatge com la oferta aquest passat diumenge. Ja se sap que tothom pot tenir un mal dia, però ja van tres derrotes consecutives i això és massa fins i tot per un equip que la seva fita sigui simplement assolir la permanència.
Aquest proper partit davant el Benidorm és clau pel devenir de la temporada. És ben cert que falta molta lliga, però també ho és que si no hi ha un canvi de rumb, aquesta pot ser una lliga que es compliqui per moments.
Tot i així, segueixo creient-me les paraules dels jugadors arlequinats que ara fa 40 anys van jugar la Copa de Fires. Garzón, Pini, Pereda, Muñoz, Comas... em van assegurar haver vist jugar l’equip i que aquest, a mitja temporada, estarà donant guerra als llocs de privilegi. Ells en saben infinitament més que no pas jo d’això del futbol, per tant, a ells m’encomano: paraula de cracks!

Trencant llances

És prou sabut en els meus cercles d’amistat, coneguts i fins i tot podria incloure als lectors del meu humil bloc, que la meva simpatia envers el F.C. Barcelona és d’allò més justeta, per dir-ho finament.
Ara m’han donat una nova eina de rebuig envers aquesta entitat (privada, no ho oblidem) per la seva doble moral.
Per totes i tots és sabut que el president del F.C. Barcelona va anar el passat dia 11 de setembre a la manifestació per reclamar el dret a decidir del poble de Catalunya per tenir un estat propi i ho va fer a títol personal. És evident, a ningú se li escapa, que essent el president del club més important del país, provoca una caixa de ressonància molt important.
Joan Laporta ha rebut tant aplaudiments com xiulets (tot i que no per igual), com sempre passa quan hom s’implica o simplement dóna a conèixer les seves opinions o inquietuds. És impossible tenir a tothom content quan un opina. Ell mateix, sense anar més lluny, va tenir un peu i mig fora de la presidència del club blau-grana, es va aguantar al poder de manera (diguem-ne) lletja, ja que més de la meitat dels votants van demanar la seva destitució. Li va anar de ben poc. Però com canvia tot; si ara es podés tornar a presentar, de ben segur guanyaria de manera aclaparadora. El que fa que entri o no la piloteta...
.

Al que anava però, era per un fet més concret i tanmateix més important i que sembla que els culés d’arreu no tenen en compte.
Quan diuen: ‘el Barça és més que un club’, a què creuen exactament que fa referència?
La resposta era clara fins ara fa 34 anys: el camp de futbol del F.C. Barcelona era dels pocs llocs, per no dir l’únic, en el que un podia portar una senyera i podia cridar en català sense por a rebre garrotada i ser portat al ‘cuartelillo’ dels ‘grisos’. És a dir, era l’únic lloc on es podia mantenir la catalanitat gairebé intacta.
.
De cap i de nou tornen a utilitzar la doble moral. Com acostuma a passar en el món de l’esport, aquell qui diu que esport i política s’han de separar, que no poden anar junts, són els mateixos que celebraven eufòrics, ara fa poc més d’un any, el campionat d’Europa per nacions.
.
També alguns polítics catalans han atacat a en Laporta... evidentment aquells que saben que no són de la seva ‘corda’. Com ara Duran i Lleida, que va voler calmar els espanyols, incidint que no tots els socis d’aquell club pensen com el seu president. No va aportar res que no sigui de pura i simple lògica.
.
En defensa d’en Joan Laporta doncs, es pot apuntar que si ell diu ‘el Barça és més que un club’, com a mínim, manté unes idees clares, fixades i amb un objectiu concret des del principi, molt al contrari de la majoria de la classe política, a tots els nivells. Potser és per això que li costarà tant entrar o fer-se valer allà on, segons es pregona, vol anar a parar quan plegui de Can Barça, és a dir: a fer política.

.

Les 'inversions polítiques' de Millet

És ben sabut que els diners mouen el món i la política és una bona eina per amagar-se quan un l’ha feta ben grossa.
Queda demostrat amb el cas de l’Orfeó, on Fèlix Millet s’està emportant per davant a tota la classe política catalana.
El primer en rebre (i mai millor dit) ha estat Àngel Colom, líder en el seu moment d’ERC, que ha reconegut que va cobrar d’aquest personatge quan ja era el president del PI. La quantitat, uns 72.000 euros.
Ara li ha tocat l’hora a CDC, que sembla s’hauria pogut quedar amb 63.000 euros de la Fundació Trias Fargas.
Els partit dels socialistes diuen que sí, que ells han rebut diners a través de la Fundació Olof Palme, tot i que ‘només’ són 1.000 euros que ja han dit que tornaran.
Per cert, curiós que tots els partits utilitzen la formula de les Fundacions per finançar-se. Hi ho deixo aquí.

Sigui cert o no que CDC va cobrar aquesta quantitat de diners, el que és evident és que Millet va intentar cobrir-se les espatlles fent aportacions a tort i a dret, primer amb qui li podia semblar que li resultaria més fàcil de dominar i posteriorment amb qui remenava les cireres. Tot i així, alguna cosa li va fallar o simplement es va tornar descuidat, no va comptar en que CiU no governaria per sempre i que, tard o d’hora algú s’adonaria del seu desfalc.

Finalment però, va caure i per més que tiri de la manta, no ha de deixar de rebre un càstig exemplar, acord amb la quantitat de diners robada.

Per cert, espero que faci el favor de tornar la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat de Catalunya, en època del president Pujol, i ara li reclama. Tot i que per fer-ho s’ha de tenir un punt de decència, cosa que diria que aquest personatge en va més aviat faltat d’això.

Lectura del mes: La vostra sang

Aquest mes, perquè intentaré fer un article sobre lectura un cop al mes (i qui diu lectura diu recomanació), en aquesta ocasió faré quatre apunts sobre un llibre que ha escrit na Fracesca Forrellad (no, no m’he equivocat, no l’ha escrit na Lluïsa), per cert sabadellenca, que debuta als 81 anys. Aquest sols fet demostra que no hi ha límits per edats i hauria de ser un estímul per l’anomenada tercera edat. No em refereixo exclusivament a escriure, sinó a fer qualsevol tipus d’activitats per les que un/a pugui estar interessat/da.

Al que anava: la novel·la, de nou una novel·la històrica, que ens acosta a la figura de Guifré el Pilós, pare de la nació catalana quan aquesta a dures penes ni tenia un nom.
És interessant resseguir les seves passes en aquell país que va construir i mai millor dit, perquè si per alguna cosa va destacar en Guifré fou precisament en la faceta constructora. Primer des de la Seu d’Urgell (per això se l’anomena el bressol de Catalunya) i després ja des de Barcelona.

Tanmateix he trobat que engloba varis anacronismes que no estan rectificats en cap epíleg o nota, com tampoc desmenteix llegendes que a dia d’avui i de manera científica han estat provades. Com és el cas de l’estàtua de la Verge de Montserrat, que ja fa uns anys es va demostrar que originàriament era blanca, però degut a la conservació que se’n va fer en un inici, ja dins el monestir de Montserrat, aquesta va anar enfosquint els seus colors. Però tampoc vull enumerar o desvetllar totes les llegendes que hi inclou, ja les anireu buscant i trobant si us animeu a llegir-la.

Tot i així, aquests anacronismes i recopilació de llegendes, és a dir llicències que es permet l’autora, fa que la novel·la sigui interessant de seguir, perquè hom troba en un moment o altre, un passatge que li resultarà conegut i familiar.