Bloc d'en Manel Escribà

Premis (B.M.E.) als millor esportistes del 2011

2011-12-31T08:15:00.016+01:00

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Onze inicial a Eibar, on es va assolir l'ascens a Segona A.

Millor equip masculí: CE Sabadell (futbol). I és que no podia ser d’una altra manera. Per fi, després de divuit anys deambulant entre la Segona Divisió i fins i tot la Tercera, l’any 2011 serà recordat com el de l’ascens a Segona Divisió A. Amb Lluís Carreras com a director d’orquestra, homes com De Navas, Toni Lao, Agustín, Isaac Cuenca, Puigdollers, Hiroshi, entre d’altres, van apuntar els seus noms a la història arlequinada amb lletres d’or.

Les noies del Natació Sabadell amb la Copa d'Europa

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). M'ho han posat molt fàcil aquest any sent les Campiones de la Copa d’Europa Femenina. En una lliga en la que el nivell és baix, aconseguir una fita com la de guanyar una Copa d’Europa es fa, si més no, complicat. Precisament el baix nivell competitiu en la lliga domèstica no permet foguejar-se amb rivals d’entitat amb les que es pugui calibrar el potencial necessari per triomfar a Europa.

Isaac Cuenca, molt estimat pels arlequinats.

Millor esportista masculí: Isaac Cuenca. El reusenc de naixement i sabadellenc d’adopció va passar de jugar la lliga juvenil a destacar de manera descarada a la Segona Divisió B, una categoria complicada pels qui pugen, precisament perquè hi ha molts jugadors que ja hi van de tornada. L’ascens a Segona Divisió A amb el CE Sabadell, sent una peça clau (amb només 19 anys!), parla per si mateix.

A més, cal destacar que en sis mesos ha passat de jugar en camps com el Camp Nou de Dènia o Los Arcos d’Oriola a proclamar-se campió del món amb el FC Barcelona.

Laia Sanz amb la moto del Ral·li Dakar.

Millor esportista femenina: Laia Sanz. Primer any que competeix en el Ral·li Dakar i assoleix la victòria. Reconec que no sóc gaire donat al món del motor, però quan al currículum hi ha, a més, onze campionats del món i deu d’Europa de Trial, no és per casualitat.

Dita catalana

2011-10-28T08:00:00.003+02:00

Per Sant Simó mor la mosca i el moscó.

Dita molt antiga de la ciutat de Mataró que celebra la festa de Sant Simó el 28 d'octubre a la seva ermita. Aquest dia es mengen els "sabres" de Sant Simó.

Dita catalana

2011-10-04T08:00:00.000+02:00

A Sant Francesc, agarra l'escopeta i ves.

Dita catalana

2011-09-26T16:12:00.000+02:00

Pel setembre, cull les pomes, abans no vinguin les bromes.

Els meus motius per no haver votat ni votaré mai a CiU

2011-09-24T18:24:00.000+02:00

Sé que els motius per votar a algú han de ser per estar en sintonia amb el pensament i raonament de les idees que uns promouen, fins aquí d’acord. El problema és que per votar a CiU has de creure el que et diuen que són, però no mirar els seus actes.

Ja se sap que en un moment donat hom pot haver de d’actuar de manera antinatural, de manera que no es pugui entendre massa, però si la situació et deixa entre l’espasa i la paret, un ha d’escollir per la menys dolenta.

Tanmateix, aquest no és el cas de CiU. CiU, com en la majoria d’eleccions, no va guanyar-les per les seves genials idees, sinó perquè els seus antecessors van ficar la pota fins la cintura i fins al moment han demostrat que de fer servir les tisores en saben una estona. És molt fàcil i agraïda aquesta feina, tot s’ha de dir, només has de donar les culpes als altres, tu et limites a procurar que el forat no sigui cada vegada més gran.

Ara bé, què hem de fer amb el concert econòmic? En principi era el punt fort del seu programa electoral, però tot i la molta xerrameca, la veritat és que s’ha quedat a mig camí.

Ja sabem que a les espanyes els costa no poc, sinó poquíssim, desviar-nos l’atenció només cal que ens toquin la llengua i hem d’imposar tots els nostres esforços en salvar-la. Tema concert econòmic no aparcat sinó oblidat.

Sóc dels que no està per mitges tintes, no m’agrada aquesta manera de fer que han tingut sempre del sí però no, no però sí.

Us en faré un exemple, gairebé una metàfora: algú s'imagina anar a un bar, demanar un entrepà de formatge, que li serveixin un cafè amb llet i el cambrer ens el faci prendre dient-nos que a fi de comptes el formatge i la llet són làctics i ambdós provenen de les vaques. Oi que no cola? Doncs això bé a ser el mateix.

Sé que aquesta vacil•lació sempre els ha servit per guanyar vots, per fer creure que es guanyava terreny, encara que fos a passos de formigueta. La veritat és que en l’actualitat a aquesta gent si munten un circ els creixerien els nans: tenen com a soci preferencial al PP –ells sabran perquè- però precisament varen ser els primers en atacar la nació amb el tema de la llengua, destrossar l’estatut i fins al punt d’anul•lar la commemoració de la Diada Nacional en una ciutat que governen (gràcies al mateix suport de CiU).

Fa molt de temps que s’ha d’actuar amb valentia i dient les coses clares, com fa el PP amb les seves idees (mal que em pesi posar-los com a exemple), que estan contraposades a les nostres, però almenys sabem a què ens enfrontem, sense cartes marcades. Aquest sistema del ‘crec que sí, però penso que no’, a l’espanyola, ja el fa servir el PSOE, aquells que ens volen fer creure que són defensors dels nostres drets però que a la més mínima han demostrat, demostren i demostraran que no és aquesta cap prioritat ni voluntat del seu partit.

Dita catalana

2011-09-23T11:05:00.000+02:00

Pluja de tardor, fa bona saó.

Avui mateix entrem a la nova estació: la tardor.

Dita catalana

2011-09-22T16:12:00.000+02:00

El setembre és veremador, i es fa vi del bo i millor.

Quan informar passa a un segon pla

2011-05-05T19:15:00.000+02:00

Sembla que últimament ens estem ‘acostumant’ a veure com diferents mitjans de comunicació de tots els àmbits, estils i colors miren d’anar un pas més enllà del que és el periodisme i la informació.

Alguns recordareu com fa uns anys un diari del nostre país s’anunciava dient: ‘les vaques volen. Si ho diu La Vanguardia, és veritat’. Era una exageració i evidentment es mirava de donar aquest sentit a la ‘noticia’. Tanmateix, últimament (insisteixo), hi ha qui vulgui fer-nos creure el que no és cert.

En aquest sentit, la professió de periodista està perdent el seu estatut d’això mateix: professió, per passar a ser mers pamflets publicitaris amb interessos propagandístics de tercers. A vegades barroerament ocults de tant que se’ls veu el llautó.

Tots sabem que en diaris, ràdios, televisions... mitjans de comunicació en general, hi pot haver la clàssica ‘columna d’opinió’, on un destacat, o simplement mediàtic, personatge fa pública la seva valoració, ens mostra el seu punt de vista, sobre un fet. Com estic fent jo ara i aquí.

Tanmateix però, sembla que la necessitat de fer creure el que no és s’està fent un forat més que important en mitjans de comunicació que, tot i tenir els seus interessos (els que siguin), haurien de mantenir un mínim de rigor.

El cas que probablement ens haurà impactat més seran les falses fotografies de Bin Laden mort. En menys de 24 hores s’ha demostrat la falsedat de les instantànies.

Altres fan compostos de diferents fotografies per augmentar el nombre de persones en un acte o fer veure que algú ocupa un lloc més destacat del que veritablement li ha correspost.

Casos encara més banals són en els diaris esportius, en concret n’hi ha un que s’està cobrint de glòria, eliminant jugadors a fi de fer creure que un jugador contrari queda en descarat fora de joc o movent la cama d’un altre perquè sembli que una falta no és tal.

A més, ho disfressen dient que ha estat un error involuntari. En ple segle XXI, qui més qui menys ja sap com funciona un ordinador i anomenar a segons què ‘error’, és riure’s d’aquell qui ha comprat, ha pagat, s’ha gastat els seus diners, per estar informat i no pas enganyat.

Això pel que fa a fotografies, però no oblidem les ‘denuncies’ radiofòniques de dopatge, tot i no comptar amb cap mena de prova.

I ja no parlem de la poca o nul•la imparcialitat en partits que, en teoria, haurien de tenir.

No són tan importants, com dic són més banals, però no cal oblidar aquella famosa frase lapidària: ‘el futbol és l’opi del poble’ i segons quines males informacions poden portar a mals entesos i a alguna cosa més que rivalitat esportiva a aquells qui es creguin les mentides que alguns publiquen.

Sota el meu punt de vista tot això va en contra d’una professió que tenia (alerta que ja ho dic en passat) aquell estatus que anomenaven el quart poder, o quart braç, rere els ‘oficials’ polític, policial i judicial.

Tanmateix em sorprèn que fins al moment cap col•legi de periodistes hagi fet res per mirar de reconduir la situació. Perquè els propis periodistes són (haurien de ser) els màxims interessats en mantenir el rigor, que per això la gent els compra –comprem- les noticies.

El resum de tot plegat és: no et creguis ni tan sols allò que els teus ulls vegin.

2011-05-03T14:08:00.000+02:00

El passat dissabte el Centre d’Esports Sabadell es va proclamar campió del Grup III de la Segona Divisió B. Ho feia gràcies a la derrota ‘in-extremis’ del Badalona, que va caure al camp de l’Alzira per 2-1. Amb aquest resultat i a falta de només dues jornades (sis punts) en disputa, el líder Sabadell avantatjava al segon classificat (Badalona) en set, fet que donava el campionat al conjunt entrenat per Lluís Carreras abans de disputar el seu partit de la mateixa jornada davant l’Alcoià.

L’endemà diumenge la Nova Creu Alta va presentar la millor entrada de la temporada: 6.105 espectadors, segons xifres oficials del club, van veure en viu i en directe el partit.

En el pròleg l’equip alacantí va fer el passadís d’honor als campions de grup (foto) i aquests el van fer a les jugadores del Club Natació Sabadell, que el passat cap de setmana van guanyar la Copa d’Europa de Waterpolo. Moltes felicitats a elles també!

El partit en sí, indubtablement es va veure afectat per la consecució del campionat. Els jugadors del Sabadell no varen sortir amb l’energia habitual i d’aquí que s’arribés a la mitja part amb 0-1 al marcador. En la segona tot va canviar, els arlequinats es van treure la son de les orelles i van posar setge a la porteria visitant que, tot i les múltiples ocasions, no van poder perforar.

Com també era d’esperar, el públic assistent no va deixar d’animar durant tot l’encontre i es va viure una festa que ni la derrota va poder deslluir. Lògic si tenim en compte que es vivia un moment històric, ja que és la vuitena vegada en la més que centenària existència del club que s’aconsegueix un campionat, sempre entre Segona A, Segona B i Tercera Divisió.

Ara però i en paraules del propi Lluís Carreras, queda pendent el premi gros: l’ascens de categoria. Aquest sí que és el CAMPIONAT, en majúscules.

En aquesta jornada a més del Sabadell també es va classificar com a campió el Reial Múrcia, que ho feu al grup IV.

En el grup I el líder és el Lugo, que avantatge en cinc als seus immediats perseguidors, el Guadalajara i el Reial Madrid-Castilla. En la propera jornada visita l’Extremadura, equip ja descendit a Tercera, pel que sembla que ho te tot de cara per certificar el campionat abans de l’últim partit. Si no fora així, en la 38a. i darrera jornada rep a casa al Pontevedra equip que, molt probablement per aquelles dates ja sigui també equip de Tercera. Un calendari més que assequible.

El grup II és el que tindrà més emoció fins la darrera jornada per assolir el campionat. El líder Mirandés està només 3 punts per davant de l’Eibar i, a tenir molt en compte: el gol-average particular és a favor dels guipuscoans. El Mirandés visitarà Logronyo, en la propera jornada, equip que també es troba a només 3 punts de la places de Play-Off, pel que res fa pensar que tinguin una tarda plàcida. Per contra, l’Eibar visita al fanalet vermell i ja descendit Barakaldo, pel que res fa pensar que pugui punxar. Sembla ser doncs, que es dictarà sentència en la darrera jornada.

Posteriorment a tot això, el dilluns 16 de maig, a la seu de la Federació espanyola de futbol, es farà el sorteig d’aparellament. A primera vista sembla que els rivals més complicats han de ser Múrcia i Sabadell, els ja campions, per allò d’arribar frescos, amb un temps prudencial per preparar les eliminatòries i, previsiblement, nets de targetes. Caldrà esperar per veure-ho.

A l’atenció del President de la Generalitat de Catalunya

2011-04-20T19:07:00.000+02:00

Benvolgut senyor Mas, president de Catalunya i de tots els catalans, em vull dirigir a vostè com a cap de l’executiu d’aquest petit país.

Passat ja els 100 dies de ‘pau i treva’ (per cert, que vostè no va donar a l’anterior govern) no trobo cap moviment tàctic d’aquell suposat govern dels millors. Més aviat trobo que ha tirat pel dret i en el sentit més fàcil: retallar dels pressupostos on segurament, com a mínim així ho entenc, s’hi aboca més el sac. Greu error, ja que si hi ha dues partides pressupostàries que són intocables, en el sentit negatiu, són precisament sanitat i educació.
Crec que en aquest extrem hi estarem d’acord el 99% dels votants... vull dir de les persones.

Tanmateix s’ha pogut constatar que a l’hora de la veritat s’ha cagat una mica al damunt (amb perdó de l’expressió).

Primer en les retallades a sanitat, que han acabat sent reubicacions del personal i més del mateix en educació, amb la sisena hora amunt i avall.

Resumint els comptes, ha acabat marejant la perdiu i no ha aconseguit retallar per on inicialment ho ha intentat. Això sí, les llistes d’espera seran més llargues.

D'altra banda deixant apart que els seus eurodiputats deixaran d’anar en ‘Busines Class’ fins a Brussel•les, no he sentit a dir res sobre reduccions en aquestes partides pressupostàries, tot i les seves pròpies i encertades acusacions, en el seu moment (a l’oposició), que van fer sobre l’anterior govern i els seus càrrecs directes i de confiança. Vostès no n’han suprimit, és més, directament han adjudicat a un bon grapat de cònjuges, que en cap cas dic que no siguin persones prou aptes, però sí que em pregunto si són absolutament necessaris/necessàries, sobretot tenint en compte que quan vostès eren a l’oposició s’hi van acarnissar. Curiós, si més no.

No voldria oblidar la seva xulesca actuació de cara a les properes eleccions espanyoles, aquelles a les que alguns anomenen ‘generals’, dient que farà passar pel sedàs a qui vulgui pactar alguna cosa amb CiU i, per tant, el govern català.

En altres paraules, que si la bossa no sona, vostè no signarà acords.

Malauradament li he de recordar que aquesta tàctica ja va ser emprada amb anterioritat per vostès mateixos i els va portar a un simple pacte de no agressió entre el govern català i el de Madrid. És més, si no signa vostè ho faran els bascos, com han fet en els darrers anys i tot arreglat... per ells, bascos i espanyols.

Capítol apart mereix el simulacre d’aferrissat catalanisme extrem amb la seva votació favorable en la consulta per l’autodeterminació del poble català. Per contra, en el Parlament, que és on s’ha de fer, que és on ‘val’, s’hi va abstenir, sabent que això feia guanyar al no. Aclareixi els termes si us plau, o és que sí o és que no, però si a hom li pregunten si vol ser independent no hi ha escala de grisos per matisar.

Bé farien en aclarir també en quin punt es troba aquest afer entre Convergència i Unió. Com a mínim amb el tripartit sabíem qui defensava cada cosa. Sabíem on tenien les convergències i les unions i on les divergències i desunions.

(Demano perdó al lector pel facilíssim joc de paraules, no s’ho mereixia, però tenia la necessitat de deixar-ho anar).

Així doncs, passats més de 100 dies de gràcia, em farà el favor d’explicar-me (explicar-nos a tots els catalans, ja s’entén) si te alguna idea, ni per remota que sigui, de com sortirem –o com fer-nos sortir- de la crisi?

Molt honorable, moltes gràcies per endavant per la seva resposta.

Dita catalana

2011-03-25T08:10:00.002+01:00

Si plou a Sant Marc, quaranta dies de fang.

Deu, molt més que un número.

2011-03-08T19:10:00.001+01:00

El Centre d'Esports Sabadell s’ha situat líder del grup III de la Segona Divisió B a deu jornades per la conclusió del campionat.

Portàvem vàries setmanes segons, acostant-nos cada vegada més, però incapaços d’assolir aquest liderat, tot i les ensopegades constants del Badalona, que era qui l’encapçalava fins al moment. Quan ells empataven, nosaltres també ho fèiem i quan nosaltres guanyàvem, ells no eren menys.

Això fins aquest passat diumenge que, contra pronòstic, el Badalona va deixar escapar un parell de punts al camp del Centenari (el seu estadi, a Badalona) contra el Dènia (van empatar 0-0), un equip de la part baixa de la taula. I per trencar més pronòstics, el Sabadell visitava Ses Illes... Ses Illes maleïdes gairebé m’atreviria a dir. Feia deu anys (deu!!!) que no guanyàvem cap partit allà. Ni Mallorca, ni Sporting Maonès, ni Atlètic Balears. Res de res.

Doncs diumenge passat, mira per on, vam trencar dues ratxes de cop: victòria i liderat. Ambdues feia deu anys que no es donaven.

I a partir d’aquí, el que més importa: procurar mantenir aquest avantatge respecte a la resta dels rivals deu jornades més.

Sembla que el número ens acompanya perquè, casualitats de la vida: qui va marcar el gol de la victòria a Mallorca fou el sabadellenc Juvenal Edjogo. Dorsal 10.

Ara ens queda fer un final de lliga deu. Només queden deu partits.

Ja la tenim aquí

2011-03-07T14:34:00.001+01:00

Ja hi som. Ja tenim muntada la setmana blanca de l’ex-conseller Ernest Maragall. Sincerament encara no entenc a Sant de què hi va haver una ment pensant que pensés en posar en pràctica aquestes vacances que, això sí, són molt comunes a la resta d’Europa. Una ment que hi pensés i un conjunt prou important que li donés suport, evidentment.

Però aquí és diferent que a Europa. No l’hem tingut mai aquesta Setmana Blanca i per contra, les vacances a l’estiu són més llargues. És simplement una qüestió sociològica. Aquest, per regla general, no és un país d’esquiadors (n’hi ha, evidentment, però ni de conya que en la mesura de la resta d’Europa), en canvi sí som molt més d’anar a la piscina. Perquè aquí a l’estiu fa (massa) calor. Així de simple i fàcil d’explicar del perquè més vacances a l’estiu són més llargues.

No es tracta de reduir, retallar o per contra eixamplar, ja siguin els dies lectius o be les vacances, simplement es tracta de reubicació. I quan es parla de reubicació val a dir que ja es toca quelcom més perillós. Perillós perquè la vida familiar va íntimament lligada a l’escolar. Agradi o no. Perquè aquells qui diuen que es tracta el col•legi com si fos un ‘pàrking’ dels fills ho diu des de la més absoluta desconeixença –en el millor dels casos- o des de la més absoluta hipocresia –que seria molt pitjor-.

La pregunta clau en tot aquest procés de l’anomenada setmana blanca és: no hi ha (o ‘havia’, perquè ara ja no manen els mateixos) prou problemes i fets a solucionar com per pensar un sol segon en horaris establerts, coneguts, consensuats...? en fi, que ja estava bé com estava, ningú havia demanat res en aquest sentit ni ningú s’havia queixat.

Sigui com sigui, doncs, igualment passo a donar-li les gràcies a l’ex-conseller Maragall per donar-me l’oportunitat de gastar-me uns diners en el Casal de la Setmana Blanca. Diners que de ben segur que serviran per reduir l’atur del país i, de passada, engreixar les pobres arques públiques pels impostos que es recapten sobre els mateixos.

Potser alguns pensaran que són diners que igualment m’hauria de gastar a l’estiu, en el ‘Casal d’estiu’ de torn, però segur que penseu que aquell Casal reduirà el seu preu?

Cap problema: pagarem de nou i així podrem ser feliços sabent que altra vegada hem pogut aportat a l’estabilitat econòmica, reduir l’atur i, de nou, pagar més impostos per les arques públiques que, pobretes elles, estan molt buides.

Dita catalana

2011-03-03T10:09:00.000+01:00

Aigua de març, herba als sembrats.

Dita catalana

2011-02-28T07:56:00.003+01:00

Febreret el curt, amb vint-i-vuit dies en surt.

Frase cèlebre.

2011-02-21T08:28:00.008+01:00

Mai un home ha de lamentar-se dels temps en els que viu, doncs això no li servirà de res. En canvi, en el seu poder està sempre millorar-los.

Thomas Carlyle.

Dita catalana

2011-02-19T15:52:00.000+01:00

Si el febrer no febreja, tot l'any bogeja.

El Govern dels millors... endollats.

2011-02-17T08:31:00.000+01:00

No ha trigat pas gaire el nou govern en caure en la facilitat de donar càrrecs de confiança a la família. Allò que CiU va criticar tant al Tripartit ara ho fan ells.

Una prova més que els polítics, siguin del color que siguin, tots són iguals.

Artur Mas es va omplir la boca amb allò del ‘govern dels millors’ i fins i tot va semblar que així podia ser quan va fitxar al socialista Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura.

Tot i així, com dic, no han trigat pas gaire a endollar a la família. Si Ernest Maragall és el ‘tete’ del president Pasqual Maragall i Apel•les Carod ho és de Josep Lluís Carod, entre d’altres, i van ser durament criticats, ara tenim a la Generalitat a Oriol Puig, el ‘tete’ de Felip Puig. Però no queda en aquesta anècdota, també les respectives senyores dels diputats Pere Macias i Josep Rull i la del president dels Ferrocarrils de la Generalitat, Enric Ticó, formen part del Govern presidit per Artur Mas.

Val a dir que no ha complert amb aquesta premisa ni dins del seu propi Bipartit, Federació o digueu-li com volgueu.

És evident que s’han donat pressa a assegurar que la seva trajectòria i professionalitat les avalen i jo no ho nego pas. Però no m’agrada veure com alguns, després de criticar d’una manera duríssima als ‘endollats’, ara es dediquin també a fer de lampista.

Curiós, si més no, aquest Govern dels millors. Dels millors... endollats.

Frase cèlebre

2011-02-16T14:10:00.001+01:00

L’home que es mostra amable i cortès amb un estranger demostra que és ciutadà del món.

Sir Francis Bacon.

Sóc molt de Raül Agné

2011-02-15T19:48:00.003+01:00

Sense buscar-lo o sense esperar trobar-lo, els defensors de la 'causa catalana' ens hem trobat amb un nou heroi. No és altre que Raül Agné, l’entrenador del Girona F.C..

La història, qui més qui menys, ja la sap tothom: va voler respondre en català a una pregunta formulada en català en la roda de premsa posterior al partit entre l’Osca i el Girona, al rebre una esbroncada per part dels presents que no eren capaços d’entendre la nostra llengua, simplement va donar per acabada la roda de premsa.

No li falta raó quan comenta que si hagués de respondre en anglès, francès o alguna altra llengua, diguem-ne forastera, no hi hagués hagut reacció per part dels anomenats presents. Però el tema és que la pregunta era en català i la resposta també.

Segurament Raül Agné, sense voler-ho, s’ha convertit en un defensor de la causa catalana, tot i que ell, matisant ha volgut deixar clar que hagués fet el mateix si el cas hagués estat invers, és a dir, que uns catalans vetessin el castellà. Perquè es tracta d’un tema de respecte, simplement.

Tot i així, per més que a les espanyes vulguin fer creure el contrari, això aquí no passa. És a dir: aquí respectem, són altres els qui no respecten.

Des d’ara doncs, em considero molt de Raül Agné i, com ho he estat sempre, del respecte que s’ha de tenir a qualsevol cultura que no sigui la pròpia.

Dita catalana

2011-01-17T08:50:00.005+01:00

Per Sant Antoni un pas de dimoni.

(Fa referència a que el dia es va allargant mentre la nit és cada vegada més curta)

Els bancs i caixes: els grans estafadors

2011-01-13T19:33:00.001+01:00

Ara es dediquen a fer d’agents d’assegurances, d’agents immobiliaris, d’assessors fiscals i laborals i qui sap de quantes coses més.

Estic parlant dels bancs i caixes d’aquest país. Com possiblement sabreu, ara fa un temps que l’estat els va donar una injecció econòmica als bancs i a les caixes amb la intenció que aquest concedissin crèdits a les empreses i hipoteques als particulars a fi d’activar l’economia global. Diners que, evidentment, van sortir dels impostos que totes i tots paguem.

Doncs no tant sols no han complert la seva part del tracte –que no és altre que obrir l’aixeta dels crèdits- sinó que ara, a més, es dediquen a fer la feina d’altres i evidentment a preus d’escàndol, ja que el seu marge és infinítament superior. No en va reben diners públics.

Les caixes en particular van rebre subvencions per fusionar-se, quan aquestes fusions serveixen quasi exclusivament per poder tancar oficines excedents i prejubilar als treballadors a partir dels 50 anys, mentre que les de la nostra generació haurem d’estar treballant fins els 67... o qui sap si més.

En resum, els bancs i les caixes ens han estafat a base dels impostos que paguem, ja que els hem donat diners perquè ells ens en puguin deixar (ja són nassos!) i tot i així, només han sanejat els seus comptes que han començat a minvar (que no desaparèixer) degut a les altíssimes nòmines dels seus alts càrrecs, ajudants, adjunts i endollats.

I els polítics, tant partits com personatges, com no pot ser d’una altra manera, en són còmplices actius d’aquest robatori, ja que necessiten valdre's d’ells per pagar les costoses campanyes electorals, algun que altre xalet i qui sap si rentar (digueu-ne ‘blanquejar’ si voleu) algun que altre milió.

Així va el país!

Frase cèlebre (la primera de l'any)

2011-01-12T14:47:00.000+01:00

No s’ha que confondre mai el coneixement amb la saviesa. El primer ens serveix per guanyar-nos la vida; la saviesa ens ajuda a viure.

Sorcha Carey. (1943, Dublin -Irlanda-) Professora d'art clàssic anglès.

Dita catalana

2011-01-12T08:05:00.001+01:00

El vent de gener porta l'oliva a l'oliver.

Dita catalana

2011-01-05T14:58:00.005+01:00

Quan venen els tres barbuts,venen els freds cascarruts.

(Els 'barbuts' fa referència als reis mags d'orient)

Dita catalana

2011-01-01T09:12:00.001+01:00

El qui treballa el dia de cap d'any,
te treball tot l'any.

Premis B.M.A. (Bloc d’en Manel Escribà) als millors esportistes del 2010

2010-12-31T14:30:00.000+01:00

Com cada any, concedeixo uns premis honorífics (res d’honoraris) als qui, des de la meva particular visió del món de l’esport, es mereixen aquests guardons.

Millor equip masculí: C.E. Sabadell B. Després de moltes temporades d’intentar l’ascens de categoria, de la Segona Territorial a Primera, per fi el passat estiu es va aconseguir la fita. Aquesta temporada, amb un equip molt similar al de la temporada anterior, està fent una campanya prou digne i de ben segur que quan li tinguin agafada la mesura, se’n sortiran perfectament.

Accèssit: Al C.E. Sabadell (primer equip). Després d’una renovació pràcticament total, començant per un tècnic novell com és en Lluís Carreras, ha fet una primera volta de campionat supèrbia, igualant el seu propi rècord de punts en la categoria i que es va donar ara fa just una dècada. En aquella ocasió es va fer el Play-Off d’ascens. Ara esperem que, a més de repetir classificació, aconseguim pujar a Segona Divisió A.

Millor equip femení: C.N. Sabadell Astrapool (waterpolo). 8 lligues, 7 copes, 2 copes Catalunya i 2 SuperCopes. Un currículum únic pel que fa a equips femenins de waterpolo en aquest estat. Precisament l’última lliga la van perdre de manera sorprenent. Tot i així, aquesta temporada ja tenen la SuperCopa i estan demostrant que, de nou, són les úniques candidates al títol de lliga... i probablement a la resta de competicions domèstiques. La seva hegemonia és gairebé insultant.

Millor esportista masculí: Aschwin Wildeboer. Pluja de medalles pel sabadellenc amb nom holandès en els campionats mundials. Bronze en els 100 metres espatlla i plata en els 50 metres de la mateixa modalitat. Amb 24 anys, el petit dels germans Wildeboer encara pot donar més sorpreses.

Millor esportista femenina: Lindsey Vonn. Després de guanyar per tercera vegada consecutiva la Copa del Món, crec que no podia esperar més per incloure a aquesta extraordinària esquiadora en els meus guardons. Afegir, a més, que ha quedat classificada en primera posició tant en Descens, Super Gegant i Combinada.

Accèssit: Mireia Belmonte. Després de dos anys considerant-la la millor atleta de l’any, en aquesta ocasió la ‘relego’ a aquest accèssit gairebé per no fer-me pesat. Però és que la nedadora del Club Natació Sabadell s’ha fet amb tres medalles d’or i una de plata en els mundials i no podia deixar passar l’oportunitat de mencionar-la.

Dita catalana

2010-12-31T07:09:00.001+01:00

Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra.

En les cases de pagès els masovers "llogaters" acabaven el contracte a final de l'any, per Sant Silvestre (31 de desembre), i si no estaven contents uns o altres acabaven el contracte radicalment.

Nadala dedicada a totes i tots els catalans

2010-12-30T18:20:00.000+01:00

En aquests dies joiosos
D’amor i fraternitat
Un tribunal de facciosos
Sentència mos ha dictat.

El poble estava content
Per la rifa de Nadal
Fins que ha cridat el Suprem:
Català, llengua tribal!

Volen que només parlem
La culta llengua espanyola
I que el català oblidem
Que ni val per xerinola

Fa mil anys que la parlem
Aquesta, la llengua nostra
Els ben parits l’estimem,
Malparit qui la vol morta.

Qui són aquests de Madrid
Decidint les nostres coses?
Apa, gent, alcem un crit:
No ens toquin més les pilotes.

Supremament emprenyats
Ja tenim plens els caixons
De tantes calamitats
I tantes humiliacions.

Tres-cents anys hem aguantat
Amb patiments i paciència,
Però ara prou, s’ha acabat,
Bon Nadal, independència!

Dita catalana

2010-12-26T01:07:00.000+01:00

Per Sant Esteve cada ovella a casa seva.

Dita catalana

2010-12-25T00:06:00.001+01:00

Per Nadal cada ovella al seu corral.

Ens empenyen cap a la independència

2010-12-24T19:02:00.002+01:00

A hores d’ara tothom sap quina ha estat l’última del Tribunal Suprem espanyol.

Aquesta gent estan entestats en obrir problemes allà on no n’hi havia i segueixen amb la seva intenció d’obligar-nos a fer allò que no volem fer.

Els catalans i així està demostrat, ens movilitzem quan en toquen el crostó, tot i que val a dir que som molt de bordar i poc de mossegar. Només cal recordar la gran manifestació per la sentència sobre l’estatut retallat.

Mig Catalunya al carrer, però de què ha servit? Hi ha hagut alguna continuitat?

Des d’una visió romàntica, poètica i molt innocent per part meva, els emplaçaria a pensar que tot allò que és català, per nassos, també és espanyol. Per tant, si volen fer desaparèixer el català com a idioma, no fan més que fer desaparèixer una part del que són els espanyols. Perquè ens agradi o no, actualment l’idioma català forma part de la cultura espanyola... que no castellana. Aquí hi ha la diferència.

Des del centre de la península mai s’ha pensat en espanya com a una comunitat amb diferents cultures i matisos. Només s’ha pensat, es pensa i, malauradament, es pensarà com a castellà. Aquell castellà invasor i colonial que vol que tot sigui al seu gust perquè ha guanyat la guerra.

Tot el demés són excuses molt barates. Està demostrat que els estudiants catalans són perfectament capaços de parlar i escriure en l’idioma de Cervantes. Tant com ho és qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la resta de l’estat. En alguns casos, fins i tot millor. Això són les dades certes i el demés són tonteries.

Els agradi o no, són ells qui ens empenyen a voler la independència, perquè és l’única manera de deixar de ser espoliats econòmicament any rere any i és també l’única manera d’aconseguir que conservem la nostra identitat com a poble.

O és que a algú li molestaria ser espanyol, europeu o ciutadà del món si podéssim parlar el nostre idioma i mantenir els nostres costums sense imposicions externes i no ser permanentment espoliats?

És l'hora dels valents a ERC

2010-12-13T19:57:00.000+01:00

Tot i que sembla que ara tot tremoli a ERC, la veritat és que ja fa temps que hi ha moltes coses que no hi rutllen. Aproximadament des que algú va decidir canviar les sigles d'ERC per Esquerra.

Tant en Josep Lluís Carod-Rovira com Ernest Benach li demanen a l’actual president, en Joan Puigcercós, que dimiteixi. Pel que fa al primer és evident que encara sagna per la punyalada que va rebre a l’esquena del seu ‘número dos’. Mentre ell es dedicava en cos i ànima al Govern, el seu segon controlava allò que s’anomena l’aparell del partit... i se’l va fer ‘seu’. D’aquí a les eleccions a la presidència i la resta de la història està més que vista.

Ara bé, pel que fa al fins ara president del Parlament el tema sorprèn una mica més. Bàsicament perquè era el segon a les llistes. En això Puigcercós va estendre la mà o es va haver de donar per la pell (això ja només ho saben ells) per evitar un problema encara major amb el gruix pro-Carod.

Al que anava però, és que el segon a les llistes ha demanat aquesta dimissió quan ell també és part del problema. Al igual que en Carod, perquè en aquesta caiguda, tothom hi té la seva part de culpa. Perquè no cal ser gaire espavilat per saber que s’ha castigat ERC pel segon Tripartit i per no avançar de cap de les maneres cap a l’autodeterminació.

Ja he exposat moltes vegades que els votants d’ERC ho són perquè volen la independència o, quan CiU va pactar amb el PP, per mostrar-los quin era el camí a seguir. Però ni per aquestes ho van entendre ni Carod, ni Puigcercós, ni Benach. I ERC no va poder aprofitar aquesta inèrcia perquè els qui manaven no en van saber.

Tots ells van avant posar el poder del Govern a la resistència de l’oposició i ho han acabat pagant. El pitjor de tot però, és que qui més ho paga i pagarà serà tant ERC com l’independentisme.

Fins ara, qui era independentista sabia quina era l’opció. L’única. Ara ja no és així. Ara tenim l’independentisme dividit i per estrany que soni, fa falta unió. La baralla de cartes ja s’ha trencat i probablement per molt de temps, si no és per sempre. I val a dir que qui la va trencar va ser l’actual president, que en cap cas va voler establir ponts de diàleg amb els grups de Carretero ni Bertran. Puigcercós no va saber veure que no dominava el partit, perquè ni la meitat dels militants d’ERC el van votar i no va saber acostar-se a ells. Mai va voler-ne saber res, tot i que era també el seu president. Perquè com a tal ho era i és encara de tots els militants d’ERC. Només que ara ja no en queden gaires d’aquests.

Carod i Puigcercós, a parts iguales, són els responsables d’aquest fet i per això estic d’acord en que Puigcercós, que durant la campanya es va omplir la boca de l’eslògan ‘gent valenta’, demostri que veritablement ho és, dimiteixi i, si ho vol, es presenti a unes eleccions per ser escollit, o no, president d’ERC.

El partit amb més ex-votants i més ex-militants necessita un canvi de rumb. És l’hora dels valents.

Dita catalana

2010-11-30T08:53:00.001+01:00

Per Sant Andreu pluja, neu o fred molt greu.

Dita catalana

2010-11-25T08:50:00.000+01:00

De Santa Caterina a Nadal, un mes no hi val.

Eleccions al Parlament de Catalunya (VII)

2010-11-17T20:02:00.001+01:00

Anem a pels 'outsiders', aquells qui es presenten i actualment no tenen representació.

Reagrupament.Cat i Solidaritat Catalana

Si alguna cosa m’ha sabut greu (per no dir emprenyat) és l’escissió de Reagrupament d’ERC.

Tant en un sentit com en l’altre s’ha tensat una corda que evidentment va acabar per trencar-se. Ni Joan Puigcercós, president d’Esquerra, ni Joan Carretero, president del ‘moviment crític’, van ser capaços de posar ponts de diàleg i en conseqüència el gran damnificat és l’independentisme. Clar i català.

Només va faltar que després Uriel Bertran acabés per escindir el seu grup i formés, junt amb López Tena i Laporta, la Solidaritat Catalana. Perquè no es van unir, d’una manera o altra, a Reagrupament? És més, que m’expliqui algú què diferencia entre R.Cat i SI.

I consti que ho dic des de la més absoluta ignorància, però personalment només hi veig una sola resposta: personalismes.

Haurien fet bé tots plegats si s’haguessin deixat d’egocentrisme, perquè a fi de comptes tots volen –volem- el mateix: la independència del nostre país. O m’equivoco?

Ara el vot sobiranista està dividit, fragmentat, esquarterat i així no anem enlloc. Si volem ser forts, hem d’estar units, perquè el contrincant és un altre.

Les enquestes auguren que Esquerra caurà en picat, lògicament perquè es perdran molts vots en favor de Reagrupament i Solidaritat, però... aquests seran prous com per treure un sol representant? Les pròpies enquestes parlen d’entre 0 a 4 escons, sumant R.Cat i SI. Un balanç molt pobre tenint en compte qui és el gran esguerrat: l’independentisme.

Frase cèlebre

2010-11-16T19:55:00.001+01:00

Vivim sota el mateix sostre, però cap de nosaltres té el mateix horitzó.

Konrad. Adenauer. Estadista alemany.

Eleccions al Parlament de Catalunya (VI)

2010-11-15T14:05:00.001+01:00

Els he deixat els últims, perquè és el que toca... i encara sort que els afegeixo.

Ciutadans

Vergonya els hauria d’inscriure el nom del partit en català quan defensen tot el contrari. Tot i que és ben cert que l’adjectiu ‘vergonya’ no va massa (per no dir gens) associat a la política.

He d’apuntar no em crec al seu cap de llista, Albert Rivera. No el veig que estigui convençut del seu discurs. Tot i que com diu la dita: ‘qui va amb un boig, al cap de l’any en són dos’, em dóna la sensació de que està allà perquè aquesta gent són qui li van donar la possibilitat d’accedir a un escó del Parlament. Com aquell qui va trucant a totes les portes demanant d’entrar, li tanquen totes als morros i acaba entrant allà on sigui i a més, emprenyat de mala manera.

Sincerament espero que aquesta vegada no aconsegueixin representació, tot i que he de reconèixer que gairebé em vaig alegrar quan vaig saber que es presentaven. Directament suposava un descens en el nombre de vots en favor del PP i, com és sabut, en la divisió està la victòria.
.

Eleccions al Parlament de Catalunya (V)

2010-11-05T20:02:00.000+01:00

Avui li toca el torn a Iniciativa. Em recorden una mica als gals d’Astèrix i Obèlix, que són pocs però van aguantant.

ICV

Iniciativa han passat en pocs anys de ser els ex-comunistes que fan com por, a ser aquella mena de hippies que, si més no, fan gràcia.
Són, o han estat, el tercer en discòrdia del Tripartit i m’ha donat la sensació que mai s’han sentit ubicats allà on ells voldrien haver estat. Diuen que per formar part d’aquest segon Tripartit van exigir portar el comandament d’Interior i la veritat és que en les poques ocasions que han hagut d’intervenir no se n’han sortit massa bé. L’última en el dia de la vaga general. Segons sembla, en Joan Saura va estar desaparegut durant aquella jornada. Possiblement no s’esperaven haver de manegar quelcom d’aquest estil, i de fet, no era una vaga que anés obertament contra el govern de la Generalitat, que no hi te ni veu ni vot en els mesures que va prendre ZP i molt probablement –per no dir que segur- hi estaven a favor.
És el problema de les aliances: t’has de ‘menjar’ allò que no t’agrada si has signat un acord per poder incloure en el pla de Govern allò que t’interessa.
Com passa a Esquerra, encara tenen al capdavant a un fòssil (amb perdó de l’expressió). Algú que ja no hi pinta res. Joan Saura ja no mana a ICV, tot i que mantingui el seu escó al Parlament.
El seu programa es segueix basant en les polítiques d’esquerres i ecologistes, lògicament, però m’hi inclouen un punt que m’agrada i s’escapa d’aquests paràmetres: defensen el federalisme i fins i tot el dret a decidir del poble català. Només falta que no facin com els seus ‘parents’ més propers, els socialistes, que a l’hora de la veritat, res de res.
De moment tenen el benefici del dubte, sobretot tenint en compte que els diputats a les Corts de Madrid han tingut el coratge de votar diferent que els seus companys espanyols, fet impensable entre els socialistes. En aquest sentit, no confondre socialistes amb eco-socialistes.
En aquest sentit, la seva forquilla d’intenció de vot s’hi pot incloure votants socialistes, republicans i fins i tot independentistes, per tant, a això també hi ‘juguen’.
Tot i així, crec que seran dels més marginats en la propera legislatura.
Si tenim en compte que mai de la vida poden aliar-se amb CiU i els socialistes del PSOE, amb Montilla al capdavant, diuen que no volen més tripartit, ho tenen força magre. Tot i que tenint en compte que aquests últims estarien obligats a pactar amb ells per intentar arribar a sumar el mínim necessari per poder governar (perquè ni en broma tindran majoria), no fa falta remenar-ho massa perquè, a dia d’avui, qui es creu el que pugui arribar a dir el PSOE?
.

Eleccions al Parlament de Catalunya (IV)

2010-11-04T14:50:00.002+01:00

Li toca el torn als del PP... quina mandra.

PP

Parlar del PP és parlar d’aquell qui sistemàticament va en contra d’allò que no és espanyol i espanyolista.
Arriben a fer diferències entre patriotisme (espanyol) i nacionalisme (basc, català...). Evidentment, per ells, el primer és bo mentre que el segon és nefast. El que us dic: pel simple fet perquè no és espanyol i espanyolista.
El perquè d’aquest sistema és evident: dóna vots a la caverna, a l’espanya profunda, a aquella que es pensen que són millors perquè parlen castellà i que tot el demés són dialectes de encara no se sap quina llengua.
Parlen de llibertat quan volen imposar, en territori català, la llengua castellana i avolir la pròpia del país. Parlen de que a Catalunya un nen/a no sap desenvolupar-se en la seva llengua i ho fan perquè la majoria de gent de l’estat espanyol no sap la realitat del nostre país, amb això juguen i és d’aquí d’on treuen els vots.
És així de trist, però així de cert.
No sé el seu programa electoral i, sincerament, ni el vull saber, perquè amb tot el que ja he exposat, no fa falta llegir res més d'ells i tampoc els donaré el gust de fer una sola entrada al seu web.
Només em sap greu que altres catalans, botiflers, siguin capaços d’apuntar-se a aquest partit, sabent que només busca fer mal a les minories (ètniques, si voleu), en aquest cas als catalans, per obtenir-ne un benefici de cara als majoritaris.
Sabeu com en diuen d’això, oi?

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (III)

2010-10-29T20:08:00.000+02:00

Li toca al tercer en discòrdia. Esquerra, abans coneguda com E.R.C., és la tercera força política actualment. La pregunta és: ho seguirà sent?

Esquerra

Totes les enquestes donen com a grans perdedors als independentistes de Joan Puigcercós. Ja sigui perquè s’ha dividit el vot independentista, ja sigui per l’erosió del poder i/o una mica per tot plegat.

Sigui com sigui i començant pel meu primer apunt, és indubtable que la cúpula d’Esquerra, i ja des que va adoptar aquesta nova terminologia, ha retallat i molt la veu de la seves bases, fins arribar al punt de l’escissió. Dues escissions de fet. Primer la de Joan Carretero i companyia, que acabà fundant Reagrupament i la segona, molt més recent, d’Uriel Bertran, un dels pares de Solidaritat Catalana (SI).
En cap moment va semblar que la cúpula del partit ja presidit per Puigcercós estigués interessat en apaivagar els ànims dels anomenats crítics, ben aviat al contrari, donant en tot moment una imatge rocosa i intransigent en vers als que no estaven d’acord en les formes, però entenent que sí en el fons. Si és que en el fons hi entenem l’objectiu, única fita innegociable dins del partit i sentit de la seva existència: la independència de Catalunya.
I aquí és on trobem el gran mal. Ara l’independentisme està dividit i l’únic que hi guanya amb això són les unionistes i l’estat espanyol. Ple que jo em pregunto: no hauria valgut més procurar algun tipus d’entesa? Sota el meu punt de vista, la direcció del partit és qui ha de procurar escoltar i obrir ponts els de diàleg, perquè no deixen de ser la direcció de tot el partit, de tot el conjunt, no només dels qui els van votar en les primàries.
Actualment Esquerra és el partit amb més ex-votants del país i no serà d’estranyar que aquests siguin encara més en les eleccions que ens ocupen.
Alguns, sobretot la pròpia cúpula, veu o vol fer veure a Reagrupament i Solidaritat –els escindits- tal com van ser en el seu moment el P.I. d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Dubto molt que sigui aquest el cas.

El partit també es veurà afectat per l’acció de govern. Ens van ‘vendre’ que volien estar al govern per ser-ne la ‘branca catalanista’ d’un govern d’esquerres. Doncs bé, el pes específic d’Esquerra s’ha pogut veure en comptagotes, quasi en exclusivitat en la llei del cinema. Llei, per cert sigui dit de passada, que no sé pas on es deu complir. Pel demés poc a destacar, tot i que be és cert, que les batalles amb l’intervencionisme de Madrid és ferotge... però quan estàs aliat precisament amb ell, o un d’ells dos si ho preferiu, i els dónes la presidència de la Generalitat t’has de fer la paga de que aquest serà el teu paper. No serà Montilla i companyia qui li ensenyarà les ungles al seu ‘amo’. Com a mostra només cal veure com va acabar Maragall.

Esquerra, vista des de fora, està perdent la seva única batalla, la de l’independentisme. Els seus votants els voten per independentistes i no pas per ser d’esquerres, crec que amb això hi estarem tothom d’acord, però sembla que ells, des del seu escó, volen fer coses que no són d’exclusivitat independentista i ni tant sols nacionalista, perquè el país no es mourà exclusivament amb aquest sentiment . Però en certa manera aquests afers fan que perdin de vista l’objectiu principal i es doni una imatge de seguidisme envers a l’aliat més poderós del govern.
Aquestes eleccions seran veritablement una prova de foc per un partit històric, que des de va tornar la democràcia ja ha passat el seu millor moment i dóna la sensació que no han sabut aprofitar el tren que els passava per davant. Segurament la famosa clau de la governabilitat que exhibia Carod-Rovira l’han perdut i difícilment tindran algun poder de decisió en el nou govern de la Generalitat. Tot i així, ells apunten els seus els compromisos innegociables per entrar a aquest nou govern, i no cal ser gaire llest per veure que s’acosten al sol que més escalfa.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2010 (II)

2010-10-25T08:54:00.001+02:00

Continuant amb el tema de les eleccions al Parlament de Catalunya seguiré amb la segona força política del país, el PSOE... aquella a la que alguns encara s’entesten en anomenar, no sé ben bé el perquè, PSC.

PSOE (PSC)

‘La Catalunya que sap on va’ és la seva ‘frase insígnia’ des de ja fa un temps, però sincerament crec que no en tenen ni idea d’on ha d’anar, perquè és molt diferent ‘saber on es va’ que ‘saber on s’ha d’anar’, o per explicar-me millor: quin és el camí a seguir.

El president Montilla diu que la seva és una llista plenament catalanista. Si algú se’l creu, o si ell mateix ho fa, te o tenim entre un greu i un molt greu problema.
Com a mostra un botó: el ja famós recordatori de Celestino Corbacho de que a espanya tenen tancs... aquells del ministeri de Carmen Chacón.

La seva hipocresia comença quan dóna suport (ejem!) una llei en defensa de la llengua catalana, però demana de fer un ‘cara a cara’ amb el líder del CiU en castellà... perquè així el puguin entendre tots els catalans. Precidant amb l'exemple, sí senyor!

La seva campanya i ja en porten algunes en aquest sentit, es basa en la por i la reticència a tot allò que no siguin ells. També segueixen utilitzant noms i cares alienes al seu partit.
Ho van començar a fer, si no recordo malament, amb una fotografia del president màrtir de la Generalitat, Lluís Companys, intentant així apropiar-se de la seva figura, quan aquesta és patrimoni de tots els catalans, en general i d’un altre partit polític en particular. A més, sabent una mica d’història i en concret història del personatge que ens ocupa, em sorprendria que hagués estat d’acord en la majoria de punts que ells defensen, si més no, des del punt de vista nacionalista.
Ara han apostat per un ridícul: Artus Mas de lo mismo. Podem veure com segueixen en la línia de defensa de la llengua. El que no sé és quina.
En aquest sentit també els agrada aplicar bipartidisme a les campanyes, i CiU sembla que ja li està bé, amb la sol•licitud dels ‘cara a cara’. Apliquen a Catalunya allò que tants resultats els va donar a les espanyes.
Afortunadament pel país, aquest bipartidisme es va trencar i crec (i espero) que encara és lluny el dia que un partit mani amb majoria absoluta.

Pel que fa a la feina feta en aquests últims set anys, els que portem de presidència socialista a la Generalitat, bàsicament es venten de tenir més funcionaris, entre ells mestres i mossos d’esquadra, que no tot ha de ser negatiu, tot i que em deixa un dubte, ja que fan esment explícit d’aquests dos col•lectius, que en cap moment parlin de places mèdiques, ja siguin metges, infermers o auxiliars i més quan diuen que es redueix el temps d’espera per les intervencions quirúrgiques. Si no és que les ciutadans estem més ‘forts’ i tenim més problemes de salut, en aquest sentit alguna cosa falla.
També diuen que tenim més quilòmetres de metro, que afavoreix l’àrea metropolitana (la que més els vota), però no diuen res de trens, que afecta més a comarques (la que menys els vota).
Parlen de reducció d’autovies de peatge, tot i que no diuen res d’autopistes.
En diuen ‘el canvi real’, en contrapartida al simplement ‘Canvi’ de CiU, de nou atacant i mirant de reüll el que fan els que els poden fer ombra, per bipolaritzar la campanya, i tanmateix anant a remolc d’ells, i per altra, ignorant per complet els demés, per anul•lar-los el màxim possible.

En el programa electoral hi podem veure que creuen que el problema de l’atur es troba a la manca de formació i hi podem estar d’acord en part, perquè és evident que vivim en un país on la taxa de fracàs escolar és extremadament elevada (i aquest és el punt de vista particular), tot i així, no parlen de buscar el problema de base (escoles, instituts i universitats) sinó simplement de fer cursos alternatius, dels de l’OTG, per entendre’ns. Ens ho volen vendre com si aquests fossin de nivell universitari i ja em perdonaran, però no és el mateix.
El nucli del problema del treball no és la formació en sí (insisteixo en que només és una part), sinó la manca de feina. Així de simple. Si no hi ha possibilitats d’augmentar els llocs de treball, per més ben formats que estiguem, no tindrem feina. És de calaix. Per fer-me entendre, si el que faltessin fossin gent preparada i ben formada, vindrien de fora per cobrir aquests llocs de treball i no és el cas. Perquè recordo que la crisi, tot i ser molt accentuada aquí, és a nivell mundial, a tot arreu hi ha aturats i manca de feina.

Caldrà esperar el moment de veure l’arribada dels peixos grossos del partit, els que remenen les cireres, és a dir, els que vindran de Madrid, a fer campanya per ells. Curiosament però, han tallat les ales als socialistes catalans a Madrid, on ara només compten amb un únic ministeri, el de Defensa de Carmen Chacón, després de perdre el de Treball de Celestino Corbacho. Evidentment fidels sempre als seus ‘colors’, callen, obeeixen i consenteixen.

Per últim i segurament poca gent s’adonarà del detall, a la seva web és curiós veure les opcions idiomàtiques: castellà i català... per aquest ordre.

Eleccions Parlament de Catalunya 2010 (I)

2010-10-21T19:27:00.000+02:00

Per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya m’agradaria apuntar allò que NO ens diuen els partits polítics o recordar allò que procuren evitar uns i altres.
De ben segur que em deixaré de comentar moltes coses perquè, crec que per sort, ni molt menys ho sé tot.

Començo per la força amb més representació al Parlament, tot i que no per això és la que governa. Llegit així de pla podríem dir que és estrany però agradi o no, és així.

CiU

La primera moto que ens ‘venen’ ja no te rodes (malament comencem): Ens diuen que impulsaran un concert econòmic. Fins aquí fantàstic... si no fos perquè simplement és inviable. Aquest concert econòmic necessita l’aprovació del govern espanyol i si algú creu que PSOE o PP estan o estaran algun dia per la labor, que vagi baixant dels núvols, si us plau.

Però comencem per allà on, en principi hem d’iniciar el camí. Els de la federació comencen parlant-nos de ‘canvi’, bé, d’acord, però en què? La seva llista electoral és gairebé calcada als que escalfen actualment els mateixos seients, per tant, canvi el que és canvi, tampoc n’hi haurà tant. Les cares de CiU seran les mateixes que ara. Quants d’ells van arribar a estar en el Govern de la Generalitat amb Jordi Pujol? No he arribat tant lluny en les meves indagacions. Digueu-li ‘mandra’ si voleu.

El programa electoral (com tots, val a dir) és ple de projecte, il•lusions i ànims per a tothom –només falta poder penjar-hi els aplaudiments i el confeti-, però en cap moment he vist que s’expliqui com es farà tot plegat: com es crearan llocs de treball, com tindrem un millor nivell de vida, etc..
Ja em perdonareu per ser així de tocat i posat però m’agrada que, a part del que un vol fer, em diguin com i quan ho farà.

Per últim i possiblement perquè molta gent pensi que és només una bajanada apuntaré que el terme ‘Artur’, com a nom de pila en català és incorrecte. Correctament és ‘Artus’. Segurament Artus Mas no tingui tanta força com Artur Mas i soni estrany, però les coses són com són i si tan catalanistes són, que siguin exemple.
No puc dir que sigui un lingüista ni un purista de la llengua, però ja que a això hi arribo, ho volia fer notar.

PD: Que no pateixin els convergents, que tinc les tecles preparades per donar ‘records’ a tots els grups polítics amb representació parlamentària... i si tinc temps i ganes, fins i tot a alguns que no en tenen.
.

Torna el FUTBOL a la Nova Creu Alta

2010-09-18T10:44:00.004+02:00

Sí, ja sé que la temporada 2010/11 ja fa unes jornades que va començar, però no em refereixo merament a fer rodar la pilota, a jugar onze contra onze. Em refereixo al FUTBOL, així en majúscules.
Aquesta temporada hem fitxat a un entrenador novell, en Lluís Carreras, que en la seva època de jugador va militar, entre d’altres, al FC Barcelona o al RCD Mallorca.
Val a dir que l’arribava de Carreras va generar certa controvèrsia, ja que estem parlant d’un debutant a les banquetes, fet que va suscitar molts dubtes sobre les seves possibilitats. Era el que ja més d’un ha anomenat una ‘aposta Guardiola’. Tècnic jove i sense experiència, tot i que falta la tercera premissa: ser ‘de la casa’... cosa que subsana el seu segon: Roger García que, tot i no haver jugat mai al CE Sabadell, és de la ciutat i germà del, aquest sí, és ex-arlekinat, Genís.
En Lluís arriba de la mà de Xavi Roca, flamant secretari tècnic del club i ex-jugador també del FC Barcelona (d’on es coneixen) i del propi CE Sabadell.
L'aposta del tècnic ràpidament ha dissipat els dubtes generats. La seva aposta pel futbol és engrescadora i atractiva per qualsevol aficionat a aquest esport. Sortida controlada amb pilota, jugant-la al peu, fent diagonals, mobilitat, toc... rares vegades es rifa la bimba i molt menys es juga al ‘patada a seguir’.

Aquest tipus de joc no és massa habitual en una categoria com és la Segona Divisió B i certament, a part de ser agraït per l’espectador, és un sistema molt perillós pels equips rivals, sobretot a partir del moment en el que els jugadors tinguin apresos els automatismes.
Tot i així, si no es disposés de jugadors hàbils, no serviria de res tot això i crec que a hores d’ara puc dir que tenim uns jugadors sobradament capacitats per desenvolupar aquest sistema.

Esperem que avui a l’estadi Guillermo Amor (antic Foietes) de Benidorm –a partir de les 19 hores-, continuem amb les mateixes sensacions.
.

Promeses electorals = vendre fum

2010-09-16T19:56:00.000+02:00

El qui segons totes les enquestes (excepte les que fan els diaris socialistes) serà el proper President de la Generalitat de Catalunya ha encetat la seva pre-campanya electoral amb un parell de paraules màgiques: concert econòmic.
Malauradament a aquest concert li falten tots els primers músics.

Ens volen vendre que si ells governen tindrem l’anomenat concert econòmic (en endavant C.E.) gairebé ‘de facto’, perquè l’impulsaran i l’executaran. Que maco i que fàcil, oi? Doncs res més lluny de la realitat.

Un C.E. per una comunitat autònoma, a l’estat espanyol, ha de ser aprovat pel propi estat, pel que simplement el que proposen és impossible. O és que hi ha algú prou imbècil (amb perdó de l’expressió) que creu que PSOE o PP en donaran el vist i plau?

Des d’aquest prisma és més factible la independència que no pas el C.E.. Perquè? Doncs simplement perquè hi ha un dret internacional que ens avalaria (com va ser el cas de Kosovo).

Per aconseguir la independència fa falta: una declaració del Parlament de Catalunya, amb un referèndum de la població, l’avalaria. No hi ha més, és unilateral, no s’ha de demanar permís a ningú. Adéu Espanya.

Ara bé, (i sé que entro en reiteració) per aconseguir el C.E. fa falta que l’estat espanyol ho aprovi. Algú es pot creure que de les Corts espanyoles en sortirà l’aprovació?

Per tant, senyors de CiU, sabent com saben que això ho tenen a tocar, perquè no fan com sempre i es dediquen a especular, a les mitges paraules i no menteixen descaradament?
.

2010-09-14T14:45:00.000+02:00

No ha fet falta passar massa dies des que es va saber la data de les properes eleccions per adonar-nos que ja estem de campanya electoral. Bé, alguns en diuen pre-campanya. Tan se val, el fons és el mateix.
Però una cosa és fer campanya (o pre-campanya) i l’altra, molt diferent, aprofitar-se de certs poders fàctics.
És el que va fer el president de la Generalitat de Catalunya en el discurs institucional de la Diada Nacional.
Amb un discurs clarament partidista va menysprear el nacionalisme català i encara més l’independentisme, tot i reconèixer, en una vesant clarament partidària, el rebuig a la sentència del TC.
Com acostumen a fer els socialistes, en culpa al PP i només al PP, aprofitant per presentar-nos (per enèsima vegada) a ZP com al salvador del tots els mals i amén.
De nou, per tant, ja veiem que continuaran en la mateixa línia que tan bons resultats els van donar en l’última campanya electoral: si tu no hi vas ells tornen. Només que aquesta vegada canviaran les siluetes de Rajoy i companyia per les de Mas i companyia.
Segurament serà un error més de campanya, però aquesta vegada passant-se de la ratlla.
El discurs institucional de la Diada del president de la Generalitat ha d’anar dirigit a tots els catalans sense distinció, per això és institucional, perquè és el discurs de la institució, de la Generalitat. Per lògica, en els temps difícils que corren, ha de ser un discurs a favor de la cohesió, sigui quin sigui el seu color polític, perquè és, agradi o no, el votin o no, el president de totes i tots els catalans.

Dita catalana

2010-09-13T17:07:00.000+02:00

El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.

Tocant ferro

2010-09-09T16:58:00.002+02:00

Comencem el curs polític d’una manera ben distreta, ja sabem quan són les eleccions a la Generalitat de Catalunya: 28 de novembre.
La data podia ser una mica més amunt o una mica més avall, però no podia marxar massa, simplement s’acaba la legislatura.
El que fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, és precisament la data escollida, aquest 28 de novembre.
Podríem dir que tan hi fa fer aquestes eleccions el 28-N com, per posar un exemple el 21-N. No diré el cap de setmana següent perquè hi ha un aqüeducte (‘pont’ queda petit): des del dissabte 4 fins al dimecres 8 de desembre.
I perquè fa gràcia que sigui precisament el dia 28?

A aquestes alçades ja ho sap tothom, coincideix amb el clàssic futbolístic per excel•lència d’aquest estat: F.C. Barcelona - R. Madrid.
Amb aquesta expectativa, el cos de seguretat del Principat, els Mossos d’Esquadra, ja han avisat que no hi haurà prou policia com per controlar i coordinar les dues cites.
Podríem dir doncs, que la ficada de pota del President Montilla, perquè és aquell qui decideix la data, peti qui peti, la podria arreglar el F.C. Barcelona, la federació espanyola de futbol o la televisió, en cas de canviar de dia l’anomenat partit.

Ara bé, la pregunta del milió és: perquè va escollir precisament aquella data?
Simplement no li interessa el futbol i no va ni mirar el calendari?

Tanmateix, si és així, ningú el va avisar?

O és que potser ja li interessa, ja li va bé, passar desapercebut?

Personalment i posats a divagar, m'hi jugaria un pèsol per aquesta última.
Els socialistes saben molt bé el que els espera: la presidència de la Generalitat deixarà de ser seva i què millor que passar tant de puntetes com sigui possible?
L’últim ‘as’ que es guardaran serà portar a en ZP al Camp Nou, perquè diu que és culé i així donar una mica més de ‘talante’ a la seva imatge, però de poc els servirà. Per no dir que no els servirà de res.

Es saben vençuts, el Tripartit toca campanes de dol, per la seva pròpia mort. Ni tant sols amb la trabucada del Rajoy, dient que no li estaria malament un pacte a Catalunya com el d’Euskadi els salvarà, perquè, afortunadament, tampoc seria matemàticament possible.

Sincerament espero, això també, que no hi hagi cap majoria absoluta. Mai m’han agradat. I menys encara sabent el que diuen totes les enquestes, que guanyarà CiU amb ampli avantatge, tot i que potser no per majoria absoluta. La gent que no diu el que pensa no m’agrada i aquells que amaguen el cap sota l’ala quan se’ls fa un pregunta directa (aquelles que es poden respondre amb ‘sí’ o ‘no’), encara menys.
Exemple de pregunta directe: Senyor Mas, vostè vol la independència de Catalunya?
Porta no sé quantes entrevistes als mitjans i aquesta pregunta li han fet ja unes quantes vegades. Encara no l’ha contestat.

Dita catalana.

2010-08-26T11:56:00.000+02:00

No és pot dir oliva, si a l'agost no és eixida.

Dita catalana.

2010-08-15T19:00:00.001+02:00

Per la mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc.

Dita catalana.

2010-08-07T13:53:00.001+02:00

Per l'agost és madura; pel setembre, sepultura.

Hi ha fruita que s'ha de collir a l'agost. Per setembre ja és massa tard.

Dita catalana.

2010-08-02T13:51:00.002+02:00

Migdiada d’agost emborratxa més que el most.

Perquè li diuen solidaritat quan volen dir servilisme?

2010-07-26T14:40:00.004+02:00

Com diria aquell: quins collons que te la burra!!!
Després del retall, o en podríem dir directament desmembrament, del TC cap a l’Estatut(et) ara va el rei de les espanyes, un Borbó, i fa el seu discurs de l’any Xacobeu parlant de la solidaritat entre les comunitats d’espanya (no s’atrevirà mai a parlar de nacions ni nacionalitats, evidentment), ens recorda que la constitució, la seva, l’espanyola, és quasi més sagrada que la bíblia i apel•la a redoblar esforços pel be comú.

Que maco, que apostòlic... però anem a aprofundir una mica més en el tema.

A ningú se li escapa que el missatge anava dirigit explícitament a Catalunya i als catalans. A tots aquells que el 10J es van manifestar pels carrers de Barcelona i als que no hi vam poder ser físicament, però hi érem per sentiment.

Es nota que ara ja tenen por a la independència de Catalunya i Euskadi, la via de Kosovo ja és oberta i imparable per les nacions sense estat. El dret internacional ens avala i l’aprovació per part del Parlament, amb un resultat a favor, ja és l’únic que fa falta per certificar-ho.
Així doncs, després de quasi 300 anys de voler-nos-hi a la seva espanya simplement per ser les seves minyones, per pagar-los les factures i no per ser qui som o com som; ara, quasi que ens demanen que ens quedem amb ells.

Ja no és curiós, ni tant sols és puntual, molt al contrari, el rei espanyol es dedica a demanar-nos, de nou, la nostra solidaritat.
Ho diu d’aquesta manera, tot i que la realitat és que ens exigeix obediència, perquè així ho mana la seva constitució... i si convé, els seus tancs.
I jo em pregunto: perquè sempre hem de ser nosaltres els solidaris? Perquè sempre som els catalans qui hem de posar l’altre galta? Perquè sempre nosaltres?
És més: què fan ells perquè nosaltres vulguem ser solidaris amb la seva espanya?
Quin benefici ens aporta estar dins espanya?
Alguna vegada han defensat els nostres interessos econòmics? Culturals? Polítics? Ben al contrari. Fan tot el possible per destruir-los.

Són ells qui dia rere dia ens empenyen cap a la independència. Són ells qui amb el seu odi mesquí cap tot allò que els sona diferent, a tot allò que els sona a polac, ens obliguen a no voler saber res d’ells i de la seva falsa pluralitat.

Amb aquestes expectatives i encara més veient que se’ns enriuen a la cara, jo els dic: Adéu Espanya!

Dites populars catalanes

2010-07-25T08:40:00.002+02:00

Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre, te'n llepes els dits.

Sembla ser que són més bons els raïms que maduren per setembre que els prematurs de juliol.

Ja tenim calendari

2010-07-23T19:12:00.000+02:00

Ja tenim publicat el calendari de lliga de la Segona Divisió B.

El grup III, el que ens interessa als arlequinats i, en general, a tots els catalans, perquè els nostres equips que militen en aquesta categoria són dins d'aquest grup, el va publicar ahir la Federació espanyola de futbol i ens dóna una primera jornada de lliga que sembla que hagin fet emparellaments gairebé per proximitat.

Pel que fa al C.E. Sabadell, en aquest primer duel rebem a la U.E. Lleida, entitat que finalment ha 'solucionat' els seus deutes... mitjançant una llei concursal que els jutjats de Lleida han acceptat. Ara doncs, només queda pendent de tancar aquest lleig capítol la U.E.A. Gramenet, que és l'únic equip català de la categoria que es troba en una situació crítica, econòmicament parlant. Per cert, la Gramenet va fitxar com a entrenador a l'ex-arlequinat Ramon Moya, que s'ha emboltat d'una bona colla de jugadors també ex-saballuts.

Adjunto el calendari del C.E. Sabadell de tota la temporada, per si us voleu anar guardant alguna data:

(i si voleu veure el calendari sencer, podeu clicar a aquest enllaç).

Jornada: 1 - Data: 29/08/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.E. LLEIDA

Jornada: 2 - Data: 05/09/2010
C.F. BADALONA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 3 - Data: 12/09/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.F.SP. MAHONÈS

Jornada: 4 - Data: 19/09/2010
BENIDORM C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 5 - Data: 22/09/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. TEROL

Jornada: 6 - Data: 26/09/2010
ALACANT C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 7 - Data: 03/10/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.D. ALZIRA

Jornada: 8 - Data: 10/10/2010
C.F. GANDIA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 9 - Data: 17/10/2010
C.E. SABADELL F.C. - R.C.D. MALLORCA B

Jornada: 10 - Data: 24/10/2010
C.E. L´HOSPITALET - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 11 - Data: 31/10/2010
ORIOLA C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 12 - Data: 07/11/2010
C.E. SABADELL F.C. - UD. AT. GRAMENET MILAN

Jornada: 13 - Data: 14/11/2010
C.D. ATC. BALEARS - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 14 - Data: 21/11/2010
C.E. SABADELL F.C. - U.E. SANT ANDREU

Jornada: 15 - Data: 28/11/2010
ONTINYENT C.F. - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 16 - Data: 05/12/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. CASTELLÓ

Jornada: 17 - Data: 12/12/2010
C.D. ALCOIÀ - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 18 - Data: 19/12/2010
C.E. SABADELL F.C. - C.D. DENIA

Jornada: 19 - Data: 02/01/2011
SANTBOIÀ, F.C. - C.E. SABADELL F.C.

Segona Volta
Jornada: 20 - Data: 09/01/2011
U.E. LLEIDA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 21 - Data: 16/01/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.F. BADALONA

Jornada: 22 - Data: 23/01/2011
C.F.SP. MAHONÈS - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 23 - Data: 30/01/2011
C.E. SABADELL F.C. - BENIDORM C.F.

Jornada: 24 - Data: 06/02/2011
C.D. TEROL - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 25 - Data: 13/02/2011
C.E. SABADELL F.C. - ALACANT C.F.

Jornada: 26 - Data: 20/02/2011
U.D. ALZIRA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 27 - Data: 27/02/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.F. GANDIA

Jornada: 28 - Data: 06/03/2011
R.C.D. MALLORCA B - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 29 - Data: 13/03/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.E. L´HOSPITALET

Jornada: 30 - Data: 20/03/2011
C.E. SABADELL F.C., SAD. - ORIOLA C.F.

Jornada: 31 - Data: 27/03/2011
UD. AT. GRAMENET MILAN - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 32 - Data: 03/04/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.D. ATC. BALEARS

Jornada: 33 - Data: 10/04/2011
U.E. SANT ANDREU - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 34 - Data: 17/04/2011
C.E. SABADELL F.C. - ONTINYENT C.F.

Jornada: 35 - Data: 24/04/2011
C.D. CASTELLÓ - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 36 - Data: 01/05/2011
C.E. SABADELL F.C. - C.D. ALCOIÀ

Jornada: 37 - Data: 08/05/2011
C.D. DENIA - C.E. SABADELL F.C.

Jornada: 38 - Data: 15/05/2011
C.E. SABADELL F.C. - SANTBOIÀ, F.C.
.

ERC s'esborra de Solidaritat Catalana

2010-07-22T14:44:00.000+02:00

El projecte polític de l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, inicia el seu periple sense massa suport per part dels partits polítics majoritaris. Parlo evidentment de Solidaritat Catalana.
ERC ja ha deixat clar que va a la seva, carregant les ‘culpes’ a CiU. Concretaré:

Davant la roda de premsa celebrada avui per Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran, el portaveu nacional d’Esquerra, Ignasi Llorente, ha manifestat:

1. Esquerra és l’únic partit parlamentari que aposta per la construcció d’un Estat propi com així va quedar palès divendres passat en el Parlament, on només els 21 diputats d’Esquerra van votar favorablement la resolució que apostava per la independència. De fet, Esquerra és l’única garantia que en la propera legislatura hi haurà independentistes a la cambra catalana.

2. Esquerra entén que ara mateix el problema no són les persones i organitzacions que veiem la necessitat de celebrar un referèndum per la independència, sinó aquelles que no aposten per aquesta via negant la maduresa d’aquest poble per decidir lliurement el seu futur, com és el cas de CiU. Fins que CiU no mogui fitxa qualsevol proposta com la presentada avui és paper mullat.

3. Esquerra anima a tota la seva militància i persones simpatitzants a treballar per tal que el partit que porta 79 anys defensant la justícia social i la llibertat nacional continuï sent la força decisiva i sòlida de l’esquerra independentista.

Per cert que CiU encara no ha comentat absolutament res. Molt en la línia d'Artur Mas i companyia: si no m'interesa, callo.

Amb aquestes vistes és evident que ni Bertran, ni López Tena han parlat amb els seus respectius partits abans de presentar la proposta. Em queda el dubte de si Laporta ho ha fet amb Reagrupament, que és on tothom sembla col•locar-lo.

Òbviament és una proposta que arriba tard, tot s’ha de dir; d’ara i fins a la tardor, que és per quan hi ha eleccions, difícilment algú es posarà d’acord. I més tenint en compte que no hi ha voluntat per fer-ho per part de ningú, parlem clar... i ja ni comento que algú pensi en perdre's les vacances pensant en el futur del país, això seria poc menys que sacrilegi.

Amb tot això no vull dir que sigui una mala idea, ni molt menys. Estic dient que no hi ha aquesta voluntat per part dels polítics (i concreto: dels polítics que viuen de les butaques que ocupen actualment), per arribar a aquest possible pacte.
Si ho preferiu, i en una versió una mica més poètica, podríem dir que tots els partits que estan ‘convocats’ a Solidaritat Catalana creuen tenir la senyera en propietat, tot pensen que els demés s’equivoquen i ells són els únics que tenen la raó, pel que se’ls ha de seguir a ells i no són ells qui han de seguir ningú.
Aquesta versió més poètica ens porta al mateix punt: tothom vol portar la veu cantant, pel que la divisió encara és més palesa.

Tan de bo algun dia tots plegats s’adonin que degut al seu egocentrisme el que acaben per destruir és la voluntat que, presumiblement, tots ells defensen: la llibertat del poble català.
.

Traïció!!!

2010-07-21T14:12:00.001+02:00

El PSOE amb seu a Catalunya ha tornar a demostrar que és més important el seu sentit de partit que el de país. Cap novetat.

A la Càmbra Baixa van votar en contra del que ells mateixos havien proposat al Parlament català. Rocambolesc i molt lamentable... a més de ridícul.
Per tant, aquest fet ve a demostrar que el PSC és mort. Ja estava greument ferit (si és que alguna vegada va tenir una mica de salut), però va morir amb Pasqual Maragall. Els interessos personals dels seus dirigents el van matar.
Sigui com sigui, és definitiu que qui voti PSC no està votant altra cosa que PSOE i aquests, per més que diguin, quan va de debò voten el mateix que el PP.

Algú ho hauria de fer notar en les properes eleccions.

Ara ja toca, d’una vegada per totes, aprendre a separar el gra de la palla, no deixar-se influir per algú que diu ser catalanista i quan toca votar, vota espanyolista.

Ja han estat massa vegades i aquesta gota ha estat la que ha fet vessar el got. O millor dit: ha fet vessar el pantà... perquè no serà per paciència.

Aquest enèsim acte de covardia, ultratge, traïdoria, deslleialtat, engany, en resum, vendre’s per un plat de llenties, fa absolutament necessària la convocatòria d’eleccions. No ho faran perquè, afortunadament, ja toca fer-les a la tardor.

És absolutament inadmissible que presideixi la Generalitat de Catalunya un partit polític que és incapaç de defensar a les Corts Generals el que ell mateix ha proposat al Parlament.

Frase cèlebre

2010-07-14T19:46:00.001+02:00

Res que s’aconsegueixi sense pena i sense treball és vertaderament valuós.

Joseph Addison. Escriptor 1672-1719.

10J (II)

2010-07-13T19:20:00.000+02:00

Vull pensar que la manifestació d’aquest passat dissabte va servir per alguna cosa: fer sentir als ‘nostres’ polítics quin és el clam del poble de Catalunya.

Si d’alguna cosa pot haver servit, és per fer adonar a aquella colla que estem farts de falses promeses, de preses de pèl i en definitiva, de les seves mentides. Les mentides de tots els polítics.

Segur que a la Caverna no els importa el més mínim, només estaven pendents del partit de la seva selecció. Una selecció per cert, que va començar jugant amb 5 catalans i va acabar amb 6. Puyol, Piqué, Capdevila, Xavi, Busquets i finalment també Fàbregas. Què seria d’espanya sense Catalunya??? També s’ho poden preguntar en termes futbolístics. Més de la meitat del l’equip espanyol era català (!!!) Però no per això volia que guanyessin. No estaven representant la meva selecció. Perquè ho tenim prohibit. Perquè ells ens ho prohibeixen.

I que no ens surtin amb que no s’ha de barrejar política i futbol, perquè no hi ha res més polititzat que una competició a nivell d’estats. Perquè els primers en dir que no s’ha de barrejar són els primers que veten les nacionalitats, sempre que no sigui la seva, i els primers en celebrar com a qualsevol hooligan la victòria de la seva selecció.

Però com anava dient i reprenent el fil inicial, aproximadament un milió i mig de persones es van donar cita als carrers de Barcelona i alguns encara creuen que és poc, que una quarta part de la població de Catalunya es manifesti, tenint en compte que molts altres, malauradament, no hi vam poder assistir, els sembla poc. Com diu la dita que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Tot i així i havent seguit el programa Àgora de TV3, amb certa desídia perquè ja em veia a venir el to dels convidats, vaig confirmar les meves suposicions. En el terreny polític tot continua igual que el dia 9 de juliol... del 2010 o de l’any que vulgueu.

Malauradament, el terme polític necessita (de fa temps) una nova entrada al diccionari. Podria ser quelcom similar a: personatge que pel be propi procura no mullar-se per res ni ningú.
.

10J

2010-07-09T19:12:00.001+02:00

Aniré al gra: la manifestació de demà dissabte em crea molts dubtes.

Primer de tot no em crec a part dels qui l’han convocat. A la tropa socialista ja li està bé com ha quedat l’estatut i no ho dic jo, ho diu el seu propi cap de files. Segons ell (ell=ZP), l’anomenat estatut ha quedat pràcticament igual de com ja estava. No s’equivoca tant com molts pensen, simplement ha quedat retallat per totes bandes i ‘no ve d’una mica més’. I ja els està bé perquè, també segons ZP, s’ha arribat al màxim d’autogovern possible. Quins nassos que ho digui algú que va guanyar les eleccions gràcies, en part, a la suposada espanya federal! Però, com no, no és més que una pura i simple estratègia que tant a PSOE com a PP els va fantàstic per continuar bipolaritzant el conjunt del panorama polític.

Tampoc em convenç que s’hagi hagut de ‘consensuar’ el lema de la pancarta. Això significa simplement que s’ha hagut de rebaixar les pretensions d’alguns per acontentar a alguns altres... que, com sempre, tenen més interessos estatals que nacionals.

Tinc clar i dono tot el meu suport al que és i en el fons representa la manifestació a la que, per cert i malauradament, no puc assistir (vegeu article anterior), però no tinc tan clar a favor de què, de qui o en contra de què o de qui va. O potser millor dit i simplificant: què es pretén exactament? Ho dic en un sentit pràctic (no ideològic), diguem les coses pel seu nom: la manifestació servirà perquè els ‘jutges’ del Tribunal Constitucional es desdiguin en alguna cosa? La resposta la sap tothom. Servirà perquè algú es prengui de manera mínimament seriosa la modificació de la Constitució? La resposta és la mateixa que en la pregunta anterior. Servirà perquè el PP deixi de tocar allò que no sona als catalans? Resposta: Idem. Amb l’afegit que saben que el seu anticatalanista pesca vots, molts vots, a l’espanya profunda.

Hi ha una dita que diu que ‘no es pot ser a missa i repicant’, extrapolant al que ens ocupa diríem que si s’està dissabte a la manifestació, no es pot estar diumenge davant les pantalles gegants veient la final del mundial de futbol... i en veurem a alguns en els dos llocs. Que m’ho expliquin cantant si volen, que jo no li veig cap lògica.

Com no doncs (i com sempre) tenim ‘l’enemic’ a casa i hem de tenir clar que, si no ens alliberem de la crosta nacionalista espanyola, és a dir, que fins que no assolim la independència i siguem un estat, mai serem respectats ni com a poble, ni com a nació.
.

VI Torneig InterPenyes C.E. Sabadell

2010-07-08T14:35:00.000+02:00

Aquest proper dissabte (10 de juliol), entre les 9 del matí i les 9 del vespre es disputarà al pavelló de Can Balsach, al barri de la Creu Alta de Sabadell, el VI Torneig InterPenyes C.E. Sabadell que, com cada any des del seu inici organitza la penya @rlekinats.com.

El Torneig s’emmarca dins una jornada lúdico-festiva de germanor per a totes i tots els socis i aficionats al Centre d’Esports Sabadell, una manera de tancar (o obrir, com ho preferiu) com a mínim ‘oficiosament’ la temporada.

En aquesta edició hi haurà 7 equips participants: Resistència Forerus, La Força Arlequinada, Equip de Socis, Jogar Sabadell, Entrenadors FutFem, Equip de Periodistes, i els propis amfitrions de l’acte, @rlekinats.com.

Hi haurà el sorteig de tres samarretes del C.E. Sabadell, una de la primera equipació (arlequinada blava i blanca), una de la segona (arlequinada vermella i blanca) i una de la tercera (ratllada negre i groga).

Des de l’organització us conviden a totes i a tots a participar d’aquest dia tan arlequinat!

Dites populars catalanes

2010-07-08T08:43:00.000+02:00

Qui no bat per juliol, no bat quan vol.

El batre o batuda era una feina pagesa que s'havia de fer forçosament el juliol.

A la tercera va la vençuda

2010-07-05T14:15:00.001+02:00

Per fi Catalunya s'ha proclamat campiona de la Copa Amèrica d'hoquei!

Després de les dues primeres edicions en les que participava com a membre de ple dret i en les que va caure en les dues finals, les dues davant Argentina, aquesta vegada, la tercera, ha estat la vençuda. El rival a la final, com no, Argentina.

Es va aconseguir a casa, a Vic, i la final s'ha guanyat per un inapel·lable 3-0.

Malauradament les noies no van tenir la mateixa sort i en la final van caure davant (com no) Argentina, això sí, amb un marcador molt més ajustat: 1-2.

Aquests resultats demostren que Catalunya te un dels nivell més importants del món en aquest esport, tant en el conjunt masculí com en el femení.

De fet, com és sabut, en aquest esport l'estat espanyol es nutreix quasi exclusivament de jugadors catalans per a la seva selecció i això, evidentment, és un punt més dels que ens frena per aconseguir l'absolut reconeixement internacional.

Dites populars catalanes

2010-06-24T09:22:00.001+02:00

Per Sant Joan, el blat al camp; per Sant Pere, el blat a l'era.

Cara i creu

2010-06-21T14:57:00.000+02:00

Ahir el Barcelona Atlètic va aconseguir l’ascens a la Segona Divisió A, a costa d’una U.E. Sant Andreu que ha viscut la cara amarga del futbol, tot i quedar campió del grup III.
Els quatre campions dels quatre grups juguen una primera eliminatòria entre ells. Els que guanyen, ja estan a Segona A. Els vençuts entren a una repesca en la que paral•lelament els segons, tercers i quarts classificats ja han jugat també una eliminatòria que, en aquest cas, els guanyadors només els dóna dret a jugar una segona eliminatòria. És en aquesta on s’uneixen els dos campions de grup que no han perdut les eliminatòries amb els altres dos campions. Qui sobreviu a aquesta segona, entre encara a una tercera, d’on ara ja sí, qui la guanya, aconsegueix l’ascens de categoria.
Els que han estat els campions del seu grup i no han superat la primera eliminatòria amb un altre campió, sempre tenen preferència, tant a l’hora d’emparellar-se amb un contrari, que sempre ho fan contra el pitjor classificat, ja sigui un quart o com a molt un tercer en la primera repesca i també sempre jugant el partit de tornada al seu estadi.
Amb totes aquests condicions, és evident que els campions de grup tenen moltes possibilitats d’ascens. De fet, tres dels quatre ho han assolit. El Sant Andreu és l’única excepció. I no ho fa a costa del segon classificat del seu propi grup, el Barcelona Atlètic.
L’eliminatòria la va decidir un penal més que dubtós (segons les cròniques dels diaris esportius) en el minut 88 del partit jugat al MiniEstadi. Un 1-0 que acabaria sent definitiu ja que el partit jugat ahir al Narcís Sala es va saldar amb un empat a zero, incloent també un possible penal, aquesta vegada no xiulat... a l’àrea culé.
Sigui com sigui, el club presidit per Joan Gaspar (ex-president del FC Barcelona) seguirà una temporada més a la Segona Divisió B. Dependrà, en bona mesura, l’ell mateix si l’any vinent tornen a intentar la gesta.
La cara, evidentment, la va veure el Barcelona Atlètic, que personalment he d’apuntar que és l’equip de la categoria que més i millor futbol ha fet aquesta temporada. Un equip que si no hagués estat per certes lesions i per un inoportú mundial de categories inferiors, possiblement hagués donat encara més ‘guerra’ per la primera plaça a la taula. Finalment però, no els ha fet falta perquè el resultat final, que és el que compta, els ha sortit rodó.
.

Toca Mundial

2010-06-16T19:20:00.001+02:00

Com a ‘futbolero’ reconegut que sóc, estic procurant seguir el Mundial de futbol que s’està disputant a Sud-àfrica, des d’un punt de vista més neutral que la majoria de persones que el segueixen perquè, simplement a la meva selecció no la hi deixen participar.

Avançada la qüestió política (un Mundial, al igual que una Eurocopa de ‘Nacions’ no és més que una qüestió política), passo a parlar-vos una mica d’esport.

No em considero un gran entès en futbol, però sí que, fora de qualsevol ombra de dubtes, sóc un gran interessat, ‘amant’ si ho preferiu, d’aquest esport.

Entenent que el primer partit de la competició sempre és de presa de contacte, que el que preval és simplement no perdre, sabrem entendre el que ha passat fins al moment. Perdre el primer partit significa no tenir marge d’error, si un pretén classificar-se, mentre que no fer-ho sempre dóna una certa confiança en un mateix, encara que el rival no fos d’una certa entitat. Si, a més, l’anomenat rival sí que tenia aquest pes específic en el panorama, molt millor. Per últim, guanyar a un rival que teòricament és superior o fins i tot aspirant al títol ha de motivar fins a cotes certament altes. Tot i això, aquest fet podria arribar a ser contraproduent, perquè ja se sap que si després es cau, la patacada és de més amunt... i evidentment fa més mal.

Moltes veus enteses i ben considerades han comentat que aquest està sent un Mundial que no passarà a la història, que és avorrit i fins a cert punt hi estic d’acord. No en el sentit d’esperar veure grans golejades o als aspirants amb 10 punts, havent jugat 2 partits. I menys encara perquè com que el futbol cada vegada és més global és de lògica entendre que cada vegada hi haurà més països amb possibilitats d’aspirar a arribar més lluny, perquè no deixa de ser una qüestió cíclica. M’explicaré: si en un Estat (o un país), en un mateix moment, surt una ‘fornada’ de 15 persones que sàpiguen jugar a futbol, ja l’hauríem d’incloure entre les favorites. No fa falta res més. Tanmateix però, fins al moment, perquè encara no està prou arrelat arreu del món, els aspirants a campió segueixen sent els mateixos de sempre.

Aquest Mundial serà com acostumen a ser els Mundials. Hi haurà equips decebedors i d’altres revelació, gairebé ningú tindrà la classificació per les eliminatòries assegurada abans de l’última jornada i de ben segur que veurem més d’una pròrroga i penals.

Els candidats a guanyar? Com ja he dit, els de sempre, no cal ni donar noms, però si hagués d’apostar per algú en concret ho faria per l’única selecció que ha estat capaç de guanyat fora del seu continent. Ni que sigui precisament per un fet tan poc objectiu, parteix amb cert avantatge, ni que sigui simplement moral... i per tant psicològic.

Dites populars catalanes

2010-06-11T08:18:00.000+02:00

De prop o de lluny, Corpus de juny.

Alguna cosa està canviant

2010-06-09T14:04:00.000+02:00

Atès a les consultes sobiranistes (l’última a Sabadell el passat 30 de maig), per més que alguns vulguin menystenir-les, atès al sublim reportatge ‘Adéu Espanya?’ emès per TV3 el passat 3 de juny (i reemès ahir en horari de TN migdia degut a la vaga del sector públic), no només pel reportatge en sí, sinó precisament per haver estat emès per TV3 i atès també a que s’ha admès a tràmit una nova Iniciativa Popular per fer un referèndum oficial sobre la independència.

Segueixo pensant que, per més que els polítics són qui acaben decidint què és fa i què no, perquè voten ‘en nom nostre’, queda de nou palès que és la societat civil catalana la que més i millor es mobilitza pels ideals sobiranistes.

Vull expressar el meu total suport a aquesta ‘intangible’ societat civil, per ser valenta i fer el pas endavant quan toca fer-lo. De ben segur que des de la caverna voldran amagar-ho, de nou menystenir-la per així dir que no te incidència, que ningú hi està interessat... perquè per ells, de fet, no som ningú. Només som qui els paguem les factures.

Espero doncs que no quedi en flor d’un dia. Ànims i endavant: per Catalunya!
.

Dites populars catalanes

2010-05-29T08:23:00.000+02:00

Per Sant Just i Pastor, tenen les nous ja sabor.

El desastrós futbol català

2010-05-26T20:45:00.000+02:00

Més d’un i de dos no entendran, o no entendrien, el títol d’aquest article.
Es diran: com que el futbol català està malament? Si el FC Barcelona ha guanyat la lliga!
Cert, però fora d’aquest club, què hi trobem?

Per la majoria ni tant sols s’han arribat a plantejar que hi pugui haver vida després del Barça, però creieu-me: n’hi ha. Si més no, de moment.

A part dels dos grans equips catalans, de l’area metropolitana, trobem dos equips catalans més a Segona Divisió A, el Nàstic de Tarragona i el Girona.

Aquest últim tindrà molts problemes per mantenir la categoria a final de temporada. No pels punts en joc, sinó als despatxos. Els deutes dels gironins els estan deixant a la corda fluixa.

Si baixem una categoria més, a Segona Divisió B, malauradament trobarem a un Sant Andreu en fases d’ascens... malauradament perquè no ha estat capaç de superar la Ponferradina (de Ponferrada – Lleó) i ha anat a parar a una repesca a la que hi arriben amb el cap cot.
El FC Barcelona Atlètic, per la seva part, passa la primera eliminatòria i possiblement es creixerà per la segona. Cal recordar que, en cas de superar-la, n’hi haurà una tercera.
Per tant, ara mateix tant Barcelona Atlètic con Sant Andreu estan a la mateixa situació, només que els andreuencs hi arriben després de perdre l’eliminatòria, mentre els culés hi arriben després d’haver guanyat la seva.
Deixem a Sant Andreu i Barcelona Atlètic entre la Segona A i la B i anem als qui segur que estaran a Segona B la temporada vinent... sempre i quan no hi hagi descensos inesperats de despatxos.
Per darrera dels dos anomenats, el tercer millor equip català de la categoria ha estat el meu Sabadell... tot i ser desens. Per darrera hi trobem el Lleida, Badalona i Gramenet. El filial perico, després d’una eliminatòria de permanència no ha assolit aquest objectiu i la temporada 2010/11 la militarà a Tercera, tot acompanyant als qui ja van descendir directament: Gavà i Terrassa.

Amb aquest resum doncs trobem que en les tres primeres categories estatals hi ha un total de set clubs, amb vuit equips. Vuit equips de les seixanta-dues places possibles. Percentualment no arriba ni al 13%, molt per sota del que hauria de ser.

Qui cregui que al futbol català només compta el FC Barcelona, no va del tot mal encaminat. Qui cregui que actualment el futbol català és un desert i que alguna cosa s’ha de fet, te tota la raó del món.
.

30M Consulta a Sabadell

2010-05-24T19:23:00.001+02:00

No sé com anirà finalment. No sé quanta gent haurà acabat votant ni quins seran els percentatges a favor, en contra i abstencions.
El que sí sé és que els voluntaris mereixen, ara ja, un sentit homenatge. Estan fent una feina excepcional, amb un grau d’infraestructura digne de lloar.

Des del passat dia 23 d’abril, Sant Jordi, hi ha parades informatives i de vot avançat pels punts neuràlgics més influents de la ciutat, ja siguin històrics o puntuals.

Així doncs, el tret de sortida el vam trobar a la plaça del mercat central, on estaven instal•lades les parades de venda de llibres per Sant Jordi i s’han anat repetint en els actes públics més destacables... tot i que no tots fossin propicis.

Així, vam trobar parades informatives durant el ‘Medievàlia’, els passats dies 14, 15 i 16; aquest passat cap de setmana, durant la Festa Major del barri de la Creu Alta i, amb un parell de nassos, a la Fira del Cavall al Parc Central del Vallès. O dit d’una altra manera, una mena n’entrants per la Feria d’Abril, perquè per més que ho vulguin dissimular (o no), s’hi troben majoritàriament vestits de faralaes i barrets cordovesos. Dit això amb tot el respecte que mereix, per suposat.

Sigui com sigui doncs, m’ha sorprès gratament veure tanta gent implicada i l’extraordinària feina pedagògica realitzada. De nou, les bases socials donen una lliçó a les altes esferes polítiques, a aquells que s’omplen la boca de paraules, però que no han estat capaços de passar als fets, perquè ha hagut de ser, un cop més, la societat civil qui mogui peça, mentre ells han anat venint al darrera, raspallant (i qui sap si intentant apuntar-se algun mèrit) quan tot ja estava a punt de solfa.

Nou Bloc

2010-05-14T19:27:00.000+02:00

Ja fa unes setmanes un bon amic del qui us escriu va encetar una nova web dedicada al Centre d’Esports Sabadell: http://www.cesabadell.com/.
.

Per la mateixa hi ha invertit un temps que ningú li pagarà, però crec que puc dir, sense massa risc a equivocar-me, que ell se sent sobradament pagat, simplement per la implicació que te amb l’entitat. Una web que pretén ser un complement a la web ex-oficial: www.cesabadell.org.

Dins d’aquesta nova web hi ha inclòs un apartat anomenat ‘Els Blogs’ (jo l’hagués anomenat ‘Blocs’, amb ‘C’ de Catalunya, però això és una altra història), d’entre els quals ja es pot llegir a periodistes local, que toquen diàriament, per qüestions professionals, el dia a dia del club, pel que us podeu imaginar que són blocs en els que s’hi escriu amb una total i absoluta coherència. Per cert i aprofitant l’avinentesa, ja avanço que en breu n’hi haurà més d’aquests blocs.

Com us comentava en l’inici, aquest bon amic em va oferir un bloc per a mi, ja sigui perquè dirigeixo El Saballut o perquè, segons diuen, sóc un entès pel que fa a la història del club (tot i que jo no diria tant). El fet és que jo també hi tinc el meu bloc allà, a part del que esteu llegint ara, i on hi dono cabuda precisament a la història de l’entitat, tot i que des d’un punt de vista lleugerament diferent al que cabria esperar.

Com que reconec ser un ‘futbolero’ de cap a peus a ningú li estranyarà si dic que també sóc col•leccionista de cromos i àlbums de futbol, pel que he fusionat aquests dos passatemps (alguns en direu ‘hobbys’) per explicar una mica d’història del Sabadell a través dels cromos i, de fet, així he volgut anomenat el bloc: La història a través de cromos.

Potser tot plegat és una mica rebuscat, però crec que és una fusió que, com a mínim de bones a primeres, m’ha agradat i considero que pot ser interessant. Tot esperant no ser l’únic que ho veu així, us convido a visitar-la.
.

Dites populars catalanes

2010-05-14T09:22:00.001+02:00

Per Sant Macià, l'oreneta ve i el tord se'n va.

Embolica que fa fort

2010-05-13T19:24:00.000+02:00

En ZP l’ha tornat a fet ben grossa. Primer ens va intentar ‘colar’ el tema de les jubilacions als 67, havent-se de fer enrere tot seguit, després va deixar anar que congelaria els sous al funcionariat i acte seguit, de nou, com els crancs, va tirar enrere.

Ara, com que ja no li surten els números ni del dret ni del revés, ja ho imposa, demostrant que molta imaginació no en gasten a les files socialistes.

De nou, també demostra que això de dretes i esquerres, pel que fa a política, cada vegada te menys importància. Com diria aquell: això no serveix per res!

No fa pas tant es va dedicar a donar diners a punta pala a la banca... és de lògica, són qui els financen les campanyes electorals (tenen ben après allò del no mossegaràs la mà de qui et dóna de menjar).
Tot i que també són qui ens han portat -a tots- a la crisi, signant crèdits sense cap garantia, tant a particular com a empreses i més concretament a les constructores que, mira per on, s’han ben enganxat els dits.
I no serà que no estàvem tots avisats que la bombolla immobiliària havia de petar algun dia.

Sigui com sigui, les prestacions es congelen i els sous del funcionariat fins i tot baixaran... el seu també, un 15% diuen, tot i que a mi personalment m’agrada més parlar de xifres totals i no de percentatges.

Posem un exemple: un metge que cobri uns 2.500 Euros, ara reduirà el seu salari, deixant-lo en uns 2.450, a partir de l’any 2011.
Ara bé, i si agafem el sou d’un ministre o d’un alt càrrec o del propi president del govern, que passa?
Els seus sous ronden una mica més de 7.000 Euros mensuals, pel que aquesta reducció els deixarà en uns 6.000 Euros. Pobrets, ja poden arribar a final de mes amb això? La Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid deia que no...
Cal recordar que, a part del salari, tota aquesta ‘colla pessigolla’ també rep retribucions per despeses, és a dir: dietes. És sabut i de domini públic que aquestes ‘dietes’ acostumen a sobrepassar el sou oficial. És a dir, que a més de cobrar aquestes barbaritats, a més, no tenen quasi despeses (elles i ells evidentment diran que sí).

Pel que ara i des d’aquí proposo reduir els sous i salaris de president, ministres, alts càrrecs i ‘xupopters’ en general, posem, un 75% i es limitin les dietes a un màxim de 600 Euros mensuals. Que no és poc! Hi ha pensionistes que cobren (de sou) força menys!!!

Potser seria la manera de que comencessin a tocar de peus a terra, sabessin la feina que hi ha a arribar a final de mes i de passada, estalviaríem una animalada d’Euros.

P.D.: Això mateix val per alcaldes, regidors i/o parlamentaris, que directament es podria entendre que van al sac dels ‘xupopters’, però no està de més puntualitzar-ho.

Dites populars catalanes

2010-05-05T08:52:00.000+02:00

Maig humit, fa al llaurador ric.

Anem tancant la paradeta

2010-05-03T19:20:00.001+02:00

Fa dies que no us comento res del C.E. Sabadell i és que la veritat, aquesta temporada ha estat (bé, de fet hauria de dir ‘està sent’, perquè oficialment encara no ha finalitzat), d’un ensopiment dels que fan federat.

Estem desens i possiblement aquí ens quedarem. Com a molt podem pujar un lloc a la classificació i quedar novens o en el pitjor dels casos baix un graó i quedar onzens. Sigui com sigui, res a pelar ni per la part alta ni per la baixa.

Val a dir que per nosaltres, ja de manera matemàtica, les tres últimes jornades ens han sobrat. Amb l’agreujant que les dues últimes també són insulses pel club contrari. L’Alacant, a qui ahir vam guanyar 1-0 no es jugava res més que nosaltres: l’honra, mentre que diumenge vinent visitem al ja descendit Vilajoiosa.

Amb aquest planning un es pregunta perquè no es permet simplement deixar de jugar aquests partits inútils que només serveixen per generar despeses als dos implicats. L’Alacant ha hagut de deixar-se els quartos en despeses del viatge i allotjament, talment com farem nosaltres aquest proper cap de setmana, mentre que el club local –nosaltres aquesta setmana i el Vilajoiosa la propera- tindrà unes despeses per obrir el camp de torn (només obrir un camp de futbol –ja ni parlo d’un estadi- es taxa en uns 3000 euros), pel que la venda de localitats de ben segur que ni de bon tros arriba per cobrir aquesta despesa.

Tenint en compte els sous i salaris que s’estan deixant de pagar i els deutes que es comencen a fer més i més grans, un es pregunta perquè no ‘alliberar’ d’aquesta sobrecàrrega absurda a aquells que no s’hi juguen res. Parlo exclusivament de quan ambdós conjunts no s’hi juguen res, evidentment.

En resum, una temporada que alguns clubs ja voldrien però que nosaltres, amb les expectatives creades, no hauríem signat mai de la vida.

Ara ja només toca esperar, veure les baixes i les altes, il•lusionar-nos amb els fitxatges i acomiadar de la millor manera possible als que, com en Jaume (a la foto), deixaran la disciplina arlequinada.

Ups! Ja quasi m’oblidava que diumenge hi ha partit de lliga!
.

El màrqueting que ens arriba de can fanga

2010-04-27T19:39:00.000+02:00

Tot i que ja fa temps que vivim aquesta situació, ara arriba a un punt insostenible.
S’ha de reconèixer que la feina del departament de publicitat i màrqueting del FC Barcelona és simplement esplèndida i compten, a més, amb el suport de la premsa privada... i també pública.
Mundo Deportivo i Sport viuen d’ells i ja se sap, que no s’ha de fer res en contra de qui els dóna de menjar, però el mateix passa amb TV3, la cadena de televisió pública –i per tant, que paguem tots- que ara ja fa informació esportiva pràcticament monotemàtica d’aquell club.

S’entesten en ficar en el mateix sac, al seu sac, al FC Barcelona (un club esportiu privat, cal recordar-ho) i a Catalunya, a tot el país, sense demanar-ne consentiment.

Ens recorden allò de que ‘el Barça és més que un club’, perquè representa, segons ells, a Catalunya i perquè ho feia durant la dictadura. 35 anys després i encara amb aquestes històries que fan pudor de socarrim. Perquè ni ells l’han demanat, ni ningú els ha donat autorització per apropiar-se de la Senyera, però se l’han quedat. D’això en podríem dir poc menys que un segrest.
Per contrapartida no els he vist fer cap gest perquè les seleccions catalanes puguin ser reconegudes internacionalment... si tan grans són, perquè no hi fan res al respecte? Volen el nom del país, però en defugen de la problemàtica. Barra, molta barra.

Volen que tots els catalans ens alegrem dels seus èxits i plorem els seus fracassos?
Ho faré... el dia que els culés celebrin que el Joventut de Badalona (ciutat que es troba al Barcelonès i per tant, a Catalunya), ha guanyat una lliga o una copa de bàsquet; el dia que celebrin que el Reus (comarca del Baix Camp, també a Catalunya) guanyi una lliga o una copa d’Europa d’hoquei patins o el dia en el que el Granollers (Vallès Oriental –Catalunya-) pugui guanyar una copa del rei... i deixo de posar exemples, que la llista seria llarga.
Per cert: també celebraré el dia en el que el Sabadell visiti el Mini Estadi i no ens insultin amb el seu ja típic i funest: ‘no sou catalans, sou fills de p***’.
I no m’ho invento, perquè ho he sentit i patit en primera persona.

El dia que els culés celebrin aquests èxits, també catalans, i deixin de tractar-nos als demés, als qui no som culés, com a catalans de segona, potser tindrem un motiu per celebrar quelcom.

Propostes literàries (no són meves, no patiu)

2010-04-23T19:01:00.000+02:00

Tal dia com avui és Sant Jordi (quin descobriment, oi?) i com que a qui subscriu aquest bloc, i si en sou seguidors ja ho sabreu, li agrada fer-vos certes recomanacions literàries (que no crec que puguin arribar a anomenar-se ‘crítiques’), us voldria fer la meva recomanació mensual en un dia tan nostrat.

Tanmateix però, prefereixo que aquesta vegada no sigui jo qui us digui què m’ha agradat llegir (o no) ni de quin autor es tracta, sinó que us diré que els amics de l’Òmnium Cultural tenen una web genial, en la que tenen un apartat on podreu descobrir totes (o quasi totes) les novetats editorial en el nostre idioma.
Es tracta d’un apartat en el que donaven a votar quin llibre o llibres, dels d’entre més de 170 propostes, tenien pensat regalar els visitants de la web, pel que crec que és força interessant.
El sondeig s’anomena La Llança, no cal ser massa espavilat per veure que fa referència a Sant Jordi, oi?

Us ho recomano, tot i que sé que vaig molt tard, perquè segurament les compres d’avui, a hores d’ara, ja les haureu fet... però ep! recordeu que demà també obren les llibreries.
.

Hauria de ser festa la Diada de Sant Jordi?

2010-04-23T17:10:00.000+02:00

He llegit en varis diaris i webs una enquesta que certament crea certa polèmica, però de bon rotllo.
Es tracta simplement de si un creu que la Diada de Sant Jordi, que celebrem avui, hauria de ser festa o no.
Hi ha pros i contres, com amb tot, i si no us sap greu les analitzaré breument (o això intentaré... no prometo res):

A favor:

Sent una festivitat es podria gaudir més i millor del dia en general, no hauríem d’anar amb presses per fer les nostres compres i, qui sap si amb sort acomiadaríem, ni que fos una mica, les aglomeracions que aquí el que subscriu odia profundament.
Perquè no cal que ens enganyem, com amb tot, hem creat un monstre capitalista, que ens ‘obliga’ a comprar roses i llibres, una tradició de la que hi ha qui fa el seu agost, tot i que val a dir que ja m’està bé, si tenim en compte que el que es ven són, bàsicament, llibres (i roses) i per tant s’incita a la lectura, per tant al coneixement i en general, a la cultura. I això és bo... sempre i quan els llibres no serveixin per criar pols a la prestatgeria o el que seria pitjor, anar a parar sota la pota d’una taula per evitar que aquesta balli.

També estaria bé que fora festa per poder-ho gaudir en família, podríem anar tots plegats a fer les compres, sense preocupar-nos massa dels horaris, imposant-nos només els que a nosaltres mateixos ens interessin. Excepte pels llibreters i floristes, evidentment, que aquest, com ja he dit, viuen d’aquest dia. Saben que faran la caixa de mig any (sinó més) només el dia de Sant Jordi... i ben segur que el dia 24 ben contents que estan d’haver tingut un dia de bojos.

Un dia de festa ens permetria passejar-nos per totes les botigues i paradetes, i comparar preus si convé, que la pela és la pela (o l’euro és l’euro, que haurem de dir ara) i no pas com ara que, tot passant per davant una llibreria, si veiem l’exemplar que volem, el comprem quasi sense tenir en compte si és de tapa tova tot i que el voldríem de tapa dura, per posar un exemple d’allò més banal, provocant, perquè tot s’ha de dir, que comprem un llibre que no és el que buscàvem, perquè hi ha hagut algun eixerit que ha titulat un llibre amb un nom molt similar a algun ‘best seller’ amb tota la mala... intenció.

En contra:

Com que l’espècie humana som com som, provocaria que la Diada més que celebrar-la, en perdríem el seu sentit. Escaient-se, com s’escau aquest any, en divendres, quantes famílies aprofitarien que ja tenim ‘bon temps’ per marxar el cap de setmana a l’apartament de la platja? Si ve és cert, que possiblement al poble de platja no trigarien a trobar l’especialització a l’engròs (també) en llibreries.

Si ve és cert que, així en fred, numèricament he trobat més raons perquè Sant Jordi sigui festa, no és menys cert que l’única raó perquè no ho sigui és molt poderosa, només cal veure què ha passat amb altres festes i com se n’ha perdut el seu sentit.
Només cal que ens fixem en l’onze de setembre, fem festa sí, però ho commemorem? Cada cop som menys qui ho fem i en aquest sentit vull reivindicar-la, aprofitant que la Diada de Sant Jordi m’ho fa venir bé.
L’any vinent, el 2011, quan s’escaigui en dissabte, començarem a veure si aquesta disjuntiva te algun sentit o no i pel 2012, essent diumenge, ja tindrem una resposta més ben definida.

Personalment doncs, ho deixaria en un entremig, treballar pel matí i festa per la tarda (o a l’inversa, a gust del consumidor) per gaudir de la Diada sense que ens ho prenguem com a un diumenge qualsevol.
.

Dites populars catalanes

2010-04-23T07:48:00.000+02:00

Si no plou per Sant Jordi, tururut ordi.

I ara què?? (II)

2010-04-07T14:09:00.000+02:00

I després es preguntaran perquè hi ha desafecció política... com volen que no n’hi hagi si són una colla de lladres amb corbata???!!!

Sincerament estic indignadíssim, tota la trama Gürtel clama al cel: imputat el PP del País Valencià, Castella i Lleó, Galícia, Madrid i no oblidem a Jaume Matas a les Balears, que tot i no ser dins l’arxivador de Gürtel també és un desfalc ‘made in’ PP.

Reitero el que vaig apuntar fa una setmana justa: i aquests són els qui la gent votarà per treure’ns de la crisi?

Ara s’entén que en l’època d’Aznar i cia. haguessin de privatitzar pràcticament totes les empreses públiques que tenien beneficis per poder continuar sense números vermells (prèvia col•locació com a caps d’aquestes empreses als seus amiguets).

Amb tot el que està passant, Mariano Rajoy, el suposadament líder d’aquell partit, guarda silenci. La veritat és que cada vegada dóna més la sensació que aquest personatge no és més que una mediocre marioneta a mans dels nuclis durs, que no és capaç de posar seny, cordura o simplement bona fe entre els seus.

No trigarem a sentir de nou com ens els mitjans de comunicació afins als de la gavina ens parlem de la caça de bruixes, de persecucions infames i tot allò tan típic de morir matant.

Al costat de tots aquests, gent com el Dioni, Mario Conde o fins i tot Fèlix Millet (que ja és dir) no són més que simples passerells.

Dites populars catalanes

2010-04-03T10:07:00.001+02:00

Si el tres d’abril el puput no ha cantat, o és mut o és enterrat.

Dites populars catalanes

2010-04-02T08:43:00.001+02:00

Per Sant Francesc sembra el blat, si no el tenies sembrat.

I ara què?

2010-03-31T19:09:00.000+02:00

A tot Europa està passant un fet habitual quan es viu una crisi tan profunda: les eleccions democràtiques fan caure els governs i donen el poder als opositors de torn. Són faves comptades: ‘si aquests no treuen d’aquí, a veure si ho fan els altres’. L’últim exemple el trobem a Itàlia, on el partit de ‘Il Cavaliere’ ha caigut estrepitosament.

A les espanyes les enquestes diuen que també pot anar en aquest sentit (canvi de govern), així com també a Catalunya. Ara bé però, hi ha un fet incontestable que possiblement, més de mica en mica que corrent, pot fer variar aquesta inèrcia. Evidentment no és altra que les denúncies de corrupció del principal partit opositor a l’estat espanyol, el PP.
Si primer fora el president de la comunitat valenciana, Francisco Camps, qui passés pels jutjats per declarar com a imputat pel cas Gurtel (tot i sortir-ne prou ben parat), ara és Jaume Matas, expresident del govern balear qui passa pels jutjats i tot sembla indicar que no ho tindrà tan fàcil com Camps.
La caverna mediàtica ens recordarà, això sí, que tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i tornarà a treure tot el seu arsenal de morir matant, aquell de les conxorxes i conspiracions envers les seves santes persones.

És per això que jo em pregunto: i ara què? Si la població espanyola tenia pensat votar per un canvi al govern i l’únic canvi possible és que Rajoy succeeixi a ZP al càrrec de president espanyol, és viable que ho faci en aquestes condicions?
La gent serà prou estúpida com per deixar passar tots aquests escàndols econòmics? Perquè la idea és sortir d’una crisi econòmica i si qui l’ha de tractar és qui acumula un bon grapat de càrrecs i judicis precisament per robar diners, la veritat és que pinten bastos.

És ben cert també que a nivell municipal encara tenim molt recent el cas de Santa Coloma de Gramenet, en el que el batlle d’aquesta població (en aquest cas i per a més detalls: socialista) va ser detingut per faltes similars a les que se li imputen a Jaume Matas, pel que la dita popular de ‘no hi ha un pam de net’, agafa dia rere dia més vigència i passa a ser cada vegada més real.

La mal anomenada classe política s’ho ha de fer mirar, sobretot els dels grans partits, que són a fi de comptes qui fan i desfan.

La solució a tots els problemes, la panacea, no n’hi ha per aquests casos, però el més intel•ligent és aconseguir que ni uns ni altres tinguin poder suficient com per manipular el poder a la seva voluntat, perquè les majories simples i encara més les absolutes, com es demostra en el cas que hem abordat, no són de cap de les maneres els millors dels remeis.
.

Dites populars catalanes

2010-03-25T19:51:00.000+01:00

Març marcedor, nit freda i dia amb calor.

Falsa incredulitat

2010-03-24T19:05:00.003+01:00

Segons les enquestes que van apareixent als mitjans de comunicació ens trobem uns resultats que entro a valorar, des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, ja que estaria bé fer un estudi sobre quin percentatge de fiabilitat tenen això de les enquestes.

Començo per CiU, que en totes aquestes enquestes que he pogut veure està ratllant la majoria absoluta sense, això sí, acabar-la d’assolir. Haurien de ser una mica més espavilats que en les últimes eleccions i deixar-se estimar una mica més pels altres enlloc de tirar patades a tort i a dret. Allò del “o tot o res” s’ha convertit, des de ja fa un temps, en un segur: “o res”.

Uns que es mantenen són el PP, que conserven la seva caverna al territori. Diuen que de tot hi ha d’haver en aquest món.

Ciutadans fa el que li toca: desaparèixer del mapa.

Pel que fa al tripartit, el PSOE amb seu Catalunya -alguns encara s’entesten en dir-li PSC-, baixa però no massa. Tot i la lentitud, demostrada durant l’entrevista amb la directora de TV3, Mònica Terribas, del seu secretari general i actualment també President de la Generalitat de Catalunya i tot i les fugides d’estudi (i mai millor dit) del conseller d’Educació, aquest últim només per posar un exemple o els lamentables insults propinats per alguns dirigents socialistes a la mateixa Mònica Terribas per l'entrevista a Montilla. Farien bé en repassar la manera de treballar de la periodista, visualitzar altres entrevistes a altres polítics, analitzar la seva manera de fer amb tots i cadascun d'aquests personatges... i recordar també qui li va donar el càrrec.

ICV també baixa, apuntaré que incomprensiblement poc, tenint en compte les pífies (adjectiu indulgent) de la conselleria d’Interior a les que ens tenen acostumats Saura i companyia, ja sigui a l’estiu, amb incendis o a l’hivern, amb nevades. Val a dir que els seus votants seran pocs, però fidels.

Per últim em deixo a ERC, perdó: Esquerra, a qui faig referència directe en el títol. Tot i que l’electorat acostuma a sorprendre pels repunts una mica a l’alça cap a última hora, aquesta vegada la patacada serà molt més important, tot i que val a dir que des del govern ha estat la força que menys l’ha espifiat i qui possiblement més ha exercit la intenció de tirar endavant aquesta fórmula de governabilitat en la que la cúpula del partit hi creu.
Sorprèn (o no) des de dins la seva catastròfica ensopegada i a mi em sorprèn la seva sorpresa. Tot i que més que sorprendre’m em molesta. Em molesta perquè no és certa aquesta sorpresa. És fàcil endevinar que dit electorat el que busca en aquesta opció és la més sobiranista possible en el panorama polític i sigui pel motiu que sigui, no s’ha deixat veure. El que més s’hi ha aproximat és la llei que permet fer consultes directes per motius concrets a la població, és a dir: referèndums. Tothom pensa directament i indefugible en referèndums sobre la independència, però tenint en compte que l’estat ha de donar el seu vist i plau a tots i cadascun dels referèndums que es vulguin fer, és evident que el que ens ocupa no en donaran mai la seva aprovació.
Si, a més, afegim l’escissió de Reagrupament i que aquest grup s’ha posicionat, sense cap mena de miraments, a favor de la independència del país i se l’ha marcat com al seu objectiu polític –gairebé únic- és fàcil entendre aquesta baixada en els enquestes. Així doncs, aquesta incredulitat és de cara a la galeria, no és veritable (tot evitant el terme “real”) i rarament algú se la creurà.

Dita popular catalana

2010-03-23T14:37:00.000+01:00

Primavera arribada, ovella esquilada.

Frase cèlebre

2010-03-20T10:45:00.000+01:00

Manar és fàcil, governar és difícil.

Johann Wolfgang Von Goethe.

Pilotes fora

2010-03-19T14:09:00.000+01:00

Què passa quan algú procura desviar l’atenció? Doncs que en molts casos fem servir una frase feta: aquest tira pilotes fora.
En aquest cas podem dir que un terme futbolístic (o com a mínim eminentment esportiu) com és ‘tirar pilotes fora’ l’exportem a la ‘vida real’.
És el que s’ha fet amb el problema d’una nevada, que cal recordar que estava prevista, que va caure el passat 8 de març i va deixar a bona part del territori –província de Girona, per ser més concret- sense llum fins ahir mateix.
Mentre els polítics continuen en els seus tretze de barallar-se per tal d’aconseguir el poder: l’oposició criticant al govern i el govern tirant aquestes pilotes fora, dient que els únics i indefugibles culpables en són les companyies elèctriques.
En part, tots tenen raó... per tant, la veritat, cap la té.

Sé del cert que alguns pobles van quedar incomunicats perquè era impossible circular per les carreteres que els donen accés i fins i tot més d’un conegut del qui signa que viu a Sabadell i treballa a Barcelona es van haver de quedar a casa d’algun amic o conegut en aquella ciutat per la impossibilitat de tornar. Per qui vagi perdut, Sabadell i el seu barri marítim (Barcelona) estan separats per uns 20km..

Aquests només són dos apunts molt ràpids de les conseqüències de la nevada, de les que segur que no van tenir res a veure les companyies elèctriques.

En aquest punt hi vull incidir en l’extrem que ningú va tenir en compte l’avís que es va fer des dels serveis meteorològics. Entenent per ‘ningú’ a cap departament de la Generalitat.
No es va portar a terme cap mena de mesura de prevenció.

És ben cert que no estem preparats per una nevada com la que ens ocupa i seria absurd dilapidar el pressupost del país per aquest fi, ja que és un fenomen que es pot repetir un cop cada dotze o tretze anys (faig l’apunt ja que ho vaig llegir a algun diari en una entrevista a en Francesc Mauri).

Sigui com sigui, hem d’estar més preparats per les condicions meteorològiques caloroses que les fredes.

Fets els apunts pertinents, val a dir que uns mínims de prevenció a seguir sí que haurien d’existir. Uns d’aquest mínims podrien ser treure als carrers, carreteres i autopistes les màquines llevaneus a partir del mateix moment que cau la primera volva de neu, així com tirar sal.

Només són dues idees i segur que hi ha molta gent a la Generalitat que cobra per pensar en coses com aquestes mentre el cap del departament marxa cap a Mallorca.

Dites populars catalanes.

2010-03-03T14:05:00.000+01:00

Març, marçot, mata a la vella a la vora del foc, i a la jove si pot.

Fa referència al canvis de temps i temperatura.

Ara sí... ara no

2010-02-26T14:22:00.001+01:00

Sembla que el govern de ZP s’està doctorant en tirar enrere les seves propostes que podríem catalogar d'antipopulistes.
Si el 29 de gener ens despertàvem amb la noticia als diaris que la jubilació passaria dels 65 als 67 anys i pocs dies després varen dir només era ‘una proposta més’ a valorar, però que en cap cas estaven estudiant aplicar-ho, ahir vam viure un fet similar, aquesta vegada amb la congelació dels salaris del funcionariat... i de nou s’han tirat enrere. Per no parlar de l'augment de l'I.V.A., que porta el mateix camí.

Cada dia és més evident que el govern de ZP te menys clar què fer i com per sortir d’una crisi que dia rere dia es cobra més parats. Tal i com diuen ells mateixos ‘tot i que menys’, però l’atur continua augmentant i no sembla que hi hagi ni tan sols idees per revertir la situació.

Fins fa escassament un parell de setmanes no volien sentir a parlar de grans pactes, ara són els primers en buscar-los. Tot i que amb intencions buides, tant dins com a fora de l’hemicicle. La reforma laboral que es vol pactar amb els agents socials està encallada precisament per la poca maniobra i nul joc que donen els polítics i, com és normal (entenent ‘normal’ per allò que passa habitualment), els partits polítics entre ells es tiren els plats pel cap. Com sempre volent quedar bé ells i volent fer quedar malament als demés, oblidant sempre que l’afectat amb totes aquestes batalles és sempre el poble, aquells qui els votem –cada vegada menys- perquè governin.
I els votem cada vegada menys perquè simplement no governen. Mirar les pàgines de política és cada vegada més similar a mirar qualsevol revista groga: que si aquell que és el responsable de circulació del PP ha estat aturat per la policia per conduir begut, que si l’altre –que es fa dir socialista- cobra 36.000 euros mensuals (sense comptar dietes), que si la corrupció... pena, fàstic i vergonya aliena és el que sent (sentim) la majoria de persones que cada dia anem a treballar pensat a veure si tindrem sort i podrem arribar a final de mes. I els polítics per la seva banda que es ‘barallin’ entre ells, que les garrofes ens les haurem de treure nosaltres del foc.

Amb actitud es pot anar allà on sigui

2010-02-22T19:01:00.000+01:00

Al C.E. Sabadell hem tingut unes setmanes més aviat mogudes. L’equip no donava la talla, des de la segona meitat del partit davant el Terrassa, ‘l’etern rival’, semblava que tota la feina de la temporada ja estava feta. Comportà la derrota per un escandalós 3-0 davant el València Mestalla i cal tenir en compte que el filial ché te clares opcions de descens.
Aquesta derrota es va encadenar a una altra, aquesta vegada a casa contra l’Oriola, un equip que ha rebaixar dràsticament el seu pressupost a mitja temporada, traspassant als seus millors (més ben pagats) jugadors per deixar pas a d’altres que no comportessin tanta despesa a l’entitat. 1-2 va ser el resultat i l’equip continuava sense ‘despertar’, fet que va provocar més d’una i més de dues xiulades des de la graderia.
Semblava que el ‘divorci’ entre plantilla i aficionats era complicat de defugir... sempre tenint en compte que l’equip, per noms, era un dels aspirants a quedar entre els quatre primers classificats.
La victòria –amb gol en pròpia porta- al camp del Centenari, a Badalona, després de 45 anys, semblava que donava treva a la situació, tot i que s’acostava tota una tempesta.
La visita del Barcelona Atlètic era tota una revàlida pels arlequinats, l’equip més en forma del campionat podia acabar de decidir per on aniria aquest procés. I ho va fer, però de la manera menys esperada: derrota per 2-3, però lluny de treure (de nou) les destrals, la soferta parròquia saballuda es va reconciliar amb els jugadors. Aquest fet es deu a que ho van intentar. Davant d’un rival que per joc fou superior, s’hi va posar tota la carn a la graella. Intenció, entrega, compromís, sacrifici... això és el que una afició, qualsevol del món, exigirà sempre als seus representants dins el terreny de joc i ahir n’hi ha haver.
No es va aconseguir puntuar, però es va sortir amb el cap alt, tenint clar que a Foietes es pot anar a guanyar al Benidorm.
.

Lectura: Aléxandros

2010-02-18T19:19:00.000+01:00

Aquest mes no us recomano un llibre sinó una trilogia: Aléxandros de Valerio Massimo Manfredi.
Aquest escriptor italià, professor d’arqueologia, ha captivat el món sencer amb les seves novel•les històriques i precisament el seu primer gran èxit fou la trilogia que us recomano.
No és en va que es convertí en un Best Seller.

Per escriure-la va utilitzar com a base els escrits de Ptolomeu, col•laborador directe del conqueridor macedoni que, per cert, posteriorment a la mort del Gran, fou coronat faraó d’Egipte, per tant, els fets històrics de les rutes emprades i les conquestes obtingudes tenen un marge d’error molt petit per no dir nul.
Sempre tenint en compte que la història l’escriuen els vencedors, pel que l’èpica que comportaren les batalles, la superioritat dels exèrcits o la perícia dels grecs ja podria quedar més a la ‘bona fe’ de l’acceptació popular d’aquests fets.

Punt i apart doncs és la novel•la en sí mateixa, quan ens descriu la vida diària d’Alexandre i les relacions familiars, d’amistat i amoroses que va poder tenir, que deixa molt més a la interpretació del lector. Obre la porta a les possibles relacions homosexuals o ens acosta el seu cavall, Bucèfal, com poc menys que un pegàs.

Tot i que són uns llibres que vaig llegir farà més d’una dècada, val a dir que són dels més encertats i brillants, en quan a novel•la històrica, que han passat per les meves mans.

Si li he de posar algun ‘però’ i no és ni molt menys per qüestions literàries, serà el que em va costar trobar la tercera entrega en llengua catalana.

Una maragallada més?

2010-02-11T20:43:00.000+01:00

Aquest matí per la ràdio pogut sentir, més que escoltar, com comentaven i debatien una altra sortida de to del conseller Ernest Maragall (més conegut com ‘el tete’).
Ja sabeu això de la fatiga de Tripartit.
Ho titllaven com a una ‘maragallada’ més, d’aquelles a les que ja ens tenia acostumats el seu germà i es preguntaven com és que a hores d’ara aquest senyor encara seia a la seva poltrona.
Primer punt: si ell creu que la gent està fatigada de Tripartit, serà perquè ell n’és el primer fatigat, per tant, el més lògic i higiènic en aquest cas seria plegar.
Segon punt: perquè després d’una sortida de to com aquesta el President de la Generalitat no l’ha cessat?

L’emissora per la qual debatien i ningú deixava res de Maragall per estripar, te clares connotacions socialistes, pel que encara m’ha sobtat més els míssils que disparaven els contertulians cap al Conseller d’Educació. Semblava doncs, una maragallada més.

Arribats a aquest punt però, hom pensa i fa les seves càbales:

És efectivament ‘una maragallada més’ a la que no se li ha de donar la més mínima importància o per altra banda ha estat el primer gest per les properes eleccions al Parlament de Catalunya?
Intenten els socialistes escombrar ERC i ICV i ocupar ells el màxim espai possible a l’esquerra del nostre país?
Aplicaran allò dels ‘si tu no hi vas ells tornen’ també a Catalunya?

Venint del partit dels socialistes, a mi ja no em sorprendria. Ernest Maragall pot tenir sortides de to, com la famosa setmana de vacances al febrer que ja tenim. Digueu-li fugides d’estudi o com us doni la gana dir-li, però que ningú el menyspreï, hi ha una dita que diu: el dimoni en sap més per vell que per dimoni.

La justícia ha de ser per a tots igual

2010-02-11T19:46:00.001+01:00

L’incendi d’Horta de Sant Joan, com totes i tots recordem, es va cobrar víctimes humanes. Cinc bombers que feien la seva feina hi van deixar la vida i el cas arriba al Parlament per debatre i exigir, si convé, les responsabilitats de qui correspongui.
Malauradament i com se sol dir, en política tothom es tapa les vergonyes i en aquest cas no és cap diferència. El Tripartit ha vetat la compareixença d’uns altres bombers que van estar molt a prop dels que van morir, però que van tenir la sort de cara i ara encara ho poden explicar.
Ho poden explicar en sentit figurat, evidentment, perquè com ja he apuntat el tripartit ho ha vetat.
Em sembla vergonyós –i d’aquí que es tapin precisament les vergonyes- perquè les responsabilitats polítiques passaran inadvertides, estaran per damunt del bé i del mal i perquè si qui ho va viure de més a prop no pot declarar, ja m’explicareu qui ho pot fer.
És una de tantes més que acabaran explicant-nos que ‘un canvi sobtat de vent que no es podia preveure’, que ‘es van prendre les mesures adequades’ i tota aquesta xerrameca que faran servir per tapar-ho tot i tal dia farà un any.

No sé fins a quin punt els familiars dels bombers poden portar el cas als tribunals ordinaris per exigir justícia, perquè és evident que del Parlament (sí el nostre), començant ja d’aquesta manera, no en sortirà cap.

Frase cèlebre

2010-02-11T17:14:00.000+01:00

La vida no està feta de desitjos i sí dels actes de cada un.

Paulo Coelho.

Si comencen a delirar...

2010-02-10T19:06:00.000+01:00

Als socialistes els creixen els problemes. Com es diu vulgarment: si muntessin un circ, els creixerien els nans.
Ara ja no tant sols és des de dins mateix de l’estat espanyol que se’ls critica, sinó que els pals ara ja els arriben des de fora i des d’on fa més mal: l’Europa que presideixen.
S’escuden en que és una mena de ‘conspiració’ en contra d’ells, al•legant que al Parlament Europeu són majoria els de dretes. Tanmateix el que és inapel•lable és que espanya rep molt més del que ingressa a Europa i que és dels últims –per no dir l’últim- de la cua. Previsiblement és l’estat de la unió que més li costarà sortir de la crisi, fins i tot per darrera dels ‘clàssics’ Grècia i Portugal. Els estudis plantejats valoren que els diners destinats no s’han invertit correctament, alguns diuen directament que s’han gastat malament.
Sigui com sigui, l’estrella de ZP es va apagant per moments i, com malauradament ja és un costum de socialistes, sembla que el primer que els preocupa és ‘quedar bé’, per això han enviat una delegació del ‘gobierno’ a Londres per posar els punts sobre les is. O el que és el mateix: a suplicar clemència als menys europeus de tots els europeus.

S'han parat a pensar que potser si els plouen els cops de pal serà perquè estan fent alguna cosa malament?
Mentrestant, seguim tenint una colla d’alts càrrecs i funcionariat que cobren una barbaritat i només falta sentir la mofa, perquè no te altre paraula, que ens diguin que ‘només’ val 4 milions d’euros més que el fitxatge de CR9 pel R.Madrid. La diferència està en que el R.Madrid ha fet aquest fitxatge amb el seu capital, mentre que el gobierno ho fa amb els diners de tots nosaltres.
Al final resultarà que la tan famosa ‘xocolata del lloro’ ve embolcallada amb paper d’or i diamants incrustats.
.

Ens quedem sense derbi

2010-02-04T16:14:00.003+01:00

Ja fa un parell de setmanes (ho sento, no he tingut temps abans), a l’estadi de la Nova Creu Alta, de Sabadell, es va jugar un partit de futbol entre el Centre d’Esports Sabadell i el Terrassa F.C.. Per tradició, aquest és el segon derbi de màxima rivalitat a Catalunya, després d’un F.C. Barcelona – R.C.D. Espanyol.
Tanmateix la situació esportiva d’ambdós conjunts, però sobretot per la delicadíssima situació institucional del club egarenc, ha portat a que aquest partit des d’una màxima rivalitat a un punt mort.
El partit en sí va anar de la manera esperada, com a mínim fins a la mitja part. Era qüestió de temps que el Sabadell s’imposés igual que sobre el terreny de joc també al marcador. El més complicat pel Sabadell havia de ser obrir la llauna, a partir d’aquí, el partit només podia tenir un amo. I efectivament així va ser: als cinc minuts Àxel inaugurava el marcador amb l’1-0 i les escomeses locals van propiciar el 2-0, en pròpia porta del juvenil Quim, aquest al minut 40.
El derbi havia acabat.
La segona meitat va sobrar a tothom. El Sabadell es va dedicar a mantenir la renda, sense sobreesforços, tocant la bimba i fent córrer al rival. Els egarencs només podien anar a remolc i evitar una sangria de gols que no arribaria mai degut al conformisme local.
Va donar la sensació que imperava el resultat, un 2-0 que en altres circumstàncies podria ser molt bo, davant l’etern rival mal ferit, es podria haver furgat molt més en la ferida, però no es va fer. Llàstima? Conformisme? Desídia?
Fora el que fora, aquest partit en cap moment va tenir aires de derbi, no es va ‘respirar’ ni ‘palpar’ en la prèvia ni durant el partit. Ni dins ni fora del rectangle de joc.
Semblava doncs que a Sabadell i a Terrassa ens hem quedat sense derbi molt abans del que marcava el calendari.

Dites populars catalanes

2010-02-03T08:42:00.000+01:00

Febrer, mes mentider, un dia dolent i l'altre també.

Si es fa vaga, la farem tots. (Un xantatge de pel·lícula 2)

2010-02-01T16:59:00.003+01:00

Per si algú tenia intenció d’anar avui al cinema, us passo una llista de les sales que avui dilluns fan vaga perquè no volen acceptar la nova llei d’igualtat en el doblatge. Extret de El Periódico de Catalunya.
Val a dir que en aquests cinemes a mi particularment, ja m’hi ha vist prou. Si ells no volen cinema en català, jo no vull el cinema de les seves sales. Em sap greu pels seus treballadors, però de ben segur que entendran que si els seus caps fan vaga pel català, molts catalans que ens sentim orgullosos del nostre idioma i ens resistim a perdre’l, fem vaga indefinida de cinema... i sobretot de gent que preten fer negoci a la nostra terra a costa nostra i sense voler integrar-se (perquè després es digui dels nouvinguts).

Multicines Abrera (Abrera)
JCA Cines Alpicat (Alpicat)
Multicines Arenys (Arenys de Mar)
Megacine (Badalona)
Multicines Baricentro (Barberà del Vallès)
Aribau (Barcelona)
Cinesa Diagonal (Barcelona)
Cinesa Heron City (Barcelona)
Cinesa Maremagnum (Barcelona)
Bosque (Barcelona)
Rex (Barcelona)
Gran Sarrià Multicines (Barcelona)
Renoir-les Corts (Barcelona)
La Maquinista (Barcelona)
Renoir Floridablanca (Barcelona)
Méliès Cinemes (Barcelona)
Nàpols (Barcelona)
Palau Balañà (Barcelona)
Comèdia (Barcelona)
Verdi (Barcelona)
Verdi Park (Barcelona)
Glòries Multicines (Barcelona)
Aribau Club (Barcelona)
Urgell (Barcelona)
Club Coliseum (Barcelona)
Cinesa Diagonal Mar (Barcelona)
Imax Port Vell (Barcelona)
Icària Yelmo (Barcelona)
MCB Cinemes (Calafell)
Sala Mozart (Calella)
Filmax-Castelldefels (Castelldefels)
El Punt (Cerdanyola del Vallès)
Multicines Llobregat (Cornellà de Llobregat)
Ocine el Vendrell (el Vendrell)
Cinemes Figueres (Figueres)
Barnasud (Gavà)
Ocine Girona (Girona)
Cinemes Albéniz (Girona)
Multicines El Nord (Granollers)
Cinesa La Farga (l'Hospitalet de Llobregat)
Rambla (l'Hospitalet de Llobregat)
Filmax-Gran Via (l'Hospitalet de Llobregat)
Kursal (Igualada)
Salon Rosa (Igualada)
Principal (Lleida)
Rambla (Lleida)
Bages Cinema (Manresa)
La Calàndria (el Masnou)
Cinesa Mataró Park (Mataró)
Multicines Olot (Olot)
Ocine Platja d'Aro (Platja d'Aro)
Capri (el Prat de Llobregat)
Ocine Roquetes (Roquetes)
Cinemes Roses (Roses)
Imperial-Sabadell (Sabadell)
Multicines Eix Macià (Sabadell)
Cinebox Espai Gironès (Salt)
Cinesa Sant Cugat (Sant Cugat del Vallès)
Sant Cugat Yelmo (Sant Cugat del Vallès)
Atrium (Sant Andreu de la Barca)
Ocine Les Gavarres (Tarragona)
Segle XXI (Terrassa)
Cinesa Parc Vallès (Terrassa)
Multicines Sucre (Vic)
Vigatà (Vic)
Kubrick Cinema (Vilafranca del Penedès)
Sant Celoni (Sant Celoni)
Vila-Seca (Vila-Seca i Salou)